Per un independentisme unit al Parlament

Aquest títol sembla el d'un grup de Facebook. Que, ja que hi som, no estaria de més que hi hagués alguna eina que permetés aglutinar tots els grups que pretenen el mateix i fer-ne un de sol, que quan t'hi vols apuntar no saps mai quin és el bo. De fet, això del Facebook ja és també una mica la metàfora del que vull explicar, i que d'altra banda tampoc és nou: aquesta mania que tenim tots plegats -alguns més que altres, és veritat- d'engegar coses en paral·lel, donant a entendre que la nostra és l'opció preferencial, la que compta.

Entre les moltes lliçons de la manifestació de dissabte n'hi ha una que, no per ser vella, hauria de recuperar el lloc que li correspon. L'única manera que té l'independentisme de representar alguna cosa institucionalment rellevant en aquest país és que es presenti unit a les properes eleccions del Parlament. Si realment ens creiem que la manifestació de dissabte va marcar un abans i un després d'aquest país, també hauria de ser-ho per fer taula rasa a les enveges, els ressentiments personals i els afanys de protagonisme que de manera crònica ha patit el nostre independentisme, carregat de messianismes absurds i excloents que no només no li han fet cap favor, sinó que més aviat li han fet fer el ridícul. Estic segur que si els seus líders tinguessin aquesta generositat envers el país i el seu propi projecte, també la tindrien els electors ara que, segurament com mai, tenen clares les urgències nacionals a què hem de fer front.

No posaré noms, ni sigles, perquè tots els tenim al cap. A veure si per una vegada, també ells són una mica coherents amb allò que se n'espera, i els intel·lecturals del seu entorn -cada vegada més, afortunadament- els il·luminen una mica sobre el que convé. Una mica passem en aquell moment de dir "o ara, o mai". Tant per tant ara, doncs.