Encara guanya en Bruce

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.05.12]

En el celebrat discurs de Joaquim Maria Puyal com a flamant català de l’any per votació dels lectors d’El Periódico va dir que la diferència entre la informació dels periodistes i la de les xarxes socials és que la segona circula sense necessitat d’avals. M’hauria agradat trobar-ne més per contrastar les dades que passo a exposar, però diria que deu anar bastant per aquí: aquest divendres a la nit es destinaran 100.000 watts de so a neutralitzar la xiulada monumental que l’estadi Vicente Calderón dedicarà a l’himne nacional d’Espanya, que per evitar més traumes sonarà en la seva versió més curta, que no arribarà a mig minut.

És una potència  d’elefant, que malgrat tot no arribarà als 120.000 watts que sol portar en Bruce Springsteen de gira –a banda dels 10.000 que hi posa personalment–, però que per cantar alineacions i emetre l’himne del campió un cop acabat el partit deurà ser dels lloguers d’equips més mal amortitzats d’aquest 2012.

Perquè ens entenguem, un concert d’orquestra de festa major al mig de la plaça, d’aquests que hi van una mica, està entre sis i vuit vegades per sota d’aquesta potència. Però parlem, a més, d’una hora i mitja de música –o de tres, si és el ball de nit– i per sonoritzar la Rosó i una dotzena de músics. Al Calderón hi engegaran un miserable MP3 que al camp no sentirà ningú i que per televisió podrien situar fàcilment en primer pla remenant, simplement, els botons de la taula de so sense necessitat de cap bafle. De manera que amb l’equip de la Maravella, o del mateix Vicente Calderón, podrien aconseguir exactament el mateix resultat.

La final de la Copa sense Rei arriba plena de novetats. D’entrada, que ell no hi serà. I després, que a diferència del que sol ser habitual, el minut més vist i comentat de la vetllada no serà l’últim, sinó el primer. Per veure què passa i com sona el moment televisiu més esperat de l’any. O sigui que ni Guardiola, ni Bielsa: avui el nostre home serà el mesclador de so.

I si calléssim una mica?

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.05.12]

Una de les frases més sensates que he sentit en aquesta setmana tritràgica –entre Grècia, Bankia i la prima única, bàsicament– la vaig enganxar anant en cotxe i no em vaig poder aturar a aplaudir-la, tot i que per ganes ho hauria fet. “Que els grecs se’n vagin de l’euro, o no, però que callin [els que en parlen]; que no hi ha res que generi més incertesa que anar-hi donant voltes tot el dia”. I em va semblar la millor, a més, situant-la entre altres frases d’eminents economistes que en les últimes hores s’havien consagrat com a nous profetes de l’apocalipsi anunciant que Catalunya seria intervinguda al novembre i que Espanya arribaria als sis milions d’aturats a l’octubre. Les tesis, d’Edward Hugh i de Santiago Niño Becerra, van encapçalar titulars de notícies i tertúlies i van escampar-se com la pólvora per les xarxes socials, com si fossin la sentència definitiva davant del desastre en què vivim abocats.

Des del respecte que tinc i tindré sempre per persones que em donen 50.000 voltes en coneixements d’economia –i coneixements en general, diria–, també afegiré que començo a estar una mica fart de sentir lliçons per tot arreu dels que ara troben explicacions a tot i són capaços de posar dates a la fi del món en etapes de mig any. I per extensió, dels que tenen tanta facilitat per empatitzar només amb els pitjors discursos possibles i projectar la taca negra de pessimisme fins a fer-nos creure que més val deixar-ho córrer, perquè no hi ha res a fer.

Després denunciarem mercats i les agències de ràting perquè posen nota a la solvència de l’economia no pas per allò que és capaç de produir, sinó per la confiança que és capaç de generar. I mentrestant som nosaltres mateixos els que preferim desconfiar de les nostres pròpies possibilitats perquè, al capdavall, d’aquí a mig any ens hauran intervingut la Generalitat i d’aquí a menys de mig any ja serem sis milions d’aturats a tot l’Estat.

Ho sento, però davant dels apocalíptics jo em quedo amb els que creuen que hi ha marge per a les solucions i ens apel·len a confiar en un canvi de paradigma que canviï les regles del joc, i que ens necessita. Però això demana gent activa, i no resignada.

Elogi de l'amic

[Article publicat a EL 9 NOU el 11.05.12]

Personalment em costa molt de creure que el procés que ha portat Pep Guardiola a deixar la banqueta del Barça quan acabi aquesta temporada l’hagi madurat, i portat, completament sol. Més encara quan, segons ha explicat ell mateix, la idea de fer-ho es remunta a mig any enrere. El Barça i el seu entorn és massa gran, i la pressió massa forta, com per haver de suportar no només la responsabilitat d’un càrrec com aquest, sinó també la d’haver de valorar, i decidir, si havia arribat el moment de deixar-ho. I afegim-hi, encara, la convicció general que si el seu futur s’hagués sotmès a referèndum li hauria tocat fer compatibles el càrrec d’entrenador del Barça amb el de president. Del club i de la Generalitat, vull dir; a més de líder de l’oposició.

Perquè Guardiola és icona però, per sobre de tot, persona. I com a tal ha de tenir amics capaços d’abstreure’s de la seva dimensió de personatge de projecció planetària per poder-hi haver compartit, si no directament preguntes i respostes sobre aquest seu gran dilema, els seus estats d’ànim i els senyals més o menys visibles d’un procés que també, de ben segur, han contribuït a buidar-lo una mica.

No obstant, a través dels amics no n’hem sabut absolutament res. I fins al minut abans que ell personalment anunciés la seva marxa com a entrenador del Barça, mitja culerada encara devia confiar que, finalment i en atenció a la demanda unànime i a l’estima de tanta i tanta gent, es quedava. I ni tan sols des del moment que ho va confessar ha aparegut cap amic per dir que ell ja ho sabia, o ni tan sols que ja ho intuïa pel que Guardiola li havia dit –o callat– durant tot aquest temps.

Aquests amics són els millors. Els que podent presumir permanentment que ho són d’en Guardiola han tingut clar que la discreció i la modèstia són la base de l’elegància. I que en la societat que tot ho esbomba i de tot en fa lucre, poder confiar a algú allò més íntim s’ha convertit en un valor que no té preu.

El govern dels de baix

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.05.12]

La globalització ha acabat per dividir la societat entre els que tenen i els que no. És una obvietat; però ara, en tot cas. Ja ho deia en una entrevista el juliol de 2001 –fa més de 10 anys, atenció– un dels intel·lectuals europeus de referència, Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, mentre la major part de la societat no hi tenia res a dir perquè, per sort, les circumstàncies ens havien alineat amb els que tenien. Ara, reconeixent a Ramonet la seva gran capacitat d’anàlisi, quan se li fa una entrevista se li demana on veu la nostra societat d’aquí a deu anys. I la seva resposta és clara: allà on la societat vulgui, si té prou coratge per exigir, amb la seva mobilització, un canvi de paradigma que tingui com a referència Europa i com a objectiu girar-la perquè toqui de peus a terra, perquè ara mateix “la tenim potes enlaire”.

Dimarts va ser el convidat al programa Singulars, de Canal 33, i va enumerar algunes claus que tenim a l’abast per reconduir unes dinàmiques viciades que han convertit la nostra democràcia en un despotisme il·lustrat del segle XXI, en què l’únic que fa el poder és guanyar-se electoralment la legitimitat per aplicar unes lleis que s’amaneix segons la seva pròpia conveniència, i no la de la ciutadania que representa.

Idees per canviar de paradigma? Que el Banc Central Europeu injecti capital als estats i no als bancs, que s’apliquin taxes a les altes fortunes, que els alts executius de les multinacionals no tinguin remuneracions 500 vegades per damunt de l’assalariat de base –“una relació d’1 a 20 seria suficient”, diu–, que hi hagi un proteccionisme europeu sobre els productes de consum que respecten els drets humans i els del medi ambient, que es creï una taxa sobre les transaccions financeres que per si sola ja resoldria la major part del deute sobirà... I sobretot, que d’una punyetera vegada la política europea es buidi a favor dels seus ciutadans, i no pas que s’ompli, com ha passat fins ara, a costa de buidar-los precisament a ells.

Mirem-nos-ho bé, això

[Article publicat a EL 9 NOU el 27.04.12]

Com que no hi entenc, la primera conclusió que vaig treure diumenge passat de la primera volta de les eleccions franceses és que la setmana que ve, a la segona, guanyarà Sarkozy. Vaig fer una cosa tan elemental com sumar els percentatges dels partits de dretes i els d’esquerres, i em va sortir que la suma dels vots de l’UPM de l’actual president i els del Front Nacional de Marine le Pen deixaven prou marge com perquè, diumenge vinent, la diferència de menys de dos punts de la primera volta fos remuntable.

Però llavors llegeixes els que hi entenen i et convencen que no: que el vot d’extrema dreta és bàsicament antisistema i es reivindicarà a si mateix amb un notable vot en blanc a la segona volta, que permetrà que el vot del bloc d’esquerres, més disciplinat, situï de nou un socialista a la presidència de la república. El mateix vot que, tapant-se el nas, el 2002 hi havia posat Chirac per no haver de veure-hi Le Pen pare.

La segona conclusió em va preocupar més. Em vaig imaginar una nit electoral en una república espanyola després d’una primera volta en què els dos candidats que en sortien vius eren del PP i del PSOE. I per fer-ho més macabre vaig veure-hi José María Aznar darrere un faristol blau i José Bono darrere el vermell, embolicats amb la bandera i reivindicant la indissoluble unitat d’Espanya, la desaparició de la lacra dels nacionalismes perifèrics i la determinació del país per combatre les envestides d’una Europa que acabava de despertar el toro.

I llavors va venir la tercera. Va ser la imatge del rei d’Espanya amb pijama a quarts de 5 de la matinada, mig embolicat amb un llençol, passant olímpicament de la unitat d’Espanya, del toro i dels nacionalismes perifèrics, entrebancant-se per l’escala en una barraca al mig de la selva de Botswana i amb una trompa d’elefant que li deuria fer de mànec de dutxa abans de tornar volant cap a casa amb un parell de crosses.

No sé. Si de cas estudiem-ho bé, això de la república...

La glòria dels intocables

[Article publicat a EL 9 NOU el 20.04.12]

Tinc un amic a qui direm Joan Carles que no ha caçat un elefant en sa vida i amb un fill que un dia li va reconèixer que, si hagués estat animal, li hauria agradat ser musclo. Ho dic per situar. En una setmana que el futbol ens està alienant com mai de les misèries quotidianes, em feia la reflexió que ja té nassos que dues de les economies més arruïnades d’Europa, la grega i l’espanyola, hagin situat a les semifinals de les màximes competicions continentals de futbol i bàsquet dos equips cadascuna, que són alhora exponent d’ostentació, poder i riquesa sobre les quals muntem una mena de filtre mental que ens impedeix qüestionar-nos ni que sigui una mica, ni que sigui ara, si no n’hem fet un gra massa.

Parlava del Barça i el Madrid de futbol i el Panathinaikos i l’Olympiakos de bàsquet, que el mes que ve seran a la final a quatre d’Istanbul amb el Barça, també. En el primer cas, pressupostos de 461 i 510 milions d’euros. I jugadors que cada dia, quan posen el peu a terra, ja han costat tants calés com el que val matar un elefant a Botswana, per entendre’ns. I jugadors, també per entendre’ns, a qui La Marató de TV3, amb tota la seva mobilització i els milers de trucades de cada Nadal, amb prou feines en faria per pagar-los el 50% del sou d’un any.

No tinc la més mínima simpatia pel rei d’Espanya i menys encara després de la seva ridícula disculpa sortint dimecres de l’hospital. En realitat, penso que l’única diferència que hi ha entre ell i Urdangarin és que al gendre, la seva indecència li han publicat sencera. Però aniria bé sentir veus que, més enllà de tirar pel dret denunciant dispendis de banquers sense escrúpols, polítics a comissió i reis a qui la història ja està fent caricatura d’ells mateixos, portés a reflexionar si en àmbits on sembla que tinguem vetada la consciència crítica no caldria fer-hi alguna cosa. Perquè si mai això peta, que petarà, el futbol serà com un safari d’elefants: que, com que no en tindrem ni cinc, només el veurem de prop si som amics d’un xeic àrab.  

Papa, què vol dir santa?

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.04.12]

Hi ha aquella llegenda tan maca d’El mariner de Sant Pau que explica el cas d’un navegant de l’Empordà que després d’una mala experiència a la mar va decidir agafar el rem de la barca i començar a caminar terra endins fins que ningú no reconegués què duia a sobre. I va estar tan content que al Ripollès ho confonguessin amb una pala de forner que s’hi va quedar. Ve a ser el que passa, una mica més cada any, amb això de les festes religioses que se’ns n’estan anant de mica en mica. Ara les tindríem entre Montagut i Castellfollit de la Roca camí de Sant Pau de Segúries, per entendre’ns. Quan el nostre mariner hi arribi per passar les vacances de Setmana Santa sentirà algun nen que dirà al seu “papa –o mama, si és el cas–, què vol dir Santa?”.

I el papa o la mama de la nostra història tirarà d’imaginari televisiu i li recordarà que la Setmana Santa és quan les estacions d’esquí tanquen temporada turística, que les cases de turisme rural estan mig contentes de com han anat d’ocupació, que a Andalusia la gent plora perquè el dijous han tornat a suspendre la processó i en què no falla mai, tampoc, el vídeo d’uns atrevits que solen crucificar cada any a les Filipines.

En temps del tripartit hi va haver rebombori quan es va valorar la possibilitat de canviar el nom de les vacances de Nadal per les d’Hivern i les de Setmana Santa per les de Primavera, per treure’n la connotació religiosa i no ferir susceptibilitats entre altres confessions o els que, simplement, confessen que no en tenen cap. Més d’un s’ho va agafar malament i ho va llegir com un atac a l’ancestral tradició cultural del nostre país. Però el pas del temps ha confirmat que, en aquest àmbit, la tradició cultural ha consistit més aviat a passar cada vegada més de tot. Menys a la Cuba comunista, on curiosament des d’aquest any el Divendres Sant ha començat a ser festa a petició del papa i en senyal de respecte als catòlics de l’illa.

Déu n’hi do. (O vet-ho aquí, perdó. No voldria ferir ningú).