Jo no compto

No se'm veu gaire. Som a dalt a l'esquerra, trencant per baixar pel Prado avall

Dissabte a la tarda era a Madrid i vam passar per la Puerta del Sol. Estava plena de gent amb samarretes blanques i altres de vermelles, globus vermells, pancartes amb una mena de cor que reia i altres -no pas pocs, precisament- que hi anaven amb la seva camisa de ratlles i el polo posat per sobre amb un nus al coll. El logo eren dues plantes dels peus amb els mateixos colors de Madrid 2016, cosa que em va fer pensar que devia fer dies que tenien encarregades, clar. No crec que fossin dos milions, ni un, tot i que si compten la gent que a més d'anar a la mani viu pel voltant del recorregut, la que hi està empadronada, la que hi havia viscut, la que estava comprant al Corte Inglés, els que prenien el sol a la Plaza Mayor, els que feien cua a la Manolita per la loteria de Nadal i als que aquella hora sortíem d'allà per anar a a altres destins més convenvionals, potser sí que hi arribarien. Ni que sigui perquè, quan comptes, normalment ho fas dues vegades per repassar, i si no tornes a començar de zero te n'acaben sortint el doble dels que hi havia.

El cas és que hi havia molta gent, les coses com siguin. I la primera reflexió que se'm va acudir veient-los passar i imaginant-los en la seva vida de cada dia -carregada d'hipocresia com gairebé totes les vides, sigui dit de pas-, és que Catalunya no té res a fer perquè algun dia se l'entengui a Madrid. Ho dic perquè feia una mica d'angúnia veure marrecs que no devien arribar als 15 anys embolicats literalment amb banderes d'Espanya en una manifestació contra l'avortament. Com si una cosa anés lligada a l'altra. I nenes que no en devien tenir ni 10 amb pancartetes de paper que deien que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado". (El mateix podria dir-te jo, maca).

Era la millor expressió de l'España cañí disfressada de modernitat, amb la corresponent comparsa de monges i capellans -ho sento, però és que també n'hi havia- que portaven alumnes a grapats a una mena de festa del Súper 3 on, paral·lelament, d'altres no hi feien altra cosa que manifestar-se contra Zapatero.

Res a dir ni al dret de manifestació ni al civisme de tothom, ja que la manifestació -mentre la vam travessar i pel que vam sentir i veure després- va ser una festa, no hi va haver cap incident i els carrers estaven impecablement nets al cap de 10 minuts. El que sap una mica més de greu és que quan grates una mica més al fons i descobreixes quina mena de perfils continua havent-hi a España, ni que sigui ajuntant-los tots amb 700 autocars, ja és ben bé que arribes a la conclusió que no ens en sortiem pas mai. I en el fons et consola no compartir absolutament res amb ells.