Abans no me n'oblidi

-Li van haver de treure un ovari.
-Pobra!
-Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d'una nou.
-Carai.
-I llavors es va trencar el peu.
-Ella?
-No, el metge.
-Caarai!
-Però clar. Baixa, papers, ... Li va dir que tranquil·la, que no venia d'un mes, que no passava res i que després l'operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d'una nou. Era d'un ou! Perquè vegis tu el que va passar amb un mes.
-I al final què?
-Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
-I ara ja té la nena, no?
-Sí, mira. Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
-És morta, la mare?
-Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
-[Una de nova] Mira, jo li vaig dir, aquell dia, després de l'enterro. Tu noia estàs embarassada!
-I va dir "mira, ja us ho volia dir".
-Pobra mossa!
-Pensa que va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
-I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica. Que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d'estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem "tu tranquil·la, no facis res, que d'en Pau ja ens en cuidem nosaltres".
-Quant té, en Pau?
-Mira, llavors tenia nou mesos.
-Pobret.
-Però s'ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet.
-I ella deia "que me la treguin d'una vegada, que això no ho aguanto!".
-I li dèiem "tranquil·la, que encara que neixi abans d'hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas".

M'he aixecat per anar-me'n a l'aigua i, abans d'arribari-hi, em pensava ben bé que queia desmaiat de l'angúnia.

Per un independentisme unit al Parlament

Aquest títol sembla el d'un grup de Facebook. Que, ja que hi som, no estaria de més que hi hagués alguna eina que permetés aglutinar tots els grups que pretenen el mateix i fer-ne un de sol, que quan t'hi vols apuntar no saps mai quin és el bo. De fet, això del Facebook ja és també una mica la metàfora del que vull explicar, i que d'altra banda tampoc és nou: aquesta mania que tenim tots plegats -alguns més que altres, és veritat- d'engegar coses en paral·lel, donant a entendre que la nostra és l'opció preferencial, la que compta.

Entre les moltes lliçons de la manifestació de dissabte n'hi ha una que, no per ser vella, hauria de recuperar el lloc que li correspon. L'única manera que té l'independentisme de representar alguna cosa institucionalment rellevant en aquest país és que es presenti unit a les properes eleccions del Parlament. Si realment ens creiem que la manifestació de dissabte va marcar un abans i un després d'aquest país, també hauria de ser-ho per fer taula rasa a les enveges, els ressentiments personals i els afanys de protagonisme que de manera crònica ha patit el nostre independentisme, carregat de messianismes absurds i excloents que no només no li han fet cap favor, sinó que més aviat li han fet fer el ridícul. Estic segur que si els seus líders tinguessin aquesta generositat envers el país i el seu propi projecte, també la tindrien els electors ara que, segurament com mai, tenen clares les urgències nacionals a què hem de fer front.

No posaré noms, ni sigles, perquè tots els tenim al cap. A veure si per una vegada, també ells són una mica coherents amb allò que se n'espera, i els intel·lecturals del seu entorn -cada vegada més, afortunadament- els il·luminen una mica sobre el que convé. Una mica passem en aquell moment de dir "o ara, o mai". Tant per tant ara, doncs.

Somniem

Jo hi era

Veig que l'última entrada que tinc al bloc és del 12 d'abril. Fa tres mesos. Però difícilment trobaria un motiu més adequat que el d'avui per tornar a fer una entrada al bloc. No sé si això dels blocs, o del blogger, durarà tants anys o més que la meva memòria, o la dels que em puguin llegir. Però si d'aquí a unes quantes desenes d'anys algú accedeix ni que sigui per error a aquest apunt sabrà que jo, com més d'un milió de persones, vaig ser a la manifestació contra la sentència de l'Estatut del 10 de juliol de 2010.

La primera conclusió és que aquest nostre país és tan petit que, els que ens el creiem, ens necessitem tots. Potser per això el bon rotllo que he trobat amb centenars de desconeguts amb qui he compartit estones diferents, i algunes trepitjades de xancletes -no és el més adequat per anar a una manifestació, desenganyem-nos-, que en qualsevol altre context m'haurien merescut un insult. Avui no: "Tranquil, no passa res!", com si fos el petit sacrifici que avui tocava assumir estoicament amb aquests inesperats companys de viatge.

No crec que hagi arribat a fer 200 metres lineals de manifestació des d'on, teòricament, havia de començar la marxa: l'obelisc de passeig de Gràcia amb Diagonal. Però m'és igual. He cantat, he cridat, m'he distret, he vist bastoners i castellers, he acabat veient gent que no m'esperava i he descobert que l'Albert Om, que obria el vídeo convocant a la manifestació, a quarts de vuit del vespre encara s'esperava anònimament a la mateixa cruïlla que era jo, pendent de començar a caminar. I també m'ha vingut en Carles Móra demanant calés per muntar un monument a Arenys de Munt.

Si tot el que avui s'ha vist i s'ha sentit al carrer es canalitza de manera adequada, aquest país ha de canviar radicalment a curt termini. Podem dir pestes dels polítics i dels partits, però en últim terme, per desgraciats que siguin, són els únics a qui hem delegat la legitimitat de representar els nostres anhels i de concretar-los a través d'una acció que la volem compromesa amb el país. Si tota la pressió que avui han rebut la senten de la mateixa manera quan els toqui decidir-se, no tindran altre remei que fer-ho.

He decidit que, des d'avui, proclamo el meu independentisme i que el meu espectre d'opcions polítiques passa a ser, estrictament, el d'aquells partits que de manera expressa i de manera explícita així ho proclamin. La dignitat del meu país, que és la meva mateixa, és massa important com perquè algú encara pretengui donar-me entendre que amb Espanya encara hi ha alguna cosa a fer. Massa temps que hem perdut creient-nos-ho!

Canal Peixera

No fa pas gaire (gaires anys, ja deu ser ara) que preníem els japonesos per beneits quan ens deien que tenien un canal de televisió que era una peixera. Res més. I un altre que era una llar de foc. Així t'estalviaves d'alimentar tant una cosa com l'altra, engevaves la tele, podies prescindir de programes prescindibles i tenies la companyia virtual d'un aquari o d'un caliu encès sense pols ni cendra. Tanta estona com vulguessis i sense haver-ne de pagar ni cinc. I ara que ja tenim teles grosses i visió panoràmica, els peixos ja podrien ser grossos i el foc, d'impressió.

Quan ens explicaven això, aquí encara no sabíem què era la TDT, ni l'opció de conviure amb més de 30 canals -o més de 200, si tens el Satèl·lit- i ens pensàvem que els japonesos eren ben tontos, dedicant tot un canal a una estupidesa com aquella.

Vist ara, i ben mirat, els japonesos són la mar de savis, i d'intel·ligents. Hi ha molts moments (cada vegada més, i això em preocupa) que desitjaries desconnectar de tot i fixar-te durant tres minuts en la monòtona i impassible vida d'una peixera. I si no en tens cap no et faria res engegar la tele per veure'n una.

És una mica l'experiment d'aquest vídeo que he gravat. Només dura 2,15 minuts. Està filmat amb una càmera que en realitat la van pensar per tirar fotos, i amb el genoll fent de trípode. No té res. No té ni gràcia. Ni cap efecte ni cap truc que no sigui la vida mateixa. La que ens passa contínuament per davant i a la que massa sovint som absolutament aliens. Si no ho hagués gravat, ara mateix no hi hauria ningú que pogués veure què estava passant aquest diumenge al matí en un insignificant raconet de mar del nostre món. I llavors t'impressiones de quantes vegades hi devia acabar espetegant l'aigua al cap del dia, quants cops ho haurà fet avui i quantes vegades hi ha xocat des que l'aigua té un lloc on espetegar en aquest raconet de món.

El que deia. Aquest tros de mar en aquest tros de vídeo serà la meva peixera a partir d'ara. I si a falta d'una closca de cargol t'acostes uns auriculars a l'orella, semblarà ben bé que sentis el brunzit de cada onada.

Amb en Patufet a Durango

M'ha trucat en Pove, el meu cunyat, des de Durango, per parlar-me de la fira artesana que s'hi està fent aquests dies. En realitat, els cartells la promocionen com un parc temàtic. Ell és del gremi des de fa temps, o sigui que a casa seva es pasagen tot sovint per l'Estat venent artesania de plata. Però aquesta vegada la fira és nova per ell, i ha anat a parar en una convocatòria molt especial, dins d'un pavelló on només hi ha artesans de Galícia, País Basc i "Països Catalans", una mica en reivindicació d'aquesta potent realitat plurinacional que tant costa entendre.

Mentre estaven preparant la parada, se'ls ha acostat un dels organitzadors a repartir-los banderoles per poder penjar-les a les parades, identificant-los com a representants dels Països Catalans a la mostra. Els paradistes també hi han d'identificar trets distintius de la cultura que representen, i en Pove hi ha portat reproduccions dels capgrossos de Torelló del taller Gabins. L'ambient li agrada tant, però se'n deu parlar tan poc fora de l'àmbit, que m'ha trucat només per explicar-m'ho.

Doncs jo també ho explico, mira. I us remeto a aquesta web, on hi ha una mica més d'informació per part de qui està al darrere de tot això. És Nabarralde, que treballa en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la reivindicació dels drets nacionals des de l'ambit popular, acadèmic o econòmic, defensant la unitat de País Basc i Navarra. També n'hi ha aquí aquesta crònica periodística de la presentació. El 2012 es commemorarà el 500 aniversari de la conquesta de Navarra, fins llavors Estat sobirà dins d'Europa. He trobat aquest vídeo d'aquesta web que també situa una mica les coses. Sempre se'n poden aprendre de noves!

Apa, que ja he posat una mica de feina.

Posem-hi que dic cinc coses de Madrid

La foto és meva, sí. I maca que em va quedar

• Mira que en fan de pel·lícules, al Satèl·lit, però tot just l'altre dia se'm va acudir mirar Benvinguts al nord, que ja deu tenir un parell d'anys però que va triomfar molt al seu dia. Doncs mira que deuen tenir pel·lícules, a l'AVE, i quants AVEs diferents passen cada dia i mira que pocs que n'he agafat jo. Doncs resulta que dissabte em van fer veure Benvinguts al nord. I mira que n'hi ha, de diaris per comprar, i de temes per tocar en aquests diaris, però resulta que aquest dissabte, les pàgines de viatges d'El País que vaig comprar un cop ja a Madrid, parlaven de Bergues i de Benvinguts el nord, la pel·lícula que ha convertit aquest poble del Nord-Pas de Calais francès en el 'santuari' més important del país després de Lourdes. Potser és una premonició, tot plegat. Perquè resulta que, a més, els habitants d'aquesta zona parlen un francès molt estrany i se'ls coneix com el seu accent: els xetis. Potser que me n'hi vagi, no? M'hi sentiria com a casa. [El títol original en francès, de fet, és Benvinguts a cals Xetis]


• Mira que n'hi ha de quadres, i de grans i de macos, i lo que llamen. Però a mi el que més em va agradar de la retrospectiva 1983-2009 de Miquel Barceló al Caixa Fòrum és una petita escultura de bronze que es titula Pinotxo mort. És una calavera amb un nas prim i afilat de mig pam, clar. Em va fer riure quan la vaig tenir a davant. Suposo que em va agradar perquè devia ser l'única cosa que vaig entendre de l'exposició. Sóc així d'insensible, o de tonto.


• El problema de convocar manifestacions a La Puerta del Sol, on hi ha tanta gent tanta estona, és que, si no vigiles, una simple coincidència les pot acabar convertint en un acudit macabre. M'explico: Dissabte a la tarda en van fer una per reclamar cadena perpètua a violadors i assassins, i de manera especial contra una llei que és molt més flexible quan els autors són menors. Devia haver-hi un miler llarg de persones. Tot d'una, mentre escoltava parlaments de familiars de joves assassinats, em giro i em trobo pendents del mateix un parell de noies amb la cara absolutament desfigurada, amb la pell caient-los a trossos per la galta i un tall considerable a carn viva que els baixava des del coll fins als pits. En un primer intent per processar racionalment l'escena, vaig voler pensar que eren figurants de la manifestació -una mica desafortunats- que pretenien recrear les tortures que aquests assassins poden fer a les seves víctimes. Però resulta que no: resulta que feien temps per anar a participar a la IV edició d'una marxa de zombies. Ho he sabut avui llegint el diari. També van ser un miler.


• I com que torno amb l'AVE, torno a l'AVE. M'estava mirant Un buen hombre, que aquesta encara no l'havia vist i és força trista, i a l'arribar a Saragossa, com que han hagut de connectar el micro per dir Saragossa, se'ls ha penjat el DVD de tot el tren i ens hem quedat amb les ganes de veure com acaba la pel·lícula. Compta que devia faltar un quart, o sigui que fa molta ràbia perquè et tira per terra 70 minuts seguits pendent del tema. Més que res perquè era d'intriga, tenim dos assassinats pel mig i ara vés a saber què ha passat.


• En Tamariz és boníssim. Va dir que al setembre o a l'octubre tornarà al mateix teatre per fer un espectacle de petit format, amb 50 o 60 persones màxim per sessió. Per les d'ara, ja feia dies que havia exhaurit les entrades actuant cada dia davant de 1.000 persones. I va rematar-ho amb un joc que ell mateix va inventar fa 20 anys i que per mi, ara ja és mític: les tres coincidències. Aquí en teniu una fenomental i excèntrica versió en xetis. És brutal.