28.1.11

Martí Anglada




Quan, davant d'una càmera, un corresponsal de televisió té la sensació que actua, del que ha d'estar convençut és que no ho està fent bé. Ha d'explicar les coses com si les digués a la família al menjador de casa. Això li dóna credibilitat i atractiu davant de l'audiència.

En Martí Anglada ha estat des de sempre un paradigma d'això. Quan jo no tenia 20 anys, recordo que esperava les seves cròniques des de Washington perquè sabia que hi aprendria, i hi riuria. Perquè si alguna cosa ha tingut sempre Anglada és una fina ironia a l'hora de traslladar la seva notícia, i la seva anàlisi, des de qualsevol punta del món on l'ha portat la feina.

De la mateixa manera, quan planteges una entrevista a algú, el que veritablement importa no és que aquest algú et vingui a demostrar com n'arriba a ser de bo, i de savi, sinó que la gent que l'escolta pugui aprendre coses sentint-lo. I, en el cas de Martí Anglada, sabent a més que en una sola afirmació, en una conclusió, en una tesi de pocs segons, hi ha en realitat un bagatge enorme de formació, d'informació i d'experiència que ho sostenen.

Ens ho passem molt bé, al Voranit. Però hi ha dies que ens ho passem especialment bé, també. El d'aquest programa 54 en va ser un, i per això és el primer que penjo directament a aquest bloc. També és una manera de sumar-me (sumar-nos, diria, no?) als homenatges que està rebent aquests dies amb motiu de la seva retirada a contracor, com no es cansa de repetir.

Moltes vegades, la millor gent és la més senzilla. I també en això en Martí Anglada és un exemple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat