Tractat de dret

[Article publicat a EL 9 NOU el 28.09.12]

Proposo un joc bastant divertit. Consisteix a agafar la Constitució espanyola i dibuixar un mapa d’Espanya a partir de les pistes que dóna. El joc té trampa, com la Constitució, perquè tots tenim tan interioritzada la idea d’Espanya que ni la Constitució perd el temps a dir-nos on para, ni qui la forma, ni amb quins límits, ni on té les fronteres. Només diu que la capital és a Madrid, que inclou Ceuta i Melilla i que també hi ha les Balears i les Canàries.

Ha fet fortuna l’article 2, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Que llavors et penses que l’article 1 t’haurà aclarit prèviament què és Espanya, però no ho fa. Només diu que Espanya es constitueix com a Estat social i de dret, donant per entès que Espanya ja saps tu què és. I més endavant defineix el règim de comunitats autònomes, però no diu ni quines, ni quantes, ni on s’han de posar.

Quan aquí vam fer l’Estatut de 2006, per exemple, vam dedicar un article, el 9, a aclarir quin era el territori de Catalunya: “el dels límits geogràfics i administratius que tingui la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor del present Estatut”. És una pista, com a mínim. A la Constitució, no. Catalunya no hi surt. Cataluña, tampoc. Com cap altre nom de cap altra comunitat autònoma, de fet. Vic hi surt com a part de “servicios”; i Astúries, només quan parla dels prínceps que en són.

Per tant, i vist en el marc estricte del text constitucional, podria dir-se que la reivindicació de la indissoluble unitat de la nació espanyola no se sustenta en cap estructura territorial jurídicament definida que, en tant que realitat física, pugui ser divisible. És més aviat allò que el rei en diria una quimera. Deixem-ho en convenció.

Espanya és, a la Constitució, un ens preconcebut en l’imaginari col·lectiu però essencialment immaterial. Indivisible, però no per falta de ganes, sinó de cos. O sigui que la secessió d’una part del tot és inherent a la seva pròpia condició d’ens nebulós, inconcret, inconsistent i eteri. 

Que vagi molt bé, rei

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.09.12]

Si he de ser sincer, poc m’imaginava que una setmana després de la manifestació de la Diada s’hagués avançat amb tanta determinació, des de la Generalitat, en el discurs i en les primeres accions per començar a construir estructures d’estat, com l’acord amb les diputacions per a l’embrionària hisenda pròpia, les dues compareixences a Madrid o, fins i tot, la imminent convocatòria del plebiscit per a la independència; allò que fins ara n’hem dit eleccions.

Hem entrat en un procés en què seria suïcida no haver dissenyat tots aquests passos sense una estratègia prèviament meditada, perquè estarem d’acord que el moment actual no té precedents en la història. Som, ara mateix, en aquell punt on ja no hi ha altra marxa enrere que la claudicació i el fracàs. I fracassar no ens ho podem permetre.

El govern ens hi insistia, que hi havia estratègia, però des de Twitter, on és molt fàcil demanar la lluna a canvi de no gaire res, tocava exigir molt més i donar corda a tota una efervescència que assenyalava la classe política com la que ho bloquejava tot, i un govern covard a qui es reclamava el cop de puny sobre la taula. Més o menys el que sempre s’ha dit: que la política sempre va per darrere de la societat civil.

Però em sembla de justícia reconèixer que en els gestos –i les accions, molt més importants– dels últims dies, el govern i els partits que ja aposten per l’estat propi s’han alineat al costat d’aquesta societat civil cada cop més sensibilitzada, i a qui ara toca fer costat a la política des d’una implicació directa, compromesa i, segurament, sacrificada per la causa. Pensar globalment, actuar localment, que es diu. I afegim-hi individualment, també.

I tenint molt clar, sobretot, que a partir d’ara la part d’Espanya que ens odia en tindrà prou amb discursos, proclames,  amenaces i tuits per atiar tots els fantasmes possibles. Nosaltres deixem-nos estar de tuits. Ara, com sàviament va escriure un rei, és hora d’arremangar-se i de remar junts. Cap a Ítaca.   

Com qui sent ploure

[Article publicat a EL 9 NOU el 14.09.12]

El moment central de la visita al castell medieval d’Edimburg, a Escòcia, és quan arribes a la Sala dels Honors. S’hi exposen la corona, el ceptre i l’espasa reials i l’anomenada pedra del destí, sobre la qual eren coronats els reis escocesos. Són joies dels segles XV i XVI –la pedra fins i tot anterior– i condensen en una petita cambra l’essència d’un país que es planteja tornar a ser estat independent si així ho aprova el referèndum que hi ha previst per al 2014. Des de 1707 forma part del Regne Unit.

Quan arribes al castell, però, el que et sorprèn és que la bandera que hi oneja al punt més alt no és l’escocesa, sinó la britànica. Tota sola. Perquè s’entengui, és com si a la torre més alta del monestir de Montserrat, referent simbòlic i turístic per excel·lència del nostre país, hi hagués una bandera espanyola que ningú no discutís.

Com ningú no discuteix, tampoc, que el procés democràtic que ha iniciat Escòcia per avançar en el procés secessionista respecte al Regne Unit és un referent i un exemple a seguir. Hi vaig pensar de seguida llegint un tuit de l’eurodiputat Ramon Tremosa quan, a les portes de la Diada, deia que Catalunya és com Escòcia o el Quebec però que Espanya no és com el Regne Unit o el Canadà, perquè en el nostre escenari “hi ha més separadors que separatistes”.

La tranquil·litat amb què Escòcia avança cap a la seva independència fa difícil veure el més mínim signe de confrontació respecte al govern de Londres. Segur que hi són, les reticències. Però davant d’aquesta normalitat, la reacció d’Espanya respecte al camí iniciat per Catalunya no fa sinó confirmar la seva debilitat extrema, una histèria patològica i, en definitiva, una incultura democràtica de la qual ara més que mai necessitem desprendre’ns.

Això ha estat el millor d’aquest Onze de Setembre: passar absolutament de l’ira que ha vomitat l’Espanya més ressentida i carregar-nos d’aquella fleuma britànica que, com qui sent ploure, comença, impassible, a tirar pel dret.

Homenatge

[Article publicat a EL 9 NOU el 07.09.12]

Als tossuts, als somiadors, als tenaços. Als que durant molt temps s’ho han cregut sols. Als optimistes, als positius i als persistents. Als defensors de causes que mai donen per perdudes. Als que l’han mimat i mantingut. Als convençuts i als resistents. Als fidels, als soferts i als obstinats.

Als menystinguts, als menyspreats i als proscrits arraconats quan tocava dir que no tocava. Als tediosos, als pesats i als reincidents. Als utòpics, als caparruts i als irreductibles. Als intransigents, als carregosos i als impertinents (fins a cert punt). Als insolents. Als ferms, als constants, als continus. Als convertits. Als incessants i als confiats. Als cabuts, als combatius i als recalcitrants. Als indelebles i als lluitadors. Als entercs i als pertinaços.

A les ramonetes cansades de passar-les putes. Als anònims, als voluntariosos i als entusiastes. Als batalladors. A les empaties i als lideratges no fets de noms sinó de ganes. Als generosos i als altruistes. Als idealistes. Als que han fet de gestos i de símbols espurna de l’exemple. Als encoratjadors, als militants, als assidus i als utòpics. Als il·lusos i als visionaris. Als il·luminats que han aguantat la flama. Als que sempre són els mateixos però que aquesta vegada n’han vist més.

A la xarxa i a les xarxes. A la cultura, que no és cap luxe, i als que la fan, que sí que ho són. A les complicitats de les petites històries, a les reunions i a les marxes. Als teatres plens i a les sales més buides. Als suquerracristos i als altres territoris lliures sense cap motiu (tipus suquerracristos, vull dir). Als pacients. Als que demanen tancs i els porten càmeres. Als estabornits pels seus propis insults. Als que posen seny a l’efervescència donant caliu a la consciència.

Als dels balcons més compromesos. Als que no tant, però Déu n’hi do. Als que dimarts tindran molt a dir i als que dimecres, molt a fer. A un país retallat que algú voldria mort però que, més que mai, s’ha omplert de vida: simplement això, molt bona Diada Nacional.