Sóc amic de CiU

És un dir, però és el que ara es porta. Dissabte passat, que teníem jornada d’ICV-EUiA-EPM, ja vaig dir a més d’un que em temo que d’aquí a pocs mesos, ja sigui amb l’excusa de la sentència contra l’Estatut del Constitucional o la manca d’acord pel nou sistema del finançament, la correlació de forces canviarà i un front catalanista de vella escola tindrà el millor caldo de cultiu per resorgir amb tota la seva esplendor. De manera que, a partir d’aquell moment, les possibilitats de reedició d’un tripartit tal com ara s’entén cauran en picat i passaran, segons la meva teoria, de la primera a la tercera opció.

En això està CiU, a qui les circumstàncies, molt més que la seva pròpia trajectòria com a principal partit de l’oposició, li han servit en safata la possibilitat de tornar a ser el centre des d’on pivota el discurs resistencialista enfront del Govern de Madrid. En són perfectament conscients tant el PSC com ERC, i tots dos s’apunten, des de fa temps -el PSC més temps que ERC-, a festejar-los per treballar-se’ls com a nou aliat en un futurn govern que es vendrà com a més fort. I tots dos s'acosten ara a un discurs més identitari que, paradoxalment, no fa pas gaire descartaven per considar-lo superat i carrincló.

No m’agrada citar-me a mi mateix, però molt abans que el conseller Antoni Castells fos l’abanderat visible de l’ala catalanista del PSC i posés adjectius força durs a la relació amb el PSOE i el Govern de l’Estat parlant de finançament, ja vaig avançar que ell era el principal pont amb CiU per construir una sociovergència que hi ha molt gent -i molts lobies- que desitgen. Això explica, per tant, un cert atac de gelosia d’ERC, que ara ha vingut a dir que sense CiU no hi haurà acord de finançament. En el fons, s’apunta a fer un altre pont perquè no sigui dit que, si van maldades, res no seria més identitari que una coalició de govern entre CiU i ERC. L’únic dubte, doncs, és saber quin pont es trobarà abans CiU, o per quin dels dos decidirà trencar.

De la gent amb qui vaig parlar d’aquesta meva teoria, em va agradar que ningú no es va irritar davant del risc -jo ho veig gairebé obvi-, que ICV deixi de ser aviat un partit de govern. D’altra manera, si algú s’hagués irritat per això hauria volgut dir que li importa molt més el govern que el partit. O, dit d’una manera més filosòfica, que li importa molt més el poder que la defensa coherent de les pròpies conviccions.

Davant del tot o res, també és veritat que la presència d’ICV al Govern ha permès, almenys, mediatitzar algunes posicions de la resta del tripartit i ha canviat, malgrat errors molt sonats, maneres de fer, de decidir i d’imposar decisions molt viciades i molt poc afortunades d’anteriors governs.

Llàstima que els balanços dels governs es facin molt més a base de titulars de diaris que de cap altra cosa. I quan hi ha ganes de crear un determinat estat d’opinió, es crea. És això el que ara explica, per exemple, que al Grup Godó, que edita un diari tan monàrquic i espanyol -en el sentit més noble del terme- com La Vanguardia, li vagi la mar de bé que, paral·lelament, i en l’imaginari de tothom, la seva RAC1 ja s’hagi converit 'de facto' en la nova ràdio nacional de Catalunya...

La Vanguardia està per la sociovergència, naturalment.

P.D. Acabo de penjar el post i rebo un correu del grup d'ICV de la Diputació desmentint categòricament una informació d'avui de La Vanguardia que diu que el Departament de Medi Ambient, que és d'ICV, es planteja apujar un 20% el preu de l'aigua als subministradors. El propi Departament ha fet una nota oficial per desmentir-ho. Vaja, que tot continua quadrant.