Cuatro ha promocionat molt un programa que comença avui, que es titula 21 días i en què una periodista, la Samanta Villar, es posarà a la pell de la gent de qui parla. Per exemple, a la dels indigents i a la dels anorèxics. Passarà 21 dies vivint com ells, en farà un retrat en primera persona, i la quarta setmana reposarà per ficar-se set dies després en una nova experiència. Ho venen com un format revolucionari, que en realitat tampoc és nou, i com un desafiament en tota regla davant del que havíem vist fins ara en televisió.
No conec de res a la protagonista. L'he vist presentant informatius a TVE-Catalunya, al 3/24 i també ha sortit a l'España Directo de TVE-1. Si Cuatro hagués anunciat un reportatge sobre la indigència i un altre sobre l'anorèxia, segurament no n'hauria fet cas ni el seu propi departament de premsa. Però quan hi posem una periodista guapa i les ganes de veure què li passa i com es renta quan ja porta deu dies al carrer, ja tenim l'esquer a través del qual molta gent, segurament, aguantarà el programa sencer.
La presència d'una càmera crea una distorsió tremenda respecte a allò que podria succeir de forma espontània. I més encara quan la càmera està en el centre de l'acció d'allò que filma i quan aquella acció es reconstrueix, o es recrea, precisament perquè hi ha una càmera. I segurament que en els moments més durs d'aquest docudrama, quan la protagonista deu estar sola i es filma ella mateixa, fins i tot ella deu poder triar quan engega i quan para, i com que sap quan ho fa deu poder estudiar fins i tot el to, la imatge i el missatge que li interessa donar. A ella, a la productora, a la cadena i a l'audiència.
És per això que no acabo de donar massa credibilitat a aquest format. No sé si val la pena tan sacrifici personal, tan físic com mental, per presumir d'haver saltat un nou llistó en la recerca de nous formats televisius. I amb el risc que, potser, tot plegat s'acabi veient tan sols com un exercici de frivolitat i un morbo gratuït que, en realitat, no aportarà més informació de la que podria aconseguir un treball periodístic fet, estrictament, com a treball periodístic.
Almenys, per compensar-li les males estones que deurà passar (o ja deu haver passat, segurament) fent aquest programa, n'hi podrien regalar un per passar 21 dies vivint com la reina d'Espanya, o com el president del Santander, o com un famós dels que van de plató en plató, de xec en xec i de setmana en setmana. Segurament també tindrien molta audiència, però potser hi descobriríem coses molt més difícils de processar, i d'entendre, que les precàries condicions de vida d'un indigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada