Cap a la sociovergència

Si la Moreneta no hi posa remei a curt termini, omplint el pantà de Sau fins al 40% abans del 30 de juny, aquest país camina cap a la sociovergència. Aquesta setmana, algú que tenia motius per explicar-m'ho en primera persona (i que no és de la comarca) em va dir que a la gent d'ICV els consta que hi ha una campanya orquestrada des d'un important grup de comunicació, que es diu Godó, i determinats sectors econòmics del país per destrossar el govern d'Entesa i induir a la creació d'un govern entre socialistes i convergents (i unionistes, per extensió). Això passa per contribuir al desgast dels càrrecs d'ICV dins del govern i també havia de passar per fer-ho amb els d'ERC, cosa que no ha calgut perquè abans de posar-s'hi ERC ja s'ha posat a caminar sola cap a la seva autodestrucció (si més no com a partit de govern). Només cal veure com tenen resolta, de moment, la configuració de candidatures per a la successió de Carod-Rovira. Fem una llista amb els cinc noms més coneguts d'ERC i els trobareu tots, barallats entre ells, a la primera línia per agafar el relleu del partit. I a sobre predicant tots ells renovació i unitat. Just el que calia.
Aquesta teoria de la sociovergència parteix de la base que les accions de govern més controvertides han tocat, fins ara, als departaments dirigits des d'ICV, i en tots els casos s'han magnificat les polèmiques que hi ha hagut mentre s'han minimitzat els èxits com, per exemple, la gestió sobre habitatge públic i les facilitats per promocionar-ne des dels ajuntaments, que ha estat la millor -reconegut pràcticament per tothom- dels últims 30 anys en aquest país.
Va començar el conseller Saura amb la polèmica amb els Mossos, els maltractaments a comissaria, l'ús d'armes no reglamentàries i la instal·lació de càmeres. No se n'ha parlat mai més, com si amb tots els anys de desplagament de policia autonòmica, les seves inèrcies i els seus hàbits de treball només haguéssin fugit de mare un parell de mesos. Va continuar amb la mesura dels 80 km/h als accessos a Barcelona: una mesura senzillíssimia, efectiva -fins i tot els gruistes que recollien cotxes abonyegats a les rondes diuen que tenen un 20% menys de feina-, pedaògica i eficient, però que va treure de polleguera alguns lobis molt concrets per desafiar un sistema intocable, i que de fet han tocat en moltes àrees urbanes d'Europa. Està contrastat: passar de 120 a 100 km/h vol dir generar un 20% menys de contaminació. Ja està.
I ara la crisi de l'aigua, amb el conseller Baltasar arraconat fins a la solitud del proscrit, també pels seus propis socis de govern. El que em sap més greu, però -i alhora el més revelador-, és que quan se li demana la dimissió no és tant per la mala gestió que hagi pogut fer de tot plegat, sinó simplement per haver reconegut públicament que s'havia pactat amb el Ministeri de Medi Ambient de Madrid que no es parlaria del trasvasasament del Segre fins després de les eleccions. O sigui que, dient això, el que en realitat els ha fet el conseller és trair els interessos gremials de la banda d'hipòcrites, començant per exconsellers de CiU, que s'han afartat de fer exactament el mateix per assegurar-se el càrrec quan els convenia, i que ara es presten a donar de lliçons d'integritat per dir que ells mai no ho farien.
L'únic que no farien mai, en tot cas, és admetre-ho. Perquè els continua faltant és le sensatesa de reconèixer que, molt sovint, la política també és això: una porqueria. Precisament per culpa seva.