Una de les coses més curioses que pots trobar-te passejant per Torelló, concretament pel carrer del Ter, és una d'aquestes pancartes de carretera amb una foto d'un lleó molt gros que anuncia una mena de Rioleón Safari a 45 quilòmetres al nord de Perpinyà. Si fessin un estudi sobre quanta gent s'ha decidit a anar-hi després de veure el cartell segurament el canviarien de lloc. I no diguem sobre quanta gent pot haver-se despistat i entrar a Torelló, i al carrer del Ter, buscant el parc aquest. Clar que, últimament, es veu que fins i tot els camions que volen anar a Viladecans hi ha GPS's que els envien a la carretera de la Trona, perquè es veu que a Sant Boi hi ha un nucli que s'ho diu.
De tota manera, no és pas aquest el tema. Anant a caminar em vaig endur l'Avui i em vaig llegir, entre altres coses, la columna d'en Iu Forn. Bàsicament carregava contra l'estafa que representa la TDT, no tant com a solució tècnica sinó per la misèria de programació que hi acaben abocant totes les cadenes. Prou feina tenen a fer mínimament salvables -i competitius- els seus primers canals en els temps que corren, com perquè a sobre hagin d'omplir de continguts tres canals més. Solució? Concursos d'aquells de buscar animals de quatre lletres durant mig matí. Cost zero, gent enredada i alguns calés per la cadena, a falta de publicitat de veritat per fer-ne. I la resta, reposicions de tota mena i concursos de quan ni tan sols se sabia, per exemple, que l'AVE no arribaria a Barcelona quan tocava.
Em venia al cap quan a Sant Pere ens crèiem una mica la TDT pública i anàvem a les reunions que convocava la xarxa de televisions locals, amb experts del Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC), que ens advertien com serien de seriosos en l'exigència de fer complir a les televisions locals -llavors en fase de creació i reconeixement legal- els requisits de programació, tant en els estàndars de qualitat com els de programació, amb el mínim d'hores de producció pròpia, el mínim d'hores de continguts nous d'emissió diària i no sé quantes coses més. El CAC, en aquell moment, en realitat no devia tenir ni idea de quin ja era llavors el panorama i, molt menys encara, del que seria a finals de 2008.
Vaig sentir, l'altre dia, que ara ha decidit intervenir en el tema dels concursos-enganyifa. Si fos escrupulós en fer complir les seves pròpies exigències, la meitat o més de televisions digitals que emeten des de Catalunya -i per tant, sobre les que té autoritat- haurien de tancar. Però em sembla que el CAC s'ha vist tan superat per tot que ha quedat fins i tot desautoritzat com a instrument regulador. Potser la crisi obliga ser més flexible, o més tolerant amb les empreses que s'amaguen darrere les televisions. De moment, a mi, de l'únic que m'ha servit la TDT és a veure millor la televisió que ja mirava i -ho admeto-, a plantejar-me comprar una manera d'artilugi que et plega la roba en un plis plas impressionant. Van fer la prova amb un pilot d'aviació i un comercial, que tots dos han d'anat molt mudats i ben planxats cada dia, i van quedar convençuts.
M'he donat un parell de dies per acabar d'interioritzar l'oferta, i potser m'hi acabaré llançant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada