27.9.13

El setge de Mallorca



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.9.13]

Molt a prop del faristol de Nacions Unides on Pau Casals va pronunciar, l’octubre de 1971, l’emocionat cant a la pau i a la dignitat de Catalunya com una de les nacions més antigues del món, Mariano Rajoy en va fer un altre fa un parell de dies. Per posar Espanya com a exemple de país “obert, plural i tolerant” que “respecta i integra la diversitat”.

Pau Casals, exiliat del franquisme, ho deia a les darreries d’una dictadura que no va poder veure acabar. Rajoy parlava de tolerància i de respecte al mateix moment que, a Madrid, PP i UPyD –futura coalició de govern, no sé què m’hi jugo– es conjuraven perquè el castellà sigui llengua vehicular a totes les escoles de l’Estat. I mentrestant, a Mallorca, la comunitat educativa arribava als nou dies de vaga general contra un decret pel tractament integrat de llengües (TIL) que té com a objectiu de fons la desintegració del català com a llengua d’immersió a l’escola. País obert, plural, tolerant i divers.

A aquestes alçades de la història que no ens vinguin amb la fal·làcia del fracàs escolar i de la fractura social que ha obert “la imposició del català”. Pocs precedents hi deu haver al món, Corea del Nord inclosa, on un litigi concretíssim que no arriba a 20 famílies hagi justificat una croada de la magnitud del que ha fet el govern espanyol per planificar l’atac al català i a una comunitat lingüística que, malgrat tot, resisteix. I amb un consens social admirable, que té tan assumida la resposta que ja ha passat de la resistència a la ignorància.

PP i Ciutadans, a qui sempre més haurem de fer responsables de dinamitar la convivència lingüística al nostre país, callen miserablement quan després de ser portaveus de 17 famílies els colga l’onada de centenars de milers de mestres, pares, mares, alumnes i ciutadans a qui ja no atemoriran més: és la veritable majoria silenciosa que exercirà la insubmissió cívica enfront d’una fixació obscena de la qual ja estem farts.

Tot el suport, ara, a la lluita per la dignitat a Mallorca.



20.9.13

El gran dilema



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.9.13]

Imaginem per un moment que hi ha un determinat consens al nostre territori en contra de la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Hivern del 2022. Diguem-ne falta d’oportunitat, d’il·lusió, de calés, o fins i tot de neu. Imaginem que aquesta opinió pública rep tota mena d’impactes i de pressions per part dels impulsors de la candidatura, des d’on se’ns acusa d’egoistes, d’amargats i de ressentits. I d’abocar frustració a la il·lusió col·lectiva de tirar endavant un projecte compartit, cridat a reforçar vincles i cohesionar els pobles en un objectiu comú.

Imaginem que, malgrat tot, la capital busca complicitats de la perifèria perquè, ara sí, s’adona que sense ella el repte que té plantejat no s’aguanta. Però constata que aquesta perifèria se li resisteix perquè ja fa massa temps que no se l’ha tingut per massa res i que acumula anys de greuges i de dèficits als quals mai, des de la capital o de la influència que podia exercir, no s’ha donat resposta. Però la capital, que per alguna cosa ho és, tira d’orgull i continua amb el seu objectiu, confiada que la resistència s’estovarà i tothom acabarà convençut de les bondats del projecte.

Però no és així. La perifèria s’ho pren com una nova ofensa i es comença a mobilitzar no ja en contra dels Jocs d’Hivern sinó per una cosa que la supera, que és la defensa de la seva pròpia dignitat. Surt a la tele. La capital s’esvera, perquè sap que això lesiona la seva imatge i la de la candidatura, que podria perillar. I ataca, tocant la fibra sensible de la perifèria per tornar-se-la a guanyar: la línia de tren. 

Li diu que el pressupost global dels Jocs d’Hivern del 2022 arribaria als 3.262 milions d’euros, però que una tercera part, que mira que és important, es destinaria a millorar la connexió viària i ferroviària: 1.233 milions que s’haurien d’haver invertit abans de vuit anys. I afegeix, com a pista, que la previsió d’inversions per part de l’Estat fora d’aquesta via per als anys 2013, 2014 i 2015 és, exactament, de 0 euros.

Es convoca un referèndum. Què votem? 



13.9.13

La pregunta, va



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.9.13]

Quatre hores després de les 17.14 de dimecres conduïa per l’Eix Transversal. No hi havia gent, ni cotxes, ni estelades, ni llum. M´hauria pogut convèncer a mi mateix que no havia passat res, aquella tarda, pendent com estava dels radars i que no em passés de llarg una altra vegada la sortida de Cassà. Com els dies que el Madrid guanya la Lliga i si tanques la tele i evites els diaris és com si no l’hagués guanyat, perquè no te n‘assebentes. El món és món en la mesura que el perceps. Allò que no veus i que no vius, per més que hagi passat, no ha passat.

Quan vas a Madrid, t’allunyes 500 quilòmetres de casa però descobreixes que, en distància mental, Catalunya queda encara molt més lluny. Hi ha uns altres referents, un altre entorn, i una quotidianitat que viu molt distanciada de l’epicentre de les nostres vides. I a cada moviment sísmic, diguem-ne Diades de 2012 i 2013,  la distància és una i altra vegada la salvaguarda que n’atenua els efectes, el burladero on fer-te el xulo davant del toro, i fins i tot insultar-lo. Amagant que, en realitat, el que estàs és acollonit.

Això és Espanya, avui, respecte a la Via Catalana: canviar de carretera per no haver-la de veure i, quan no hi ha més remei, amagar-se darrere una tanca invocant a la Mare de Déu de la Immaculada Constitució perquè la salvi de l’envestida del toro català, que fins ara es pensaven que era burro. Però el català no és ni una cosa ni l’altra. Ni es deixa rebregar ni té ganes d’atacar ningú per molt que se’l provoqui. Simplement, és obstinat en allò que defensa, tan simple com poder decidir qui vol ser. Pacífica, il·lusionada, festiva i cívicament. Només cal veure què va passar dimecres.

Ara que ja sabem una bona part de la resposta, que ens facin la pregunta i posin dia per contestar-la. Serà una magnífica oportunitat per saber què pensa, també, la “majoria silenciosa” que dijous tenia tan amoïnada la vicepresidenta espanyola. O no. Potser ara tocarà dir, des de la barrera, que com que és una majoria silenciosa i tranquil·la, millor que no se la molesti. Quina burla.

6.9.13

La via ferrada



[Article publicat a EL 9 NOU el 6.9.13]

Rajoy ja deu tenir a punt fa dies la resposta a Mas. No serà notícia en el seu contingut, que es veu a venir des d’abans que el president de la Generalitat li escrivís la carta, sinó en la manera com pretendrà, als ulls de tothom, presentar la petició de Catalunya de fer una consulta com una deslleialtat -i una il·legalitat- davant l’Estat. Veig a venir que en farà ús, sobretot davant d’Espanya, utilitzant un instrument especialment sensible per la seva significació política, que es diu País Basc, on fa just una setmana va arrencar el curs polític amb el repte indissimulat del seu lehendakari d’encaixar en una negociació bilateral amb Madrid per concretar el sostre de dèficit i la quota basca, és a dir, el que Euskadi paga a l’Estat en compensació per les competències que aquest té assumides dins del seu territori.

Rajoy dirà que en el diàleg hi ha l’acord, i en l’acord la convivència. I que el País Basc és el millor exemple que poder gestionar més i millor els recursos és la via a seguir, i no la catalana. Si la cadena humana de la Diada li ofega el seu argumentari i confirma un pas endavant més cap al trencament, el govern espanyol treurà la carta d’un nou finançament per salvar l’únic greuge que, arribat el cas, li podria reconèixer a Catalunya. I la prova és que Euskadi, en evident procés de pacificació després de dècades en què ETA (i l’anti-ETA) ho distorsionava tràgicament tot, cada dia que passa hi ha més la percepció que el termòmetre del sobiranisme es refreda i ha deixat de ser referent per anar-lo a buscar, dins d’aquest àmbit, en el que ara passa a Catalunya.

Tenim pressa, sí, però ser constants en aquesta lluita democràtica ens fa encara molt més creïbles. I desmunta, de pas, el desig que la reivindicació d’un estat propi fos només un cop de calor que el pas del temps ja dissoldria. Doncs no: s’ha fet roca. I prou valenta per aguantar les envestides d’un Estat que, superada la fase de la mentida i de la por, aviat passarà a la del xantatge. Però nosaltres a fer via, que és el que importa.

Bona Diada!