I a sobre, per a res

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.07.13]

Si hagués pogut, el febrer del 2007 hauria dedicat un tuit a l’Eto’o. En un acte benèfic a Vilafranca del Penedès va engegar a dida en Rijkaard i en Ronaldinho. Del primer va dir que era mala persona, i del segon, que si algú havia de pensar més en el grup era ell (Ronaldinho) i no ell (Eto’o). Es va generar un pollastre impressionant i jo vaig arribar a una conclusió que des de llavors he repetit sempre que s’ha donat l’ocasió: la gent que cobra tants i tants calés hauria de mirar d’entendre que, almenys una part del que cobra, també és perquè a vegades calli.

En el cas de Guardiola, que també cobra molts calés, s’hi afegeix una doble decepció. D’una banda, que les declaracions de l’altre dia trenquen definitivament amb la imatge d’elegància a què el teníem associat, deixant a part l’episodi de la roda de premsa contra Mourinho, estudiada excepció que confirmava la regla. I de l’altra, que l’aire sibil·lí que va utilitzar per insinuar determinades coses el van fer ser especialment desafortunat.

La resposta de Tito, molt més concreta i emotiva en allò que el va afectar personalment, em va saber greu. També perquè a tothom li ha quedat clar que l’amistat entre tots dos està ferida. I que malgrat el mal moment que han passat per haver-ho de reconèixer en públic, el més greu és que a hores d’ara continuem sense saber per què. O sigui que, per a tots dos, desgast emocional inútil. I per a nosaltres, morbo insatisfet.

Llavors tindrem les guerres d’interessos, les batalles mediàtiques i ressentiments per coses viscudes de les quals no n’hem de fer res, perquè són el pa de cada dia a tot arreu. Amb l’única diferència que al Barça es projecten exponencialment, com els diners que mou. Per això és tan important saber administrar l’entorn i tenir la capacitat de prescindir-ne si, voluntàriament i entre altres raons, has decidit deixar de formar-ne part precisament per evitar-lo.

Sobretot si cobres tants i tants calés.



P.D. Al vespre del dia que s'ha publicat aquest article, el Barça ha anunciat que Tito Vilanova n'ha de deixar de ser entrenador per motius de salut. Evidentment, ni en el moment de fer-lo ni de publicar-lo jo no en tenia ni idea. Tot el suport del món per a ell i la seva família, i que es recuperi!

Obriu els ulls (a l'aigua)

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.07.13]

Des que les centraletes identifiquen els números de telèfon de la gent que truca han baixat en picat les amenaces de bomba als instituts els dies d’examen. Jo en vaig viure unes quantes, fins que es va fer fins i tot avorrit. Però d’aquella experiència m’ha quedat que crear alarma i infondre cert pànic a la gent està a l’abast de qualsevol.

Si fos un regidor de Turisme a qui falten clients m’estudiaria a fons, com a estratègia de captació de nous fluxos, el que va passar dimarts a cinc platges de l’Escala. Les van tenir tancades més de quatre hores perquè un banyista va fer córrer que l’havia mossegat un peix no identificat. Com que a la platja hi havia molta gent i la cadena de transmissió era llarga, a l’últim ja li va arribar que hi havia un tauró rondant per la costa. O sigui que l’encarregat va activar el protocol que toca i va fer desallotjar tothom de l’aigua.

Com en el cas de l’amenaça de bomba a l’institut, desconec a partir de quin moment l’encarregat té dret a dir que el tauró ja no hi és i que tothom es pot tornar a banyar. Entre altres coses perquè, si hi era, el tauró també es banya i se li reconeix certa capacitat per moure’s fins i tot per sota l’aigua i a una velocitat raonable. O sigui que pot anar i tornar de l’Escala a Roses, que és un passeig ben maco, un parell de cops cada hora. 

Els taurons tenen un altre problema, i és que a sobre cauen bastant malament. Per una altra vegada, posats a escampar un rumor millor que sigui per atreure turistes més que no pas per espantar-los. Per exemple, anunciar la presència de dofins o fins i tot d’una balena blanca, que està estudiat que no s’acosta perquè embarrancaria i vista de lluny és molt maca.

De tota manera, no hi ha res més eficient per desallotjar una platja que comenci a ploure. La diàspora és immediata, fins i tot còmica. Ni un tauró caminant per la sorra faria córrer tant. Només es tracta de dir “m’ha caigut una gota” i en poca estona t’acabes fent l’amo del tros. A vegades moll, també. Però feliç.  

Pagant, Sant Pere existiria

És perfectament lògic que als vuit municipis que formen actualment el Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaura no els agradés la decisió de Sant Pere de marxar-ne. Fins llavors eren tots nou. Sant Pere va adduir motius econòmics. La resposta immediata podia ser que de problemes en tenen tots i que en la decisió s’hi sumava, en realitat, falta de generositat i una bona dosi d’egoisme. Discrepàncies entre municipis, raons i justificacions per a totes dues bandes… Política. Res a dir.

Però quan dimarts el Consorci va presentar al Castell de Montesquiu la marca Gesbisaura de promoció turística de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, que ven amb el subtítol “Boscos del Prepirineu”, es va obviar una cosa que saltava a la vista només obrir la guia, i és que Sant Pere no hi és. Una absència rellevant si tenim en compte que el seu terme municipal inclou, tot sol, la tercera part dels boscos de tot aquest territori: pràcticament 5.000 hectàrees de 15.600. I que inclou, evidentment, un patrimoni natural de gran bellesa i interès turístic. Només cal citar Bellmunt, Serragrenyada, Forat Micó –compartits amb Besora i Vidrà–, la Riera, Bracons o la fageda de la Grevolosa, com a exemples més tòpics.

Sant Pere no és del Consorci, d’acord, però continua formant part de la Vall del Ges. I queda molt lleig que quan es presenta la marca Gesbisaura, Manel Romans, tinent d’alcalde de Torelló, posi èmfasi en la frondositat dels boscos del Bisaura per admetre, com a contrast, que en patrimoni natural la Vall del Ges no té pràcticament res. Literalment. Només va trobar l’exemple de l’església romànica de Sant Vicenç i els jardins de Torelló, com a exponent de patrimoni arquitectònic. I això, quan la realitat és que tot Torelló i Sant Vicenç junts cabrien sencers en un bosc de Sant Pere i no ocuparien ni la meitat del seu terme municipal. I tothom tindria a l’abast excursions fantàstiques dins d’una zona PEIN; o sigui que algun interès natural deu tenir.

Llavors preguntes pel tema de Sant Pere a la presidenta del Consorci, Rosa Vestit, i contesta que no se n’ha de fer cap problema mentre t’està dient amb el to i amb la cara que no li ha agradat la pregunta i t’admet, sense admetre-ho, que sí, que ho és. Si l’equívoc s’hagués aclarit d’entrada dient que Sant Pere no es promociona perquè voluntàriament s’ha volgut donar de baixa del Consorci pot saber greu, però es pot entendre. Però intentar obviar-ho i construir un discurs –a la roda de premsa i al díptic– donant a entendre que a partir d’ara la Vall del Ges acaba al pont de l’Aníjol perquè Sant Pere no paga, és patètic.

I abans que se m’acusi de hooliganisme santperenc, diré que visc a Torelló, que és on vaig néixer, i que m’estimo tant un poble com l’altre. El que sap greu és que, massa vegades, el ressentiment faci aflorar política de tan poca categoria. 

Caça al 'traïdor'

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.07.13]

T’has de sentir molt idiota, com a periodista, agafant un avió entre Moscou i l’Havana convençut que compartiràs viatge amb l’espia –o més aviat xivato– més buscat del món i assabentar-te, al minut dos, que ell no hi és i que a sobre t’esperen 9.600 quilòmetres i 12 hores de viatge i fins a l’altra punta de món abans de poder girar. I t’has de sentir molt idiota, a més, sabent que la majoria de gent pensarà que ho ets per creure que els espies donen pistes de tots els moviments abans de fer-los. L’únic que se t’acut és fer una foto a una butaca buida per intentar convèncer el món que allà hi hauria de seure l’espia. I el món et pren fins i tot per més idiota que abans. 

El cas d’Edward Snowden, l’excol·laborador de la CIA que va denunciar l’espionatge a gran escala de l’administració nord-americana filtrant-ne informació i que –sembla– està amagat en un aeroport de Moscou a l’espera d’asil polític, comença a fer fins i tot riure. Tindrà un final a l’alçada de la història si qui l’acaba localitzant és un cotxe de Google Maps tirant fotos qualsevol dia per actualitzar el carrerer. No sembla que hagi de ser el cas, de moment, perquè Moscou tampoc vol que surti a passejar. Però no deixa de ser curiós que la colossal maquinària d’espionatge dels americans intervenint telèfons, comunicacions, xarxes, sales i reunions del més alt nivell –allò que precisament Snowden va desemmascarar– hagi estat incapaç de donar una sola pista d’on pot ser ara el traïdor.

Dins del cúmul de despropòsits d’aquests dies hi ha hagut l’incident amb l’avió del president de Bolívia, Evo Morales, que va haver d’aterrar a Viena perquè Itàlia, França, Espanya i Portugal no li van deixar sobrevolar l’espai aeri tornant de Moscou perquè els Estats Units sospitaven que amb ell viatjava Snowden. Ja veus tu si ho van tenir fàcil, els americans, de trobar socis per muntar un cinturó de seguretat a la seva mida. Si en deuen saber, de coses, amb el que han arribat a espiar... 

El català emprenyat

[Article publicat a EL 9 NOU el 28.06.13]

He repescat l’anomenat Pacte per la Llibertat del desembre entre CiU i ERC per comprometre el suport parlamentari dels republicans al govern minoritari dels primers. Té set punts, el primer dels quals era la investidura d’Artur Mas com a president. Fet. El segon era aprovar i “impulsar” les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Mal fet. (Que s’ha fet malament, vull dir).

Aquest segon punt tenia un annex que deia literalment que CiU i ERC es comprometien a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’emparés, dins el termini del següent any, “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”.

Josep Antoni Duran i Lleida ha militat sempre en l’excepció, per entendre’ns. Fins al punt que ell mateix s’ha fet part del context polític que requeriria plantejar una pròrroga. Com a president del comitè de govern d’UDC, i per tant com a firmant del pacte, s’hauria pogut centrar en el compromís de “treballar tots els procediments formals” per crear un escenari favorable a la convocatòria del referèndum. Però hi va llegir “dinamitar”, ell. I s’entén, sobretot perquè li deu anar molt gros haver de compartir horitzó i compromís amb un partit, ERC, que no té “ni puta idea del que és la responsabilitat de governar”.

“CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional”, acaba dient l’annex. D’aquí en dedueixo que Duran i Lleida, que pot dir i pensar el que vulgui, només faltaria, no ha estat mai exponent d’aquest compromís. Doncs que plegui. I que no prenguin el país per passerell dient que entre CDC i UDC no hi ha problemes. O el país els acabarà demostrant que no ho és deixant-los sense diputats.

Una firma ben cuca

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.06.13]

Visc amb el trauma permanent que qualsevol dia em detindran acusat de falsificar la meva pròpia firma. No n’he sabut mai, de firmar, i no me’n queden dues d’iguals. Perquè quan la faig intento recordar com havia fet l’última, em poso nerviós, em bloquejo i sempre m’acaba sortint un gargot que em delataria davant de qualsevol grafòleg com a subjecte indecís, frustrat i nerviós. (I esquerrà, perquè a sobre deixo rastre al paper i se’m taca el dit). 

Quan feia BUP en un institut que ja no existeix anàvem a una llibreria que ja no hi és a encarregar el material. Com que abans eren temps millors, hi teníem obert un albarà on anàvem llistant i confirmant les compres que fèiem, des de llapis amb goma fins a bolis i llibres, i de tant en tant passàvem a pagar el deute acumulat. Tenia un amic que a l’hora de firmar ho passava fins i tot pitjor que jo, perquè després de fer volar el boli amunt i avall per damunt del paper, davant la impaciència de tothom, acabava estampant una miserable “X”. La dependenta s’enfadava perquè no se li creia la firma, però ell deia que no li sortia res més.

No sé si Jack Lew, secretari del Tresor dels Estats Units, tenia una firma gaire convencional quan era jove i quantes vegades l’ha hagut de canviar al llarg de la seva vida. Però aquesta setmana ho ha hagut de fer perquè el guixot d’aquí sobre era el que apareixia com a firma seva en els bitllets de dòlar americans des que se’l va nomenar, el febrer passat. I la gent se n’ha rigut molt. N’han dit de tot, des de cable de telèfon fins a palleta de refresc divertida de parc d’atraccions, però ningú no hi ha pogut identificar, ni remotament, cap de les set lletres del seu nom, que és que el que se suposa has de poder veure en una firma mínimament intel·ligible.

A partir de la tardor ja li imprimiran la nova. Com que aquesta la veig fàcil i la meva no ha d’anar a cap bitllet, potser me la quedo i la copio. Però del revés, que jo sóc esquerrà.

Això no és una botiga

[Article publicat a EL 9 NOU el 14.06.13]

Dilluns i dimarts hi ha convocada una cimera del G-8 a Irlanda del Nord. Es trobaran en un hotel de luxe. Són els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia, Canadà, Japó i Rússia. Col·loquialment ha fet fortuna que són els països més industrialitzats del món, o fins i tot les principals potències econòmiques. Potser seria veritat en els seus orígens, a mitjans dels setanta, però no pas ara. Fa tres anys, per exemple, es va arribar a suggerir que Espanya, indiscutible potència econòmica en l’escenari internacional, s’hi podria afegir substituint Itàlia. Per dos motius: tenia la renda per càpita més alta i, encara més important, Itàlia devia unes quantes quotes a la caixa del club, que també cobra.

No em sona que cap dels problemes del món dels últims 40 anys s’hagin resolt a partir de les tertúlies que vuit caps d’estat fan en una trobada d’un parell de dies. Més aviat en queda sempre el record de les protestes. Si la fessin a Barcelona els Mossos hi podrien estrenar el camió-manguera de 18 anys que acaben de restaurar. No cauen gens bé a molta gent. Però no es pot negar que són un revulsiu per a l’entorn allà on es fan. Per exemple a Irlanda del Nord, que l’acull per primera vegada.

Es trobaran en un hotel tocant al llac Erne, fabulós, però fent camí des de l’aeroport hauran de travessar un paisatge social que, si es miressin gaire de prop, es veu que els podria ocupar directament els dos dies de la cimera. Per això, a Belcoo, que és un poble d’un sol carrer per on hi ha el risc que passin, s’han cuidat de decorar les botigues abandonades amb uns vinils impressionants per fer veure el que no són, amb carnisseries exposant estoc suficient per passar 15 mesos. El govern d’Irlanda del Nord s’ha gastat, entre aquestes i altres mesures, 2,3 milions d’euros per dissimular. A veure si cola.

L’any que ve es podrien trobar a Centelles. Que disfressin el vell restaurant de la gasolinera de Tagamanent, i podrem riure una mica veient com es foten de morros anant al vàter.