[Article publicat a EL 9 NOU el 25.03.11]
Diu que els esquimals, dins del seu univers habitual de neu, gel i óssos polars, distingeixen fins a 30 tons de blanc diferents. A Arte, un dels textos teatrals més brillants que he conegut, acabes la funció veient línies i formes blanques dins d’una tela blanca per la qual l’ingenu del repartiment pagava una fortuna. Als supermercats, les marques blanques són de colors però te les venen barates perquè no tenen personalitat, com els genèrics de les farmàcies.
No sé gaire on situaria la marca blanca que es comença a posar de moda entre els partits polítics. En realitat té una mica de tot. Alguna cosa d’esquimal, perquè l’espectre de matisos és ampli; alguna cosa de supermercat, perquè cada partit col·loca la seva i té regust a alguna cosa sense acabar-ho de ser; i una mica de farmàcia, perquè és una mena d’antídot contra les sigles que no venen.
Però també hem evolucionat, en això. Fins al punt de convertir les marques blanques dels partits no en un apèndix, sinó en un valor afegit del que tenen necessitat de començar a presumir. És la conseqüència d’haver de presumir prèviament dels independents amb els que comencen a omplir llistes –i governs– per despolititzar els partits i vantar-se’n en públic com a signe de categoria, que ja és el súmmum.
Si el pedigrí d’una llista electoral l’han de marcar els independents i la qualitat d’un govern els tecnòcrates –que seran boníssims, però que tenen per costum actuar sense ànima i al marge de discursos–, la conclusió és que la imatge de credibilitat dels partits, de les seves marques i de la gent que en forma part està definitivament per terra. I no sembla, a la vista de tot plegat, que hi hagi gaire pressa a buscar solucions des de dins mentre les tinguem a fora.
Al final, darrere tant independent i marca blanca, potser acabarem tots tan neutres i esquimals que haurem de distingir 30 maneres de fer política sense ser-ho, i sense fer-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada