Donar sa nota

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.02.11]

El 8 de maig de 2003 va arribar una relíquia a Núria: una falangeta d’un dit del seu patró, sant Gil, que durant molt temps havien venerat a Tolosa. Jo hi era –per motius de feina–. El rector, llavors Rafael Orri, estava content però m’explicava que això de les relíquies havia estat, en el fons, una de les primeres manifestacions de màrqueting de la història. I n’hi havia exemples delirants. La més bona que recordo és la veneració pel cap de sant Joan Baptista de quan tenia 12 anys, per la qual cosa tot apunta que en va tenir un altre abans no li van tallar definitivament als volts dels 40.

A Bran, Romania, pots anar a visitar el castell del comte Dràcula tot i que, un cop a dins, la primera cosa que t’expliquen és que en realitat en Dràcula no hi va ser mai ni hi va tenir res a veure. Però com que és medieval com ell, l’han restaurat i està una mica encimbellat, com a les pel·lícules, tothom el dóna per bo i és dels pocs llocs del país on has de fer cua per entrar i veus dibuixos de com empalava la gent, que fa la seva angúnia. I quan surts pots entrar a un túnel del terror que és un fart de riure.

I ara resulta que a Mallorca ens hem passat cent anys admirant un piano de la Cartoixa de Valldemossa convençuts que era el que havia tocat Chopin, i aquesta setmana et diuen que quan ell hi va ser –del desembre de 1838 al febrer de 1839– aquest piano encara s’havia d’inventar. A més, no es va allotjar a la cel·la que t’ensenyaven, sinó a una altra dues portes més enllà. Que té un altre propietari i durant cent anys s’ha quedat amb les ganes de portar-hi turistes, naturalment.

Això que et quitin una il·lusió després de tant temps sempre frustra una mica, i no em feu posar exemples. Però ja que la sentència obliga a publicar la rectificació, jo estaria per promocionar directament l’estafa. Només cal canviar la placa de sobre: “Aquest és l’autèntic piano amb què hem enredat el món durant cent anys”. Segur que encara hi tindran més gent.