[Article publicat a EL 9 NOU el 23.06.11]
Una de les cites de Woody Allen que no fan riure, sinó pensar, és la que diu que la tradició és la il·lusió de la permanència. T’ho pots agafar en positiu, pensant que realment hi ha un entusiasme conscient i militant per mantenir viva alguna cosa que ve de lluny; o en negatiu, que és quan converteixes il·lusió en miratge i t’intentes convèncer d’una realitat que, de fet, només s’aguanta en l’imaginari de determinades persones, o fins i tot ja només en el teu. I com que això ho diu Woody Allen, arribes a la conclusió que d’un hipocondríac com ell només en pot sortir la visió pessimista.
Una de les cites de Woody Allen que no fan riure, sinó pensar, és la que diu que la tradició és la il·lusió de la permanència. T’ho pots agafar en positiu, pensant que realment hi ha un entusiasme conscient i militant per mantenir viva alguna cosa que ve de lluny; o en negatiu, que és quan converteixes il·lusió en miratge i t’intentes convèncer d’una realitat que, de fet, només s’aguanta en l’imaginari de determinades persones, o fins i tot ja només en el teu. I com que això ho diu Woody Allen, arribes a la conclusió que d’un hipocondríac com ell només en pot sortir la visió pessimista.
Avui, revetlla de Sant Joan, és un dia de tradicions per excel·lència. La nit del solstici d’estiu, de la festa del foc purificador que ha de cremar els mals esperits i ha de regenerar la vida, i dels petards i coets que hi acaben de posar color ni que sigui a costa de treure’n una mica la mística. Però també la d’una tradició que va més enllà i que, ja fa més de 40 anys, va dotar el foc de Sant Joan d’una càrrega simbòlica que caldria no deixar d’alimentar mai: la de la consciència de catalanitat, d’arrelament a una terra i d’una comunió amb tots els països de parla catalana. És la flama que, des de 1966, es renova cada any al cim del Canigó, punt d’intersecció dels catalans del nord amb els catalans del sud, que Jacint Verdaguer va immortalitzar just ara fa 125 anys amb el poema homònim que és, per sobre de tot, un cant a la pàtria. I una flama que neix del munt de feixes enceses que, dies abans, persones i entitats pugen al cim des d’arreu de la geografia catalana per mantenir viva una tradició que es prenen de manera conscient, militant i entusiasta.
Ni que sigui en reconeixement a aquests militants, hereus de temps combatius i ara víctimes dels temps conformistes, val la pena aturar-se un moment a valorar el seu gest i a fer una mica més llarga la cita de Woody Allen. Perquè la tradició no sigui només la il·lusió de la permanència, sinó sobretot la voluntat de fer-la perdurable. El país i la seva llengua ens ho reclamen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada