Societat limitada

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.11.11]

Quan ara fa 15 dies va començar la campanya electoral, Papandreu era primer ministre de Grècia i Berlusconi, d’Itàlia. Zapatero compta que ho era d’Espanya, però porta tant temps amagat que a ningú ja no li deu importar el més mínim que no exerceixi. Aquest divendres se’ns acaba la campanya electoral amb dos governs europeus potes enlaire –i espera’t– i un discurs creixent que diu que el futur no és dels polítics, sinó dels gerents. I que potser ja és hora que els estats es converteixin en societats anònimes –o limitades–, i que canviïn els governs per consells d’administració i els ministres de partit per tecnòcrates de carrera, que és el que compta.

A Grècia, primer, i sobretot a Itàlia, després, sembla que s’imposa aquesta via per configurar un nou “ordre” europeu. Fins i tot he sentit a dir a Niño Becerra, al que si ara s’escrivís La Bíblia li encarregarien el Llibre de l’Apocalipsi, que més hauria valgut no fer eleccions i muntar directament un govern de concentració format per tècnics. És una manera de dir que quan mana l’economia, com és el cas, els discursos polítics no tenen  ni sentit, ni lloc, ni gaire res a fer.

En realitat, potser no calen ni tecnòcrates. La millor reflexió de la campanya la va fer un ninot d’en Batllori a La Vanguardia, just el dia que començava: “La que ens ve a sobre, intentant-nos convèncer de votar un president quan, en realitat, el que triarem és un cap de planta”. I el que sap més greu, davant d’una realitat que ja no s’escapa a ningú, és que les consignes dels partits hagin estat aparentment alienes a aquesta evidència per tornar a caure en la retòrica de sempre: l’intercanvi de retrets i d’il·luses veritats absolutes. Quan en realitat, i ara que ja saben tots què és passar per un govern, el que haurien d’haver dit és que, en endavant i per molts anys, l’única cosa possible serà mirar de fer el que bonament es pugui fins allà on bonament et deixin, i amb el marge que bonament et donin. Guanyar-se una mica de credibilitat començaria per admetre-ho d’una vegada.