I ha esclatat la bombolla

I no em refereixo a la immobiliària, sinó a la que ha rebentat la immobiliària amb la seva ona expansiva. És, gairebé, la bombolla del sistema. I davant d'això comença a ser inexplicable que amb la quantitat de ments pensants que deu haver-hi en aquest país, i al món sencer, quan sentíem a parlar de la bombolla immobiliària i algú advertia que això era insostenible, tocava dir que això no pot fallar mai, i que en tot cas hi hauria un ajustament no traumàtic. Doncs l''ajustament s'ha fet en un parell de mesos i amb milers d'aturats sobtats.

Ara, segon capítol: el problema del finançament, l'Estatut i la crisi econòmica deixa sense recursos per afrontar els costos de la llei de la dependència. Ningú no ho veia a venir, això? I era d'una obvietat impressionant. Em nego a acceptar que no hi hagi gent que, simplement des del sentit comú, hagués advertit d'això a la classe política. Però no m'estranyaria gens que els assessors de la classe política hagin primat més donar la sensació de normalitat fins que l'anormalitat no ens ha acabat engolint a tots, assessors i consellers (de consell, vull dir) inclosos.

"Ja us ho deia, jo".

Tothom pendent

Ens hem de preparar per anul·lar-nos absolutament i submergir-nos en la voràgine de les eleccions americanes de dimarts que ve. Totes les ràdios i totes les teles del país (nostre) hi desembarcaran els propers dies i ens faran viure aquestes eleccions com una cosa nostra.

Aquest dimarts a la nit m'he empassat les dues hores de documental del 60 minuts del 33, una producció nordamericana que repassava els perfils de Barack Obama i John McCain i, de manera especial, la cursa electoral interna que han viscut dins dels seus propis partits els últims mesos per acabar essent candidats a la Casa Blanca. Però més que per ells -a última hora no tinc previst votar ni l'un ni l'altre-, m'ha interessat molt la complexitat, la seriositat i l'equanimitat del reportatge, d'una extraordinària independència i amb testimonis de primer nivell, des d'assessors personals actuals i antics d'un i altre i les opinions de periodistes dels principals diaris nordamericans.

Reportatges com aquest t'ajuden a entendre els Estats Units com alguna cosa més que una frivolitat, d'on massa sovint tot el que arriba ens sembla inconsistent, efímer, superficial i buit. Com una simple americanada immensa, per entendre'ns. Segur que també li té, aquest component, i que l'impacte morbós dels 150.000 dòlars que va costar el canvi d'imatge d'una candidata deu ser comparable al dels 9.000 euros pels extres del cotxe del president del nostre Parlament. (Quina campanya més mesquina, sigui dit de pas). Però m'ha fet la impressió que, en el pla de la consistència política, la vàlua personal i el reconeixement a determinades trajectòries vitals, la política nordamericana és molt més seriosa de la imatge que moltes vegades ens en fem.

Per sort, com que Bush s'acaba, a partir d'ara això serà fins i tot una mica més veritat. McCain, a qui Bush va destrossar quan li amenaçava la seva primera proclamació com a candidat republicà el 2000, va dir públicament d'ell -indirectament, però sense embuts-, que no tenia ni cervell, ni cor, ni valor. Des d'ahir, McCain em cau una mica més bé. Però no el votaré pas, clar.

Història d'un segrest

En un altre article del mateix diari -i ja paro-, parlaven de la castanyada. I a portada del suplement ho vaig entendre com si haguessin escrit Història d'un segrest. De la castanyada a la carbassa, quan en realitat eren dos titulars de dos reportatges diferents. Però vaig pensar que també lligava força.

De tota manera, amb això de la carbassa de Halloween hi ha un rebuig fins i tot irracional pel sol fet que és una americanada, quan en realitat el seu origen és celta, una cultura que està fins i tot pitjor de que la nostra -que ja tè mèrit. I la història ve -no ho sabia, ho sento- d'un pobre home que quan es mor no el volen ni al cel ni a l'infern i s'ha de passar la resta de la vida deambulant pel món. La carbassa buida simbolitza el crani del pobre home, que s'il·lumina amb una espelma per dins per ser reconegut en la foscor.

Jo estic per la castanyada. A casa l'hem fet sempre, suposo que aquest any hi tornarem i, a més, les castanyes m'agraden. A més, aquest any, a Sant Pere farem la 1a Festa de la Tardor, el diumenge 9 de novembre, amb parades i animació tot el matí i un concert d'acordions i castanyes i panellets a la tarda. Aquí teniu el programa.

TDT: més qualitat per menys televisió

Una de les coses més curioses que pots trobar-te passejant per Torelló, concretament pel carrer del Ter, és una d'aquestes pancartes de carretera amb una foto d'un lleó molt gros que anuncia una mena de Rioleón Safari a 45 quilòmetres al nord de Perpinyà. Si fessin un estudi sobre quanta gent s'ha decidit a anar-hi després de veure el cartell segurament el canviarien de lloc. I no diguem sobre quanta gent pot haver-se despistat i entrar a Torelló, i al carrer del Ter, buscant el parc aquest. Clar que, últimament, es veu que fins i tot els camions que volen anar a Viladecans hi ha GPS's que els envien a la carretera de la Trona, perquè es veu que a Sant Boi hi ha un nucli que s'ho diu.

De tota manera, no és pas aquest el tema. Anant a caminar em vaig endur l'Avui i em vaig llegir, entre altres coses, la columna d'en Iu Forn. Bàsicament carregava contra l'estafa que representa la TDT, no tant com a solució tècnica sinó per la misèria de programació que hi acaben abocant totes les cadenes. Prou feina tenen a fer mínimament salvables -i competitius- els seus primers canals en els temps que corren, com perquè a sobre hagin d'omplir de continguts tres canals més. Solució? Concursos d'aquells de buscar animals de quatre lletres durant mig matí. Cost zero, gent enredada i alguns calés per la cadena, a falta de publicitat de veritat per fer-ne. I la resta, reposicions de tota mena i concursos de quan ni tan sols se sabia, per exemple, que l'AVE no arribaria a Barcelona quan tocava.

Em venia al cap quan a Sant Pere ens crèiem una mica la TDT pública i anàvem a les reunions que convocava la xarxa de televisions locals, amb experts del Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC), que ens advertien com serien de seriosos en l'exigència de fer complir a les televisions locals -llavors en fase de creació i reconeixement legal- els requisits de programació, tant en els estàndars de qualitat com els de programació, amb el mínim d'hores de producció pròpia, el mínim d'hores de continguts nous d'emissió diària i no sé quantes coses més. El CAC, en aquell moment, en realitat no devia tenir ni idea de quin ja era llavors el panorama i, molt menys encara, del que seria a finals de 2008.

Vaig sentir, l'altre dia, que ara ha decidit intervenir en el tema dels concursos-enganyifa. Si fos escrupulós en fer complir les seves pròpies exigències, la meitat o més de televisions digitals que emeten des de Catalunya -i per tant, sobre les que té autoritat- haurien de tancar. Però em sembla que el CAC s'ha vist tan superat per tot que ha quedat fins i tot desautoritzat com a instrument regulador. Potser la crisi obliga ser més flexible, o més tolerant amb les empreses que s'amaguen darrere les televisions. De moment, a mi, de l'únic que m'ha servit la TDT és a veure millor la televisió que ja mirava i -ho admeto-, a plantejar-me comprar una manera d'artilugi que et plega la roba en un plis plas impressionant. Van fer la prova amb un pilot d'aviació i un comercial, que tots dos han d'anat molt mudats i ben planxats cada dia, i van quedar convençuts.

M'he donat un parell de dies per acabar d'interioritzar l'oferta, i potser m'hi acabaré llançant.

Dues coses per fer

Ahir a la nit vaig rebre un mail per avisar-me que dimecres vinent, 22 d'octubre, el Canal 33 emetrà (23.35h) el reportatge 39 dins del programa Taller.doc. És el projecte d'El Cosidor Digital elaborat per Jordi Campàs i Santi Molera que va recollir testimonis de la guerra civil i la postguerra a Torelló. Vaig veure'n la presentació al Cirvinaum i em va semblar un gran reportatge. Primera, per la qualitat, diversitat i equanimitat dels testimonis, per la seva autenticitat i perquè, televisivament, està molt ben trenat. Als que no l'heu vist o no el vau comprar fa una setmanes amb el Torelló, us el recomano. La proximitat dels testimonis és, a més, un valor afegit impressionant.

Aquesta és la referència que en fan a la web de la progamació del 33: "Taller.doc", el programa del 33 dedicat als joves realitzadors, emet el documental "39", de Jordi Campàs i Santi Molera."39", fruit del projecte de recuperació de la memòria històrica "Arxiu de la memòria: Torelló (1931-1955)", dóna veu a 39 persones que van viure el transcurs de la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista a Torelló, a l'interior de Catalunya. A partir d'aquests 39 testimonis en primera persona es narra la vida quotidiana, les pors, les alegries, les frustracions, les esperances i les múltiples contradiccions d'un poble dividit per la guerra. El treball ha estat produït per l'Associació Cultural El Cosidor Digital (www.elcosidordigital.gesbisaura.cat) i dirigit i realitzat pel productor de TV Jordi Campàs (1968) i l'historiador Santi Molera (1973).

I l'altra cosa del cap de setmana és el concert de la coral Regina i Pep Poblet amb l'Officium Defunctorum de Cristóbal de Morales (s XVI), que faran a l'església parroquial de Sant Pere aquest dissabte 18, a les 10 del vespre. És un dels concerts que fan aquests dies per la comarca, i l'entrada és lliure.

Doncs au, bon cap de setmana.

Premis literaris

Fernando Savater ha guanyat el Planeta. És aquell portaveu del Basta Ya, que com que ja fa dies que ha Bastat tot se'l pot tornar a conèixer sobretot com a filòsof i escriptor, facetes en les quals em sembla que excel·leix força i no hi ha res a dir. De tota manera, el que és bastant veritat és que la majoria dels premis literaris, inclòs segurament el Planeta, tenen bastant de farsa. Per no dir tot.

Des de la meva modestíssima posició d'haver participat en un, ja fa alguns anys, que no deu arribar ni a satèl·lit -i vaig quedar dels cinc primers, o sigui que no em queixo-, és una mica frustrant comprovar en primera persona que el que fan algunes editorials és encarregar un llibre a un determinat escriptor i, després, premiar-lo. Així s'asseguren un autor que (sovint) ja és mediàtic d'entrada amb l'impuls afegit que li dóna el premi i les expectatives de vendes que, sumant una i altra cosa, es generen pel llibre.

El que també és una farsa és tot això de les travesses prèvies a les entregues del premi com el Planeta, que teòricament es va proclamar ahir a les 12 de la nit. És materialment impossible elaborar una crònica periodística com algunes de les que avui s'han publicat en el marge que queda entre les 12 de la nit i l'hora de tancament d'un diari. Molt abans de les 12, determinades persones i determinats periodistes ja saben el guanyador. I llavors es posen més o menys d'acord a fer córrer travesses per fer veure que corren rumors, i sempre acostumen a ser tan bons que entre les travesses sempre hi surt el guanyador.

Però vaja. Deu ser una d'aquelles convencions que tothom assumeix i ningú posa en dubte perquè és part del ritual, com la il·lusió de la Nit de Reis que fem veure que ens la creiem per no enfonsar els que encara -i que duri- tenen la màgia de creure-hi.

No crec que em compri el llibre d'en Savater, però. Més que res perquè quan proclamava allò del Basta Ya, jo m'ho vaig aplicar precisament respecte a ell.

Jornada sobre aeroports, i sobre el nostre..(?)

Com a membre que sóc del Col·legi de Periodistes m'han enviat una invitació per assistir a aquesta tercera jornada sobre aeroports i transport aeri. M'atreu especialment la ponència que hi farà Oriol Balaguer, director general d'Aeroports, Ports i Costes de la Generalitat -que Déu n'hi do, tot junt- sobre el nou aeroport corporatiu/empresarial de l'àrea metropolitana de Barcelona. És aquell que mesos enrere va generar controvèrsia a la comarca, tant políticament com administrativament. No crec que en la jornada de dimecres hi hagi massa pistes noves sobre quin serà el futur d'aquest aeroport, tot i que jo mateix ja he escrit que se'l quedaran a l'Anoia, ni que sigui perquè se'l creuen molt més , i molta més gent. No podré ser a la xerrada, però estaré atent a la informació que en surti.

S'ha acabat la crisi

Tinc accions d'Iberia. No per res: m'hi vaig apuntar perquè em van dir que em regalarien un llibre d'avions i encara l'espero. Segurament perquè deu ser més car el llibre que les accions que hi tinc. El cas és que hauria d'estar content perquè aquest dilluns les accions van pujar més d'un 10%, tot i que el valor no està ni a la meitat del seu màxim anual.

Com si la borsa fos tota la crisi que tenim en aquest país! (I al del costat). Anant en cotxe aquest matí, com que ara escolto RAC1, he sentit en Xavier Sala Martín dient que la gran diferència entre la crisi d'Europa i la d'Espanya és que la primera ha estat una crisi financera que ha afectat l'economia, mentre que la d'Espanya ha estat -i és, i serà encara durant força mesos- una crisi econòmica que ha afectat el sistema financer. I que les solucions en un i altre cas són radicalment diferents. El que passa és que Espanya juga a sentir-se important i, a sobre, a presumir de com n'arriben a ser de bons. Però la conclusió d'en Sala Martín és fulminant: si tan segur i tan sòlid és el sistema financer espanyol, "perquè collons (literal) s'han d'injectar centenars de milers de milions d'euros per donar-li més garanties? Que ho facin al sector immobiliari, no?".

Efectivament, la crisi espanyola no és financera. És industrial, productiva, econòmica. Que és molt pitjor. I mentre estem tots pendents del color de l'Ibex 35, oblidem que d'aquí a un any segurament tindrem el doble d'aturats d'ara.

Ara ja sabem que la millor inversió és l'especulació. Quan els especuladors s'enfonsen, ja surt l'Estat a salvar-los. Ahir, parlant-ne amb una colla, ja va sortir el comentari: si la mobilització mundial per salvar el crack borsari mundial s'hagués mobilitzat amb els mateixos diners per eradicar les misèries del món, encara haurien sobrat calés?

Diego Méndez, l'heroi desconegut

Suposo que amb motiu de la Hispanitat, que afortunadament tinc la percepció que a Sudamèrica ja en passen bastant, ahir em vaig empassar un documental sobre Cristòfol Colom. En la presentació prèvia deien que era impressionant la quantitat d'informacio que es té de tots els seus viatges i que, en canvi, fins avui encara no s'hagi aclarit res sobre el seu origen. Semblava com si aquest documental l'hagués d'aclarir, però no va ser el cas. De fet, sobre això, ni piu.

Anava sobre el seu quart i últim viatge, que va ser un calvari per a ell i per a tots els seus homes. Volien trobar la porta d'accés a l'altra banda del continent americà, però es van encallar a Panamà amb la intenció, almenys, de fundar-hi una colònia espanyola i extreure'n tot l'or que fos possible. Però no se'n van sortir i els indígenes els van foragitar.

Diria que els viatges de Colom els devia estudiar a 7è o 8è d'EGB, però del reportatge d'ahir em quedo amb la gesta que va fer l'escribent de la tripulació, Diego Méndez, que va travessar en canoa els 160 quilòmetres que hi ha de l'illa de Jamaica fins a Santo Domingo (La Española), per demanar un vaixell que anés al rescat de Colom, ja que la fusta de tota la seva flota s'havia podrit pels efectes d'un insectes que encara avui els coneixen, i van embarrancar-se a Jamaica camí, precisament, de La Española.

Tenint en compte que estem parlant de l'any 1503, té molt més mèrit aquest tram de canoa que les nedades d'en David Meca per travessar Gibraltar. I d'en Méndez no em sona haver estudiat res. Potser començaré a fer córrer que era de Sant Pere.

Feliç aniversari

Com que, afortunadament, de fotos de la 22a Trobada de Gegants de Torelló d'aquest cap de setmana en deuran sortir a centenars els propers dies, des d'aquí em sumo a l'homenatge i a la felicitació pel centenari dels gegants de Torelló amb un petit ral·li fotògràfic d'urgència que he fet aquest matí. És el que han dedicat els comerciants a l'efemèride. No hi ha altre criteri que raons d'operativitat i veïnatge, de manera que m'he limitat a prendre algunes imatges d'aparadors del carrer Sant Miquel. A les fotos no hi ha cap mena de truc ni cap mena de d'efecte. Si hi ha reflex és el del vidre, bàsicament.

Aquest cap de setmana la celebració dels 100 anys ha arribat al punt àlgid. Divendres, abans de marxar al Pasternak per raons professionals, vaig tenir temps de passar la la biblioteca Dos Rius on s'estava presentant el llibre del centenari, que ja he comprat i que recomano si es vol saber la història dels gegants de Torelló i descobrir, per exemple, que abans dels actuals ja n'havien corregut un altres l'any 1902 participant en les festes de Carnaval. Com va explicar la Bet Soldevila, una de les coordinadores del llibre, s'ha pensat perquè els grans hi puguin llegir lletra i els petits -i els seus avis o besavis, potser- també s'hi distreguin repassant fotos gairebé tan centenàries com el Rei Moro de Mallora, la pubilla de Puigbacó i els primers sis caps que van comprar aquell 1908. És un llibre molt ben fet, molt ben documentat i expressió d'una fal·lera impressionant que estan movent els gegants de Torelló, amb una colla llarga, trempada i dinàmica com ella sola.

Doncs per molts anys, mira. I aviat el disc amb totes les músiques, que també espero

El millor moment de la televisió

Temps enrere ja vaig dedicar un post a dir que una de les meves sèries preferides és Colombo, que actualment s'està emetent per 8TV els dilluns al vespre. Avui aniré una mica més enllà i em permeto escollir com un dels millors moments de la història de la televisió en la seqüència que he piratejat i que penjo a sota. Colombo resol l'assassinat d'en Jerome, administrador d'un petit cabaret de màgia on actua el gran Santini, que l'ha assassinat perquè l'amo és a punt de desemmascarar-ne la seva autèntica identitat arran dels problemes entre tots dos. El millor moment del capítol, que és un dels millors moment de la sèrie, és la rèplica de Colombo al moment que el mag, amb un dels seus trucs, li destrueix davant dels nassos la prova que l'incriminava directament. La resposta màgica de Colombo dura menys d'un segon, però el seu gest és senzillament fulminant, brutal. No s'ha de passar per alt que Colombo és guenyo, amb la qual cosa l'escena és directament sublim. Per mi, que sóc molt raro, aquest és un dels millors moment de la història de la televisió.

RACC 3

Són les 2 menys 20 minuts i m'acaben de trucar el RACC. M'han demanat què va passar exactament, els ho he explicat, m'han donat la raó i se m'han disculpat. I que ja treballen perquè aquesta anomalia es corregeixi. La raó de tot és que l'asssistència sobre sinistres en vidres ho tenen externalitzat en una empresa del País Basc, on teòricament hi ha tres persones que han de poder atendre en català. Ahir vaig tenir la mala sort de ser atès per una persona que no era cap d'aquestes i que no va tenir la diligència ni tan sols de comentar-m'ho, almenys perquè jo entengués les circumstàncies del moment. Es va limitar a dir-me que allà -en aquell moment, suposo, però no m'ho va aclarir- ningú no entenia ni parlava el català, i que li parlés en castellà. I per tant, la meva percepció del moment era que al RACC m'acabaven de demanar que els parlés en castellà, i jo això no ho accepto.

Si aquest petit rebombori que he muntat ha servit perquè el RACC valori una mica més la necessitat que tenim en aquest país de ser atesos en la nostra llengua en una empresa que és d'aquest país, ja em donaré per satisfet. O sigui que gràcies per tothom que se n'ha fet ressò, i també al RACC per la resposta. De moment renovaré la quota.

RACC 2

I a sobre, quan aquesta nit m'he connectat a la seva web per presentar-hi la corresponent queixa, a l'opció que recupera les dades per fer més fàcil el registre em surt "De la Rosa" com a exemple de cognom després d'haver posat "Xavier". Al final encara em detindran a mi.

Ja ni al RACC entenen el català?

Jo no sé com acabarà això de l'Estatut i la retallada del Constitucional, que sembla que ens l'avancen de mica en mica perquè a l'hora de dir-ho de veritat no matin algú d'un infart. Ja he escrit en més d'una ocasió que aquest nostre país s'acaba ni que sigui de mica en mica, i no només per la falta de competència -i de bel·ligerància- de tots, absolutament tots, els partits polítics sinó, i més greu encara, per la falta d'un compromís cívic del conjunt de la ciutadania que si es prengués més seriosament les coses podria modificar els hàbits, els discursos i el posicionament del partits, de les grans empreses i el menyspreu sistemàtic que davant d'una i altra cosa ens té des de fa molt temps la nostra veïna Espanya.

Fa 20 minuts m'he indignat sobremanera perquè he trucat al RACC, que vol dir Reial Automòbil Club de Catalunya, demanant un pèrit per canviar el vidre de davant del cotxe, i una noia m'ha dit literalment que "está usted llamando al departamento de lunas del RACC y aquí no hablamos ni entendemos el catalán". Ho he trobat insultant, francament. I ja avanço que si el RACC no em dóna en el termini d'una setmana una explicació lògica, que haurà d'incloure necessàriament una disculpa per l'exabrupte que m'acaben de llençar per telèfon, em donaré de baixa i demanaré al conjunt del país que es plantegi fer el mateix.

El que passa és que com que al RACC ja deuen saber que això no passarà, se'ls en deu fotre tot bastant.

A mi ja no, ho sento.

Des de Sant Petesburg

No li he pas demanat permís per fer-ho, però com que suposo que aquestes coses s'escriuen perquè se sàpiguen, us reprodueixo la crònica que una amiga m'acaba de fer arribar des de Sant Petesburg, on viu:

Aquest dia 7 d'octubre ha fet 2 anys de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia. Els seus companys de redacció del diari Novaia Gazeta han organitzat actes en record seu a Moscou i a Sant Petersburg. A Moscou les autoritats han donat el vistiplau a la concentració, tot i que han restringit el número d'assistents a 350 (tal com estan les coses aquí, tampoc n'hi haurien anat més). A Sant Petersburg, en canvi, i com si temessin alguna revolució social (que no hi serà pas, poden estar ben tranquils) la concentració no ha estat autoritzada amb l'excusa que es feien feines de jardineria a la plaça on estava prevista. Tot i això, un centenar de persones s'han reunit al monument en record de les víctimes de les repressions comunistes i pacíficament han portat flors i espelmes en record seu. Com que l'acte era il·legal, doncs, no s'ha pogut llegir cap manifest ni cridar cap consigna ni desplegar cap cartell. Mentrestant, la policia tenia la zona vigilada i gravava els assistents amb una càmera. A hores d'ara encara no hi ha resultats de la investigació de l'assassinat i és possible que el cas es tanqui sense cap judici.

Per cert: com que aquí res no és casual, s'ha de recordar que el 7 d'octubre és també l'aniversari de Putin. En el seu moment, l'assassinat de la Politkóvskaia va ser un regal d'aniversari per a Putin. Un macabre regal d'aniversari.

Ja tenim el mosquit tigre a la C-17

Un mosquit tigre vist des de prop. Se'l reconeix sobretot per la cara

Avui, després de llegir al diari que el mosquit tigre ja ha estat vist a Granollers, em sento en el deure de convertir el meu bloc en un servei públic per activar un pla d'emergència contra els efectes d'aquesta bèstia terrible. Cito literalment la web de la Generalitat, que diu això:

El mosquit tigre és originari del sud-est asiàtic. Ha colonitzat molts països bàsicament a través del transport de pneumàtics (no és que el mosquit s'hi dediqui, sinó que ho aprofita) o de plantes amb aigua. L’estiu de 2004 es va detectar per primera vegada a Catalunya, al municipi de Sant Cugat del Vallès. (També recordo, i això ho dic jo, que un bon dia a Sant Cugat es van trobar un cocodril a dins d'una piscina, que també devia fer el seu efecte. La primera conclusió seria que cocodrils i mosquits tigres solen viure en zones de rendes altes). El seu hàbitat original de cria són els forats dels arbres, però actualment podem trobar ous i larves en qualsevol massa d’aigua petita i estancada com bidons, gerros, plats de testos, cubells, gots o altres tipus de recipients.

És actiu sobretot de dia i principalment a l’exterior de les cases, i s’amaga en àrees ombrívoles. Té un radi de vol i d’acció relativament curt, però tot i així bastant més llarg que el meu (uns 400 metres del lloc de cria com a màxim). Les femelles produeixen molèsties provocades per l’elevat nombre de picades que fan. En països tropicals i subtropicals poden ser vectors de diferents tipus de virus, però a les nostres latituds no actuen com a vector de cap malaltia. Com a molt fan una mica de mal i molta ràbia.

Recomanacions per prevenir l’expansió d’aquest mosquit
Per prevenir-ne l’expansió, és molt important la col·laboració de tota la ciutadania, especialment per eliminar tots els punts d’aigua on puguin créixer les larves. És a dir:

Buidar i mantenir qualsevol recipient de l’exterior que pugui acumular aigua: joguines, cendrers, gerros, galledes, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, etc. (A la llista, afortunadament, no es parla de pantans, rius ni rescloses).
Evitar les acumulacions d’aigua en zones de drenatge o canals de desguàs
Cobrir els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua
Vigilar les basses petites, buidar-les setmanalment i cobrir-les amb una tela mosquitera
Mantenir cobertes les piscines mentre no s’utilitzen. Les piscines de plàstic s’han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les
També cal tapar els forats dels troncs i les branques dels arbres amb sorra
Canviar molt sovint l’aigua de les plantes que viuen en aigua i la dels plats dels animals domèstics.

Com es reconeix la picada del mosquit tigre i com hem d’actuar
La picada del mosquit tigre no té cap característica que la diferenciï de les picades d’altres mosquits, més que el fet que, a diferència dels mosquits autòctons, és un mosquit que pica principalment de dia i produeix molèsties a causa del gran nombre de picades que fa, tot i que no suposa un risc per la salut.
En cas de picada, renteu-vos i desinfecteu bé la zona. El tractament és simptomàtic; en cas de persistència de les molèsties, consulteu el vostre metge.

Val a dir que aquest informe, que avui encara és consultable des de la web de la Generalitat, el van escriure fa quatre anys. De manera que en aquest temps el mosquit tigre ja pot haver crescut i, si acaba pujant des de Granollers, és possible que a Vic ja se'l pugui veure venir quan passi per Balenyà.

O sigui que altanto.

Baldufes a Sant Pere

Aquest mes d'octubre tenim muntada a Sant Pere una exposició sobre la baldufa. Ja és curiós que en un poble de llarga tradició en la fabricació de baldufes i on en tenim un dels productors de referència, com és Can Cels, sigui una gent de Barcelona, els Amics de la Baldufa, els que vinguin explicar-nos què són, quin origen tenen i com han evolucionat al llarg del temps. I Can Cels hi surt, evidentment.
Els Amics de la Baldufa són estrictament això. Un grup d'amics, inicialment tres, a qui els unia una gran afició per la baldufa i la il·lusió per explicar-la, divulgar-la i mantenir-la com a joguina. Ara ja són una setantena de socis. En la presentació de l'exposició, el president de l'entitat, Jaume Masies, va explicar que no els consta que en tot Europa hi hagi una entitat com la seva, i que només en coneixen una d'homòmima els Estats Units.
Ja fa uns quants anys, amb al patrocini de Caixa de Manresa, van poder muntar una exposició molt maca -la que ara tenim a Sant Pere- en què a través de plafons, exemples reals i un DVD de 10 minuts s'explica des de la fabricació de la baldufa fins a la manera com s'hi juga des de Sudamèrica fins a la Xina o al Japó, on també va arribar fa 3.000 anys.
Coinicidint amb la inauguració de la mostra, dos grans aficionats a la baldufa, Josep Roura (Torelló) i Josep Verdaguer (Roda de Ter) van acostar-se un divendres a la tarda fins al pati del CEIP Josep M. Xandri per fer-ne una exhibició. La canalla va quedar embadalida: ballades a terra, a la mà, recollides d'un i de l'altre, caçades al vol, ...
L'exposició és oberta entre setmana de 4 a 7 de la tarda i dissabtes i diumenge d'11 a 1 del migdia. Val la pena fer-hi un tomb.

El millor teatre de la meva vida

Aquest cap de setmana he anat dos cops al teatre. A veure dues coses radicalment diferents, però que diria que m'han omplert de la mateixa manera. I que m'han confirmat, també, que sempre que es demana quina és la millor pel·lícula, la millor novel·la o la millor cançó que pugui existir he de dir que la pregunta em sembla absurda, perquè tant o més important que la pel·lícula, la novel·la o la cançó és el moment, l'entorn i les circumstàncies immediates en què la vius.

Tocaria dir que entre El llibertí d'aquest diumenge al Cirvianum i el Tot per l'audiència de la Fundació MAP de Ripoll, que dissabte va actuar a Sant Pere, és molt millor la primera proposta. Segurament que sí. La primera és un dels èxits, sinó el principal, de la cartellera teatral del país, amb un repartiment de luxe encapçalat per Ramon Madaula i Montse Guallar, amb un text brillant d'Eric-Emmanuel Scmhitt i la direcció de Joan-Lluís Bozzo. El teatre estava ple. La segona, dissabte a Sant Pere, la van fer persones vinculades al centre de treball de la Fundació MAP, que acull i treballa amb discapacitats psíquics per desenvolupar-ne, també, la seva capacitat d'expressió artística.

Tot i que a la mateixa hora el Barça ja guanyava 5 a 1 l'Atlètic de Madrid per TV3 (i per La Sexta), al teatre de Sant Pere hi havia prop de 200 persones que s'ho van passar pipa amb la paròdia que s'estava fent a l'escenari als programes de telescombraria. Això, d'entrada, ja és maco. Per un plató de televisió anaven passant personatges de la premsa del cor explicant les misèries, des de la folklòrica de torn fins a la pastissera que s'entenia amb el marit de la quiosquera i muntava un escàndol al plató.

Veure com el públic va fer-se còmplice de la il·lusió que es transmetia des de l'escenari no sé si és millor o pitjor que l'embaladiment per la manera com Ramon Madaula broda el seu Diderot a El llibertí, fins al punt que ni tan sols sembla que actuï. Però una i altra cosa diria que m'han omplert de la mateixa manera.

A Sant Pere, a la sortida del teatre, un dels actors estava tan content de com havia anat que s'estava fumant un puro d'aquells cal Camp del Barça. A hores d'ara ja se'l deu haver acabat. Però segur que no fa gaire estona.

P.D. I consti que, per a molta gent sobretot d'Osona sud, el millor teatre del cap de setmana segur que l'han fet a Centelles. Tinc ganes de veure'l. A veure si la gira que volen fer també els porta un dia o altre a Osona nord.

Permanent del ple del Consell

Ahir vam tenir de nou reunió de la comissió permanent del ple, de la que passo a enumarar l'ordre del dia. Més que res perquè va ser molt de tràmit i tots els punts es van aprovar en poc més de 20 minuts de repassada. A mi em va fer gràcia, sobretot, el quart, en què es proposava la modificació d'alguna ruta de transport escolar, una mica amb el to de dir "que no sigui dit que de tant en tant no ens ho mirem una mica, ni que sigui per dissimular". Arribats al punt, però, la gerent va aclarir que era un lapsus de picatge i que en realitat es tractava d'una sola ruta, que passa per Sora i per Sant Quirze.

Una mica em va recordar el ple de la setmana passada, quan des del nostre grup vam fer notar que un informe signat pel tècnic del Consell Comarcal per proposar l'adhesió del Consell a Innovac, un clúster del sector carni liderat des d'Olot, era en realitat una còpia literal de la carta de l'alcalde d'Olot -i president del clúster- invitant el president comarcal d'Osona a plantejar-s'ho.

Mira, fa gràcia.

Aquest és l'ordre del dia d'ahir:

01.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior (09/2008)
02.- Aprovació dels certificats del PUOSC
03.-Aprovació de les despeses de funcionament dels sistemes de sanejament
04.-Modificació d'alguna ruta de transport escolar
05.- Increment de preus de les rutes de transport escolar
06.-Modificació de les bases d'ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic
07.-Segon atorgament d’ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic - curs 2008/2009
08.- Assignació de monitors pel servei de menjador a centres docents. - curs 2008/2009
09.-Homologació d’empreses SAD
10.-Aprovació de bases i convocatòria de selecció d'un administratiu
11.-Renovació del conveni amb la Diputació de Barcelona i l’Associació per a la Defensa dels Animals d’Osona
12.-Conveni amb el Consorci del Lluçanès, pel projecte “territoris serens”
13.-Conveni amb Consorci Administració Oberta Electrònica de Catalunya, per a l'actuació com a entitat col·laboradora
14.-Conveni amb el Consorci Administració Oberta Electrònica de Catalunya, per a la prestació de serveis d'assistència tècnica
15.-Concessió ajuts amb motiu de la convocatòria PERC 2008
16.-Atorgament de subvencions de l'àrea de cooperació
17.-Aprovació de la 4a. certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de les Cases Noves
18.-Aprovació de la 3a. i 4a. certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de Santa Maria de Besora
19.-Adjudicació definitiva del contracte del servei d’acollida i convivència
20.-Adjudicació definitiva del contracte d’obres del col·lector d’aigües residuals de la urbanització el Serrat del Vicenç a l’EDAR de Manlleu
21.-Adjudicació definitiva de contracte d’obres del col·lector en alta de connexió del nucli de Sobremunt a l’EDAR de Sant Boi de Lluçanès
22.-Precs i preguntes