[Article publicat a EL 9 NOU el 30.01.15]
El 6 de maig de 2012 el socialista François Hollande va guanyar les eleccions a la presidència de la república francesa. El seu partit tornava al Palau de l’Elisi després de 18 anys, quan s’havia tancat l’última presidència de François Mitterrand que va donar pas als successius mandats conservadors de Chirac i Sarkozy. Van ploure felicitacions i tuits de coreligionaris d’arreu d’Europa, incloent socialistes catalans i espanyols, que van fer seva la victòria i van vaticinar que l’alenada que representava el triomf d’Hollande davant l’Europa de l’austeritat obria una nova era a tota la Unió.
El 6 de maig de 2012 el socialista François Hollande va guanyar les eleccions a la presidència de la república francesa. El seu partit tornava al Palau de l’Elisi després de 18 anys, quan s’havia tancat l’última presidència de François Mitterrand que va donar pas als successius mandats conservadors de Chirac i Sarkozy. Van ploure felicitacions i tuits de coreligionaris d’arreu d’Europa, incloent socialistes catalans i espanyols, que van fer seva la victòria i van vaticinar que l’alenada que representava el triomf d’Hollande davant l’Europa de l’austeritat obria una nova era a tota la Unió.
Els pronòstics no només no s’han complert, sinó que en la mesura que l’expectativa era molt alta també ho estat el fracàs. I s’han acabat les complicitats dels coreligionaris, clar. La gestió de la crisi econòmica, les retallades que no ha pogut evitar, la incapacitat per ser el contrapès a Alemanya i la batalla perduda contra l’Europa de l’austeritat han acabat provocant una crisi de govern –relleu de primer ministre inclòs– i que la popularitat d’Hollande se situés el novembre passat per sota del 15%. Els atemptats de París del 7 de gener i la manera com va afrontar aquella crisi concreta li han donat la macabra satisfacció de remuntar més de 20 punts en un mes. Però no pas per cap solució econòmica, sinó per brandar bandera i pàtria. Que no falla mai enlloc, això.
El que va representar el triomf d’Hollande el 2012 està molt lluny del que ara ha fet el de la Syriza de Tsipras, però no pas la pressa de nous coreligionaris a fer-se’n ambaixadors i fins i tot franquícia a les nostres latituds. Com si, aquesta vegada sí, això del canvi d’era anés de veritat. I en només 24 hores, una doble clatellada: el pacte de l’esquerra radical amb la dreta xenòfoba per blindar la pàtria davant d’Europa, i la frustració de no veure cap dona al capdavant d’un ministeri.
Més hauria valgut, donant lliçons de Grècia, quedar-nos amb Demis Roussos. Almenys d’aquest en coneixíem els discos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada