[Publicat a EL 9 NOU el 26 d'octubre de 2009]
Va començar Bush atacant l’Iraq perquè no fos dit que l’Iraq podia atacar Bush. Llavors Fèlix Millet va decidir confessar abans d’hora –primer se’n va dir penedir, però al cap de mitja hora ja no s’hi insistia per decència– per caure una mica millor al jutge i treure-li feina. I més tard, el jurat va donar el primer Nobel preventiu de la Pau a Barack Obama, pel que pugui fer i, especialment, per encoratjar-lo a no fer-ho. El cas és que com que sembla que l’estratègia funciona, jo passo a fer el mateix: una al·legació preventiva.
El cap de setmana passat vaig ser a Madrid a la manifestació contra l’avortament. Si hi havia dos milions de persones a mi m’hi havien de comptar per força, tot i que en realitat la vam creuar en contradirecció precisament per esquivar-la. Hi vaig conèixer una nena que deia que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado", a la qual cosa li vaig contestar que me’n feia el càrrec però que aquest era un problema bastant habitual, afortunadament. Li vaig dir en català i no em va entendre, però diria que la seva mare em va mirar malament. Feia cara d’estar a favor de l’avortament lliure, gratuït i gairebé subvencionat, però només a Catalunya.
Però aquest no és el tema. A quarts de 6 del matí havíem entrat a Barcelona per anar a buscar l’AVE i anàvem completament sols. En tot el tram d’entrada de la Meridiana no crec que hi hagués més de 12 cotxes en 600 metres de llarg. Em va enlluernar un flaix impressionant, a la qual cosa, senyor jutge de trànsit, la meva primera reacció va ser mirar el comptaquilòmetres i constatar que anava a 60 per hora. Em sembla que és una velocitat la mar de raonable, tot i que d’acord que en passava 10 del límit. Vull pensar que feien proves, que anaven per un altre o que era un flaix preventiu, que de nit es dispara cada dos o tres minuts només per recordar que hi és. A més, estava fent un canvi de carril. Tinc entès que quan fas un avançament hi ha un marge de tolerància per superar una mica la velocitat permesa. D’acord que no avançava ningú. Era una maniobra preventiva per si havia de fer-ho més endavant.
El cas és que vam tornar de Madrid diumenge a la nit. Vam sopar al tren i vam rematar-ho amb licor d’herbes. També en devia prendre el xofer, perquè vam arribar 12 minuts abans d’hora. De tornada per la C-17, que ja eren quarts d’1 i no hi havia absolutament ningú, vaig notar un altre flaix impressionant a l’alçada de l’Ametlla. Vaig tornar a mirar el comptaquilòmetres i marcava 110. Com l’altra vegada, em tornava a passar de 10. Vull pensar que també feien proves, que anaven per un altre o que era el mateix flaix preventiu que el dia abans tenien muntat a la Meridiana. També em vaig recordar dels cotxes que havíem trobat sortint de Barcelona travessant semàfors en vermell i a més de 140 per hora en el mateix tram on a mi em van fotografiar a 60.
Si li sembla, senyor jutge de trànsit, ja m’aplico directament la sanció, a veure si em rebaixa una mica la pena i no me’n fa sentir tanta a mi quan m’arribi la multa. Encara tinc tots els punts. L’única vegada que he xocat per culpa meva va ser a Manlleu. Vaig rebentar una furgoneta de pollastres envasats perquè el semàfor del passeig Sant Joan s’havia fos i em pensava que tenia preferència.
Fem una cosa: aquest cap de setmana tenia previst baixar a Barcelona, però deixaré el cotxe al garatge i m’hi quedaré a dormir a dins. Em castigaré sense pujar a casa i així tindré temps per tornar-hi a posar la roda de recanvi, que fa dies que tinc pendent. Així, vostès s’estalvien un temerari a la carretera i jo quedaré ben escarmentat. De veritat que no ho faré més.
Va començar Bush atacant l’Iraq perquè no fos dit que l’Iraq podia atacar Bush. Llavors Fèlix Millet va decidir confessar abans d’hora –primer se’n va dir penedir, però al cap de mitja hora ja no s’hi insistia per decència– per caure una mica millor al jutge i treure-li feina. I més tard, el jurat va donar el primer Nobel preventiu de la Pau a Barack Obama, pel que pugui fer i, especialment, per encoratjar-lo a no fer-ho. El cas és que com que sembla que l’estratègia funciona, jo passo a fer el mateix: una al·legació preventiva.
El cap de setmana passat vaig ser a Madrid a la manifestació contra l’avortament. Si hi havia dos milions de persones a mi m’hi havien de comptar per força, tot i que en realitat la vam creuar en contradirecció precisament per esquivar-la. Hi vaig conèixer una nena que deia que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado", a la qual cosa li vaig contestar que me’n feia el càrrec però que aquest era un problema bastant habitual, afortunadament. Li vaig dir en català i no em va entendre, però diria que la seva mare em va mirar malament. Feia cara d’estar a favor de l’avortament lliure, gratuït i gairebé subvencionat, però només a Catalunya.
Però aquest no és el tema. A quarts de 6 del matí havíem entrat a Barcelona per anar a buscar l’AVE i anàvem completament sols. En tot el tram d’entrada de la Meridiana no crec que hi hagués més de 12 cotxes en 600 metres de llarg. Em va enlluernar un flaix impressionant, a la qual cosa, senyor jutge de trànsit, la meva primera reacció va ser mirar el comptaquilòmetres i constatar que anava a 60 per hora. Em sembla que és una velocitat la mar de raonable, tot i que d’acord que en passava 10 del límit. Vull pensar que feien proves, que anaven per un altre o que era un flaix preventiu, que de nit es dispara cada dos o tres minuts només per recordar que hi és. A més, estava fent un canvi de carril. Tinc entès que quan fas un avançament hi ha un marge de tolerància per superar una mica la velocitat permesa. D’acord que no avançava ningú. Era una maniobra preventiva per si havia de fer-ho més endavant.
El cas és que vam tornar de Madrid diumenge a la nit. Vam sopar al tren i vam rematar-ho amb licor d’herbes. També en devia prendre el xofer, perquè vam arribar 12 minuts abans d’hora. De tornada per la C-17, que ja eren quarts d’1 i no hi havia absolutament ningú, vaig notar un altre flaix impressionant a l’alçada de l’Ametlla. Vaig tornar a mirar el comptaquilòmetres i marcava 110. Com l’altra vegada, em tornava a passar de 10. Vull pensar que també feien proves, que anaven per un altre o que era el mateix flaix preventiu que el dia abans tenien muntat a la Meridiana. També em vaig recordar dels cotxes que havíem trobat sortint de Barcelona travessant semàfors en vermell i a més de 140 per hora en el mateix tram on a mi em van fotografiar a 60.
Si li sembla, senyor jutge de trànsit, ja m’aplico directament la sanció, a veure si em rebaixa una mica la pena i no me’n fa sentir tanta a mi quan m’arribi la multa. Encara tinc tots els punts. L’única vegada que he xocat per culpa meva va ser a Manlleu. Vaig rebentar una furgoneta de pollastres envasats perquè el semàfor del passeig Sant Joan s’havia fos i em pensava que tenia preferència.
Fem una cosa: aquest cap de setmana tenia previst baixar a Barcelona, però deixaré el cotxe al garatge i m’hi quedaré a dormir a dins. Em castigaré sense pujar a casa i així tindré temps per tornar-hi a posar la roda de recanvi, que fa dies que tinc pendent. Així, vostès s’estalvien un temerari a la carretera i jo quedaré ben escarmentat. De veritat que no ho faré més.
