[Article publicat a EL 9 NOU el 17.08.12]
M’arriba que, aquesta setmana, una persona propera a mi –tot i que no pas en edat– ha fet una temptativa d’intent de deixar el Cacaolat de sempre per prendre’s el primer tallat de la seva curta vida, de moment. Es veu que hi ha testimonis fins i tot gràfics que certifiquen que l’experiència no va anar bé, tot i que per edulcorar el moment, l’inductor de la prova li va permetre una sobredosi de sucre, suposo que per evitar el desagradable gust del cafè.
I aquí entro en el tema, amb una pregunta per a no apassionats: té essencialment mal gust, el cafè, per sibarita, reconfortant i addictiu que sigui el costum de fer-ne com a mínim un cada dia? És bo, realment, el cafè amb gel de cada estiu pel qual jo encara no m’he acabat de decidir mai del tot? Ho dic per aquesta tendència cada vegada més estesa –cada vegada a més llocs, bàsicament– d’acompanyar-te el cafè del bar amb un bombonet, una galeteta o, fins i tot, un gotet d’aigua per donar-hi, aparentment, allò que vol semblar un punt de distinció, però que vés a saber si no indica, més aviat, haver d’admetre que un cafè sol és massa abrupte i contundent com per no haver-lo de dissimular d’alguna manera.
Un bombó o una galeteta endolceixen el cafè i el ritual de prendre’l. Com aquell amic que tinc –avui marxa d’hora de viatge; no crec que ho vegi, això– que cada cop que fuma ho fa amb un smint a la boca perquè així la té fresca i sana i aromatitzada i sembla que fins i tot el fum se l’empassi fred. O, en un altre nivell, aquell entès que davant l’elogi de qui acompanya un got de vi negre amb una tapeta de formatge, més que agrair el formatge sospita que el vi no val gaire res, i d’aquí el tros de formatge perquè no es noti.
Personalment, el cafè m’agrada i la galeta que m’hi posen me la guardo. Però jo també he tingut el meu procés d’aprenentatge. El primer dia que de petit em van oferir un tallat vaig dir que sí pensant que era un tros de pastís. I mira...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada