Desideologitzats

M'acaba d'arribar a les mans l''ultim butlletí, el de primavera, d'Acció Cultural del País Valencià. Per situar-te una mica, dir-te que l'editorial demana que Jaume I, 800 anys després, torni a Alacant a reconquerir els espais de llibertat perduts, i amb ells els lligams amb la resta de terres de parla catalana que ho van ser, precisament, gràcies a ell, i que s'estan trencant cada dia que passa i gràcies a l'acció destructiva de qui vol precisament tot el contrari.

Però hi ha un segon article que m'ha fet pensar una mica més. El que parteix de la base que l'anticatalanisme valencià comença a ser un problema no tant polític, sinó essencialment econòmic. I en l'era de la societat i de l'estratègia economicista com a motor i pretext per a tot, el professor Josep Vicent Boira, de la Universitat de València, diu clarament que si algú s'aturés a calcular el cost de l'anticatalanisme valencià i el lucre cessant que se'n deriva -és a dir, aquell benefici probable que no es produeix perquè algú o alguna circumstància no ho permet-, quedaria bastant esparverat. L'exemple més clar és el de les infrastructures i el fet que, en molts àmbits, els mercats català i valencià, que són veïns, es donen directament l'esquena, quan sumant les seves sinèrgies podrien ser imparables.

Al fons de tot això hi ha, també, un discurs creixent que comença arraconar els debats ideològics i basa qualsevol posicionament des de la visió pragmàtica, economicista i simplement interessada de les coses. En tenim un exemple posant de costat el debat de l'Estatut que teníem fa un parell d'anys amb el problema de l'aigua que hem de torejar ara mateix. Un al costat de l'altre, i a la vista de la seva repercussió social, importa molt més el segon que el primer, encara que un bon Estatut també és veritat que hauria portat, segurament, més marge de decisió sobre com gestionar l'aigua d'aquest país.

Per tot plegat s'ha d'arribar a la conclusió que l'única cosa que canvia els hàbits, les inèrcies i les conviccions no són els principis, sinó essencialment l'economia. Com per exemple l'aposta per les energies renovables: el dia que siguin veritablement competitives respecte a les convencionals, ens hi llançarem tots. Mentrestant, anem tirant, perquè la culpa i la responsabilitat són de tothom, menys meva.