No vindrà d'aquí

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.08.12]

Si no recordo malament, durant els primers instants després de la cursa dels 100 metres dels Jocs de Londres –que és una bestiesa de temps, venint d’unes Olimpíades–, s’havia donat a Usain Bolt una marca de 9 segons i 64 centèsimes en la seva cursa. Fins que moments després es va retocar el marcador i se li va rebaixar una centèsima, fins a les 63, que és una altra bestiesa. O sigui que la diferència respecte al rècord mundial que té ell mateix de 9.58 se li va rebaixar de cop un 16,7%, que Déu n’hi do.

Partint de la base incontestable que Bolt és una llegenda viva de l’atletisme i un monstre de la velocitat, el que poso en dubte la capacitat humana i fins i tot tecnològica de mesurar de manera verificable, contrastada i extrapolable el lapse de temps d’una centèsima de segon. He estat tota la setmana intentant comptar fins a 100 durant un segon i no me n’he sortit. He mirat de fer-ho amb un comptador de persones que tinc a l’Iphone i no hi he sigut a temps. No passo de tres, bàsicament. I em pregunto si l’impuls òptic o electromagnètic que deu activar-se quan l’atleta arrenca a córrer, i el que es torna a activar quan deixa de fer-ho, arriba veritablement al nivell de precisió de calibrar el matís d’una centèsima de segon. Més que res perquè amb sis centèsimes menys, que d’un lloc o altre es podrien treure dissimuladament, Bolt hauria superat el seu propi rècord mundial i Londres s’hauria convertit per uns quants anys en la meca de l’atletisme. Un gran honor.

Perquè ha d’arribar algun dia que la marca dels 100 metres llisos sigui objectivament impossible de rebaixar, ni que sigui perquè, per anar d’un punt a un altre, algun temps s’hi ha d’invertir. Clar que, segons les matemàtiques, d’un punt a un altre no s’hi arriba mai, perquè abans d’arribar-hi has de recórrer sempre la meitat, i de meitat en meitat és materialment impossible aconseguir la distància zero entre dos punts.

Perdó... És el que té a vegades escriure articles a l’agost.