Récords olímpics

Un dels primers problemes de lògica que em van plantejar de petit i que ni amb tots els meus anys d'estudis ni, fins i tot, com a conseller comarcal he pogut resoldre és el següent: matemàticament és impossible anar d'un lloc a un altre perquè, per poder-hi arribar, has de passar prèviament per mig camí. I avançant de meitat en meitat és impossible arribar matemàticament a la distància 0. Això és un trauma molt gros.

Ja fa dies que volia penjar aquest post però l'actualitat me l'ha fet ajornar fins avui. Bàsicament era per dir que els rècords olímpics els trobo essencialment molt relatius, i que quan estem parlant de dècimes de diferència -parlo d'atlestisme, i de natació- pot haver-hi factors ambientals que condicionin en gran mesura aconseguir una fracció de segon de més o de menys en una determinada marca. La densitat d'una aigua, o la seva composició química, deuen poder aportar més o menys resistència a l'hora de nedar per una piscina, no? I un determinat parquet de pista deu poder fer més fàcil córre-hi més o menys que un altre, no? Existeixen dues piscines, dues aigues, dues pistes d'atletisme exactament iguals? Només podrien ser-ho si fossin exactament la mateixa i el mateix lloc. I que la cursa es corrés exactament al mateix moment. Cosa que és impossible.

Els recordmans olímpics són terribles, no ho nego pas. Però suposo que també arribarà el dia que una marca olímpica ja no es podrà rebaixar més. Si anéssim rebaixant de dècima en dècima i creguéssim que sempre es pot superar, arribaríem a l'absurd que una cursa hauria d'acabar-se abans de començar, i aquest récord fins i tot em veig en cor de fer-lo jo.

Què passarà el dia que això arribi? Doncs que per trobar nous al·licients ens inventarem la cursa dels 90 metres llisos, o els 40 metres esquena si anem a la piscina. Llavors segurament podrem viure de noves il·lusions olímpiques unes quantes desenes d'anys més.