Aquest dimarts s'ha presentat a Vic l'últim llibre sobre Sant Pere de Casserres, que és també l'últim que ha fet (fins ara) l'historiador Mn. Antoni Pladevall. De fet, és la transcripció d'unes fotocòpies d'un manuscrit original datat el 1736, que deu ser per alguna prestatgeria de Barcelona, però que ja tenia localitzat i copiat el també capellà Josep M. Masnou, que li va cedir per a l'edició.
Figures com les d'Antoni Pladevall són molt interessants perquè, a més de sàbies en allò que remenen, tenen la virtut d'explicar-te la història com si fos una immensa anècdota. I ahir ho va tornar a demostrar presentant aquest llibre, que en certa manera corrobora tot allò que ell ja havia escrit sobre la història d'aquest monestir. Es tracta, en concret, de la Història de Sant Pere de Casserres escrita pel jesuïta Bernat Bolós (1691-1759), amb el valor afegit que apareix escrit en català només 20 anys després del Decret de Nova Planta i que per això ja és, per si sol, un document històric de gran vàlua.
A Catalunya només hi ha els monestirs de Montserrat i de Poblet que puguin presumir, com el de Casserres, de tenir escrita una història -i no només una croniqueta- els anys 1700. I en el cas de la del pare Bolós, a més de la cronologia del monestir, consagrat el 1053, recull detalls i testimonis que han passat a engruixir allò que se'n sabia fins ara, des del més rellevant fins al més anecdòtic. Per exemple, la fira que s'hi feia cada cinquè diumenge de Quaresma fins que, pels volts de 1620, els bandolers espantaven tant els visitants que van deixar d'acostar-s'hi. O l'intent dels propis jesuïtes de traslladar una campana particularment inigualable, pel seu so, a l'església de Betlem, de Barcelona, i que els pagesos van frustrar defensant-la amb escopetes.
Són aspectes fins ara poc coneguts, com la llegenda que també teníem per allà un queixal de Sant Pere, tan creïble com la que situa el cap de Sant Joan de petit en un lloc i el que tenia un cop decapitat en un altre. Un document, en definitiva, que ajuda a reforçar el pes específic de Sant Pere de Casserres per tot el que el monestir va representar durant molts anys. Fins que sota el regnat de Carles III els jesuïtes van ser expulsats del país.
El que deia: la història feta una immensa anècdota de tot allò que, en aquell temps, havia de ser una vida molt dura.
Figures com les d'Antoni Pladevall són molt interessants perquè, a més de sàbies en allò que remenen, tenen la virtut d'explicar-te la història com si fos una immensa anècdota. I ahir ho va tornar a demostrar presentant aquest llibre, que en certa manera corrobora tot allò que ell ja havia escrit sobre la història d'aquest monestir. Es tracta, en concret, de la Història de Sant Pere de Casserres escrita pel jesuïta Bernat Bolós (1691-1759), amb el valor afegit que apareix escrit en català només 20 anys després del Decret de Nova Planta i que per això ja és, per si sol, un document històric de gran vàlua.
A Catalunya només hi ha els monestirs de Montserrat i de Poblet que puguin presumir, com el de Casserres, de tenir escrita una història -i no només una croniqueta- els anys 1700. I en el cas de la del pare Bolós, a més de la cronologia del monestir, consagrat el 1053, recull detalls i testimonis que han passat a engruixir allò que se'n sabia fins ara, des del més rellevant fins al més anecdòtic. Per exemple, la fira que s'hi feia cada cinquè diumenge de Quaresma fins que, pels volts de 1620, els bandolers espantaven tant els visitants que van deixar d'acostar-s'hi. O l'intent dels propis jesuïtes de traslladar una campana particularment inigualable, pel seu so, a l'església de Betlem, de Barcelona, i que els pagesos van frustrar defensant-la amb escopetes.
Són aspectes fins ara poc coneguts, com la llegenda que també teníem per allà un queixal de Sant Pere, tan creïble com la que situa el cap de Sant Joan de petit en un lloc i el que tenia un cop decapitat en un altre. Un document, en definitiva, que ajuda a reforçar el pes específic de Sant Pere de Casserres per tot el que el monestir va representar durant molts anys. Fins que sota el regnat de Carles III els jesuïtes van ser expulsats del país.
El que deia: la història feta una immensa anècdota de tot allò que, en aquell temps, havia de ser una vida molt dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada