Avui a quarts de vuit

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.11.10]

Hi ha gent que a la que rep un d’aquests correus amb missatges de pau i amor que circulen per internet el mira de seguida, a veure què diu. Jo, el que miro de seguida és a qui més l’han enviat. Perquè normalment són d’aquells que et demanen que l’enviïs a les sis, vuit o deu persones que més aprecies i que, si ho fas bé, et portarà bona sort. Va bé perquè això em situa de seguida en el rànquing dels meus amics i em dóna alguna pista sobre el nivell de simpatia que desperto entre tots ells. Els que em tenen per amic a partir del deu ja no m’envien gaire res, però com que precisament per això tampoc sé gaire res d’ells ja no m’amoïna. El que sap greu és caure d’una llista. O haver d’assumir que estàs entre els deu, però ja no entre els vuit. I això és una pressió afegida perquè vol dir que, si no t’hi esforces una mica, la cadena penja d’un fil i aviat pots quedar-te sense notícies d’algú que, aparentment, tens per amic o amiga i desitja el millor per tu.

Clar que llavors sempre et queda el dubte de si qui t’ho ha enviat realment s’ho creu o se’n fot una mica, de tot plegat. Pots fer-te el dur i no fer-ne cas, però l’amic o amiga potser ho descobrirà i s’ho prendrà com una ofensa perquè hi havia posat tot el sentiment. Però si qui hi posa el sentiment ets tu i l’altre s’ho agafava en conya, quan li tornes el missatge amb els deures fets passes a ser un figaflor i caus cinc llocs de cop a la llista d’amics a qui es pot prendre seriosament.

Jo he arribat a configurar comptes de correu estúpids per enviar missatges d’aquests sense haver de molestar ningú. No sé si funciona, perquè de fet no me n’ha funcionat mai ni un, de correu d’aquests. N’hi ha que fins i tot t’anuncien una trucada a quarts de 8 d’algú que representa molt per tu. Ha de ser fotut que, arribat el cas, no coincideixi amb qui et penses.

Ara tinc ganes de provar si amb aquest format funciona. A quarts de 8 estaré al cas, a veure si rebo res. I mira, segons de qui vingui, sempre seré a temps de dir que era conya.

Compte enrere

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.11.10]

Quanta saviesa, en la data les eleccions. S’ha buscat perquè el descompte des de la campanya arrenqués el 12 de l’11 del 10. Hi he caigut quan guardava l’article, que va per dates. I m’ha fet tanta gràcia que en comptes de ficar-me en política ho faré en un rellotge de sorra per repassar coses que va sumant el pas del temps mentre va restant el nostre.

El 9 del 8 del 7 va ser l’expressió màxima del compte enrere, principi i fi d’un destí que ens acaba fulminant a tots. Teníem de cos present, però ja difunt, Nicolau Casaus, el venerable avi del Barça que havia mort als 96 anys. I Luciano Pavarotti tenia en vetlla tot Itàlia perquè acabava de ser ingressat d’urgència a l’hospital, on va acabar el seu compte enrere al cap d’un mes.

Vaig seguir en directe l’enterrament per la televisió italiana –a casa RAI, que tenim satèl•lit– i vaig plorar una mica quan tres caces de l’exèrcit van dibuixar la bandera italiana mentre sonava la grandiosa Nessun dorma de Puccini. Llàstima que quedés desmentit que és un ària que al final aixeca a qualsevol.

El 6 del 5 del 4, en canvi, va ser un compte enrere invertit el que va deixar un compte corrent una mica més sec, després que a la Sotheby’s de Nova York s’arribés al preu més alt pagat mai fins llavors per un quadre: el Garçon à la pipe de Picasso, adjudicat per 104 milions de dòlars. Va causar estupor a la crítica especialitzada. A mi no. De fet, ni me’n recordava.

Però sí que el 3 del 2 de l’1 estava preocupat com tothom per la crisi de les vaques boges i que el preu de la carn hagués caigut un 70% perquè ningú no en comprava. De fet, els últims 10 anys hem protagonitzat uns quants comptes enrere convençuts, fins i tot, que la fi del món era qüestió de dies: l’efecte 2000, la grip aviar, la càrrega cancerígena del salmó de viver, la grip A, el túnel de la Sagrada Família, ... Però s’ha de dir que, almenys fins ara, ens n’hem sortit prou bé cada vegada.

Ara comentaria el 0, però com el seu nom indica m’ha deixat sense marge per fer-ho. De fet és el que n’hauria dit. Clavat.

El papa comunica

[Article publicat a EL 9 NOU el 5.11.10]

El concepte de papa mòbil ha evolucionat amb el temps fins al punt que allò que fa 30 anys tothom hauria associat a una cabina enfilada a dalt d’un cotxe, ara ja no passaria de simple número de telèfon. Com a molt coincideixen en la incomoditat que generen quan passa, el primer, i quan sona, el segon. Perquè no deixen de ser una manera d’exercir cert control –remot, però control en definitiva– i d’interferir en la llibertat de moviments de la gent, ja sigui per qüestions de trànsit o d’horaris, segons el cas.

També han compartit l’inconvenient de fer arribar el missatge, tot i que en això hi ha hagut sort diferent. Mentre un ha resolt cada vegada millor els problemes de cobertura, l’altre ha anat quedant enrere i ha vist com el món l’avançava per totes bandes. És el problema d’anar a 7 per hora i d’haver-te de ficar en contradirecció quan pretens recuperar la iniciativa. Llavors corres, però només el risc de caure fins i tot pitjor.

Em va fer gràcia quan el descarregaven a l’aeroport del Prat ara fa una setmana. Portava la cabina embolicada, com jugant a fer veure que potser ja hi havia el papa a dins i que no l’ensenyarien fins diumenge, per raons de seguretat. Diumenge, les raons es convertiran en mesures, i dilluns les mesures en factures; i molta gent tornarà a preguntar-se si haurà valgut la pena tot aquest desplegament, i aquest atabalament, per tan poca estona.

Tots dos naveguen, a la seva manera. Però mentre un ho fa per activar un localitzador quan passa de l’hora, el segon travessa una marea humana on vol veure-hi reflectit el món sencer, però que en realitat no és més que la barrera darrere la qual s’amaga, o s’evita, un món una mica més complex i fins i tot una Església una mica més compromesa, que a vegades també truquen demanant respostes que no arriben.

Problemes de cobertura? No ho crec. Més aviat deu ser que al papa sempre l’agafen conduint. Fins i tot pel carril que no toca.

Un país una mica paranoic, sí

Estic molt content de fer un programa de tele per poder-hi portar gent que m'agrada, a més de passar-m'ho encara millor amb la gent que el muntem cada setmana. I aquesta setmana ens ha permès, per exemple, portar-hi algú que va ser la meva primera imatge d'un professor d'universitat entrant a classe el dia de la meva primera classe com a alumne d'universitat. S'entén? Estava fet un flam. (Fa 20 anys, vull dir).

Parlo d'en Gabriel Colomé, actual director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO), amb qui vam parlar d'enquestes electorals, que és el que toca aquests dies de campanya que ens vénen a sobre.

Em quedo amb tres idees que ens va explicar, i que no per ser fàcils d'entendre són especialment reveladores d'aquesta paranoia de país que tenim:

• Hi ha mig país que té com a mitjans de referència els de la Corporació Catalana, que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, i pel qual el seu imaginari habitual és Catalunya, Montilla, Mas i la política catalana. Però hi ha mig país que mira TVE, Antena 3 i escolta la SER (o la COPE), pel qual el seu imaginari és Espanya, Zapatero i Rajoy. I Catalunya és essencialment res. I aquest, sumat, és el nostre país: una societat dual i a vegades paranoica que conviu amb més o menys fortuna però que, en realitat, es mou en dos imaginaris absolutament diferents.

• Sobta que després de la manifestació del 10 de juliol, en què semblava que tot Catalunya s'havia trobat a Barcelona per dir, ni que fos amb matisos, "prou" a Espanya, una enquesta del CEO d'aquest setembre posés de manifest que no arriba a l'1% la població de Catalunya que situa aquest problema com a prioritari. Està pràcticament al 20è lloc del rànquing. "No confonguem l'opinió pública amb l'opinió publicada", diu en Colomé. En el fons, i més enllà de les puntes circumstancials que poden ser portada d'un diari, les societats "són molt més estables del que sembla", i cadascú acaba situant les prioritats en allò que l'afecta personalment.

• La tercera és una informació pràctica, però que gràcies a ell vam aconseguir aclarir d'una punyetera vegada: l'abstenció beneficia els partits més petits i els que esperen poder entrar al Parlament. Com més es vota més es beneficia als grans, perquè hi ha molts més vots i, per tant, molts més dividents pels que en tenen més. El vot en blanc no té el mateix comportament que l'abstenció, però també beneficia els partits grans, perquè com a tal computa i el que fa és posar molt més difícil als partits petits aconseguir el 3% mínim per poder tenir representació al Parlament. I va posar el cas de Ciutadans com a exemple: si a les eleccions de 2006 hi hagués hagut un punt més de participació, no haurien entrat al Parlament. Però si hi arriba a haver dos punts menys, en comptes de tres haurien tingut cinc diputats.

O sigui que ja podem començar a rumiar com ens ho hem d'agafar, tot plegat.

Bon cap de setmana!

Moltes gràcies!

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.10.10]

Omplir la contraportada d’un diari és un honor comparable a omplir l’últim anunci de televisió abans de les campanades de Cap d’Any, per allò que reuneix totes les condicions objectives per ser vist ni que sigui per error. Però la diferència és que l’anunci es paga. Ho dic perquè si jo hagués de pagar com a publicitat l’espai que estic omplint a partir d’avui, segurament hauria de fer mig diari més per afrontar-ho. Això fa que l’honor sigui molt gran. I l’estalvi, també.

És un honor afegit substituir en aquesta tasca en Carles Capdevila, però també m’aclapara una certa sensació de pànic. He fet números i he confirmat que, a la meva edat, ell ja portava vuit anys escrivint aquí; i si jo tinc intenció d’arribar a la seva fent el mateix, en tinc per quatre més. Ja avanço d’entrada que no serà el cas. Però ja que hi som, ara podria plantejar un joc per veure si algú endevina els anys que tinc, els que té ell i els que ens portem. Però com que sóc de lletres no sé valorar si falten pistes. En qualsevol cas, en Carles Capdevila em guanya absolutament en tot. I de molt i molt tros. Tant, que no puc sinó sentir vergonya d’haver-li d’agafar el relleu.

I ara dirigirà un diari. Només per això ja mereix un monument. I també per arriscar-se a deixar l’estabilitat laboral que històricament sempre ha representat escriure una contraportada. Perquè és l’única secció, juntament amb la portada, que no falla mai per malament que vagis de paginació. Altra cosa ja en diuen esquela, que sempre comença pel final i a una sola cara. Diria que, subconscientment, aquest és el motiu de fons que m’ha acabat de decidir a afrontar el repte.

Intentaré fer-ho el millor que pugui mentre cregui que tinc alguna cosa a dir. O mentre a algú de la direcció de l’empresa no se li acudeixi pensar que, per l’espai que omple i per l’interès que pugui acabar tenint el que jo digui, més hauria valgut posar-hi directament un anunci.

[D’acord que avui no he dit res. Però encara no compta].

Una entrevista a Joan Triadú

M'ha impressionat adonar-me que l'entrevista és del setembre de 1999. O sigui, fa més de 10 anys. I després m'ha impressionat que malgrat tot me'n recordés tant d'aquella conversa a Cantonigròs. Per alguna cosa deu ser. Es va publicar a L'Extra d'EL9NOU.

"Esperava que Catalunya pogués arribar més lluny"

Es defineix, abans que res, com a pedagog. Ha dedicat 60 anys de la seva vida a l’ensenyament i la seva tasca com a crític literari l'entén, també, com un exercici de pedagogia al serveri dels lectors. Però la figura de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), també poeta, assagista, traductor i prosista, es pot concentrar en una sola idea: referent de la resistència intel·lectual antifranquista. Això el va convertir, als anys quaranta, en agitador cultural i promotor d'iniciatives al servei de la llengua catalana, des de la formació dels primers professors de català del postfranquisme fins a l'organització del concurs literari de Cantonigròs (1944-1968), que va ser terra de cultiu de nous valors i bombolla d'oxigen per a una cultura condemnada a l'opressió. El pas dels anys, diu, ha deixat incomplertes algunes de les seves expectatives, però continua creient en la possibilitat d'una Catalunya lliure i plenament sobirana en el futur.

-Fa uns mesos, l'escriptor Joan Perucho defensava des d'aquestes mateixes pàgines que els catalans i la seva llengua anem cap al suïcidi col·lectiu. Hi està d'acord?
-No, en absolut. Hi ha persones molt pessimistes, avui. I és veritat que potser hi ha arguments que conviden a ser-ho. Potser nosaltres esperàvem massa de l'anàlisi que havíem fet de la situació en què estàvem quan no teníem llibertat. I ens pensàvem que la llibertat faria com un saltamartí, que quan li treus el pes de sobre es posa dret de cop. Però no va ser així. La realitat és que hi havia condicionants de tot ordre que han fet que les coses anessin d'una altra manera. Però és la base que tenim.
-I és una base suficient per tenir garantit, per exemple, el futur de la llengua?
-En el terreny lingüístic estem a la defensiva. No anem a guanyar terreny, sinó a defensar el que ens és propi. Però aquesta situació no és només pròpia de Catalunya. Les polítiques lingüístiques proteccionistes, com és la llei que ha fet la Generalitat en relació al català, també altres països es veuen obligats a aplicar-les. És el cas del Quebec, al Canadà, o del mateix estat francès, a qui el seu jacobinisme el fa posar de punta enfront d'altres llengües que veu com una amenaça dins del seu territori.
-Vostè ha estat, històricament, un lluitador pel monolingüisme a Catalunya. Considera perduda la batalla?
-Si no tingués els anys que tinc i pogués viure 40 o 50 anys més, no crec que arribés a veure grans canvis respecte a la situació actual. No arribarem al monolingüisme català, però tampoc al castellà que desitjaria el Foro Babel. Per tant, i havent assumit la realitat bilingüe, cal tenir en compte que en aquesta situació la llengua més forta es posa sobre l'altra i l'erosiona, i que aquesta erosió només es pot combatre amb lleis, decrets i disposicions.
-S'hauria de considerar normal, doncs, que el català no deixés de ser mai una llengua a la defensiva?
-La història dels darrers seixanta anys, amb les conseqüències que va representar el pes del franquisme, ens han portat a aquesta situació. Els que ara no veuen futur al català no tenen en compte que els problemes vénen de molt lluny. No és una crisi moderna. I potser, quan convenia, aquestes persones no van actuar amb una militància a favor de la llengua com vam fer nosaltres, que a sobre érem "utòpics i somiatruites", ens deien. Ara som conscients d'aquesta realitat, i jo, personalment, em defineixo com a optimista preocupat.
-Lluitar pel manteniment de la llengua durant el franquisme era vetllar una eina molt fràgil?
-Va haver-hi un factor molt positiu: la cultura, que va jugar molt a favor de la llengua. Afortunadament, la cultura catalana ja estava plenament consolidada des del noucentisme i no la van poder anorrear ni dispersar; no la van poder fer malbé. I això s'ha estès posteriorment. L'escola, els mitjans de comunicació, la ciència o les arts són elements d'una cultura que emparen la seva llengua i que, per tant, garanteixen la seva continuïtat. I la cultura catalana fa molt anys que té un pes específic molt consistent.
-Què celebra haver superat i què enyora, d'aquells anys de resistència?
-Enyoro que era més jove i que aquella joventut em feia veure les coses de manera més il·lusionada. No vull dir que ara no en tingui, d'il·lusió, ni que em sigui indiferent el que passa, però enyoro l'impuls d'aquells anys. I també enyoro l'amistat amb la qual treballàvem a favor del país. Érem amics tots. Ens coneixíem de les classes de català, dels centres excursionistes, dels moviments d'església,... I tot això no ho fèiem en pla de partit polític, sinó a partir d'una amistat patriòtica i humana. I teníem clar, malgrat tot, que allò no havia de ser així i que estàvem treballant per resoldre una situació d'emergència.
-I què és el que no enyora?
-L'opressió, la por, la inseguretat, la ràbia de veure com et trepitjaven i t'insultaven a cada moment, el botiflerisme que hi havia -i que encara hi ha actualment-, i haver d'assumir que amics nostres escrivien en castellà i ho feien per anar contra les nostres coses. Gràcies a Déu, això s'ha acabat.
-Creu que, més enllà dels que ho fan professionalment des de la política, aquest país està mancat d'esperit patriòtic?
-En una situació i en un país com el nostre, l'esperit patriòtic no hi sobra mai. Al contrari. "A bodes em convides", com se sol dir. N'hi hauria d'haver més, sens dubte. Però és veritat que la democràcia, com a règim polític, tendeix a desmobilitzar, perquè no acostuma a presentar qüestions de vida o mort, afortunadament. És el millor règim que coneixem i el que el segle vinent anirà imperant al món. Però té els seus riscos, com donar la sensació que les coses ja les resol algú altre, que ja hi ha els polítics, unes vies de treball, unes lleis, ... Sí que es troba a faltar, en la democràcia, aquesta acció de militància a l'hora de donar suport a les coses pròpies. Que pot ser amb un gest tan simple com que no sigui indiferent, per exemple, llegir en català.
-El 1951 va publicar una antologia de poetes catalans de 1900 a 1950.
-Sí, i va provocar el seu rebombori per la selecció d'autors que hi havia fet.
-Si ara n'hagués de fer una de la segona meitat del segle, hi hauria bons poetes per omplir-la?
-Jo crec que actualment es fa bona poesia, i que en relació a principis de segle el nivell mitjà dels poetes d'avui seria més alt. El que no hi ha, potser, són grans personalitats. Però aquesta mancança es dóna també a altres literatures europees, com la italiana, la francesa o l'anglesa; no només a la catalana. Aquí pequem sovint de ser massa autocrítics. Ens agrada ser masoquistes. També és veritat, d'altra banda, que globalment ha augmentat el nivell cultural i la consciència crítica, i això fa que sigui més fàcil separar el gra de la palla. És evident que avui hi ha uns referents que tots coneixem i que el temps acabarà dient si entraran a formar part de les grans personalitats de la nostra literatura. Jo, en la meva antologia de 1951, encara hi vaig poder incloure Jacint Verdaguer, perquè va morir el 1902. Però també hi havia grans noms com Joan Alcover o Costa i Llobera. És innegable que la poesia és un actiu molt important de la nació.
-Quina de les seves facetes és la que va al davant, a l'hora de definir-se?
-Quan m'ho demanen per presentar-me en una conferència, per exemple, poso pedagog i escriptor. La meva professió de tota la vida ha estat la de mestre. He estat 60 anys vinculat al món de l'ensenyament. I quan escric, sobretot com a crític i traductor, també ho entenc com una forma de pedagogia. Per mi és una forma de comunicació, de pensar en l'altre per suggerir-li què pot llegir o dir-li què penso d'un llibre determinat. Però em defineixo també com a escriptor perquè si ho fes només com a crític em quedaria massa restringit, tenint en compte que també he escrit poesia i prosa.
-Com resumiria la contribució del concurs literari de Cantonigròs [1944-68] a la cultura catalana?
-Va ser una acció que, a poc a poc, va anar ajuntant gent molt diversa i d'arreu de la cultura catalana, fins i tot catalanistes i catalanòfíls que venien de l'estranger. I és curiós perquè si repasséssim els llistats dels assistents, la relació de noms va en paral·lel als que figuren en les meves antologies de poetes i contistes -tampoc em podia contradir a mi mateix, d'altra banda. El concurs va servir per trobar orientació, per posar en línia autors joves i assenyalar-los un curs que ja no es va trencar. Podem de parlar de Martí i Pol, de Jordi Sarsanedas, i de tants altres. Fins arribar a l'última edició, el 1968, que hi van venir Joan Fuster i Raimon, que mai fins aleshores havien estat per aquestes terres.
-Per què es va deixar de fer?
-Per dos motius, però en cap cas per cansament. D'una banda, perquè a partir d'aquell any ja hi havia la possibilitat d'organitzar activitats semblants en altres llocs, coincidint amb l'arrencada de l'Any Fabra, el mateix 1968. I també, a Cantonigròs, hi començava a haver un problema logístic: ens era difícil donar cabuda a là gent que s'arribava a concentrar amb motiu del concurs. Això ens va portar a deixar-lo de fer, amb el benentès que paral·lelament s'obrien moltes altres portes.
-Cantonigròs és, des d'aquells anys, el seu lloc d'estiueig. L'hi va portar el concurs literari?
-No. La meva relació ja venia d'abans. Quan estava convalescent d'una tuberculosi, a principis dels quaranta, un metge de Barcelona em va recomanar que hi anés a passar una temporada. No va voler enviar-me a Ribes de Freser, d'on sóc fill i hi tenia família. Vaig conèixer Cantonigròs sense saber ni que existia. Durant un any i mig vaig estar-me en una fonda, sense moure'm massa. Baixava a Barcelona just per anar al metge. I el juny de 1944, amb en Jordi Parcerisas, oncle del poeta Francesc Parcerisas, ens vam animar a organitzar una vetllada literària per la festa major. Aquest va ser, de fet, l'origen del concurs literari.
-I tinc entès que els va ajudar el fet que Cantonigròs no fos municipi.
-És veritat. Si hagués tingut ajuntament no hauria estat possible organitzar cap mena d'activitat si no era també en castellà. I això, a nosaltres, evidentment no ens interessava. Cantonigròs va ser, en aquest sentit, un oasi.
-Continua la seva vinculació amb Ribes de Freser?
-És el meu poble, d'on ve la familia paterna i me l'estimo molt. Fa tres anys em va fer molt content que el centre de secundària passés a portar el meu nom. Intento anar-hi un cop cada any i col·laborar en els jocs florals que es convoquen de cara al poble.
-Si ara se situa als anys cinquanta i intenta imaginar-se com somiava aleshores el final de segle, l'evolució de les coses ha respost a les seves expectatives?
-Jo esperava més, creia en uiia reacció més gran. Peco d'optimista, i esperava que Catalunya pogués arribar més lluny en l'exercici de la seva llibertat. I pensava, a més, que a aquesta situació hi hauríem arribat no ara, sinó molt abans. El meu model d'aleshores era la República de Francesc Macià, i al voltant d'aquest projecte pensava que hi hauria una reacció molt més positiva.
-I, a la vista dels resultats, què és el que avui en pensa?
-Que realment estàvem tan malament, en aquell temps, que ja és prou que ens n'haguem sortit com ho hem fet.
—Quins són, ara, els reptes urgents per resoldre en el seu "ideari actualitzat", si es pot dir així?
-Penso que el nostre repte immediat és trobar la capacitat d'unir-nos al voltant d'una Catalunya lliure, una idea que els bascos, si més no una immensa majoria d'ells, tenen molt més clara que nosaltres. Seria clau que la gent entengués que cal tenir un projecte de país que pogués arribar a la màxima expressió. No sé si se n'ha de dir independència, confederació, ... Però, en tot cas, que d'una manera d'una altra els catalans poguéssim assumir tots els nostres drets com a poble dins d'una Europa menys estatal, més oberta a totes les nacions i a totes les cultures. La ciutadania hauria de sentir-se unida per portar pacíficament aquesta idea endavant.
-Un dels grans temes d'aquest tombant de segle és el fenomen de la immigració. Des de la seva experiència com a pedagog, com creu que s'hauria d'actuar amb els immigrats?
-És un tema molt preocupant, el de la immigració. Catalunya ha estat capaç d'assumir successives immigracions sense deixar de ser mai ella mateixa. I els que ho voldríem mantenir d'aquesta manera sabem que si els corrents migratoris actuals arriben a uns límits demogràfics tan grans, el país deixarà de ser el que és. No crec que això arribi, però s'han d'evitar els guetos i penso que des de l'escola, centrant-me especialment en la immigració de procedència islàmica, s'hauria de fer un treball per identificar els diferents grups nacionals que hi ha entre el col·lectiu, i no entrendre'ls tots com un conjunt homogeni. En el fons, és gent que està manipulada i controlada. Si no, la situació acabarà essent perjudicial tant per ells com per nosaltres.
-En què treballa, actualment?
-Ara mateix, al meu despatx de Cantonigròs, estic treballant en un estudi de certa extensió al voltant de la figura de Pere Calders. El conec molt bé. Havia estat a Cantonigròs, fent de jurat al concurs, i érem molt amics. Ara me n'han encarregat un llibre, que és en el que estic treballant. Per Sant Jordi en vaig treure un altre, La ciutat dels llibres, al voltant d'escriptors perseguits d'aquí i de fora d'aquí. I preparo, de cara al novembre, una conferència sobre Rovira i Virgili, amb motiu dels 50 anys de la seva mort.

La llei de l'aranès és antiestatucional

A mi que m'ho expliquin, però em sembla que arran de l'aprovació de la llei de l'aranès acabo de descobrir una planxa bastant impressionant (o un lapsus bastant revelador) de l'Estatut de 2006. Bàsicament que en un article reconeix l'oficialitat de l'occità però que un altre, 26 articles més tard, ja l'ha oblidat. I si no analitzeu-ne la transcripció literal de l'articulat. Aviam si al final encara m'hauran de fer diputat a mi:

Article 6.5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística. [D'acord amb què? Amb el que estableixen sobre l'occità o d'acord amb el que estableixen com a concepte de llengua oficial?]

Article 32. Drets i deures de coneixement i ús de les llengües
Totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques. Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.

Clar que també podríem considerar que l'article 32 només considera oficials el català i l'occità, que ja seria la repera.

Clar que també ens podran dir que l'oficialitat de l'occità no s'ha d'entendre en els mateixos termes que l'oficialitat del català, que per alguna cosa es diu que tot plegat estarà subjecte al que estableix l'Estatut -o sigui, un equívoc darrere un altre- i les lleis de normalització lingüística.

Clar que l'Estatut és el que és, i al final n'acaben fent el cas que en fan.