I si n'arrenquéssim, d'arbres?

Espero que se m'entengui. Aquest diumenge ha tingut un gran ressò la plantada de 35.000 arbres convocada per Catalunya Ràdio i la fundació Territori i Paisatge, amb motiu de celebrar els seus 25 i 10 anys, respectivament. La idea, molt maca, s'ha venut com una festa de l'ecologia i de la sensibiltizació per la natura, en un moment que la desforestació (mundial) està deixant el planeta sense pulmó per poder respirar. S'han muntat plantades d'arbres a 35 punts diferents del país.
Naturalment que en moltes coses, com també en la sensibilització dels més petits, campanyes com aquestes van molt bé. Però en aquest país potser començaria a ser hora d'alimentar una altra mena de pedagogia: la que diu que cada any estan creixent en aquest país 3 milions de metres cúbics de bosc, que equivalen a més de 2,1 milions de tones de fusta, conseqüència de l'abandonament de les explotacions agrícoles i la mala gestió (si és que n'hi ha alguna, en la majoria de llocs) forestal que se'n fa. Llavors ens trobem que, davant del dèficit de bosc que pot haver-hi en determinats punts de la nostra geografia, en altres hi ha un creixement descontrolat, abandonat i que acaba essent un risc per al seu propi ecosistema: hi ha superfícies forestals on la densitat de peus quadruplica la que correspondria, i això mata el bosc, l'asseca i el converteix en un combustible extraordinari davant dels incendis. A més, tota aquesta massa forestal és també responsable -us asseguro que és un argument que no havia sentit mai, i ara ja l'expliquen a les conferències els meteoròlegs de TV3- de la disminució dels cabals dels rius i rieres, ja que en xuclen cada cop més els recursos hídrics de què disposen.
No sé si aquest misssatge s'ha explicat avui als nens i nenes i a les famílies senceres que s'han decidit a plantar un arbre. El discurs de la desforestació, que és innegable a escala mundial, és molt més relatiu al nostre país. Valdria la pena tenir-ho en compte de cara a una altra campanya. Arribarà el dia que arrencar un arbre d'allà on sobra serà tan o més ecològic que plantar-lo allà on fa falta. És més, diria que aquest dia ja arribat. S'hauria pogut fer avui.

Pagagnini

No els vaig recomanar abans perquè, tot i que en tenia referències, no els havia vist mai, i si a sobre hagués tingut gaire èxit en la recomanació potser fins i tot m'hauria quedat sense entrades. Comançaré pel final: llarga ovació, part del públic dempeus i la sensació d'haver passat una estona enormement distreta, empaltant-se, gairebé sense saber-ho, de música de Bizet, Falla, Boccherini, Pachbel, Mozart i Vivaldi. Aquella que, anunciada per si sola en el programa d'un concert, hauria fet fugir per cames a més d'un abans de començar.

La manera com tot això es va convertir en un fart de riure s'ha d'atribuir a un espectacle rodó, capaç de fer caricatura de tot, carregat d'intel·ligència i convertint un concert en un conjunt de despropòsits, on fins i tot dos espontanis acaben afegint-se a la interpretació d'una obra contemporània per a sextet de corda (i percussió).

Liderats pel virtuós violinista armeni Ara Malikian, el grup (Yllana, es diu) desprèn energia des del primer fins a l'últim moment de l'espectacle, a vegades fregant l'istrionisme i un punt de destraleria en la interpretació que també acaba definint, però, aquest gag immens que és Pagagnini.

Vaig entrar al teatre amb el Barça guanyant dos a zero i en vaig sortir havent perdut tres a dos. No em va afectar ni això. O sigui que enhorabona al Cirviànum de Torelló.

Comentaris al ple comarcal del 27.03.08

Aquest dijous 27 de març hem tingut ple ordinari al Consell Comarcal d'Osona. En comento alguns dels punts, incloent-hi la posició que hi hem tingut com a grup.

01.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior (núm. 6/07)
02.- Donar compte de la liquidació del pressupost de l’exercici 2007
03.- Expedient de modificació de crèdits 1/08 del pressupost del Consell Comarcal
04.- Aprovació inicial de la modificació del Programa d’Actuació Comarcal (PAC)
Ve a ser el programa de govern per als propers quatre anys. A finals de gener es va crear una comissió per treballar-hi i adaptar el format a la llei que els regula. Bàsicament hi havia un document amb tot allò que s'havia previst fer i no s'havia fet, i un altre amb tot allò que, sense estar previst, s'havia fet. Es va fer una fusió dels dos documents i n'ha sortit el nou PAC, on quadra força tot. L'oposició ens hi hem sentit força aliens, sigui dit de pas, i l'opció de l'equip de govern d'obrir-lo a les nostres aportacions no sembla fet per res més que per tenir el pretext de retreure'ns no haver-hi acabat aportant res.

05.- Constitució de la Fundació privada Habitatge i Serveis Osona

Un tema que va néixer lleig i continua lleig. Essent, com és, una de les grans apostes d'aquest Consell i que tots compartim l'objectiu de treballar en l'impuls a l'habitatge protegit i al suport a residències per a la gent gran allà on facin falta, la manera com s'està treballant aquest tema internament ens omple de dubtes. Ja va ser lleig la manera com van incorporar-se a aquest servei dos càrrecs estrictament polítics de CiU i el PSC (Josep Munmany i Josep Paré), i ara ho és la creació d'una fundació privada de la que formen part, exclusivament, el president i el vicepresident del Consell, la gerent i dos representants de Caixa Manlleu. Aquesta fundació haurà de contractar un director-gerent, que ja us podeu imaginar d'on sortirà. El compromís del president comarcal de presentar un esborrany d'aquesta fundació i d'obrir-ne la discussió a "tots els membres del Consell" (paraules d'ell mateix en l'acta del ple anterior que aprovàvem, precisament, aquest dijous) han quedat en no res. I això és el que crea dubtes sobre tot plegat. L'oposició vam votar-hi en contra, després que el president comarcal es negués a obrir la fundació a l'oposició del Consell.
06.- Conveni interadminsitratiu de col·laboració per a la coordinació, la col·laboració i el finançament dels serveis de serveis socials, joventut i acollida i integració

És una bona cosa, de cara a facilitar als ajuntaments la signatura de convenis amb el Consell Comarcal respecte a aquests àmbits. Hi ha un conveni marc, vàlid per tot, i 21 annexos que correponen als 21 convenis específics que ofereix el Consell en matèria de serveis socials, joventut i acollida. El nostre grup va felicitar la iniciativa i va emplaçar el Consell a explicar molt més als ajuntaments (als governs i a les oposicions) tots els serveis que els pot oferir. Destinant-hi, si convé, un conseller de govern específic per trobar-se amb cadascun dels ajuntaments. Aquesta figura la plantejàvem nosaltres en el nostre programa comarcal.
07.- Aprovació provisional de la modificació puntual del Pla Especial entorn natural de Guilleries-Savassona

Vam votar-hi en contra, com ja havíem fet en l'aprovació inicial i per coherència amb allò que el grup d'EPM ja defensa a l'Ajuntament de Sant Julià, un dels municipis afectats per aquesta modificació, consistent en desprotegir espai natural per fer-lo urbanitzable. De tota manera, una de les pantomimes de tot plegat és que vam aprovar provisionalment aquesta modificació en base a un informe de Medi Ambient que hi dóna el vist-i-plau a canvi, però, d'unes "recomanacions" molt concretes a Urbanisme, i que donen gairebé per bones les tesis de les al·legacions presentades contra el pla. Per tant, i malgrat el nostre vot en contra (i de bona part del grup d'ERC), què es va acabar aprovant votar? Que el pla vagi endavant? Que es tinguin en compte les modificacions de Medi Ambient? Que per tant, es replantegi la modificació en els termes que Medi Ambient proposa? Que no cal fer-ho? El cas és que es va aprovar. No sé què, però es va aprovar.
8.- Acceptació de delegacions en matèria de recollida de residus
9.- Modificació d’assignacions de tres consellers

En Lluís Bassas, en Josep Palmarola i l'Eudald Parcerisas, passen de cobrar 300 euros mensuals a 500, per més dedicació, que en principi vam voler creure justificada. Vam demanar al govern, això sí, que no ens vagin encolomant a cada ple una homologació salarial de la resta de consellers, perquè se'ls veuria el llautó.
10.- Modificació de la plantilla de personal

Es fitxa en Miquel Codina, exSOREA, per treballar en la coordinació tècnica de la gestió d'aigües. Ara mateix 17 municipis de la comarca estan adherits a l'empresa de gestió del Consell Comarcal, i en el futur es preveu que s'ampliï en 11 municipis més amb la portada d'aigües al Lluçanès i a Osona nord. Un tema que, veient el panorama, es presenta pelut.
11.- Declaracions de compatibilitat de personal
12.- Acció d’assistència a municipis:
a.Ordenança municipal tipus sobre la incorporació de sistemes de captació d’energia solar fotovoltaica
b. Ordenança municipal tipus sobre la incorporació de sistemes de captació d’energia solar tèrmica als edificis i construccions
13.- Aprovació inicial del projecte constructiu pou dessorrador col·lector d’aigües residuals d’Hostalets de Balenyà
14.- Aprovació inicial del projecte constructiu col·lector d’aigües residuals de Seva
15.- Aprovació definitiva del projecte de l’EDAR i col·lectors de Sant Quirze de Besora
16.- Ratificació de resolucions
17.- Donar compte dels convenis aprovats per la Comissió Permanent del Ple
18.- Resolucions de presidència i gerència
19.- Mocions i precs i preguntes

N'hi van haver dues d'ERC respecte a la creació d'una autoritat del transport que vetlli per la racionalització i optimització de la xarxa de transport públic de la comarca, i una altra perquè el Consell pugui assessorar els ajuntaments que, d'acord amb la nova llei, puguin plantejar-se la creació d'una policia mancomunada. Aquí va saltar en Josep Anglada (PxC) per aplaudir la idea ja que la immigració és la causa de la violència creixent i que els centres petinenciaris (?) -ho va repetir tres cops; deu ser que n'hi ha- els omplen un 40% d'immigrants. Al seu darrere va saltar en Jaume Mas (ERC) per dir que la moció del seu grup no pretén per res incidir en aquest punt sinó, sobretot, en temes de seguretat, civisme i trànsit, perquè "hi ha gent que fem barbaritats amb el cotxe, com per exemple jo". Estic d'acord amb en Mas. (I això que no me l'he trobat mai conduint).

Es va aprovar una última moció, presentada des del govern, respecte a l'aigua. M'hi referiré en el següent post.

La Senyera del Gorro Frigi

Reprenc del tema d'abans per recollir el testimoni (del 2000) de Francesc Estragués, un dels protagonistes de la penjada de la Senyera al Gorro Frigi de Montserrat aquell 27 d'abril de 1947. En la festa de l'Entronització de la Mare de Déu s'havia pactat amb el règim franquista que no hi hauria cap senyera fins del recinte del Monestir. Coartada? El Gorro Frigi era (és) fora del recinte.

Estragués en parlava com una experiència "bàsicament divertida"; una aventura que va obligar una petita cèl·lula de joves (cinc o sis en total) reclutada especialment per a l'ocasió a dissenyar una acció sorpresa que els havia de portar a Montserrat d'incògnit i sortir-ne abans no es fes de dia. I ho van aconseguir.

(...) L'acció de penjar la Senyera "es va treballar a consciència" i un dels elements que hi va ajudar va ser que "tots els integrants del grup estàvem desconnectats entre nosaltres". Fins i tot com a estudiants universitaris provenien de branques molt diferents. Era molt difícil, per tant, que algú pogués interceptar i ni tan sols sospitar el que s'estava tramant a Montserrat.

(...) Es tractava de desplegar una senyera de 3x4 metres. Segons recordava Francesc Estragués, la primera intenció era penjar-la plegada i activar-la des del cim, en el moment convingut, amb un temporitzador i càrregues explosives. Això demanava una preparació prèvia que va frustrar un grup del Front de Joventut. "Els vam veure acampats a ells, a dalt, vigilants", deia Estragués, "de manera que l'única possibilitat que hi havia era clavar la bandera i deixar-la ja estesa a la roca".

El pla alternatiu, doncs, va començar a primera hora del matí del mateix dia de la festa. Els escaladors del grup van enfilar-se a la paret del Gorro Frigi des del collet amb el temps just per deixar-hi clavada i estesa la senyera, amb els seus quatre metres de llarg. Amb la primera llum del dia les barres ja lluïen damunt de la roca i eres visibles des de les places del monestir. En aquell moment, els autors de l'acció ja feia estona que havien deixat Montserrat després de dispersar-se i confondre's inicialment entre els grups que arribaven a la muntanya.

Mai no es van sentir perseguits per aquesta acció. Per si de cas, però, van esperar "unes quantes setmanes" abans de tornar-se a deixar veure pel monestir.

Josep Benet, l'astut (i II)

És gust repescar, d'entre papers i publicacions més o menys ordenats en una prestatgeria, l'entrevista que vaig fer a la tardor de 2000 a l'historiador Josep Benet. Aquell any era protagonista per un doble motiu: feia 80 anys, i també acabava de rebre la Medalla d'Or de la Generalitat. Hi parlàvem amb motiu de la publicació d'un butlletí per commemorar el 50è aniversari de les festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (abril de 1947). Ell, que aquells anys era secretari personal de Fèlix Millet, va ser proposat a l'abat Escarré per ser secretari de la Comissió Abat Oliba, ànima de les festes de l'Entronització.
Parlàvem del ple franquisme, i Benet recordava el paper i la legitimitat que tenia Montserrat per abanderar la reconciliació després d'una guerra "molt brutal, en la qual es van cometre barbaritats enormes per una banda i per l'altra". Montserrat també havia estat víctima en aquella guerra -hi van morir 23 monjos- i "la seva actitud podia ser un exemple". Per tant, concloïa Benet, si Montserrat aixecava una veu per a la reconciliació "havia de ser necessàriament tinguda en compte". I a partir d'aquí recullo la literalitat de l'entrevista, en què explica una de les anècdotes d'aquel 27 d'abril de 1947: l'aparició d'una senyera penjada a la muntanya del Gorro Frigi -visible des de les places del monestir. Tot un desafiament.

-Quin paper concret va jugar la Comissió Abat Oliba en aquell procés?

-Es va jugar molt net. Jo volia recuperar el Montserrat que havia tingut abans de la guerra, el Montserrat de 1931 que havia conegut. I no podíem deixar passar per alt que érem a Catalunya i que Montserrat representava una sèrie de coses que, malgrat que en aquell moment li eren negades, no deixaven de ser les mateixes per les quals ja havia celebrat un any jubilar el 1934.

-Posats ja en el 27 d'abril de 1947, la gran festa de l'Entronització, jugar net volia dir pactar?

-Naturalment. Vam pactar, per exemple, que aquell dia no hi hauria cap bandera catalana dins del recinte del monestir, però tampoc cap d'espanyola més enllà de l'estricta representació de la presència del ministre i del delegat pontifici; però ni domassos als balcons ni res d'això.

També ens vam comprometre que, dins del recinte del monestir, l'única cosa que repartiríem serien les estampes commemoratives, i no propaganda clandestina. Però a canvi d'això vam demanar que no hi hagués cap policia. A l'hora de la veritat, va aparèixer una gran senyera al Gorro Frigi i algú va llançar propaganda, però des de Sant Dimes. O sigui que una cosa i l'altra s'havien fet des de fora del recinte del monestir, i això no vulnerava el pacte.

-Ho van tenir tot controlat en tot moment?

-Vam saber que aquell mateix dia algú va voler penjar una senyera a la Torre de l'Abat -la que presideix solemnament la façana del monestir-, però afortunadament no se'n va sortir. No era gens fàcil, d'altra banda. Si haguéssim volgut, nosaltres hauríem trobat gent per fer-ho, perquè ja n'havien penjat a la Sagrada Família o a la plaça de Catalunya. Però quan es pacta, es pacta, i si aquella senyera s'hagués penjat hauria estat un greu error i un gran problema. Jo em vaig indignar.

D'altra banda, no havia estat gens fàcil arribar fins allà, i el mateix abat Escarré s'hi havia mostrat inicialment reticent. Ell, abans de la guerra, amb prou feines havia conegut res del que passava a l'exterior, i quan la va patir ho va fer des d'un sol costat, sense ser conscient que per l'altra banda també hi havia hagut calamitats. Això, en aquells primers anys de postguerra, l'havia convetit gairebé en un abat franquista. Va ser després que es va anar obrint i va entendre quin esperit havien de moure les festes de l'Entronització.

[L'abat Escarré acabaria exiliat a França després d'una entrevista a Le Monde criticant el que representava el franquisme.]

Demà tancaré aquest minicicle recordant la conversa, també fa vuit anys, amb un dels artífexs de la penjada de la senyera al Gorro Frigi el 1947: Francesc Estragués.

Un article de Josep Benet

Foto de Pedro Madueño (La Vanguardia)

En dies com avui vénen ganes de poder dir alguna cosa d'algun català il·lustre que se'n va. No cometré la pedanteria de parlar de Josep Benet perquè no l'he tractat, n'he llegit -ho admeto- poques coses i en tinc la imatge que en deu tenir la majoria de gent que n'ha sentit parlar, n'ha llegit ressenyes periodístiques o extractes dels seus llibres, com l'avanç de les seves memòries que publicava l'Avui diumenge passat.

No obstant, sí que vaig poder entrevistar una vegada Josep Benet. Va ser per recordar la festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) amb motiu d'un butlletí que en commemorava el 50è aniversari. No vol dir que el butlletí es publiqués el 1997, sinó que va fer-ho anys més tard. Miraré de recuperar-ne alguns extractes, com aquell en què parla d'un moment històric, com va ser la penjada d'una senyera -llavors prohibida- a la muntanya del Gorro Frigi, i que té la seva conya.

De moment, valgui aquest altre article, signat pel mateix Josep Benet, i que fa pocs mesos escrivia per homenatjar el pare Ireneu Segarra, director de l'Escolania de Montserrat durant més de 40 anys, que havia estat escolà amb ell. El vam publicar al butlletí dels Antics Escolans i és, per tant, una mica més d'història de les pàgines i pàgines que n'ha deixat com a llegat.

Aviat farà 80 anys. Era el dia 2 d’octubre de 1927 que Jesús Segarra i Malla, d’Ivars d’Urgell i de deu anys d’edat, entrava a l’Escolania de Montserrat. El dia 20 següent hi entrava jo, nascut a Cervera i que només tenia set d’anys i mig. Ambdós, doncs, procedíem de les comarques lleidatanes. Al cap d’un mes de la nostra entrada, el dia de Santa Cecília, patrona de la música, celebràrem a l’Escolania les eleccions democràtiques amb les quals havíem d’elegir el Bisbetó d’aquell any. Jesús Segarra va guanyar-les amb un bon nombre de vots. Jo no vaig passar de patge. Vaig ser, doncs, un dels seus patges. Acompanyaven al nou Bisbetó, Daniel Palet i Barba, que en sortir de l’Escolania marxà a viure a Mèxic, com a Vicari General; Josep Maria Ximenis, com a Secretari General i Bonaventura Mestre, com a Mestre de Cerimònies. Com a patges, Josep Montserrat i Josep Benet. Foren aquestes les primeres eleccions democràtiques en què vaig participar i les primeres que vaig perdre.... Quan avui torno a veure la fotografia del Bisbetó amb el seu patge que era jo, comprenc que Jesús Segarra em guanyés de molt en les eleccions.
En el Butlletí del Santuari, del gener següent, llegeixo que quan el Bisbetó entrà al Saló d’Actes de l’Escolania revestit de Pontifical, l’orquestra tocà la marxa del Tannhäuser de Wagner. Al final de l’acte de presa de possessió, el cor de l’Escolania, acompanyat per l’orquestra dels escolans, cantà un parell de peces del pare Àngel Rodamilans.
La festa de Sant Nicolau d’aquell any no tingué l’esplendor que anirien tenint les posteriors, per exemple la de 1933, que fou Bisbetó el meu germà, Francesc, la qual arribà a ser filmada per una productora de documentals britànica. Jo des d’aquell dia de Sant Nicolau del 1927, sempre més vaig veure en la persona de Jesús Segarra -i després del P. Ireneu- el meu Bisbetó.
Quan en Jesús i jo entràrem a l’Escolania, n’era prefecte el pare Àngel Rodamilans, un excel·lent músic i una bellíssima persona. Desgraciadament, no passarien encara nou anys, que seria mort en la seva ciutat natal pels assassins covards de la rereguarda, els primers dies de la guerra civil. Com ho seria també l’últim prefecte que jo vaig tenir a l’Escolania, el pare Plàcid Feliu. Recordo que el pare Àngel, que ens estimava molt, era molt curt de vista, la qual cosa aprofitàvem els escolans per fer algunes de les nostres entremaliadures. Quan l’any 1931 fou substituït pel pare Isidor Fonoll, aquestes s’acabaren.
Quan entràrem a l’Escolania el meu director musical era el pare Anselm Ferrer. Així, doncs, el petit Jesús Segarra, va tenir, des del començament, uns bons mestres de música. Arriba l’octubre del 1931 i ell sortia de l’Escolania, per haver complert els 14 anys, però poc després tornava a Montserrat per ingressar al Col·legi de Postulants, primer pas per esdevenir monjo de Montserrat. Així, doncs, encara visquérem alhora tres anys al Monestir i Santuari de Montserrat, jo continuant a l’Escolania i ell com a postulant, novici i junior. Ell seguiria tota la vida el camí de la música, jo en el de les lletres, l’advocacia i la política. Ambdós treballant sempre al servei del nostre País.
Esperava amb moltíssima il·lusió el mes d’octubre d’enguany [2007]. El meu vell amic i Bisbetó i jo podríem reunir-nos a Montserrat per tal de celebrar el vuitantè aniversari de la nostra entrada a l’Escolania, i parlar de tantes i tantes coses que hem viscut durant la nostra llarga vida. I visitar junts l’Escolania d’avui, tant diferent de la dels nostres temps. Però no podrà ser. Ell ens ha deixat abans. Però jo, tanmateix, penso pujar a Montserrat i em semblarà tenir-lo al meu costat, i el recordaré, i em diré que vaig tenir molta sort d’haver tingut un company d’Escolania tan bona persona, i d’haver estat patge d’un Bisbetó que ha estat, com a músic, un dels grans Mestres de l’Escolania de Montserrat.

Ja tornen els Reis?

M'ha agradat molt un dels titulars de portada d'EL 9 NOU d'aquest dijous: "L'alcalde de Manlleu demana una ambulància com la que posaran a Torelló". És ben bé que et penses que, si continues llegint, ja només faltaria afegir "... i que anuncien per la tele". Com els nens petits fent la carta als Reis mirant els anuncis, o agafant gelos dels amics, i dels veïns, per acabar dient que "jo també en vull un d'igual".

Es veia a venir que el tema de les urgències acabaria així. Cadascú fent la guerra pel seu cantó, i els menys espavilats sortint a última hora fent-se els agreujats. M'estranya que des del Departament de Salut, que si alguna deuen tenir clara és el concepte de la prevenció, no hagin vist abans que això acabaria malament.

I un 10, també, per l'article que signa l'Agustí Danés a les pàgines d'opinió. Una decisió que havia de ser tècnica no es pot tornar política. I ho ha estat per part de tots.

Xoquem, o arruïnarem els gruistes

Entre els diversos col·lectius que han criticat la mesura de Medi Ambient de restringir la velocitat d'entrada a Barcelona a 80 km/h, pel que acabo de sentir per ràdio aquest matí s'hi acaben d'afegir els gruistes. L'argument és fulminant: des que hi ha en marxa les restriccions de velocitat -i les clatellades de radar que se'n deriven-, hi ha menys accidents a les entrades a Barcelona, se'ls necessita menys i el volum de negoci se'ls ha reduït entre un 10 i un 20%.

Si a això s'hi suma l'increment del preu del carburant -que deu ser igual per a tothom- i que les asseguradores no han actualitzat preus pels serveis que els presten els gruistes, el sector veu a venir que molts acabaran per desaparèixer.

Entenc molt més els dos últims arguments que no pas el primer. Però també és veritat que si qualsevol professió ens la prenem com una concessió administrativa en què sempre s'ha de tenir dret que surtin els números -i si no, que pagui l'administració-, el que desapareixerà serà el sistema en general. Altra gent d'altres sectors ha passat altres vegades per aquesta regularització, i els greuges comparatius sempre són odiosos.

L'altre dia en parlàvem en una calçotada. Ni els forns de pa, que semblaven tan indispensables -i segurs com a negoci- tenen garantida la supervivència pels segles dels segles. I a l'hora de parlar de les úniques professions amb futur, un colega es quedava només amb dues: la prostitució i els enterramorts. I aquesta última, amb compte, perquè un alcalde italià fins i tot ha prohibit morir-se.

Aigua, solidaritat en la pedagogia

Prou que plou, però pel que plou, plou poc. En dies com el d'avui, que et lleves i veus els carrers molls i sents els esquitxos dels cotxes quan passen -quin so més insòlit, després de tants i tants dies-, sembla que això de la sequera ja haurà acabat. La pluja té aquesta mala virtud: que només notar-la una estona ja et fa tenir la sensació que tot torna a la normalitat, els rius tornaran a anar plens, la natura respirarà millor, el risc d'incendis baixarà en picat i l'església de Sau amb prou feines arribarà a ensenyar la caputxa.

I no. Dijous de la setmana que ve, el ple del Consell Comarcal aprovarà alguna cosa en relació a l'aigua. No sé exactament què, perquè a la reunió de portaveus de l'altre dia encara no es va concretar, però alguna cosa tindrà a veure amb el fluxe del subministrament en alta (la que és competència del Consell, des del punt de captació fins als dipòsits que regulen els ajuntaments).

Continuo escrivint i continua plovent, però tot i així la falta d'aigua pot ser un problema per a l'estiu i per als previsibles consums d'aigua que en condicions normals haurien de tenir els municipis. Per exemple, a l'hora d'alimentar piscines públiques. Em consta que hi ha alguns ajuntaments que es plantegen, si no plou, no obrir la piscina municipal a l'estiu. Entre altres coses perquè la necessària renovació de (part de) l'aigua que s'ha de fer diàriament provocaria uns consums que potser no es poden permetre.

En temes com aquest, el de la solidaritat en la pedagogia, aniria bé que la comarca es plantegés una actuació conjunta que evités els greuges innecessaris o certa picaresca d'uns per lucrar-se a costa de les mancances (o la responsabilitat) d'altres. El Consell Comarcal, com el Consell d'Alcaldes, hi poden fer alguna cosa. I en aquest sentit, el nostre grup farà un suggeriment al ple de dijous que ve.

Una nova oportunitat

Després d'anunciar la meva baixa de bloc.cat -com suposo que molts altres blocaires que s'hi havien adherit-, aquesta setmana les coses sembla que apunten a una solució i, quan entres a l'administrador del bloc, s'enceta amb una carta de disculpa de l'equip responsable. Sembla, aparentment, que els problemes s'han resolt, de manera que sense deixar de tenir aquest canal de blogspot, mantindré també actualitzat -i bàsicament duplicat- el meu pis a bloc.cat. Serà com el meu canal de TDT, per entendre'ns. Us deixo el missatge que els responsables de bloc.cat han penjat a la pantalla principal de l'administrador, que diu així:

A veure, per on comencem. Bé, primer de tot el millor serà començar assumint les nostres errades. Errades greus per altra banda, ja no només de manteniment del conjunt de servei de bloc.cat sinó també per l'abandonament al que us heu vist sotmesos. No heu rebut resposta a les vostres queixes i tampoc hem sabut donar la cara en el seu moment almenys per explicar quina era la problemàtica de tot plegat. Ho fem ara, però també sabem que aquest missatge arriba segurament tard per a molts, per això entenem i acceptem la vostra decisió de migrar cap a d'altres serveis de bloc més "estables", a la vegada que també és de llei agrair-vos la vostra pertinença a bloc.cat durant tot aquest temps.

A la resta... a la resta de blocaires que us heu mantingut ferms amb bloc.cat quasi que dir-vos qualsevol cosa seria poc. Us agraïm que formeu part de la comunitat de bloc.cat, us agraïm la vostra paciència i comprensió, us agraïm la vostra fidelitat tot i el calamitós comportament del servei i del suport donat, us agradïm tantes i tantes coses... però el millor que podem fer es que parlin els fets, evitant que tot això succeeixi altra vegada, retornant al servei de bloc.cat l'estatus que tenia i que mai hauria d'haver perdut, quan bloc.cat era el sistema de referència dins la comunitat blocaire de parla catalana.

Així doncs, esperem encetar una nova etapa de bloc.cat, primerament amb l'objectiu de recuperar el nivell del servei, i després amb l'objectiu de millorar-lo encara més, millor del que mai hagi tingut. El primer que hem fet es ampliar els recursos del servidor (tot i que està pendent avaluar possibles migracions a d'altres servidors amb millors eficiències), reconfigurar el servidor web per a dotar al sistema d'una estabilitat que darrerament era desconeguda i, per últim, instal·lar en tots els blocs un sistema d'anti-spam als comentaris per evitar aquesta gran plaga que també ha estat la causa de la fugida de molts i molts blocaires.

Hem obert diversos canals de comunicació entre vosaltres i l'equip de bloc.cat, aportant una direcció d'email on poder enviar els vostres suggeriments, dubtes, problemes... (suport@bloc.cat) i també obrirerm un bloc per donar-vos explicacions fil per randa de les noves millores que es vagin fent al sistema, les diferents incidències que sorgeixin, etc.

Fins aquí, tot és molt maco, assumim les culpes i fem una declaració de bones intencions, però també hem de ser realistes, i fer que un sistema com bloc.cat rutlli no és una tasca gens fàcil, i més sabent que aquest és un projecte gratuït d'una persona (ara amb la col·laboració d'un altre incaut) que només pot dedicar-li les seves hores d'oci. Això no és una justificació, també ho sabem, i per això diem que, si arribat el punt l'equip de bloc.cat no es veu capaç de tirar endavant el sistema i fer front a tots els sacrificis que suposa, donarem la cara i us informarem puntualment.

Potser ja n'hi ha prou de xerrar, ara és hora de posar-s'hi. Estem en contacte.
Gràcies.
L'equip de bloc.cat.

Papus

(La foto, d'aquest 16 de març, és borrosa per preservar l'anonimat dels papus)

Comencem la Setmana Santa i aquest diumenge, a Vic, han fet com cada any la processó dels Armats. M'ho he fet anar bé perquè, fa un parell, de dies, a Sant Pere va haver-hi una xerrada per explicar la història del sagrament de la reconciliació (altrament dita penitència) que enllaça perfectament amb això i ajuda a entendre processons com les Vic, les confraries de penitents i tot el que envolta la Setmana Santa. En deixo uns apunts per si a algú li poden ser útils. Per mi ho són molt, si més no, com a lliçó d'història.

1a etapa. Les primeres comunitats cristianes no tenien altres sagraments que el baptisme i l'eucaristia. Un cop batejats, els cristians entraven a formar part de la comunitat de fidels i era dins de l'eucaristia -la trobada amb tota la comunitat- on es perdonaven els pecats. O sigui que no calia tenir el perdó dels pecats com a sagrament específic. Ara bé, per ser cristià i rebre el baptisme no es feia de petit i amb plena inconsciència del subjecte en qüestió, sinó després de tres anys de formació i aprenentatge al costat de la comunitat. Abans de ser fidel de ple dret, eres un catecúmen.

2a etapa. Perdonar els pecats en el si de l'eucaristia es podia donar per bo mentre els pecats no fossin especialment greus. Quan això passava, es considerava que l'eucaristia no era suficient i calia un perdó més institucionalitzat, més ritual, al qual tothom havia de poder tenir dret, almenys, un cop a la vida. Un pecat especialment greu comportava que el fidel fos apartat de la comunitat fins que no complia la penitència. I aquesta durava set anys. I d'aquesta manera va quedar institucionalitzada l'orde dels penitents, que era el tercer gran estament de les primeres comunitats cristianes: catecúmens, fidels i penitents. Amb el temps, el model es va pervertir perquè tothom considerava que ser catecúmen o penitent era més fàcil de portar que ser fidel. A més, en cas d'emergència -com una mort imminent, per exemple-, el bisbe sempre podia perdonar els pecats d'urgència i, com se sol dir, de pet cap al cel.

3a etapa. Van ser uns monjos irlandesos els primers que, des de la comunitat que anaven estenent en xarxa a través dels seus monestirs, van instituir el perdó dels pecats no com una sola vegada a la vida, sinó tantes vegades com fes falta. I la penitència no es feia abans de rebre el perdó, sinó després. El poder de perdonar els pecats ja no era només dels bisbes, sinó dels preveres, i això que es va encetar com un moviment alternatiu va acabar essent reconegut per l'Església.

4a etapa. Problema? Els capellans d'aquesta època (estem al món medieval) no tenien necessàriament perquè ser gent formada i intel·ligent, de manera que alguns van començar a administrar el dret del perdó a la seva manera, i fent pagar els seus propis peatges. Podien anar directament des de diners fins a satisfer els seus desitjos més primaris, carnals inclosos. I també van començar a enviar gent a l'infern abans d'hora i de manera arbitrària. Aquest descontrol absolut va portar, per exemple, a l'aparició i de Luter i la seva església protestant, que va abolir totalment el sagrament del perdó per considerar-lo un despropòsit.

5a etapa. L'església catòlica no va reaccionar fins al Concili de Trento (1545-1563), on va intentar posar a ordre al sagrament del perdó i va veure clar que no es podia deixar en mans de preveres que podien ser uns perfectes impresentables. D'aquest concili neixen, per exemple, els seminaris per a la formació de nous capellans, als que des d'aquell moment se'ls demana formació i, de manera especial, sobre temes morals. També s'estableixen les primeres llistes de pecats, de manera de crear una certa jerarquia de pecats de més a menys greus, amb la penitència proporcionada a la infracció comesa. I es fixa que aquest sagrament de la penitència es rebi, com a mínim, una vegada a l'any.

6a etapa. Queda recollida en el que va representar el Concili Vaticà II (1963-65), en què per sobre de tot es recupera la dimensió comunitària del sagrament de la penitència: el sagrament del perdó no ve del capellà, sinó de Déu. I és en el si de la comunitat que aquest perdó es rep i se celebra com una reconciliació amb els germans a qui s'hagi pogut ofendre. Des de llavors, però, s'està en el dubte de si la penitència és com la comunió, que es rep individualment dins d'un ritus que és col·lectiu, o si la confessió dels pecats s'ha de fer personalment. És un tema que no està tancat, però s'està imposant la dimensió comunitària del sagrament. Entre altres coses, perquè la confessió individual dels pecats cada vegada va a menys i, si no es dóna per bona la dimensió només comunitària, l'Església haurà d'acabar per admetre que està plena de pecadors sense remissió, que hauran d'anar de pet a l'infern.

(El meu agraïment a la xerrada de divendres de Mn. Joan Torra, rector de Torelló i professor de seminari; d'ell són tots aquests apunts caçats al vol i segurament imperfectes. Ja en demano perdó d'entrada, per si de cas).

Qui ha d'agrair a qui?

Prometo que ja no faré cap més comentari sobre les eleccions del 9 de març. En l'era de les anàlisis a temps real i de les enquestes capaces de valorar debats fins i tot abans que es facin, sortir amb un comentari una setmana després és molt desfasat. Però és que va a tomb de coses que han passat avui, com la reunió del comitè federal del PSOE, o el que he llegit entre avui i ahir en el sentit que el PSC es vanagloria d'uns grans resultats i demana al PSOE que els hi tingui en compte perquè, clar, sort n'han tingut d'ells.

Doncs jo no ho veig igual, francament. Diria que té més raons el PSOE per demanar al PSC que li agraeixi que, malgrat tot el que ha passat en aquest nostre país els últims mesos (apagades, aves, esborancs, rodalies i companyia), hagi aconseguit els millors resultats de la història des de 1982. És el que també trasllado, a una altra escala, als líders socialistes de la comarca que escriuen als diaris agraint el vot -ara mateix no em sona que ho haguessin fet prèviament per demanar-lo-, com si tots aquells que van fer-ho diumenge passat ho haguessin fet en clau local, o comarcal. I que la força del PSC als pobles i a les comarques és el que, projectant-ho a un nivell global, ha donat el triomf a Rodríguez Zapatero.

Diria que és més aviat al revés: ha estat bàsicament el vot general el que ha portat, per extrapolació, al creixement local. O sigui que aquests articles haurien d'agrair directament a Zapatero -i si m'apureu fins i tot al PP de Rajoy- que hagin portat la marca del PSC a uns nivells d'excel·lència que ni els propis PSCs s'esperaven.

Més val que no presumeixin gaire de resultats ni de llistons, perquè si no vigilen, a les properes eleccions estarem parlant del PSC com ara ho estem fent d'ERC: de l'explosió a l'ecatombe.

Ha mort el pare Cassià

No feia ni una setmana que m'havien advertit que, en una recent trobada amb Antics Escolans de generacions més grans, els havia anunciat lúcidament que seria, segurament, l'última vegada que es veurien. Aquesta matinada ha mort el pare abat de Montserrat Cassià M. Just, a qui he tingut la grandíssima sort de conèixer essent escolà i, aquests últims anys, des de les reunions que periòdicament fem amb l'associació d'Antics Escolans i de les quals ells formava part com a antic escolà i com a representant del Monestir.

El pare Cassià ha estat un exemple d'afecte, de bondat i d'humilitat personal contraposada a un compromís incontestable pel país i per una església propera i nacional, en el sentit més clar i català del terme. Ho va ser en els seus més de 20 anys d'abat i, després, des d'un segon terme en què la seva pròpia trajectòria mai no el va fer passar desapercebut i va continuar essent, per a tothom, una referència. És per això que li dec l'homenatge per tot allò que, fins a l'últim moment, ens ha pogut ensenyar en el tracte més proper, i que ens ha deixat a tots una empremta inesborrable.

Reposi en pau el pare abat Cassià. Monjo, amic i gran patriota.

Les meves eleccions

Les eleccions d'ahir les ha guanyat Espanya. Només cal fer un tomb pels mitjans espanyols per veure com posen de relleu el descens nacionalista i que la gran aliança PSOE-PP abraçaria 322 dels 350 diputats del Congrés. No per ser una cosa previsible, sap greu constatar de quina manera allò que s'intuïa en campanya s'ha confirmat radicalment en uns resultats que deixen particularment malament ERC. En part em sap greu, però en part també em sembla que comença a ser hora que ERC decideixi d'una vegada a què juga i que els aires de messianisme que ha gastat últimament com a garant de l'essència identitària tant a la Generalitat com a Madrid comencen a quedar en no-res. Veient-s'ho a venir, ERC ha tingut molt temps per fer autocrítica a temps i a canviar estratègia. Anunciar l'autocrítica tot just a partir d'ahir no té gaire mèrit i no fa més que demostrar fins a quin punt no es volia ser conscient de la realitat que l'envoltava dins del seu mateix entorn.

També em sap greu el mal resultat d'ICV, més que res perquè no hi atribueixo cap responsabilitat directa ni al seu candidat -un dels perfils més honestos, sensats i lògics que conec- ni al projecte que representava en aquestes eleccions. Li ha faltat, segurament, que ICV sempre és l'accent d'alguna cosa sense acabar de ser la cosa, i que en aquestes eleccions, vist en clau catalana, el PSC ha representat, més que mai, la cosa i l'accent en un mateix lloc. Tot el que té segurament d'excessiu el resultat del PSC el té d'injust, almenys en part, el resultat d'ICV.

I pel que fa a CiU, me n'alegro pels que se n'alegren, en la mesura que hi tinc família implicada i que ahir va ser al Majestic a celebrar-ho. Serenament, això sí, perquè ni CiU té perquè ser decisiu ni el moment que viu el nacionalisme català, de dreta i d'esquerra, és el millor. I estic convençut, a més, que en aquest escenari CiU hauria pogut tenir fins i tot millor resultat si no fos perquè molta gent que l'hauria votat -com per exemple votants d'ERC que ahir ho van fer al PSC- encara no es fia que, arribat el cas i si les circumstàncies hi convidessin, tornaria a ser un alitat del PP a Madrid.

La frase del dia

"S'ha de ser tot un personatge per ser militant de Fuerza Nueva. Però encara s'ha de ser més personatge perquè te n'expulsin".

Joan Serra, coautor del llibre sobre Plataforma per Catalunya parlant del seu líder, Josep Anglada, que tenia assegut a primera fila en la presentació a La Tralla.

La universitat, a distància

Partint de la base que, siguin quins siguin els resultats, les eleccions de diumenge les guanyarà Espanya, és un consol que almenys avui el Madrid hagi quedat fora de la Lliga de Campions.

Dit això, amb aquest post comento la reunió d'avui de la comissió permanent del Consell Comarcal, que ens trobem cada primer dimecres de mes per aprovar, essencialment, assumptes de tràmit i del dia a dia del govern: factures, convenis, certificacions d'obres, convocatòries de places, beques de transport i menjador, ...

Avui, però, ha estat curiós que en dos punts consecutius hem aprovat dos convenis amb l'Escola Universitària de Ciències de la Salut de Manresa (vinculada a l'UAB) i un altre amb la pròpia UAB. En el primer cas, un conveni per pràctiques d'alumnes al Banc d'Ajudes Tècniques d'Osona. En el segon, per la redacció de plans locals de joventut.

Ja és mala sort que d'entre els milers d'alumnes de la UVic no hi hagi bossa suficient com per trobar-ne dos o tres que puguin fer pràctiques als Serveis Socials del Consell d'Osona. O que no hi hagi un departament, o un professor, o un equip capaç de poder elaborar plans de joventut per a mitja dotzena de municipis de la comarca. És per això que en Jordi Serra (ERC) ha volgut deixar clara la seva abstenció, mig en conya mig en sèrio, perquè cada dia que passa no ja només es desdibuixa la capitalitat de Vic a la Catalunya central, sinó que ni Vic mateix es pot refiar de Vic per trobar universitaris per a pràctiques o per encarregar un estudi a la seva universitat. Quan això es fa, a més, havent fet visible un conveni per estrènyer la relació entre Consell i UVic, encara és una mica més còmic.

Es veu que, malgrat tot, quan es truca a la UVic per proposar alguna col·laboració d'aquest tipus no s'acaba de trobar mai la persona que toca, i no hi ha manera de concretar gaire res. Es veu que, arran d'això, el que sí que es concretarà aviat serà una reunió. Més que res per passar-se telèfons i horaris en què tothom, mútuament, es pugui localitzar. Per no haver de trucar a Manresa, que com que són més sempre és més fàcil que et despengin el telèfon.

Potser sí que marxem d'Espanya

Ara que tinc deu minuts per pensar-una mica, no sé si som realment conscients de la tragèdia que representa que, malgrat la tírria que es deuen tenir entre ells els electors del PSOE i el PP, i que de fet no és res més que el trasllat de la tírria que es deuen tenir directament els dos partits, són una immensa majoria els que veurien millor un pacte PSOE-PP abans que dependre de qualsevol nacionalista per assegurar un govern estable després del 9 de març. Surt a totes les enquestes i penso que, malgrat tot, és de les coses menys comentades de les enquestes. Realment, la dimensió espanyola d'aquestes eleccions i de tota la projecció mediàtica que ha generat fins ara la campanya ha eclipsat fins a tal punt l'àmbit català de decisió que comença a ser perillós que tingui alguna cosa a dir a partir d'ara. I en temes d'Estat, menys encara.
CiU i Duran Lleida presumeixen que poden ser decisius, i no sembla que hagi de ser necessàriament veritat. Agafant el pitjor dels escenaris, sumant els vots PSOE-CiU que donen les enquestes no sumen 176 diputats. I agafant el millor dels escenaris (per al PSOE, bàsicament), podria garantir-se la majoria amb IU-ICV i altres acords puntuals, si de cas, amb el grup mixt. Poder prescindir de la crosa dels nacionalistes en un futur govern seria la millor manera de reforçar l'espanyolitat d'un PSOE que sap que, fora de Catalunya, és una de les hipoteques més grans que ha pagat fins ara. I si socialistes i populars estan disposats a aplicar-se l'amnèsia col·lectiva una vegada les eleccions del 9 de març situïn les coses definitivament a lloc -i segurament amb el PP admetent una derrota electoral per primera vegada en quatre anys-, Catalunya no només no té perquè fer falta a ningú, sinó que pot posar d'acord els dos grans partits per arraconar-la i fer-li baixar els fums, que sembla que és l'única cosa que els n'arriba a Espanya.
Que no sigui res. I consti que com més s'acosta diumenge més em costa saber què votar, perquè més em costa de saber de què em servirà.

Gràfics en campanya

Jo afegiria una pregunta a les enquestes d'opinió (a partir de les eleccions que ve, perquè avui ja s'acaben les que es podien fer). Aniria més o menys sobre si "vostè es creu els gràfics que els polítics ensenyen durant els debats televisius?". Diria que molts dirien que no, alguns potser que sí i la majoria dirien que no saben i no constesten, perquè realment la majoria ni tan sols arriben a veure els gràfics que els ensenyen. Jo em compto entre aquests últims, i per tant em situa de seguida entre els que no es creuen les xifres que es donen ni a favor ni en contra de res. O sigui que no acabo d'entendre perquè aquesta obsessió, com la d'ensenyar titulars de diaris contra un adversari que hauria estat en disposició de fer exactament el mateix respecte als que has generat tu.

A veure quantes gràfiques ens ensenyen aquesta nit simbòlica en què encetem una nova setmana de lliga de campions. Tant per tant que ens ensenyin una gràfica amb la mitjana de les enquestes que han aparegut els últims 20 dies. Si fos de barres, la vermella del PSOE hauria de ser una mica més alta que la blava del PP, i entre les dues semblar una mica del Barça, que sempre mobilitzaria una mica més de vot català. Però els del PP tampoc se la creuran, evidentment.

El problema és que els de CiU, els d'ERC i els d'ICV ni tan sols l'arribaran a veure, perquè buscaran la seva barra al gràfic i quan s'hi hagin trobat ja els la treuran de pla.

Ahir hi havia un editorial a La Vanguardia que arrencava a la portada (vol dir que el tema és sèrio) i que venia a dir que Catalunya està més desdibuixada que mai en la política espanyola. Hi estic d'acord. Per culpa de qui? Fem una enquesta? A veure qui té la barra més grossa.

The Swingle Singers al Palau

Suposo que si em presentés a les eleccions de diumenge que ve estaria massa nerviós per anar-hi, però com que no és el cas hi seré. Diumenge vinent, 9 de març, a les sis de la tarda (dues hores abans del tancament dels col·legis i de l'avançament d'enquestes, que malgrat tot suposo que ja podré sentir) tornen a Barcelona, al Palau de la Música, els Swingle Singers, un grup a capella. És d'aquells que diries que, si no fos perquè no conec tot el món com per valorar-ho, són dels millors del món en allò que fan: cantar a vuit veus tota mena de repertori coral o orquestral de tots els temps, des de concerts de Bach i simfonies de Txaikovski fins a cançons dels Beatles, passant pels tangos de Piazzola o els musicals de Gershwing. El seu currículum artístic i les seves gires mundials avalen la seva categoria. Sense anar més lluny, a finals de mes actuen amb la Filharmònica de Viena dirigits per Zubin Metha.

En contra del que podria fer pensar el nom, l'origen del grup és a París, el 1962. El fundador va ser el nordamericà Ward Swingle, director artístic i principal arranjador, que des d'aleshores ha dirigit també els càstings que cíclicament han anat renovant el grup. Després d'un parèntesi als anys setanta, el 1984 es va refundar a Londres.

No serà en el repertori del concert de diumenge, però si voleu sentir-los en teniu un petit tastet al capdavall del post. És part d'un concert gravat per una ràdio noruega en una marató de Mozart que es va fer al Concertgebouw d'Amsterdam a l'estiu de 2006. El concert sencer us el podeu baixar d'aquí i podeu valorar si val la pena sentir-los en directe.

Jo crec que sí.
Aquí teniu dos deliciosos moments del Cosi fan Tutte de Mozart, que són part del concert d'Amsterdam.