Tornem-hi amb les nuclears

Aquest diumenge em vaig comprar El País per una costa tan trivial com que regalaven -si pagaves 1 euro- el primer dels tres DVDs que dedicaran a La Pantera Rosa. Com que en continuo essent un fanàtic seguidor, me'l vaig comprar. I sense voler em vaig topar amb un reportatge d'El País Semanal dedicat al resorgiment de l'energia nuclear com a alternativa de futur per combatre l'esgotament de les fonts convencionals i contribuir, de pas, a la reducció de l'efecte hivernacle.

Cada dia que passa hi ha més debat respecte a això. I el govern espanyol té un límit molt concret, el 5 de juliol, per decidir si prorroga o no per 10 anys la llicència d'activitat a una central de Burgos (Santa María de la Garoña, a la foto) que esgota la primera concessió. Aquesta decisió marcarà, en el fons, la veritable estratègia governamental respecte al futur de les nuclears. Prorrogar la llicència vol dir legitimar el model, admetre que les alternatives no són alternativa i que la substitució de les energies contaminants per les netes no ha avançat a la velocitat que ho hauria de fer. Per altra banda, constatar que països com la Xina i l'Índia basen el seu creixement energètic en la posada en marxa de nous reactors nuclears, que Estats Units suspèn moratòries per anar en la mateixa direcció, que França és potència nuclear per excel·lència i que la Itàlia de Berlusconi es planteja deixar en no-res el decret per esborrar del seu imaginari l'opció nuclear, comença a generar dubtes. Fins i tot l'expresident espanyol Felipe González ha passat del no nuclear a defensar-ne el debat.

Són debats que han estat al carrer els últims 30 anys -les centrals nuclears espanyoles, com els pantans, són exponents del desarrollismo franquista- que mentre deixaven marge per a l'acció en deixaven, també, per al debat. Passat aquest temps, s'acaba el marge per a l'acció, i en el debat estan guanyant pes els que defensen que 30 anys d'història han estat també 30 anys per a la modernització, l'eficiència i l'eficàcia d'un model que no es pot atacar amb discursos de fa 30 anys enrere.

El que és inqüestionable és que un model o altre s'ha de tenir, perquè el consum energètic a escala local, nacional i mundial no para de créixer. I des del moment que disposar o no d'energia nuclear acabi essent disposar o no de poder, i que no tenir-ne sigui un greuge, el debat va molt més enllà sobre quin és l'origen de l'energia amb què encenem la bombeta del menjador de casa. Malament quan els estats i els governs emprenen camins diferents, i fins i tot antagònics, a l'hora de definir un canvi de paradigma energètic que compromet el futur de la humanitat.

Escric tot això per arribar a la conclusió que, personalment, no en tinc cap de clara. O potser sí, només una: ni que sigui per força, moltes posicions apriorístiques que no volen saber res de corresponsabilitat a l'hora de gestionar racionalment la producció i consum d'energia en el seu entorn hauran de començar a prendre partit per alguna cosa. Perquè si no, a l'única cosa que s'exposen és a acabar no tenint llum al menjador de casa.