Més val agafar-s'ho bé

[Article publicat a EL 9 NOU el 16.09.11]

Hi ha un moment d’una tensió bastant terrible. Són el parell o tres de segons –o quatre o cinc, en casos extrems– entre la trompada no programada d’una criatura i el bram que arrenca a ple pulmó després que, d’entrada, t’hagi arribat a convèncer que no respirava. Diuen els experts que és fruit del desconcert i de l’espant. I que l’espant es retroalimenta quan el nen sent el seu propi plor, que afegeix un nou ensurt a la situació i entra en un bucle bastant delicat.

En realitat, la criatura s’equivoca. Se li hauria de fer entendre que davant d’una situació de dolor, el que ha de fer és riure. No hi ha res millor per superar el dolor que agafar-s’ho rient. I no amb un somriure, sinó amb una riallada imponent i sonora, que és molt millor.

Això tampoc no ho sabia, jo, fins aquesta setmana. Que riure sempre va bé ho tenia clar des de fa temps, mentre evitis el risc d’escanyussar-t’hi, que pot arribar a ser contraproduent. Però fins ara em pensava que era un recurs terapèutic per alimentar estats d’ànim, aguantar mínimament el bon humor i anar amb actitud positiva per la vida; que ja són ganes, també.

Però és que ara s’ha sabut que, des d’un punt de vista estrictament tècnic, la riallada segrega endorfines al cervell amb efecte analgèsic. Com si et prenguessis una aspirina, però amb l’avantatge que si rius mentre te la prens t’escanyusses. De manera que no et cal l’aspirina i, a sobre, et cura igualment.

És una bona solució. Els de la Universitat d’Oxford ens conviden a fer la prova aguantant una bossa de gel sota el braç després de mirar-nos 15 minuts seguits de Mr. Bean o la mateixa estona d’un partit de golf. L’aguantarem més estona en el primer cas, perquè rient haurem generat defenses.

Hi hauria una derivada de la prova que consistiria a tenir la bossa sota el braç mentre et mires Intereconomía parlant de la immersió lingüística. El més probable és que el gel se’t fongui. Però llavors rius 10 minuts i et baixa la febre; tot controlat.