Al·legació preventiva

[Publicat a EL 9 NOU el 26 d'octubre de 2009]

Va començar Bush atacant l’Iraq perquè no fos dit que l’Iraq podia atacar Bush. Llavors Fèlix Millet va decidir confessar abans d’hora –primer se’n va dir penedir, però al cap de mitja hora ja no s’hi insistia per decència– per caure una mica millor al jutge i treure-li feina. I més tard, el jurat va donar el primer Nobel preventiu de la Pau a Barack Obama, pel que pugui fer i, especialment, per encoratjar-lo a no fer-ho. El cas és que com que sembla que l’estratègia funciona, jo passo a fer el mateix: una al·legació preventiva.
El cap de setmana passat vaig ser a Madrid a la manifestació contra l’avortament. Si hi havia dos milions de persones a mi m’hi havien de comptar per força, tot i que en realitat la vam creuar en contradirecció precisament per esquivar-la. Hi vaig conèixer una nena que deia que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado", a la qual cosa li vaig contestar que me’n feia el càrrec però que aquest era un problema bastant habitual, afortunadament. Li vaig dir en català i no em va entendre, però diria que la seva mare em va mirar malament. Feia cara d’estar a favor de l’avortament lliure, gratuït i gairebé subvencionat, però només a Catalunya.
Però aquest no és el tema. A quarts de 6 del matí havíem entrat a Barcelona per anar a buscar l’AVE i anàvem completament sols. En tot el tram d’entrada de la Meridiana no crec que hi hagués més de 12 cotxes en 600 metres de llarg. Em va enlluernar un flaix impressionant, a la qual cosa, senyor jutge de trànsit, la meva primera reacció va ser mirar el comptaquilòmetres i constatar que anava a 60 per hora. Em sembla que és una velocitat la mar de raonable, tot i que d’acord que en passava 10 del límit. Vull pensar que feien proves, que anaven per un altre o que era un flaix preventiu, que de nit es dispara cada dos o tres minuts només per recordar que hi és. A més, estava fent un canvi de carril. Tinc entès que quan fas un avançament hi ha un marge de tolerància per superar una mica la velocitat permesa. D’acord que no avançava ningú. Era una maniobra preventiva per si havia de fer-ho més endavant.
El cas és que vam tornar de Madrid diumenge a la nit. Vam sopar al tren i vam rematar-ho amb licor d’herbes. També en devia prendre el xofer, perquè vam arribar 12 minuts abans d’hora. De tornada per la C-17, que ja eren quarts d’1 i no hi havia absolutament ningú, vaig notar un altre flaix impressionant a l’alçada de l’Ametlla. Vaig tornar a mirar el comptaquilòmetres i marcava 110. Com l’altra vegada, em tornava a passar de 10. Vull pensar que també feien proves, que anaven per un altre o que era el mateix flaix preventiu que el dia abans tenien muntat a la Meridiana. També em vaig recordar dels cotxes que havíem trobat sortint de Barcelona travessant semàfors en vermell i a més de 140 per hora en el mateix tram on a mi em van fotografiar a 60.
Si li sembla, senyor jutge de trànsit, ja m’aplico directament la sanció, a veure si em rebaixa una mica la pena i no me’n fa sentir tanta a mi quan m’arribi la multa. Encara tinc tots els punts. L’única vegada que he xocat per culpa meva va ser a Manlleu. Vaig rebentar una furgoneta de pollastres envasats perquè el semàfor del passeig Sant Joan s’havia fos i em pensava que tenia preferència.
Fem una cosa: aquest cap de setmana tenia previst baixar a Barcelona, però deixaré el cotxe al garatge i m’hi quedaré a dormir a dins. Em castigaré sense pujar a casa i així tindré temps per tornar-hi a posar la roda de recanvi, que fa dies que tinc pendent. Així, vostès s’estalvien un temerari a la carretera i jo quedaré ben escarmentat. De veritat que no ho faré més.

Jo no compto

No se'm veu gaire. Som a dalt a l'esquerra, trencant per baixar pel Prado avall

Dissabte a la tarda era a Madrid i vam passar per la Puerta del Sol. Estava plena de gent amb samarretes blanques i altres de vermelles, globus vermells, pancartes amb una mena de cor que reia i altres -no pas pocs, precisament- que hi anaven amb la seva camisa de ratlles i el polo posat per sobre amb un nus al coll. El logo eren dues plantes dels peus amb els mateixos colors de Madrid 2016, cosa que em va fer pensar que devia fer dies que tenien encarregades, clar. No crec que fossin dos milions, ni un, tot i que si compten la gent que a més d'anar a la mani viu pel voltant del recorregut, la que hi està empadronada, la que hi havia viscut, la que estava comprant al Corte Inglés, els que prenien el sol a la Plaza Mayor, els que feien cua a la Manolita per la loteria de Nadal i als que aquella hora sortíem d'allà per anar a a altres destins més convenvionals, potser sí que hi arribarien. Ni que sigui perquè, quan comptes, normalment ho fas dues vegades per repassar, i si no tornes a començar de zero te n'acaben sortint el doble dels que hi havia.

El cas és que hi havia molta gent, les coses com siguin. I la primera reflexió que se'm va acudir veient-los passar i imaginant-los en la seva vida de cada dia -carregada d'hipocresia com gairebé totes les vides, sigui dit de pas-, és que Catalunya no té res a fer perquè algun dia se l'entengui a Madrid. Ho dic perquè feia una mica d'angúnia veure marrecs que no devien arribar als 15 anys embolicats literalment amb banderes d'Espanya en una manifestació contra l'avortament. Com si una cosa anés lligada a l'altra. I nenes que no en devien tenir ni 10 amb pancartetes de paper que deien que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado". (El mateix podria dir-te jo, maca).

Era la millor expressió de l'España cañí disfressada de modernitat, amb la corresponent comparsa de monges i capellans -ho sento, però és que també n'hi havia- que portaven alumnes a grapats a una mena de festa del Súper 3 on, paral·lelament, d'altres no hi feien altra cosa que manifestar-se contra Zapatero.

Res a dir ni al dret de manifestació ni al civisme de tothom, ja que la manifestació -mentre la vam travessar i pel que vam sentir i veure després- va ser una festa, no hi va haver cap incident i els carrers estaven impecablement nets al cap de 10 minuts. El que sap una mica més de greu és que quan grates una mica més al fons i descobreixes quina mena de perfils continua havent-hi a España, ni que sigui ajuntant-los tots amb 700 autocars, ja és ben bé que arribes a la conclusió que no ens en sortiem pas mai. I en el fons et consola no compartir absolutament res amb ells.

Doncs jo hauria votat en Guardiola

No per res, sinó perquè amb la mateixa sensatesa que va dir que no es veia mereixedor de guanyar el Príncipe de Asturias perquè la seva trajectòria tot just començava, el mateix hauria dit si li arriben a donar ara el Nobel de la Pau, tot i que n'ha portat -i molta, i segurament l'única que hi ha ara en tot el club- al vestidor del Barça.

No conec de res Barack Obama i no crec que l'arribi a conèixer mai. El mateix li passarà a ell respecte a mi, o sigui que en això tots dos hi perdem el mateix. Però reconec que ja em comença a embafar sobremanera aquesta mena d'idolatria permanent i mundial a la seva figura, fins al punt de retre-li homenatges i donar-li premis no ja pel que fa -que de moment, francament, ni ho sé-, sinó simplement per les expectatives que genera.

Sigui dit de pas que em sembla que en Joan Oliver hauria de plegar, a no ser que l'any que ve vulgui ser nominat als Ig-Nobel pel seu particular art de l'espionatge. A ell ni tan sols se l'ha hagut d'espiar per descobrir com n'arriba a ser de maldestre i mentider.