Em costa molt veure una pel·lícula sencera i m'és directament impossible fer-ho si la tallen per publicitat, que a vegades acaba essent tan llarga com la pel·lícula. Però aquest dimarts a la nit vaig tenir ocasió de veure 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962 que, per entendre'ns, va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. No sé si és una gran pel·lícula, si va ser molt premiada, si està entre els 1.000 millors films de la història o com hi actua en Kevin Costner. Però per mi és simptomàtic que em vaig asseure a la butaca a les 10 del vespre i no me'n vaig aixecar fins a 1/4 d'1.
La crisi dels míssils l'havia estudiat a història, em sembla, però poques vegades com ahir havia pres consciència de la gravetat que va arribar a tenir. Tampoc sé el grau de fiabilitat de la pel·lícula respecte a la realitat, però fa basarda pensar que el destí sencer de la humanitat depèn de la bona voluntat d'unes poquíssimes persones i que si Kennedy no hagués estat president aquells dies, potser el món s'hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això. L'estament militar era partidari de la destrucció dels míssils i la invasió de Cuba, mentre Kennedy -això diu la pel·lícula- demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren ametrallats pels soviètics quan sobrevolessin l'illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l'atac.
I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va pactar la nit abans d'esclatar una guerra, entre Bob Kennedy i l'ambaixador soviètic, Déu n'hi do. Els camps de batalla van alimentant l'odi fins a límits insuportables mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.
No crec, per desgràcia, que sigui aquesta la relació entre els principals actors del conflicte de Gaza. Des de dimarts enyoro una mica més Kennedy. I la pel·lícula la recomano. Sigui o no sigui estrictament fidel a la realitat, com a mínim invita a reflexionar una bona estona.
Tant de bo Obama tingui el coratge de Kenedy i faci alguna cosa més que guardar silenci respecte el problema de Gaza, o alguna cosa més que pronunciar indirectes que alegren la consciència dels lobbies jueus dels Estats Únits. Confio, i no em vull equivocar, que quan es produeixi el traspàs de poders se senti més lliure per opinar, i que la seva opinió sigui un xic més humana.
ResponEliminaGràcies pels teus comentaris, Helènic. M'he passejat pel teu bloc i, entre els que hi escrius i el que hi proposes, hauria de deixar la feina per dedicar-m'hi. Felicitats!
ResponElimina