28.6.13

El català emprenyat



[Article publicat a EL 9 NOU el 28.06.13]

He repescat l’anomenat Pacte per la Llibertat del desembre entre CiU i ERC per comprometre el suport parlamentari dels republicans al govern minoritari dels primers. Té set punts, el primer dels quals era la investidura d’Artur Mas com a president. Fet. El segon era aprovar i “impulsar” les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Mal fet. (Que s’ha fet malament, vull dir).

Aquest segon punt tenia un annex que deia literalment que CiU i ERC es comprometien a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’emparés, dins el termini del següent any, “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”.

Josep Antoni Duran i Lleida ha militat sempre en l’excepció, per entendre’ns. Fins al punt que ell mateix s’ha fet part del context polític que requeriria plantejar una pròrroga. Com a president del comitè de govern d’UDC, i per tant com a firmant del pacte, s’hauria pogut centrar en el compromís de “treballar tots els procediments formals” per crear un escenari favorable a la convocatòria del referèndum. Però hi va llegir “dinamitar”, ell. I s’entén, sobretot perquè li deu anar molt gros haver de compartir horitzó i compromís amb un partit, ERC, que no té “ni puta idea del que és la responsabilitat de governar”.

“CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional”, acaba dient l’annex. D’aquí en dedueixo que Duran i Lleida, que pot dir i pensar el que vulgui, només faltaria, no ha estat mai exponent d’aquest compromís. Doncs que plegui. I que no prenguin el país per passerell dient que entre CDC i UDC no hi ha problemes. O el país els acabarà demostrant que no ho és deixant-los sense diputats.



25.6.13

Una firma ben cuca

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.06.13]

Visc amb el trauma permanent que qualsevol dia em detindran acusat de falsificar la meva pròpia firma. No n’he sabut mai, de firmar, i no me’n queden dues d’iguals. Perquè quan la faig intento recordar com havia fet l’última, em poso nerviós, em bloquejo i sempre m’acaba sortint un gargot que em delataria davant de qualsevol grafòleg com a subjecte indecís, frustrat i nerviós. (I esquerrà, perquè a sobre deixo rastre al paper i se’m taca el dit). 

Quan feia BUP en un institut que ja no existeix anàvem a una llibreria que ja no hi és a encarregar el material. Com que abans eren temps millors, hi teníem obert un albarà on anàvem llistant i confirmant les compres que fèiem, des de llapis amb goma fins a bolis i llibres, i de tant en tant passàvem a pagar el deute acumulat. Tenia un amic que a l’hora de firmar ho passava fins i tot pitjor que jo, perquè després de fer volar el boli amunt i avall per damunt del paper, davant la impaciència de tothom, acabava estampant una miserable “X”. La dependenta s’enfadava perquè no se li creia la firma, però ell deia que no li sortia res més.

No sé si Jack Lew, secretari del Tresor dels Estats Units, tenia una firma gaire convencional quan era jove i quantes vegades l’ha hagut de canviar al llarg de la seva vida. Però aquesta setmana ho ha hagut de fer perquè el guixot d’aquí sobre era el que apareixia com a firma seva en els bitllets de dòlar americans des que se’l va nomenar, el febrer passat. I la gent se n’ha rigut molt. N’han dit de tot, des de cable de telèfon fins a palleta de refresc divertida de parc d’atraccions, però ningú no hi ha pogut identificar, ni remotament, cap de les set lletres del seu nom, que és que el que se suposa has de poder veure en una firma mínimament intel·ligible.

A partir de la tardor ja li imprimiran la nova. Com que aquesta la veig fàcil i la meva no ha d’anar a cap bitllet, potser me la quedo i la copio. Però del revés, que jo sóc esquerrà.


14.6.13

Això no és una botiga


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.06.13]

Dilluns i dimarts hi ha convocada una cimera del G-8 a Irlanda del Nord. Es trobaran en un hotel de luxe. Són els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia, Canadà, Japó i Rússia. Col·loquialment ha fet fortuna que són els països més industrialitzats del món, o fins i tot les principals potències econòmiques. Potser seria veritat en els seus orígens, a mitjans dels setanta, però no pas ara. Fa tres anys, per exemple, es va arribar a suggerir que Espanya, indiscutible potència econòmica en l’escenari internacional, s’hi podria afegir substituint Itàlia. Per dos motius: tenia la renda per càpita més alta i, encara més important, Itàlia devia unes quantes quotes a la caixa del club, que també cobra.

No em sona que cap dels problemes del món dels últims 40 anys s’hagin resolt a partir de les tertúlies que vuit caps d’estat fan en una trobada d’un parell de dies. Més aviat en queda sempre el record de les protestes. Si la fessin a Barcelona els Mossos hi podrien estrenar el camió-manguera de 18 anys que acaben de restaurar. No cauen gens bé a molta gent. Però no es pot negar que són un revulsiu per a l’entorn allà on es fan. Per exemple a Irlanda del Nord, que l’acull per primera vegada.

Es trobaran en un hotel tocant al llac Erne, fabulós, però fent camí des de l’aeroport hauran de travessar un paisatge social que, si es miressin gaire de prop, es veu que els podria ocupar directament els dos dies de la cimera. Per això, a Belcoo, que és un poble d’un sol carrer per on hi ha el risc que passin, s’han cuidat de decorar les botigues abandonades amb uns vinils impressionants per fer veure el que no són, amb carnisseries exposant estoc suficient per passar 15 mesos. El govern d’Irlanda del Nord s’ha gastat, entre aquestes i altres mesures, 2,3 milions d’euros per dissimular. A veure si cola.

L’any que ve es podrien trobar a Centelles. Que disfressin el vell restaurant de la gasolinera de Tagamanent, i podrem riure una mica veient com es foten de morros anant al vàter.



7.6.13

'La mare' que el va parir


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.06.13]

Si mai em truquen de Sofres per fer l’enquesta d’audiència i extrapolen dades només a partir del meu cas sortiria un perfil preocupant. Admeto que a vegades em ve de gust empassar-me –a petites dosis, perquè també embafa– les tertúlies que munten cada nit a 13TV, coneguda popularment com a tele dels bisbes, on es condensa i se sublima bona part de l’imaginari anticatalà més contundent que corre per Espanya. És una tele que, gràcies a això, s’ha fet popular, més que pel que es mira, pel que se’n parla. I quan aquest dimecres a la tarda va passar l’episodi de Dyango i se’n va parlar, al vespre me la vaig mirar. Brutal.

Per si algú no està al cas, en un programa de tarda de la cadena se’ls va acudir trucar Dyango quan van saber que cantarà al Concert per a la Llibertat del Camp Nou del 29 de juny. Els va reconèixer que, efectivament, hi serà, que hi cantarà perquè ara mateix se sent més català que espanyol i que no és un concert només per la independència, sinó per una cosa prèvia tan o més important, que és poder decidir en una consulta si la volem o no. Però a Espanya, la imatge de Dyango és la de Suspiros de España, i que ara sospiri per Catalunya va fer mal. Van interioritzar el discurs i, a la nit, a la tertúlia, ja van venir a dir que era vell, hortera, que no tenia feina, que anava al concert a buscar bolos per a l’estiu i que, amb 73 anys, cantaria al costat de Paco Ibáñez, que en té 79, “perquè veieu una mica el perfil dels personatges que passaran pel concert”. 

Entre els tertulians hi solen tenir la dona* del ministre Wert, Edurne Uriarte, que és columnista de l’ABC. Dimecres, dins de la tropa, va ser, malgrat tot, la més sensata: “Em preocupa molt més el fons, de tot plegat, perquè el sentiment independentista està creixent cada cop més a Catalunya”. Hi estic d’acord. Tot i que a vegades fa la impressió que la independència se la creuen molt més a Espanya, pel que la temen, que a Catalunya, per la por que ens fa. Per molt que ens en fotem de 13TV.

* Una que hi entén m'ha aclarit avui que l'Edurne Uriarte ja no és la dona d'en Wert.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat