No és un referèndum, i legal

Com que es veu a venir que la batalla legal a partir d'ara serà discernir entre si la convocatòria per al 9N és o no un referèndum, amb tota la prudència i modèstia que mereix el cas a mi se m'acudeixen, com a mínim, tres arguments per confirmar que no és un referèndum i, per tant, no pot ser il·legal de cap manera.

• Si és un referèndum vol dir que deuria quedar regulat per la llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre les diferents modalitats de referèndum. En el seu article 16.2, aquesta llei diu literalment que "la decisió del votant només podrà ser "sí" o "no" o quedar en blanc". Com que ja sabem quin és el ventall de respostes a la pregunta del 9N -"sí-sí", "sí-no" i "no"-, és evident que no s'ajusten al que es preveu en aquest article perquè es puguin considerar respostes d'un referèndum.

• En el seu article 11, la mateixa llei diu literalment que "el procediment de referèndum estarà sotmès al règim electoral general", regulat per la llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, i que en el seu article 2.1 deixa clar que "el dret de sufragi correspon als espanyols majors d'edat". Com que s'ha dit que a la consulta podran votar els joves a partir de 16 anys, que per tant no són majors d'edat, el que es farà no pot ser de cap manera un referèndum.

• I de fet, la més evident de totes: Diu l'article 2.1 de la llei orgànica 2/1980 de convocatòria de referèndums que "l'autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum en qualsevol de les seves modalitats és competència exclusiva de l'Estat". Com que no consta que l'Estat no hagi convocat res ni tingui ganes de fer-ho, la consulta del 9N no és cap referèndum.

Feu lloc a les (e)mocions

[Article publicat a EL 9 NOU el 26.09.14]

El dia que Jim Hacker va prendre possessió com a ministre d’Afers Administratius a la sèrie Sí, ministre va quedar aclaparat per la quantitat d’expedients pendents que tenia sobre la taula. I volia prendre’s el temps que fes falta per atendre’ls personalment un a un. Però el seu secretari personal, Bernard Woolley, tot un gat vell a l’administració del govern de Sa Majestat, li suggeria amablement que desistís de la idea i preparés, en tot cas, una resposta automàtica. En un diàleg brillant que anava més o menys així:

–Podem dir que hi estem treballant o que hi estem treballant activament.

–I quina diferència hi ha entre treballar-hi i treballar-hi activament?

–Treballar vol dir que hem perdut l’expedient.

–I treballar-hi activament?

–Que mirarem de trobar-lo.

Sempre m’he fet a la idea que si davant l’administració ja costa saber on passa un determinat expedient, les mocions de suport o de denúncia a aquesta o altra causa que passen pels plens i s’acaben enviant al president de la Generalitat, al del Parlament i a la Comissió Europea deuen quedar mortes només sortir. I qui diu mocions d’ajuntaments diu propostes de resolució del mateix Parlament, ja sigui en ple o en comissió, que un cop votades queden absolutament en res.

Per això, com a contrast, és impressionant que tanquem la setmana amb l’impacte de 870 ajuntaments catalans, el 91% del total, aprovant una moció de suport al 9N. I que tot s’hagi mogut en tan pocs dies sota la coordinació de l’Associació de Municipis per la Independència. Potser mai com ara s’havia fet tan visible la seva força. I mai com ara s’havia fet evident, també, el compromís i la complicitat del món local amb el procés. El mateix Jim Hacker n’estaria impressionat. I en Bernard, aquesta vegada, no tindria cap excusa per perdre els papers.

El gran misteri escocès

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.09.14]

Aprofitant que aquest divendres al matí Escòcia desvelarà oficialment davant del món la resposta al seu enigma més important des de 1707, que és si continuarà formant part del Regne Unit al costat d’Anglaterra i Gal·les, jo em proposo aclarir el segon, que tampoc està malament: Per què hi ha gossos que se suïciden, o ho intenten, saltant embogits daltabaix del pont d’Overtoun, a Dumbarton, cada vegada que hi passen (com seria en el segon supòsit)? Misteri mundial.

És un pont força tètric, que podria il·lustrar un conte d’Edgar Allan Poe. Però el misteri que l’ha envoltat des de principis del segle XX és descobrir quina força sobrenatural o quin esperit maligne atreu els gossos per llançar-se al buit quan s’hi passegen sols o en companyia dels amos, que en un moment de descuit veuen atònits com la bèstia vola per sobre el paredat del pont per quedar estimbada al riu des d’un desnivell de quatre pisos.

Se n’ha fet llegenda i literatura, del pont d’Overtoun. Com se’n va fer de les 4.000 merles que van caure mortes al cel d’Arkansas una nit de Cap d’Any i que des d’aquesta mateixa secció ja va quedar aclarida fa unes setmanes. Aquest és el segon gran misteri de la sèrie, que passo a resoldre tot seguit:

D’entrada, apuntar que l’investigador que hi va treballar es va fer un fart de riure quan li van encarregar un treball sobre “gossos suïcides”, ja que l’anunciat és intrínsecament absurd. És una manera d’humanitzar una animal i atribuir-li una consciencia que no té, va dir. El que passava, simplement, és que arran d’una repoblació de visons que es va fer al bosc de sota el pont, les potents glàndules anals que utilitzen per marcar territori estimulaven fins a tal punt l’olfacte del gos que, sense poder calibrar on era, saltava de manera instintiva per llançar-s’hi a sobre. Van fer la prova amb secrecions de glàndules anals de tres animals diferents, i els gossos se n’anaven de pet al visó.

O sigui que segon misteri aclarit. Ara falta el primer: Yes, Scotland?

La majoria silenciada

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.09.14]

Això que explicaré ara és radicalment cert. En els més de 200 articles que porto fets en aquesta pàgina n’hi ha hagut dos d’escrits i envitats directament des del telèfon mòbil. El primer, a l’estiu de 2012, tancat de matinada dins del lavabo d’un B&B de Thurso, al nord d’Escòcia, on havíem anat a veure la punta més septentrional de l’illa que comparteix amb Anglaterra i Gal·les. El segon, aquest dijous a Barcelona, davant del parc de la Ciutadella, després d’haver participat a la immensa V al costat, diuen, de gairebé 2 milions de persones entusiastes, somrients, positives, emocionades i convençudes de tenir un altre nord davant dels ulls: l’horitzó de construir un nou país.

Costa molt, enmig de l’eufòria que aquest dijous ens embolcallava a tots a la Gran Via i a la Diagonal, imaginar que fora d’allà hi continuï havent qui nega no només allò tan elemental que hi vam anar a demanar, que és poder preguntar-nos a nosaltres mateixos qui volem ser, sinó fins i tot que la mateixa gernació humana que té mobilitzada aquesta causa s’hagi de tenir en compte pel que ja representa per si mateixa. La consigna és acabar-ho reduint a l’obsessió d’un president, d’un govern i de la majoria d’un Parlament que no representen la Catalunya real, diuen. La seva és la majoria silenciosa. De moment, en canvi, del que avui és testimoni impressionat el món sencer és de la majoria que volen silenciada. Però no se’n surten.

És imposible que el 9 de novembre no passi alguna cosa. És imposible que el camí recorregut fins ara hagi de tenir marxa enrere sense l’acord no ja dels partits que donen suport al 9N, sinó de la societat civil catalana –aquesta sí que ho és, SCC- que els ha empès a fer-ho. I l’acord d’aquesta societat per fer marxa enrere ja saben que no el poden tenir.

Vam omplir els carrers per omplir les urnes. I és el que farem. Entusiastes, emocionats, organitzats, disciplinats, positius i somrients. Però ferms en la defensa d’una futura llibertat que ens hem guanyat a pols.