De la fireta al terror

[Article publicat a EL 9 NOU el 31.10.14]

Tant parlar de frau de llei en el succedani de consulta del 9N, i el que ens hauríem de preguntar és si no el comet permanentment el govern espanyol portant al Constitucional la seva impugnació sense cap altra intenció que l’admeti a tràmit. Perquè és l’única manera que té per superar el 9 de novembre amb l’obsessió que aquell dia a Catalunya no es voti. En realitat se li’n fot que el març del 2015, data límit del TC per pronunciar-se, la resolució sigui que no n’hi havia per tant i que s’hauria pogut votar. Llavors estarem en vigílies d’eleccions municipals i, per tant, a les portes que el PP escrigui un capítol més del seu procés d’autodestrucció com a partit, que aquesta setmana ja s’ha vist irreversible.

Hi va haver un temps que quan et presentaven una entrevista a la tele amb un advocat “expert en dret constitucional” te’l miraves amb respecte, perquè el feies important. Ara està tan desprestigiat com el mateix Tribunal, a qui el govern ha convertit en una cort de titelles per derivar-hi la seva colossal covardia a l’hora d’afrontar el veritable problema de fons que té amb Catalunya, que no és altre que el polític, i al qual ha hagut de recórrer desesperat altra vegada per salvar-se del tsunami de corrupció que l’està inundant per tot arreu.

Dimarts, els 12 jutges del TC tindran segurament l’última oportunitat d’agafar aire i respirar la poca dignitat que els deu quedar al voltant si admeten d’una vegada que la impugnació del nou 9N no s’aguanta per enlloc, perquè fer-ho és tant com prohibir la llibertat d’expressió en una consulta que, realment i jurídica, ja és només responsabilitat del conjunt de la societat civil d’aquest país, que se l’ha fet seva i l’exercirà.

Ara ja no queda marge per desconvocar res. Més de 40.000 voluntaris i centenars de milers de persones disposades a acostar-se a l’urna que toca per dir què volen per al seu país no tenen aturador. La “consulta de fireta” ara provoca terror a qui se’n reia. Haver-se adonat abans que se'ls acostava Halloween. Nosaltres estem per la Castanyada.

El 'tuitular' del dia

[Article publicat a EL 9 NOU el 24.10.14]

És trist i tràgic, però el primer que se t’acut quan et diuen que el president de la petrolera Total, Christophe de Margerie, i els tres tripulants del seu avió han mort perquè han xocat amb una màquina llevaneu a l’aeroport de Vnoukovo (Moscou), és desconcertar-te. Més que res perquè amb l’estricta informació del tuit t’imagines la màquina llevaneu, amb la seva coneguda velocitat punta, en un xoc frontal amb l’avió circulant per la pista.

Després descobreixes que l’accident s’ha produït en el moment que el jet privat s’enlairava i el tren d’aterratge ha picat contra la màquina. L’ha desequilibrat, ha caigut i s’ha encès. O sigui que passa a ser irrellevant que l’obstacle hagi estat una màquina llevaneu. Podria haver estat un camió de bombers, el trenet de les maletes o un porc senglar.

També t’arriba, perquè ho marca l’estereotip del rus isolat de tota la vida, que el conductor de la màquina anava borratxo, perquè se sentia molt sol, i no sabia per on passava. A Rússia fa molt fred, neva, hi ha molta boira i dilluns a la nit no es veia res a més de 350 metres. Però després descobreixes que l’advocat ha dit que el conductor de la llevaneu pateix del cor i que no beu. I ara caldrà aclarir oficialment si és culpa seva, ni que sigui per distracció, o de la torre de control, per no estar al cas del que feia. Potser era allà, que bevien.

Els tuits ja ho tenen, això. Les causes de les coses són bastant més llargues que 140 caràcters. Fins i tot paraules tan indesitjables com les de Miguel Ángel Rodríguez, portaveu del govern de José María Aznar, quan va dir que “a Artur Mas se l’hauria d’afusellar”. Curiosament me’l vaig trobar dient-ho en directe. I, posat en context, el comentari era igual de ximple però suposo que pretenia expressar, més que un seu desig, un retret com si el desig fos de Mas; que ja no sabia què més fer per convertir-se en víctima. Però ja va ser “tuitular”. Allò que ara ens marca. I que sovint també ens desconcerta.

110 

Votarem, però volem votar

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.10.14]

M’he inventat una lectura actualitzada del doble “sí-sí”. És un que diu sí a la consulta del 9N i un altre que diu sí a les eleccions, i en una data que ja hem de saber quan anem a votar el 9N. Que no vol dir convocades, però sí compromeses.

Un president que s’ha passat dos anys fent gala d’estar escoltant permanentment “la veu del poble de Catalunya” per defensar el referèndum davant de l’Estat, suposo que també la deu sentir ara quan aquest poble li reclama “la consulta definitiva”, sobretot després que ell, ni que sigui coresponsablement, hagi contribuït al cop de timó que ha girat una mica el vaixell i ha provocat alguna vomitada.

Partint de la base que no sóc ningú per dir-ho, voto perquè aquest sigui el missatge que l’Assemblea Nacional i l’Òmnium llancin aquest diumenge des de la plaça de Catalunya de Barcelona, recollint la conclusió que, em sembla, s’ha produït en unes quantes desenes de milers de converses des de dilluns a la nit. La societat civil és la que ha liderat el procés des del primer moment, i és aquesta societat civil l’única que té ara la capacitat de donar legitimitat a la nova consulta del 9N amb una participació massiva a les urnes. Que han de ser moltes més que les 6.000 previstes en 600 locals.

Cridant a la consulta i cridant simultàniament a la convocatòria electoral es tornarà a cosir, des de la societat civil, allò que els partits han descosit. Una de freda i una de calenta per a Artur Mas i CDC –d’acord amb la consulta, però ara convoqueu eleccions– i una de freda i una de calenta per a ERC i la CUP –d’acord amb les eleccions, però sisplau, ara contagieu l’entusiasme perdut per al 9N, encara que no sigui el vostre.

I els partits que ara mateix ja no fan ni fred ni calor, que comencin a preparar el programa electoral. Se’ls ha acabat la coartada de la “llibertat de vot a la segona pregunta” per encolomar als votants si s’ha d’estar o no per la independència. Ara, amb llista única o sense, qui s’ho cregui, que ho escrigui.

Homenatge al president Companys

[És el text de la presentació de l'acte que hem fet aquest 15 d'octubre a Vic en homenatge al president Lluís Companys, a la plaça que porta el seu nom, en el 74è aniversari del seu afusellament per part del règim franquista].

La reivindicació i l’exigència de la dignitat humanes estan per sobre de qualsevol altra cosa quan se’ns convoca, aquest 15 d’octubre, a commemorar el 74è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, per a qui una vegada més hem de convertir aquest reconeixement i homenatge, a més, en  un acte de desgreuge enfront dels qui, com en tantes altres coses, ja fa temps que han perdut la vergonya. Per reconèixer, en el cas de Companys, aquella veritat davant la qual, avui, i cada vegada més sols -com en tantes altres coses-, continuen amagant la cara: que aquella mort va ser un crim del franquisme. Va ser un assassinat del feixisme.

Només, per als cada vegada més joves que s’incorporen a la memòria històrica, unes petites pinzellades biogràfiques de Companys. És tret de l’Enciclopèdia. (No té cap mèrit): 

Lluís Companys i Jover, nascut a el Tarròs (Urgell) el 1883. Polític i advocat. Fundador, el 1917, del Partit Republicà Català, que el 1931 va ser part de la suma en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser, aquell mateix any i amb l’esclat de la República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, governador civil i, mesos més tard, diputat primer a les Corts de Madrid, i ja el 1932, diputat al Parlament. El 1933 va ser ministre de Marina al govern de la República. Amb la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal de 1933, va ser escollit president de la Generalitat.

El 6 d’octubre de 1934, amb el govern progressista d’Espanya trencat i una dreta emmirallada en el feixisme emergent que guanya cada cop més influència, Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola en un intent que acabarà frustrat de preservar els valors inherents al seu ideari polític en defensa de les llibertats individuals i col·lectives, de la fraternitat entre els pobles i de la justícia social.

Per aquests fets és detingut i condemnat a 30 anys de presó, però en surt amb el triomf del Front Popular del febrer de 1936 i torna a la presidència de la Generalitat. Des d’allà viu l’esclat de la insurrecció franquista, s’alinea i es compromet un cop més amb els postulats republicans i marxa a l’exili a les acaballes de la Guerra Civil. A França, però, és detingut pel nazisme, que llavors ja tenia ocupat el país, i lliurat al règim del general Franco.

Sotmès a un consell de guerra sumaríssim, pantomima del que havia de ser un judici just i sense la més mínima garantia processal, és sentenciat a mort i afusellat a la matinada del 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc.

França i Alemanya han demanat perdó per haver estat còmplices de la deportació de Companys en el que va ser el camí que va haver d’enfilar cap a la seva mort. Espanya, 74 anys després, ni tan sols accepta la nul·litat de la farsa que va ser aquell judici.

I no només això. Fa només tres dies, en la celebració de la Festa de la Hispanitat, encara podíem veure atònits que el feixisme i tot el que representa continua essent ambaixador i gairebé bandera d’una part no pas insignificant de la resposta espanyola en la seva croada contra la legítima demanda de Catalunya per poder-nos preguntar a nosaltres mateixos qui volem ser: si una regió espanyola, si un estat català dins de la de federació d’Espanya que potser somiava Companys ara fa 80 anys, o si un estat català i independent, com segur que ell també defensaria ara.

I ho faria perquè recolliria, com va fer aleshores, els anhels del poble a qui va servir des del partit, des de l’Ajuntament de Barcelona, des de les Corts de Madrid, des del Parlament, des del Govern de la República i des de la presidència de la Generalitat.

El Compromís de Vic se cita un any més aquí per retre homenatge al president Companys. L'únic president d'Europa escollit democràticament, recordem-ho, que ha estat estat afusellat per un règim polític;  feixista. I el llegat del qual se’ns fa ara més viu que mai, quan Catalunya viu un dels moments centrals de la seva història i que l’ha de portar a escollir i a votar sobiranament el seu futur. Que ho hagi de fer sola, de moment, tampoc és cap novetat. Ja ho deia al president.

D’ell és cèlebre aquella cita de la carta que, des del seu confinament a París l’any 1939, va enviar als estudiants catalans, també a l’exili, reunits en un congrés a Montpeller: “Per lluitar per a altres ideals hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres.”

A la mateixa carta, una mica més avall, hi ha una altra cita que també podríem fer córrer, ara. Salvant les distàncies i els contextos, Companys també ens diu: “En altres moments, per ésser català i ser-ne digne, calia sentir i obrir com a cal. Ara, de cara al pervindre i a les possibilitats i al perill del pervindre, és una obligació sagrada. Qui no estigui ara a l’alçària d’aquests grans deures i no oviri més enllà i s’entretingui en politiqueries perverses, quina llàstima ens ha de fer...”.

Que sigui, doncs, un acte més de desgreuge i de reconeixement a la figura de Companys estar a l’alçària d’aquests grans deures, albirar més enllà i avançar junts en el compromís, de Vic i del país sencer, en el camí cap a la plena llibertat nacional.

Q W E R T Y

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.10.14]

No suporto haver d’entrar una contrasenya a través d’un comandament a distància i haver de prémer quatre cops seguits el 2 per aconseguir una C. Tampoc m’agrada haver-me de moure amb el cursor per damunt d’un teclat a la tele, anar buscant lletra a lletra, canviant majúscules i minúscules, i perdre un minut per entrar un codi. I ja és el colmo quan confonc un teclat amb l’altre i començo a tocar el 2 per escriure una C i m’acaba sortint el 2222. Perquè a sobre la contrasenya no és correcta i l’he de tornar a entrar sencera.

L’altre dia, en una d’aquestes crisis, em vaig començar a mirar el teclat virtual de la màquina d’escriure que tenia en pantalla i em vaig preguntar, després de tants anys de remenar-hi, per què les lletres estan disposades d’una manera i no d’una altra. Pensava que això estava explicat, escrit i justificat, i es veu que no tant. Els que s’ho van inventar el 1874 ho van deixar així, i punt. Després de diverses proves, diu. Però sense cap document que expliqui per què van acabar fixant el teclat més estès, el QWERT. Que no és l’únic, però sí el més popular.

Hi ha diverses teories. Partint de la base que els inventors eren nord-americans, i per tant parlaven anglès, es tractava de situar les lletres més comunes separades entre elles perquè en el martelleig mecànic dels que picaven més de pressa no se’ls encallessin les tecles cada vegada. També n’he trobat un que defensa que els comercials de l’època podien fardar escrivint ràpid typewriter, perquè ho tenien tot en una sola fila i assajant una mica impressionaven els clients. Però també hi ha qui diu que originàriament l’ordre era alfabètic, però els que més picaven a màquina a l’època, que eren els que transcrivien telegrames a partir del codi Morse, ho trobaven un embolic. 

Ara que hi ha de tot i les màquines d’escriure ja no tenen martell, seria curiós que cadascú es pogués configurar el teclat al seu gust. Seria un festival de faltes, però almenys jo podria entrar la contrasenya més de pressa. Perquè no és QWERTY.

Doncs canviem la pregunta

[Article publicat a EL 9 NOU el 03.10.14]

Trobo que és un error que les al·legacions al Tribunal Constitucional perquè aixequi la suspensió cautelar a la Llei de consultes les hagin presentat el govern de la Generalitat i el Parlament. Se’ls veu massa el llautó. I per poc que s’hi fixin, els jutges del TC descobriran que és una argúcia per poder votar el 9N al referèndum independentista, que no és referèndum però ja ens entenem.

Les al·legacions les hauria d’haver presentat el Consorci del Moianès, ara que els seus alcaldes s’han posat d’acord per consultar la seva ciutadania sobre si volen iniciar un procés de secessió de les comarques del Vallès Oriental i Osona, per la part que ens toca. Una consulta que es podria convocar basant-se en la Llei 10/2014, de 26 de setembre, i que pel que fa al cas no dóna el més mínim indici d’inconstitucionalitat. O sigui que, ara mateix, que estigui suspesa perjudica els legítims interessos del Moianès per obrir un procés de participació ciutadana.

Aixecar la suspensió de la llei no resoldria la suspensió de la pregunta del 9N, d’acord. Com també estarem d’acord que la llei en qüestió no preocupa el més mínim ni el govern central ni el TC. L’única fixació la tenen en la pregunta. 

Molt bé. Doncs canviem-la. Si s’aconsegueix aixecar la suspensió cautelar de la llei però es manté el veto a la pregunta –cosa no descartable–, els partits sobiranistes que s’han de reunir aquest divendres al matí es podrien plantejar una nova pregunta que permetés votar el 9N, o el 16, i donar resposta a la demanda inequívoca i directament desafiant de la ciutadania i, alhora, a la legalitat que volen Rajoy i el TC.

Tan fàcil com que el president Mas més emetés un segon decret de convocatòria amb una pregunta que podria ser: “Està d’acord que es convoquin eleccions abans de final d’any i que el Parlament sortint tingui com a compromís la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i l’obertura d’un procés constituent per a Catalunya?”. Jo, sí. I a veure qui diu que això és il·legal.