12.2.17

El 6F a Madrid

No va ser a Sol però va ser dilluns, a Madrid. Com en canvi no és mai dilluns, però sempre a Sol, que una quarantena de republicans es concentren des de fa sis anys, cada dijous al vespre, per denunciar la impunitat dels crims del franquisme davant la cèlebre Real Casa de Correos, avui seu de la presidència de la Comunidad de Madrid, que en els anys de la dictadura va acollir la Dirección General de Seguridad. Si hi aneu hi continuareu sentint el mateix que hi criden des de la primavera de 2010:  “En esa casa se torturaba, en esa casa se asesinaba, y ahora es la cueva del PP”. I van fent voltes sobre ells mateixos al mig de la plaça, aixoplugats per la pancarta i el megàfon, davant la indiferència de la majoria i la curiositat de qui se’ls troba per primera vegada. Perquè a Sol, evidentment, sempre passa que hi ha algú que hi arriba per primera vegada.

Això ve a tomb perquè aquest 6 de febrer va ser la primera vegada, també, que vaig entrar a l’Auditorio 400 de l’edifici Nouvel, al Museu Reina Sofía, perquè hi actuava el Quartet Gerhard. En diuen 400 perquè hi caben 400 persones i devia haver-hi 400 persones perquè va quedar ple. Públic de Madrid, doncs, escoltant i aplaudint fins a l’ovació un programa de música contemporània -Gerhard, Alban Berg i una estrena mundial de Juan Medina, present a la sala- interpretat per un quartet català que acaba de culminar la seva formació a Berlín, on continua residint i des d’on va sumant compromisos professionals arreu d’Europa.gerhardEls Gerhard tenen tants anys, com a quartet, com els que els republicans de Sol porten fent voltes a la plaça. No han parat de créixer artísticament i s’han guanyat, amb tot el mèrit, un reconeixement cada vegada més ampli, que ja els identifica de fa temps com una de les formacions de referència dins del panorama musical del nostre país. Això ja els porta a enfrontar-se sense complexes a un repte tan dens i compromès com és captivar un auditori sencer per digerir un programa no precisament fàcil, com és la música dels segles XX i XXI.

Prova superada, i amb nota. I notes. De fet, no sé si en cap altre concert n’havien llegit i tocat tantes. I com a prova superada, una més de les moltes que ja porten i que cada vegada els fan més gran l’horitzó.

Al Reina Sofía el 6F es va viure d’una manera molt diferent. Va ser des d’una normalitat i d’un reconeixement al talent que demostra que la música, l’art i la cultura et desperten una altra mena de judicis i et confirmen que, afortunadament, a tot arreu hi ha vida intel·ligent.

12.8.16

Si plou no volis (amb Iberia)

[Avui fa 10 anys d'un episodi que em va motivar a obrir el primer bloc a internet, el 23 d'agost de 2006. En homenatge a mi mateix, modèstia a part, el reedito]

El vol d’Iberia IB1783, de Menorca a Barcelona, surt fins i tot abans del previst de l’aeroport de Maó, a les onze i cinc de la nit del dissabte 12 d’agost. El comandant Llorens i tota la tripulació saluden els passatgers, com de costum, amb la previsió de ser al Prat en trenta-cinc minuts. Tot el dia ha estat rúfol, es veia a venir que volaríem amb núvols i hi ha alguna sotragada. Normalment, quan el temps en destí és bo, el comandant agafa el micro i ho diu. Però el comandant Llorens no. A Barcelona deu fer mal temps.


Aterrem deu minuts tard però, fins i tot així, cinc minuts abans de l’hora prevista. Fa un xàfec considerable. El comandant Llorens comenta a una hostessa, mentre acomiada el passatge arrepenjat a la porta de la cabina, que l’aterratge s’ha alentit perquè han hagut de desviar-se per evitar el temporal de cara. L’han afrontat de cantó, que també ha estat força emocionant. Tothom content i cap a buscar les maletes.




Ens toca la cinta 24. Baixem des d‘Arribades i el monitor d’informació ens marca que compartirem espera amb un vol d’Amsterdam i un altre de Cagliari. Tres avions en una cinta a les dotze de la nit, bàsicament per les ganes d’arribar d’hora a casa, semblen excessius. Però aviat el que es fa excessiu és l’espera. El monitor que hi ha sobre la cinta ens diu que ja es poden recollir les maletes de Menorca, però ens enganya. En realitat, com sabrem una hora i mitja després, les maletes encara són a l’avió. N’arriben algunes d’Amsterdam, una mica xopes, però de la resta res.

Tot d’una, la referència del vol IB1783 desapareix del monitor i ens adonem que, de fet, de les maletes de Maó no n’ha sortit ni una. Pel voltant hi ha gent una mica més exaltada. Fa més d’una hora que han arribat de Viena en un altre vol d’Iberia i encara esperen les maletes. I una hostessa que es dedica a "l’atenció al passatger" diu que el tema maletes no el porta ella, sinó directament els d’Iberia, que després de la vaga de l’altre dia s’ho han quedat ells, com fins ara.

La cinta 24 s’ha parat del tot. També s’ha hagut de parar la cinta 21, perquè amb el xàfec resulta que els deu haver rebufat algun desaigüe i s’ha fet un bassal de porqueria tot al voltant de la cinta. Hi ha trams directament navegables. La pudor és impressionant, gairebé perceptible a la vista, i confirma que pels aeroports hi passa molta gent amb l’estómac regirat per la tensió d’haver de volar.

La gent es comença a tapar amb mocadors i colls de camisa o es passen klínexs molls per sota el nas. Els de Menorca es posen a olorar les ensaïmades per afrontar-ho. "El que tenim allà és un núvol tòxic", es queixa un passatger a l’hostessa que es dedica a "l’atenció al passatger" i que torna a insistir que el tema pudors no el porta ella, que ja estan avisats els de manteniment.

Van passant els minuts i cada vegada que una cinta es mou la gent corre d’una banda a l’altra per veure si hi apareixerà la seva maleta ni que sigui per error, perquè a aquestes alçades ja tot pot ser. Al taulell de reclamacions d’Iberia la cua s’ha fet prou llarga perquè l’encarregada, al cap de més d’una hora i mitja, decideixi finalment informar per megafonia tots els passatgers d’Iberia que les maletes no s’han descarregat dels avions "a causa de les inclemències meteorològiques", i sense micro ha afegit que és qüestió de vint minuts.

La gent se’n fot bastant i a una bona dona se li acudeix espiar per la cortineta de la cinta per veure si hi troba la seva maleta, ficar-se a dins i agafar-la. Però el que li surt és un guàrdia civil, com un dimoni dels pastorets, que li demana que no fiqui el nas on no la demanen i que tingui paciència. Però no sap si n’hi ha per gaire perquè el tema maletes no el porta ell. Els fumadors decideixen fumar. "Si ells no compleixen les seves obligacions, jo tampoc compliré les meves", és el seu lema.

Finalment, dues hores després de l’aterratge i quinze minuts després de tenir la primera informació sobre el que passava, el vol IB1783 torna a anunciar-se al monitor i comencen a aparèixer les maletes que havíem facturat cinc hores abans. Ovació. En el temps que hem perdut, el comandant Llorens ens hauria pogut portar i tornar de Menorca quatre vegades, que almenys hauria estat més distret. Els amics que ens esperaven a l’altra banda de la terminal, malgrat tot, continuen sent-ho.

Però encara ens queda per comprovar un últim despropòsit. Resulta que quan surts de la terminal B per anar fins al pàrquing a mig quart de tres de la matinada i et gires per fer-hi un últim cop d’ull, el rellotge de la façana et marca les 14.06 h en plena nit. Si no fos pel color dels taxis i que a fora, malgrat tot, s’hi està prou bé, gairebé et podrien fer creure que hem aterrat al mig d’Alaska.

17.7.16

Tal dia farà un any

[Article de comiat a la contraportada d'EL9NOU publicat el 26 de juny de 2015]

Un recurs habitual per als dies una mica especials és buscar què va passar en aquesta mateixa data en altres moments de la història. No en el passat immediat, que no és gaire emocionant, sinó en moments més remots. S’ha de dir que el 26 de juny no ha estat, els últims 150 anys, una data especialment rellevant. Consultant-ho en el llibre que més pesa de casa, Crónica del siglo XX, hi he trobat que el 26 de juny de 1906 es va córrer per primera vegada el Gran Premi de Le Mans, a França. El va guanyar un hongarès, Ferenc Szisz, pilotant un Renault que va arribar a l’esfereïdora velocitat de 101 quilòmetres per hora. Menys d’una tercera part del que corre ara un Fórmula 1, per entendre’ns.

64-1

No ve al cas, però com a informació de servei també diré que l’1 de juny de 1926 naixia Marilyn Monroe i 10 dies després moria Antoni Gaudí atropellat per un tramvia. No van arribar a coincidir ni cap de les dues dates em quadra per a l’article, però és una idea que si treus en un sopar sempre quedes bé.

A mi hi ha dues dates que em vinculen amb aquesta pàgina i amb aquest article. La primera, el 29 d’octubre de 2010, quan vaig escriure el primer. La segona, aquest 26 de juny de 2015, quan 244 articles i setmanes més tard estic escrivint l’últim. Com en aquell, no hi dic gaire res. Potser perquè, paradoxalment, hi hauria molt a dir sobre coses de què ja parlàvem fa 244 setmanes i han avançat suficientment poc, i malament, com perquè Ferenc Szisz pogués superar-les sense despentinar-se amb el seu Renault de fa 109 anys. S’acosten dies decisius i reptes colossals que posaran a prova si la velocitat de creuer a què fa dies que naveguem és la més adequada per als temps que corren. Perquè aquests sí que són de Fórmula 1.

Només afegir que aquest 26 de juny també fa sis anys que va morir Michael Jackson i tenim el Madrid celebrant un triplet(et). Jo, el que celebro i tanco són 56 mesos procurant tenir coses a dir. I agraït que les hagueu llegit. Moltes gràcies!

El procés més diregible

Tal com estan les coses, no deixa de tenir mèrit que a escassos 200 metres del Congrés de Diputats de Madrid hi hagi gent aplaudint al costat d’un cartell que diu “Catalunya es tu casa” i que saludi amb més aplaudiments els parlaments i la projecció de vídeos i fotografies que promocionen els paisatges i la gastronomia del nostre país. Uns aplaudiments que dimecres també van rebre, en concret, sis cuiners del col·lectiu Osona Cuina, protagonistes de la tercera parada que el Som Gastonomia Tour va fer a la capital de l’Estat, després de passar per Estocolm i Milà.

L’Agència Catalana de Turisme i, en aquest cas, la Diputació de Barcelona, eren els impulsors de la iniciativa, nascuda en el marc de la nominació de Catalunya com a Regió Europea de la Gastonomia. L’organització va a càrrec de l’empresa Pep Palau, von Arend & Associats. Ara esperen Berlín, Londres i Bordeus.

A cada parada del tour hi ha un col·lectiu de cuina diferent, amb la idea que bona part del país hi acabi essent representat. “I no amago que em feia una especial il·lusió que qui anés a Madrid fos el col·lectiu d’Osona”, admetia Pep Palau. Una seixantena de convidats, majoritàriament premsa especialitzada i agents turístics, van assistir a la presentació de dimecres. “I els ha encantat el format”, es felicitava Palau.

Perquè no va ser una simple vetllada gastronòmica consistent en sopar i discursos, sinó una experiència real que va incloure una visita comentada a un mercat de productes típics –muntat en una sala de l’hotel Urban, escenari de la trobada- i un show cooking en què els participants van poder fer fressa preparant una picada amb el morter. I després va venir el sopar a peu dret de cuina d’Osona “amb productes d’Osona portats directament d’Osona”, acompanyat de vins DO del Bages.

Pep Palau situa Madrid com una parada “emblemàtica” de la gira. “Ens coneixen, no ens han pas de descobrir”. I considera que en l’actual escenari d’innegables tensions polítiques, moltes menys a nivell de carrer, la cuina “és un element amable, en què ens podem entendre fàcilment, perquè ens valoren i ens aprecien”. Ho van notar personalment els sis cuiners convidats que, al final de la vetllada, van sortir a saludar uns comensals que acabaven d’experimentar allò que deia Josep Pla: “La cuina és el paisatge posat a la cassola”. I dimecres, a la cuina de Madrid, hi va haver molta Plana de Vic.

Els sis membres d’Osona Cuina que dimecres van preparar el sopar gastronòmic a Madrid van ser Albert Reniu (ca l’U), Eduard Aliberch (Cal Jutge),  Ignasi Camps (Ca l’Ignasi), Oriol Sala (El Gravat), Antoni Cruells (DO) i Jordi Arumí (Arka). En van tornar “molt satisfets”, com deia aquest últim aquest dijous al matí, ja des de Santa Eugènia de Berga.

cuina2

Hi van servir un complet tastet compost per amanida de formatge amb gelat de formatge blau, terrina de peu de porc amb escarola i tòfona d’estiu, empedrat, arròs de cap i pota, caneló de pollastre de pagès amb crema de tòfona, fals trinxat, espatlla de xai lletó amb patata del bufet i múrgoles, fricancdó amb moixernons, pa amb xocolata, oli i sal, mel i mató, mousse de crema catalana amb maduixetes de bosc gratinades i carquinyolis amb ratafía o cafè.

La majoria de comensals es van llegir la carta per l’altra cara, que era en castellà, però ho van trobar exactament igual de suggerent. I se’n van endur, per practicar, una recepta de Crema de patatas Bufet con setas de San Jorge.

Va ser un dia sencer de feina, amb un camió que havia arribat ple a primera hora del matí i va acabar tornant més buit. El que hi va deixar a Madrid va ser, sobretot, un gran regust de boca; mai millor dit.

De Liverpool a Viena

Vaig ser escolà de Montserrat entre 1980 i 1984. D’Osona vaig coincidir tres anys -ell era un curs més gran- amb un vigatà que va agafar la fama d’inventor i que a estones lliures tallava cues a les sargantanes i dissenyava coets per engegar al pati. Ara és arquitecte. Jo, que vaig acabar estudiant periodisme, vaig viure el primer precedent gravant en un casset la transmissió d’un partit de futbol entre l’Escolania i els Petits Cantors de Viena, un dia que els teníem de visita.

schuster

Com a cors infantils érem políticament correctes i els uns consideràvem millors els altres, en un exercici elemental de diplomàcia aplicada. Però a futbol els vam guanyar. Entre altres coses perquè en el meu temps, i ja venia d’anys, teníem un camp de futbol que era tort i des d’una porteria no veies l’altra. I quan xutaves alt i t’anava a l’aparcament de sota, cosa habitual entre els poc bregats, era penal.

Una vegada, un dia entre setmana a l’hora del pati, la pilota ens va anar a l’aparcament i ens la va tornar Bernd Schuster, llavors jugador del Barça, que acabava de pujar tot sol segurament per desconnectar de la mala maror que en aquell temps ja vivia amb la directiva Núñez. El vam reconèixer i ens vam abocar com fanàtics a la tanca, cridant-lo. No feia ni dos minuts que havia arribat i ja va marxar.

Fa més de 30 anys, d’això i de tantes anècdotes com aquestes. I a mesura que passa el temps agraeixes que la memòria et guardi en un calaix concret, com un regal per desembolicar de tant en tant, records i moments únics viscuts com a nens que érem, més que escolans.

La projecció de l’Escolania com a cor de prestigi internacional i l’alt nivell de la seva formació musical continuen essent un referent. Amb l’afegit, i la sort, que avui estudiar i iniciar carreres musicals brillants està a l’abast de molts més alumnes a moltes més escoles del país. I no cal anar gaire lluny: Osona, i Vic, són un molt bon exemple.

Amb el temps s’ha creat xarxa, cultura i públic, i s’ha estès una sensibilitat musical que deixa petja. Per això pot sobtar, però en els fons s’explica, que aquest proper curs una cinquena part de l’Escolania de Montserrat sigui osonenca. És expressió de la realitat concreta d’una comarca que es va guanyar l’etiqueta del Liverpool català i que avui, modèstia a part, ja té una mica de Viena, també. Felicitem-nos-en.

26.6.15

Debats a Montesquiu

Entre l'octubre de 2014 i el juny de 2015, el restaurant de la Casanova del Castell de Montesquiu ha acollit un cicle de xerrades sobre diversos temes d'actualitat, amb la particularitat que després de la conferència, sempre a dues bandes, s'ha pogut compartir sopar i conversa amb els ponents. Un cicle organitzat pel restaurant de la Casanova i el periodista Francec-Marc Álvaro, que n'ha estat coordinador i ha fet possible que haguem pogut convertir vetllades amb gent molt interessant. Des del novembre, vaig seguir el cicle per EL 9 NOU, i en aquest apunt publico les cròniques que des de llavors hi van sortir publicades.


En Quirzet i el Bufó, a Montesquiu
Toni Albà i Lluís Capdevila, 29 de novembre de 2014

Un és de Torelló i l’altre de Vilanova i la Geltrú, dues poblacions que si alguna cosa comparteixen és un carnaval especialment lluït i amb marca pròpia. I segurament per això, també s’han trobat en una tendència gairebé innata a l’humor i a la transgressió, que dissabte van compartir en una xerrada dins del cicle Debats a Montesquiu, a la Casanova del Castell. Lluís Capdevila, dibuixant i històric col·laborador d’EL 9 NOU, i Toni Albà, rei de la paròdia al teatre i a la televisió, van analitzar els respectius oficis, la manera com es veu la seva feina i els límits de l’humor, si és que n’ha de tenir.

Se’ls van escoltar una quarantena de persones, la majoria de les quals hi van compartir després el sopar, que és un atractiu afegit del cicle. Com a bons transgressors que són, Albà i Capdevila van coincidir que es pot fer humor de tot, i que el matís ha de venir en tot cas en “com” fer-lo. Fent ús, per exemple, dels segons i tercers sentits de determinades coses, “tot i que a vegades te li troben quan tu no tenies cap intenció de donar-li”, com explicava Capdevila. I recordava l’anècdota del dia que un lector el va agafar pel coll després de publicar l’acudit d’una capella ardent amb algú que comentava “pobret, tota la vida fent oposicions per entrar a la caixa”. I algú s’hi va sentir al·ludit.

Capdevila va fer la seva exposició mostrant alguns dels seus dibuixos, en què fa humor “però també reflexió. No sempre has de buscar fer riure”, va concloure. Albà va dir que “una societat que censura el riure pateix com una mena d’esquizofrènia”, i va certificar que “l’humor posa molt nerviós el poder”, ja que moltes vegades és a través de l’humor que el poder descobreix que no és capaç de controlar-ho tot.

Passava en temps dels bufons dels antics reis, pàries que es venjaven de la seva exclusió social i de la befa a través del sarcasme i la crítica descarnada cap a qui els explotava, fins a les actuals paròdies del Polònia, de TV3. Un estil, el d’aquest programa, que a l’Estat espanyol no ha funcionat mai, tot i els intents, perquè “no hi compartim la manera d’entendre l’humor”, va dir Albà. Sigui perquè no hi valen les subtileses o perquè, simplement, Espanya representa el poder que no vol ser qüestionat.

Albà va fer seva la cita que ha popularitzat Woody Allen: “L’humor és la suma de tragèdia i temps”. I a vegades la distància, com la que poques hores després dels atemptats de l’11S a Nova York ja feia córrer l’acudit Demolicions Bin Laden. Venim volant, “que mai vam fer respecte a l’11M de Madrid”.

Per al sopar van quedar altres confidències, com per exemple que a l’equip del Polònia els va arribar ja fa dos anys que el rei Joan Carles abdicaria quan en fes 75 –al final va ser mig any després–, i que havia reconegut als fills que “feia temps que estava més per la Corina que per la Corona”.


Educar, la lluita contra la incertesa
Salvador Cardús i Ignasi Roviró, 17 de gener de 2015

No era estrictament el tema, però va ser el pretext al voltant del qual va pivotar dissabte el tercer dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada sobre educació i escola i amb la intervenció del sociòleg Salvador Cardús i el filòsof i director del col·legi Sant Miquel de Vic, Ignasi Roviró: fins a quin punt l’escola francesa és responsable “que dos ciutadans francesos educats en els valors de la república”, va fer notar Roviró, perpetressin els atemptats contra Charlie Hebdo? És això exponent del fracàs d’un sistema educatiu incapaç de prevenir aquestes distorsions tràgiques? Roviró defensava que, com a  mínim, ho era prou per reflexionar-hi. Cardús, en canvi, tot i compartir el fons de l’argument, va defensar que és injust situar el sistema educatiu com a responsable de fenòmens com aquest, on intervenen, va dir, moltes altres variables.

Roviró va fer èmfasi que, en bona mesura, els debats que es generen a l’hora de definir un sistema educatiu “són els mateixos a Catalunya que a Espanya, i que a Europa” i va assegurar que “en el nostre cas, el sistema ha superat els gestors”. Per una banda, per uns anys de creixement d’ofertes i de recursos que han portat a les sobretitulacions i, derivat d’això, al decalatge “entre els valors que se suposa ha d’inculcar l’escola per la cohesió i l’equitat mentre, paral·lelament, s’educa en la competitivitat”.

Cardús, recuperant la tesi del llibre que va escriure l’any 2000 sobre El desconcert de l’educació, va afegir que l’explicació a aquest desconcert és que “25 anys de creixement [després del franquisme] ens van fer perdre els criteris que havien disciplinat el marc educatiu”. El passat deixava de tenir interès, el futur estava assegurat “i es va cometre l’error d’oblidar que la incertesa és inherent a la condició humana i que l’educació és la lluita contra aquesta incertesa, que sempre comença de zero”.

Cardús connectava, amb aquesta idea, amb el que havia apuntat Roviró en el sentit que l’escola ha de fomentar la capacitat de “raonar i enfocar racionalment, entre els mateixos alumnes, el debat sobre el que es viu al seu entorn”. Ara mateix, va afegir, la resposta sobre quin model educatiu correspon a l’impacte desbordant de la societat de la informació i de les xarxes “no sabem quin és”.

Cardús va relativitzar que els canvis legals influeixin tant en un model educatiu a l’hora d’obtenir resultats. “La prova està que comunitats autònomes amb els mateixos canvis els tenen molt bons”. De la mateixa manera va dir que cal desmitificar els informes PISA –“a Israel, que tots tenim per un país d’alta formació, els alumnes hi queden a la cua en matemàtiques”– o la devoció per models educatius com el finlandès. “Envegem el seu sistema però no se sol dir tant que té un dels índexs més alts d’Europa de violència de gènere”.

Cardús va fer una crida a recuperar l’autoestima respecte a l’escola catalana i, com Roviró, va destacar l’impacte que representa l’alumnat nouvingut en el seu model. La formació contínua dels mestres i la participació dels pares es van situar com a claus en el procés educatiu.



Un sopar quan el Barça perd
Ramon Besa i Agustí Danés, 21 de febrer de 2015

El mite que quan el Barça perd un partit no se sopa va quedar en entredit dissabte passat a Montesquiu. El cicle de debats a la Casanova del Castell hi havia convocat una xerrada sobre “El Barça, passió, negoci i valors”. I malgrat la derrota d’aquella tarda, després d’11 jornades i a les portes d’una eliminatòria clau a la Champions contra el City, tothom va sopar. Sobretot perquè també ho van fer els ponents de la xerrada, els periodistes Ramon Besa, cap d’Esports de l’edició de Barcelona del diari El País, i Agustí Danés, cap de Política i Societat d’EL 9 NOU i reconegut futboler, capaç de vincular els valors esportius de la selecció de Brasil dels 80 amb el gest d’un president del Manlleu que va pagar els diners que el club devia a un jugador que havia marxat aprofitant el partit amb el seu nou equip de la temporada següent. El president era Joan Albareda, i dissabte també va sopar a Montesquiu.

“Això, per mi, són els valors”, va dir Danés. En canvi, que un jugador d’elit faci petons a la samarreta “em sembla una impostura”. Besa va defensar i reivindicar els valors del Barça des d’una altra perspectiva: per la singularitat i idiosincràsia d’un club sostingut essencialment per la seva massa social i una significació també política i de mestissatge que li donen un valor afegit “que no ha de perdre”.


I tot això malgrat un greu problema de capitalització davant d’un entorn presidit pel model de negoci global, començant per la Bundesliga alemanya o la Premier anglesa, on gràcies al nou contracte pels drets televisius que tripliquen els de la lliga espanyola “l’últim classificat cobrarà només 5 milions menys que el Barça”. Això vol dir que a partir d’ara qualsevol equip de la Premier estarà en condicions de comprar qualsevol jugador del Barça”.

Tant Besa com Danés es van definir com a guardiolistes i van reconèixer el canvi de paradigma que, prèviament, l’arribada de Cruyff a la banqueta va representar per al Barça. Des d’un punt de vista futbolístic, a partir d’una premissa tan senzilla com que “tot gira al voltant de la pilota i que sempre mana el qui la té, com passava quan jugaves al carrer i l’amo de la pilota decidia quan s’acabava el partit”, va ironitzar Danés.

Per Besa, va ser amb Guardiola d’entrenador quan es va produir la màxima síntesi “entre el relat i la marca”, quan el relat va deixar de ser el discurs victimista per convertir-se en guanyador i la marca eren les victòries. “Això és el que va fer més mal al Madrid, que només havia viscut de la marca, però no tenia relat”, va sentenciar. I ara que relat i marca s’han “més o menys igualat en tots dos”, el punt que marca la diferència entre Barça i Madrid és Messi, “que representa la integració, la formació i l’adaptació a un model”.


El papa dels no creients
Francesc Torralba i Francesc Romeu, 14 de març de 2015

Una coincidència no buscada va fer que, dissabte, el cinquè dels Debats a Montesquiu, que s’organitzen cada mes a la Casanova del Castell, analitzés la figura del papa Francesc just quan feia dos anys exactes de la seva elecció i d’haver representat una alenada d’aire fresc per a l’Església. Fresc fins al punt que la seva figura i el seu exemple “s’han fet fins i tot més propers entre els no creients que entre molts eclesiàstics”.

És la tesi del filòsof i teòleg Francesc Torralba, que va compartir xerrada amb el capellà i periodista Francesc Romeu. “Hem canviat el papa dels textos pel papa dels gestos”, hi va afegir ell. Tots dos van coincidir que Jorge Bergoglio, que va ser escollit papa essent cardenal de Buenos Aires, ha generat un perfil espontani, diàfan i molt proper per a fidels i no fidels que ha agafat bona part de l’Església amb el peu canviat. I que, malgrat l’empatia que genera en bona part de l’opinió pública, dins la cúria vaticana i de la jerarquia catòlica, les resistències als seus postulats continuen essent grans.


Torralba, que és membre del consell pontifici de la Cultura de la Santa Seu i que coneix de primera mà l’entorn vaticà i les opinions que s’hi generen, va admetre que davant del papa Francesc “hi ha sectors contraris que ho expressen obertament, altres que no ho diuen pel respecte que els mereix la figura del papa, i altres que, simplement, esperen que passi”. I de fet, va subratllar, més enllà de les seves opinions i gestos tan ben acollits des de sectors progressistes –la posició davant l’homosexualitat, la persecució de la pederàstia, el seu discurs social o la proximitat amb la gent–, “de moment, de reforma estructural que pugui deixar com a llegat no n’hi ha ni una”.

79 anys i un sol pulmó deixen un marge reduït per a un pontificat prolífic com el que, en el seu cas, van permetre per exemple els 27 anys de Joan Pau II. I d’això també en són conscients els seus detractors. Romeu va citar, com a caricatura, una de les opinions més radicals que se n’han publicat, en una web: “Dios: Ilumínalo o elimínalo”.

Romeu va insistir en la idea que un papa que ha despertat l’interès de sectors que fins ara vivien allunyats de l’Església “hauríem de saber-lo aprofitar per guanyar aproximacions”. Va posar com a exemple el cas d’una dona que, el Nadal passat, va comentar per ràdio que amb l’arribada de Francesc havia decidit tornar a la Missa del Gall. “El problema és que si el capellà va tornar a fer la missa de sempre, poca cosa hi podrà fer el papa”, va sentenciar, irònic.


Els quiròfans no existeixen
Màrius Serra i Narcís Garolera, 18 d'abril de 2015

Un ortodox de la llengua que s’acosti a l’hospital a veure algú a qui acaben d’operar i li diguin que el malalt “encara és a quiròfan” hauria de quedar molt desorientat. Perquè, segons el diccionari, de quiròfans no n’hi ha enlloc, perquè no existeixen. En català es diu sala d’operacions. La pregunta és: “Hi ha algú que no sàpiga què és un quiròfan, i que alguna vegada no n’hagi parlat?”.

La va llançar dissabte a Montesquiu l’enigmista i escriptor Màrius Serra, que va desorientar l’auditori quan va fer notar que, normativament, quiròfan no es pot dir. Participava, al costat del filòleg Narcís Garolera, en una nova sessió dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada dedicat a “El català avui, de Verdaguer a Shakira”. En certa manera, a Garolera li tocava representar Verdaguer –del qual és un gran expert– i a Serra, Shakira. “Ja m’està bé”, va dir. Sobretot si a través d’ella  pogués arribar a fer entendre a Pep Sala que la llum de què parla la lletra del Boig per tu “no pot ser mai reflexada, sinó en tot cas reflectida”.

Va ser un diàleg de gran nivell i d’un permanent intercanvi d’ironia entre dos grans coneixedors de la llengua, i amb visions més i menys flexibles sobre quina ha de ser l’evolució i, sobretot, quin model es pot defensar com a estàndard quan es parla, per exemple, dels mitjans de comunicació. “Admeto que sóc conservador, però no un dinosaure”, va dir Garolera. Va deixar anar, entre rialles del públic, un llarg llistat de paraules i expressions que amb el pretext de la modernitat han substituït formes genuïnes del català per altres “que ens han estat imposades” i que acaben empobrint el ventall de recursos.

“Ara del país en diem territori, tot és emblemàtic, només fem que posar coses en valor, l’estació és sempre la propera i mai la pròxima i tothom està fart de menjar. Jo en tinc prou si quedo tip”, va dir dins del reguitzell d’exemples. Màrius Serra, admetent la reflexió de fons de Garolera, va dir que cal allunyar-se de posicions maximalistes i de la creença que hi ha models perfectes. En el fons, “el parlant d’una sola llengua ja és poliglot, perquè és capaç d’adoptar els diferents registres en funció de l’entorn”.

El barri del Carmel de Barcelona on va créixer Serra no té res a veure amb la plana de Vic que va conèixer Garolera; qüestió generacional al marge, que també compta, en llengua. “La gran pregunta és si prefereixo un mal català parlat per castellanoparlants que fan l’esforç d’utilitzar-lo, o que parlin directament en castellà”. Davant d’això, la qüestió és com resoldrà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la nova gramàtica que ha de treure el 2016 per substituir la de Pompeu Fabra. De debats n’hi ha per quedar-ne fart, o tip. A Montesquiu, però, el sopar va ser emblemàtic.


En defensa pròpia
Antoni Abad i Joan Font, 16 de maig de 2015

El diagnòstic, que va sonar gairebé a reivindicació, va ser molt clar per part de tots dos: ni bancs, ni universitats, ni administracions. L’únic element que veritablement crea riquesa en un país són les seves empreses. O, com va acotar el president de la patronal Cecot, Antoni Abad, “l’empresa és la cèl·lula mare de les economies dels països lliures”.

Abad i el director general del grup Bon Preu, Joan Font, van compartir dissabte a Montesquiu el setè i penúltim dels debats a la Casanova del Castell. Va ser per parlar de les empreses del segle XXI.

Hi ha paràmetres, va dir el president de Cecot, que fan ser optimistes respecte a la recuperació del cicle econòmic, “tot i que continuem vivint un moment molt dual”.. I va estar d’acord amb Joan Font quan aquest va dir que Catalunya, també com a part de l’Estat espanyol, és molt poc competitiva. No pas per la falta de dinamisme del seu teixit empresarial “sinó perquè l’administració no ajuda gens a fer-ho fàcil”: Des d’una fiscalitat que escanya fins a traves administratives.

“Nosaltres podem tardar de cinc a sis anys a obrir un Esclat i fins a dos a obrir un Bon Preu. Un supermercat on venem iogurts, no bombes”, va ironitzar Font. I recordava que quan va presentar un informe al conseller Felip Puig en què es parlava de 60, 58 o 45 mesos de tràmits “es va pensar que hi faltava una coma al mig”.

Abad va incidir en la necessitat d’una formació adequada a les demandes de les empreses i va assegurar que, globalment, al conjunt de l’Estat el nivell és molt baix. “La ministra es lamenta del 50% d’atur juvenil, però no diu que el 60% d’aquest 50% el formen joves que amb prou feines han acabat l’ESO”. A l’altre extrem, “nosaltres tenim problemes per cobrir determinats llocs de treball”, va dir Font. Des de feines específiques com empleats de fleca i carnisseria fins a peons de magatzem “a qui no interessa la feina per l’horari”. Una generació que “segurament ha crescut massa ben acostumada” i a qui la crisi ha esclatat en el moment d’incorporar-se al mercat laboral.

Abad i Font van ser molt crítics, també, amb els bancs. “Quan era temps d’hipoteques, les empreses gairebé eren una nosa”, va dir Abad. I ara han ofegat fins a provocar el tancament d’empreses rendibles. El president de Cecot va apostar per la “desbancarització de les empreses” i, com Font, va situar valors com la implicació, el treball en equip i la il·lusió entre els principals actius d’un negoci.

“No vol dir haver de créixer sempre”, va matisar Font. “Hi ha botigues d’un sol treballador que són grans empreses”. Sobre Bon Preu, va dir que “l’important és saber controlar el creixement”. Joan Font espera facturar 950 milions el 2015 però veu recorregut per doblar-ho i arribar al 15% de quota del mercat català.


L'alcalde Obama
Josep Cuní, 13 de juny de 2015

Dissabte era el dia de constitució dels nous ajuntaments i, al vespre, el periodista Josep Cuní, director i presentador de 8 al dia a 8TV, tancava el cicle de Debats a Montesquiu parlant de la globalització als mitjans de comunicació. L’exemple va ser del dia, també: “Ens hem acostumat a un accés tan global a la informació que ens veiem amb cor de valorar el president Obama amb la mateixa naturalitat que si fos l’alcalde”, va dir. I, en contrapartida, “tenir-ho tot tant a l’abast ens fa donar menys valor a les coses que veritablement en tenen”.

Davant d’aquest diagnòstic, Josep Cuní va defensar que en el món global “no podem reduir la importància del que ens és més pròxim”, i que l’excés d’informació que ha portat la globalització “ens aboca, paradoxalment, a la desinformació”. El director de 8 al dia va assegurar que les convulsions que pateix el món de la comunicació davant d’aquests canvis, també en el consum i la gratuïtat en l’accés a continguts des dels mitjans digitals, “no portarà a la crisi del periodisme, perquè és més necessari que mai, però sí a la crisi dels periodistes”. El seu pronòstic és que l’ofici s’encamina cada vegada més cap a un model individualitzat en què no seran els mitjans els que donin nom a un professional, sinó que “serà a partir del nom que prèviament s’hagi fet un professional que els mitjans ajudaran a difondre la seva feina”.

Al llarg de la seva exposició també va sortir el procés sobiranista i la manera com s’està abordant des dels mitjans de comunicació. Josep Cuní va dir, en relació amb això, que ell estava per “la causa del periodisme i no pel periodisme de la causa”, tot i que “és lícit que aquest també existeixi”. Es va mostrar molt crític, però, amb una determinada visió del sobiranisme que, segons ell, parteix de la premissa que l’ús de la llengua no només marca i determina una realitat social, “sinó que sembla que s’hagi d’associar a un discurs unívoc” respecte al procés. “És allò del Puix parla català Déu li doni immensa glòria davant del Puix parla català, vejam què diu”, va resumir.

Davant la pregunta del conductor de l’acte, el també periodista Francesc-Marc Álvaro, Cuní es va referir al tractament que des del seu programa es va fer de la tragèdia de Germanwings als Alps francescos i, de manera especial, a la controvertida entrevista a plató amb la mare d’una de les víctimes. “En això hi ha hagut un cinisme impressionant”, va dir. “Va ser ella, espectadora del programa, qui va demanar venir a exposar la situació en què es trobava”. I va llançar una pregunta: “Que em diguin quin periodista, davant d’un testimoni com aquest, el rebutjaria per falta d’interès. Si algú em diu “jo” li diré, simplement, que no és periodista”.

Com en totes les sessions del cicle, la trobada va continuar després amb un sopar, distès, a la Casanova del Castell, en què van assistir una vintena de persones.