Finalment, la foto denúncia

Quan feia BUP vaig ser de la cèl·lula fundadora de l'MDT-Osona. No diré amb qui perquè, ara que s'està il·legalitzant tot, encara em farien donar noms per il·legaltizar-los a ells i a tot el que han fet des de llavors amb efectes retroactius. Teníem un local clandestí al carrer Rocaprevera de Torelló. I ho era tant, de clandestí, que fins i tot nosaltres teníem problemes per entrar-hi. També hi teníem una impremta clandestina, que era un ciclostil amb el qual vam arribar a fer vuit o deu butlletins. De tota manera, vaig abandonar la militància abans de pagar la primera quota, perquè un bon dia vam decidir la primera acció: anar a apedregar l'estació de tren de Sant Quirze perquè a la façana encara hi deia San Quirico de Basora.

Abans de ser de l'MDT, jo m'havia educat amb la Norma, aquella nena tan simpàtica que ens ensenyava català per la tele a començaments dels vuitanta. També corrien adhesius d'aquells que deien En Català, sis us plau. De fet, els principis dels vuintanta quedaven molt a la vora del cop d'Estat del 1981, dels últims anys del franquisme i dels primers anys de recuperació de la democràcia i, de mica en mica, de la normaltizació de la llengua.

Admeto que jo n'havia enganxat uns quants, d'adhesius d'aquests. Em sublevava veure el català tan mal escrit en molts rètols, papers, programes i altres cartells penjats en parets i aparadors. Però també entenia, en aquell moment, que era molt més el desconeixement d'una determinada generació de la llengua normativa, més que no pas la falta de voluntat per escriure-la i per reivindicar-la com a vehicle de comunicació normal d'un país normal.

Ara el que em subleva és la desídia amb què a vegades s'està utilitzant la llengua, destrossant-la sense cap mirament ni cap interès per saber com s'escriu. I és simptomàtic, també, que tot i que ja fa molts dies que els cartells que reprodueixo estan en una pizzeria de Torelló -i que fan un mal d'ulls terrible-, no consta que hi hagi hagut ni una sola queixa, ni una sola protesta, ni un sol adhesiu per fer adonar algú que el català és una llengua seriosa, que té una normativa i que s'escriu d'una determinada manera, amb la seva pròpia ortografia i la seva pròpia gramàtica. Doncs aquí, ni una cosa ni l'altra.

Quan feia de periodista, una de les entrevistes més interessants que recordo haver fet va ser amb en Quim Monzó. I em deia, al final, que estava convençut que ell seria de la generació d'escriptors amb qui es tancaria el català com a llengua literària. "Perquè això s'acaba, segur". Em sap greu constatar que cada dia que passa tinc més motius per donar-li la raó.