Endevinalla del dia

Llegit aquest dissabte a El País (la traducció és meva).
[Suposant que el Barça guanyés la Lliga] ... "El consistori habilitarà orinaris i Mossos i Guàrdia Urbana plans de seguretat".

Així, d'entrada, no saps si els Mosssos els posaran junts amb els orinaris, o aniran de costat amb la Guàrdia Urbana. Si fos en Saura, demanaria un aclariment al diari per posar-hi un coma. Després dels Mossos, evidentment, perquè són part del mobiliari que se sol destrossar després d'una manifestació.

Berlín (II)

Aquest sóc jo travessant el mur de Berlín. Ara és més fàcil. Foto: Lada Falgueras

Segur que totes les capitals europees tenen el seu encant, i Berlín no acostuma a ser entre les més clàssiques. Parlem abans de París, de Londres, de Roma, de Praga... El meu resum de la meva estada a Berlín, ara fa una setmana i durant quatre dies, és que com a ciutat té una especificitat única: una amplitud urbana que la fa terriblement còmode, tranquil·la, transitable i pràctica. I una cultura del transport públic i del transport sa (la bicicleta) que continua deixant en ridícul el bicing de Barcelona.

Quan, a més, vas a Berlín amb berlinesos que te l'expliquen en primera persona, el viatge incorpora un valor afegit molt important. És una ciutat carregada d'història i que ara l'explica sense complexes al visitant que hi pot anar a descobrir com hi vivia la seva gent fins a la segona guerra mundial, i el que va representar Hitler, la pròpia guerra i el mur aixecat el 1961.

Ens deia la Marie, la nostra guia, que quan era petita li semblava la cosa més normal del món començar a caminar per la ciutat fins que una paret li deia prou. I que, com a habitant del Berlín occidental -una bombolla rodejada per totes bandes de l'anomenada Europa de l'Est-, només tenia quatre corredors punt a punt per connectar-se amb l'Europa dels aliats. I que no va descobir l'enclaustrament que això li suposava fins que no va anar veure uns amics de la família a Suïssa i va descobrir que allà podien córrer en cavall fins a l'horitzó, sense murs ni soldats que barressin el pas enlloc.

Ara, Berlín és una ciutat moderníssima, i segurament la capital d'estat més tranquil·la d'Europa perquè segurament és la menys es creu aquest rol. Hi passen dos rius navegables per dins, té un parc urbà que és un bosc on sembla que s'hi hagi fet la ciutat al voltant, grans avingudes i un bullici urbà que, de tant diluït en l'immens espai de què disposa, només el notes quan pretens pujar a la mítica torre de comunicacions del Berlín Est i ja et diuen, abans de comprar l'entrada, que et donaran tanda per tres hores després. O quan ja ni tan sols et planteges entrar el Palament i enfilar-te a la cúpula, que és una altra de les atraccions turístiques.

També és la ciutat on la memòria històrica perviu en les façanes del barri jueu, on encara hi queden parets metrallades i plaques que recorden els deportats que vivien en aquest o en aquest altre apartament. I on les guies recomanen que entris en una casa okupa -complexe okupa, més aviat-, instal·lat en part del que havien estat unes antigues galeries comercials i on camines pel pati trepitjant sorra de platja.

I Berlín també és la ciutat on el Barça guanya 2 a 6 al Madrid, que consti. Només per això val la pena tornar-hi les vegades que faci falta.

Berlín (I)

Quan vaig trucar a la Queta per dir-li que ens quedàvem a terra i que la Lufthansa ens havia de pagar un hotel a Frankfurt, que no frissés, que arribàvem dilluns, ella, que amb el que ha viatjat deu haver fet 12 vegades la volta al món, se'm va desesperar d'enveja i em va demanar perquè a ella això no li passava mai. Aquesta setmana torna a anar a Xangai i, d'allà, en un altre dels racons remots de l'Àsia que tant li agraden.

Jo sóc molt més convencional i no feia altra cosa que tornar de Berlín, un viatge que només va durar 3 dies -quatre, comptant la propina forçada de diumenge a la nit- però que ha estat carregat d'emocions. Començant per la mateixa ciutat, el que representa, la pau urbana que s'hi respira i, malgrat tot, l'excitació puntual de dos moments molt concrets: la manifestació de l'1 de Maig i el 2-6 del Barça, que vam seguir des de la penya blaugrana. Al final ens hi vam trobar 500 persones. Va ser apoteòsic.

Però la tornada es va complicar quan, a l'aeoport de Berlín, després d'uns moments d'impàs al taulell de facturació, primer ens van dir que s'havien espatllat les màquines i després, que se n'havia espallat només una. Però clar, aquesta una era l'avió. Ens en portaven un altre però volaríem tard a Frankfurt, de manera que perdríem l'enllaç amb Barcelona. I no hi havia altra combinació.

Sobta que això passi a la Lufthansa, que quan veus tota l'estesa d'avions posats a l'aeroport sembla que n'hi hagi d'haver per volar directament a Centelles. Però no va ser el cas. O sigui que vam assumir que ens quedàvem a Frankfurt a dormir, amb despeses pagades i l'oferta d'un pack de supervivència nocturna -teníem facturat l'equipatge- que incloïa, fins i tot, un pijama ni que fos de paper. La idea em va fer gràcia, i jo també vaig demanar una samarreta de la Lufthansa, un adhesiu, un boli i un avió en miniatura.

Ens van passejar amunt i avall per la terminal B buscant el punt on ens havien de donar el pack. Quan hi vam arribar, ens van dir que ja no els quedaven packs, i que havíem d'anar a la A i demanar-ho. A la terminal A ja no hi quedava pràcticament ningú, i després de passejar-nos amunt i avall buscant-hi algú que donés pijames, vam conèixer en Hans, que semblava disposat a ajudar-nos, es va amagar per una porta i no l'hem vist mai més.

I mentre tot això passava, en Yorgos, que havia vist un telèfon d'informació, va decidir trucar-hi, aprofitant que és grec, parla alemany i té la mateixa capacitat d'indignar-se davant la injustícia tant en una llengua com en l'altra. La primera cosa que va fer va ser explicar a Informació que es trobava al punt d'informació 321, i a Informació li van dir que aquest punt no sabien on era. La conversa va anar pujant de to i, al final, almenys ens va anar bé per saber que el pack de supervivència que estàvem buscant a l'aeroport ens el donarien, en realitat, a l'hotel.

I sí. Va ser així. Però ni pijama, ni samarreta, ni boli, ni res. Un miserable raspall de dents i un tub de pasta que quan buidava l'aire li quedava pasta per fregar-te les de sota. És la foto que acompanya aquest apunt.

Vam menjar un plat de spaguetti amb un tall de pollastre, una macedònia, i a dormir. Com faig sempre, vaig engegar la tele i feien una pel·lícula de Louis de Funes. Com que d'ell només em fan riure les ganyotes, me la vaig mirar una estona estirat al llit mentre m'imaginava en Hans corrent amunt i avall per la terminal A amb els pijames. I casi que això em feia fins i tot més riure.

Carretero

Em vaig trobar amb l'article de Joan Carretero per casualiat, sense voler. Estic subscrit a l'Avui els caps de setmana i va ser notícia de portada d'un dissabte. Em vaig llegir l'article que hi signava, i la meva primera reacció va ser pensar que el mateix Joan Puigcercós o Josep Lluís Carod-Rovira haurien escrit el mateix sis o set anys enrere. Tants com fa, per entendre'ns, que no eren al govern de la Generalitat. Que Espanya era una estructura caduca, que se sosté de les rendes (principalment) de Catalunya i que a sobre alimenta i conrea l'odi contra tot allò que representa la identitat catalana està en el decàleg de qualsevol independentista.

Per això, en tot allò que puc estar d'acord amb Carretero hi sóc igualment escèptic tant en la seva viabilitat com en el seu sentit. És impossible que un Parlament de Catalunya aprovi unilateralment la declaració d'independència, perquè en la mesura que el Parlament és expressió de la ciutadania de Catalunya, estic convençut que la majoria de la població de Catalunya no refrendaria la independència. Vaig escriure exactament el mateix sobre Euskadi i el Pla Ibarretxe: si un govern espanyol volia desautoritzar per sempre aquest pla hauria hagut de tenir la valentia d'autoritzar el referèndum. El meu pronòstic (i n'hi havia i n'hi continua havent enquestes), és que el perdria. Molt més, per tant, a Catalunya, amb molta més població i amb molta més població immigrada i connectada emocionalment amb Espanya.

Tinc un germà convergent (de l'ala sobiranista, afortunadament) que ens explicava precisament això. Convergència no estarà mai per un referèndum per la independència perquè és perfectament conscient que una bona part del seu electorat (la suficient per tenir-la en compte, si més no) no entendria aquest pas i se n'allunyaria. Per altra banda, davant d'una consulta com podria ser la independència de Catalunya, els partidaris del "sí" haurien de defensar-la des d'arguments racionals, pràctics i estrictament polítics per arrossegar-hi els que no convencerien des de raons només emocionals, mentre que els partidaris del "no" en tindrien prou només amb aquestes per frustrar les expectatives d'un vot favorable a la independència.

No sé, doncs, fins a on i fins a qui pot arribar el missatge de Carretero. De moment, el que més em sorprèn és que faci 10 dies que no es deixa de parlar d'ell sense que, de fet, ell no hagi dit absolutament res.

Veces

Foto: osona.com

Ahir encara en parlàvem. A mi, de tota la festa de Convergència de l'altre dia a Vic, el que més em va agradar va ser que, l'endemà, tots els diaris en català, les ràdios i les televisions van citar un tall de veu de l'expresident Pujol que parlava de les "veces". Admeto que és una paraula que no em sonava, que escrita fins i tot em va fer mal efecte -se me'n va a pronunciar-la de seguida en castellà-, però que en canvi és la mar de catalana. I només per això, per haver après una paraula nova, més aviat insòlita i gairebé pròpia de país endins, em va agradar.

Ho vinculo a la iniciativa que avui, diada de Sant Jordi, faran a l'escola de Sant Pere. Els nens i nenes recuperen paraules antigues típiques del poble -n'enumera unes quantes, de paraules i expressions, el filòleg Jordi Dorca en el seu llibre sobre el parlar de la Vall del Ges-, que estan entrant en desús i de les quals faran una mena d'apadrinament: el compromís de fer-les servir en aquelles converses on es pugui. També va lligat, tot plegat, a la celebració dels 75 anys de l'escola.

O sigui que mentre del català ja no ens quedin més que les veces, aplaudeixo la iniciativa i intentaré, si puc, que tots els apunts que escrigui a partir d'ara en aquest bloc incorporin una paraula que, per mi, sigui nova.

Bona Diada!

Planxa titànica

Avui, que som 14 d'abril, fa anys de l'enfonsament del Titànic (i de la proclamació de la República Catalana del president Companys, que va acabar igual de malament). La meva manera de recordar-lo és un comentari que va fer a la cèlebre pel·lícula de James Cameron em sembla que en Jaume Ayats, musicòleg i persona culturalment inquieta, que es va fixar en un detall bastant impressionant:

En una de les escenes que recrea el luxe del vaixell i del material que transportava s'hi veu la reproducció d'un quadre de Picaso. Només té el problema que, en el moment de l'enfonsament, Picaso encara l'havia de pintar.

També és curiós que no hi hagi cap televisió que avui no dediqui cap pel·lícula a commemorar l'esdeveniment. Després del Ben-Hur de cada Setmana Santa, l'enfonsament del Titànic semblaria que ha de ser un plat tradicional de cada any el dia que toca. Preparem-nos pel centenari de 2012, si més no.

Osona, més a prop de la platja

Afortunadament no arriba a la categoria de la foto del consorci de turisme de la Costa Brava anunciant Sant Feliu de Guíxols amb una foto de les Bahames, o la Vall de Núria amb una altra del Canadà, però el cas és que no he sabut reconèixer, a la web del Consell Comarcal d'Osona, la foto que il·lustra la presentació d'un programa d'impuls a les iniciatives turístiques de la comarca que es farà aquest dijous a Vic. I mira que la mateixa seu on es presenta, el Museu Episcopal, és un reclam turístic de primer ordre que, paradoxalment, no deu trobar interessant ni el mateix Consell Comarcal. Tampoc em sona que el pantà de Sau hagi urbanitzat cap de les seves ribes aprofitant que les reserves passen del 90%, ni que l'embarcador del Ter s'hagi beneficiat de la crescuda del cabal.

Seria molt trist, en definitiva, que l'únic reclam turístic que oferíssim des d'Osona hagués d'acabar essent "i ara, amb l'eix de Bracons, de Vic a Llançà amb mitja hora menys". I la foto potser és de Menorca. Ni ho sé.