Ara que tinc deu minuts per pensar-una mica, no sé si som realment conscients de la tragèdia que representa que, malgrat la tírria que es deuen tenir entre ells els electors del PSOE i el PP, i que de fet no és res més que el trasllat de la tírria que es deuen tenir directament els dos partits, són una immensa majoria els que veurien millor un pacte PSOE-PP abans que dependre de qualsevol nacionalista per assegurar un govern estable després del 9 de març. Surt a totes les enquestes i penso que, malgrat tot, és de les coses menys comentades de les enquestes. Realment, la dimensió espanyola d'aquestes eleccions i de tota la projecció mediàtica que ha generat fins ara la campanya ha eclipsat fins a tal punt l'àmbit català de decisió que comença a ser perillós que tingui alguna cosa a dir a partir d'ara. I en temes d'Estat, menys encara.
CiU i Duran Lleida presumeixen que poden ser decisius, i no sembla que hagi de ser necessàriament veritat. Agafant el pitjor dels escenaris, sumant els vots PSOE-CiU que donen les enquestes no sumen 176 diputats. I agafant el millor dels escenaris (per al PSOE, bàsicament), podria garantir-se la majoria amb IU-ICV i altres acords puntuals, si de cas, amb el grup mixt. Poder prescindir de la crosa dels nacionalistes en un futur govern seria la millor manera de reforçar l'espanyolitat d'un PSOE que sap que, fora de Catalunya, és una de les hipoteques més grans que ha pagat fins ara. I si socialistes i populars estan disposats a aplicar-se l'amnèsia col·lectiva una vegada les eleccions del 9 de març situïn les coses definitivament a lloc -i segurament amb el PP admetent una derrota electoral per primera vegada en quatre anys-, Catalunya no només no té perquè fer falta a ningú, sinó que pot posar d'acord els dos grans partits per arraconar-la i fer-li baixar els fums, que sembla que és l'única cosa que els n'arriba a Espanya.
Que no sigui res. I consti que com més s'acosta diumenge més em costa saber què votar, perquè més em costa de saber de què em servirà.
CiU i Duran Lleida presumeixen que poden ser decisius, i no sembla que hagi de ser necessàriament veritat. Agafant el pitjor dels escenaris, sumant els vots PSOE-CiU que donen les enquestes no sumen 176 diputats. I agafant el millor dels escenaris (per al PSOE, bàsicament), podria garantir-se la majoria amb IU-ICV i altres acords puntuals, si de cas, amb el grup mixt. Poder prescindir de la crosa dels nacionalistes en un futur govern seria la millor manera de reforçar l'espanyolitat d'un PSOE que sap que, fora de Catalunya, és una de les hipoteques més grans que ha pagat fins ara. I si socialistes i populars estan disposats a aplicar-se l'amnèsia col·lectiva una vegada les eleccions del 9 de març situïn les coses definitivament a lloc -i segurament amb el PP admetent una derrota electoral per primera vegada en quatre anys-, Catalunya no només no té perquè fer falta a ningú, sinó que pot posar d'acord els dos grans partits per arraconar-la i fer-li baixar els fums, que sembla que és l'única cosa que els n'arriba a Espanya.
Que no sigui res. I consti que com més s'acosta diumenge més em costa saber què votar, perquè més em costa de saber de què em servirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada