Pagagnini

No els vaig recomanar abans perquè, tot i que en tenia referències, no els havia vist mai, i si a sobre hagués tingut gaire èxit en la recomanació potser fins i tot m'hauria quedat sense entrades. Comançaré pel final: llarga ovació, part del públic dempeus i la sensació d'haver passat una estona enormement distreta, empaltant-se, gairebé sense saber-ho, de música de Bizet, Falla, Boccherini, Pachbel, Mozart i Vivaldi. Aquella que, anunciada per si sola en el programa d'un concert, hauria fet fugir per cames a més d'un abans de començar.

La manera com tot això es va convertir en un fart de riure s'ha d'atribuir a un espectacle rodó, capaç de fer caricatura de tot, carregat d'intel·ligència i convertint un concert en un conjunt de despropòsits, on fins i tot dos espontanis acaben afegint-se a la interpretació d'una obra contemporània per a sextet de corda (i percussió).

Liderats pel virtuós violinista armeni Ara Malikian, el grup (Yllana, es diu) desprèn energia des del primer fins a l'últim moment de l'espectacle, a vegades fregant l'istrionisme i un punt de destraleria en la interpretació que també acaba definint, però, aquest gag immens que és Pagagnini.

Vaig entrar al teatre amb el Barça guanyant dos a zero i en vaig sortir havent perdut tres a dos. No em va afectar ni això. O sigui que enhorabona al Cirviànum de Torelló.