Ha estat un dissabte intens. En ordre de prioritats emocionals, el sopar de 25 anys de casats d’en Tià i la Carme, que de fet serà el 6 d’agost però que ja hem començat a celebrar amb una festa-sopar molt maca. Però com que això no és un bloc rosa ho deixo aquí.
L’altra ha estat la jornada A peu de carrer, que durant tot el dia s’ha fet a la Uvic. És una trobada municipalista de la coalició ICV-EUiA-EPM, pensada i protagonitzada especialment per a regidors i regidores. Era la primera vegada que hi participava, i els de l’Entesa per Sant Pere hi hem presentat, dins de les 32 experiències que s’han donat a conèixer en l’àmbit de la gestió i propostes de governs municipals, el projecte de l’equipament de Les Monges. Abans que res, agrair a la gent d’ICV de Vic i d’Osona, que ha estat en el centre d’això, la gran organització que hi ha hagut. Té mèrit, a més, que un 19 de juliol i sota un sol de justícia -no dins de la Uvic però sí a la platja, per entrendre’ns-, ens haguem trobat 250 persones d’arreu del país per compartir una jornada sencera de treball, de 10 del matí a 6 de la tarda, i amb la riquesa de temes que hi ha hagut.
Me n’he anat amb unes quantes percepcions. Comentaré de moment la primera: m’ha sorprès el nivell de joventut, d’il·lusió i de compromís que he vist i compartit amb la gent. I per això mateix se m’ha fet encara més visible el grau de desencís, em sembla, de tota la gent que treballa a peu de carrer amb els que fa temps que no s’hi mouen tant. El divorci entre partits polítics i societat civil es reprodueix, a més petita escala però exactament en la mateixa proporció, entre els quadres dels partits i els que viuen la trinxera del dia a dia, i que al capdavall són els que els acaben donant vida.
També m’ha servit, a nivell més personal, per no acabar d’estar d’acord amb determinats posicionaments maximal·listes respecte a temes com la immigració, les aules d’acollida o l’estigmatització de la dona com a subjecte de tutela permanent. I la reflexió en aquest últim punt ha vingut precisament d’una dona, en un dels tallers, per dir que si realment creiem en les polítiques d’igualtat potser és hora de començar a fer pedagogia a través d’un altre concepte per fer visible que, malgrat tot i que encara hi ha molts greuges per vèncer, acabem amb discriminacions negatives i positives per parlar, simplement, de l’atenció i l’atesa a les persones. Em sembla que, si s’entén, és una reflexió interessant i amb la que també es reconeixeria, malgrat tot, que s’ha avançat i es continua avançant per vèncer la situació de desigualtat que hi ha hagut fins ara.
L’altra ha estat la jornada A peu de carrer, que durant tot el dia s’ha fet a la Uvic. És una trobada municipalista de la coalició ICV-EUiA-EPM, pensada i protagonitzada especialment per a regidors i regidores. Era la primera vegada que hi participava, i els de l’Entesa per Sant Pere hi hem presentat, dins de les 32 experiències que s’han donat a conèixer en l’àmbit de la gestió i propostes de governs municipals, el projecte de l’equipament de Les Monges. Abans que res, agrair a la gent d’ICV de Vic i d’Osona, que ha estat en el centre d’això, la gran organització que hi ha hagut. Té mèrit, a més, que un 19 de juliol i sota un sol de justícia -no dins de la Uvic però sí a la platja, per entrendre’ns-, ens haguem trobat 250 persones d’arreu del país per compartir una jornada sencera de treball, de 10 del matí a 6 de la tarda, i amb la riquesa de temes que hi ha hagut.
Me n’he anat amb unes quantes percepcions. Comentaré de moment la primera: m’ha sorprès el nivell de joventut, d’il·lusió i de compromís que he vist i compartit amb la gent. I per això mateix se m’ha fet encara més visible el grau de desencís, em sembla, de tota la gent que treballa a peu de carrer amb els que fa temps que no s’hi mouen tant. El divorci entre partits polítics i societat civil es reprodueix, a més petita escala però exactament en la mateixa proporció, entre els quadres dels partits i els que viuen la trinxera del dia a dia, i que al capdavall són els que els acaben donant vida.
També m’ha servit, a nivell més personal, per no acabar d’estar d’acord amb determinats posicionaments maximal·listes respecte a temes com la immigració, les aules d’acollida o l’estigmatització de la dona com a subjecte de tutela permanent. I la reflexió en aquest últim punt ha vingut precisament d’una dona, en un dels tallers, per dir que si realment creiem en les polítiques d’igualtat potser és hora de començar a fer pedagogia a través d’un altre concepte per fer visible que, malgrat tot i que encara hi ha molts greuges per vèncer, acabem amb discriminacions negatives i positives per parlar, simplement, de l’atenció i l’atesa a les persones. Em sembla que, si s’entén, és una reflexió interessant i amb la que també es reconeixeria, malgrat tot, que s’ha avançat i es continua avançant per vèncer la situació de desigualtat que hi ha hagut fins ara.
Deixo per un altre moment dos altres temes que em semblen terriblement interessants: el tema de les aules d’acollida i el posicionament sobre la controvertida directiva Weber del Parlament Europeu, de retorn dels immigrants. És un tema que ens afecta molt, que genera debats molt interessants però que, penso, aconseguirà els millors raonaments defugint les posicions apriorístiques i adaptant discursos (i solucions) a allò que, en definitiva, estem vivint cada dia a peu de (el nostre) carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada