31.1.14

La violinista d'Auschwitz


[Article publicat a EL 9 NOU el 31.01.14]

Ha mort, als 88 anys, a París, Violette Jacquet-Silberstein. No cometré la fantasmada de fer veure que sabia qui era, perquè no en tenia ni idea. Però m’ha enganxat l’epítet que acompanyava el seu nom a l’obituari: supervivent de l’orquestra de dones del camp de concentració d’Auschwitz.

De seguida m’ha vingut al cap la novel·la més cèlebre de Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999). No parla de dones, sinó d’un lutier, d’Auschwitz. El que després de salvar la vida a un violinista per dir que si li sonava malament era per una esquerda, rep l’encàrrec de construir a contrarellotge el violí de so perfecte. I que si no se’n surt, objecte d’una juguesca, ho pagarà amb la vida.

Violette Jacquet-Silberstein va néixer a Romania, filla de pares jueus d’origen hongarès. Delatats a França, on vivien refugiats, van ser deportats tots tres a Auschwitz a començaments de 1943. Als pares no els va tornar a veure mai més. I ella es va salvar de l’extermini després d’haver estat reclutada com a violinista d’una orquestra d’una quarantena de dones que posava música per obrir i tancar cada jornada de treball al camp de concentració. Excepte el diumenge, que era el dia que tocaven per als oficials.

Alliberada l’abril de 1945, va poder reprendre la vida a París i a Toló, on va treballar com a cabaretista. El 2005 va publicar Els llargs sanglots dels violins de la mort, una biografia destinada, sobretot, als més joves, amb la intenció que l’experiència que ella havia viscut no l’hagués de patir mai més ningú.

La casualitat ha volgut que la mort de Violette Jacquet-Silberstein coincideixi amb dies de tristes commemoracions, aquí. 75 anys dels bombardejos i morts innocents que van precedir la fi d’una guerra que molts van viure, llavors, com un alliberament, però que en realitat no va ser res més que l’arribada del feixisme. I el que sap més greu, a aquestes alçades de la història, és descobrir que avui encara hi hagi qui l’enyora.


25.1.14

#sandrodimissió

Foto de LA VANGUARDIA


[Article publicat a EL 9 NOU el 24.01.14]

Sandro Rosell va arribar el juny del 2010 a la presidència del Barça amb l'aura d'haver estat el president més votat i aparentment solvent de l'època moderna, i n'haurà hagut de sortir corn el més desacreditat de tots. Potser no s'ho rnereix, no ho sé, però és la imatge que en quedarà.

Entre altres coses, perquè ha hagut de dimitir. Concretament tres dies després d'haver engegat la premsa amb una arrogància i una mala educació impròpies d'una persona que, sabent el que representa -i els diners que mou el seu càrrec-, l'últim que ha de dir és "ya vale" quan no li dóna la gana de donar explicacions per allò que més en demana: aclarir si un jugador ha costat 40 milions més del que s'ha dit.

(Parèntesi per a la demagògia: 40 milions, aquest miserable serrell de pots comptar, és sis vegades la bossa que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat ha anunciat que destinarà a 4.000 titulars d'habitatges en risc de desnonament, a raó de 100 i 200 euros mensuals d'ajut durant un any).

Que els multimilionaris contractes de determinats futbolístes mouen xarxes d'interessos i impliquen complexes enginyeries financeres per evitar impostos és cosa sabuda. Que hauria estat molt difícil d'assumir -per molt que ara es digui hipòcritament que no- acceptar que en realitat Neymar costava 100 milions perquè si no hauria anat al Madrid, també. I que entre els interessos hi podem afegir els de qui vol fer mal a la imatge del Barça i a la reputació personal de president, també.

La querella, per la qual Rosell no està de moment ni tan sols citat a declarar com a testimoni, és per apropiació indeguda en la modalitat de distracció -desviar obscurament diners per a finalitats diferents a les previstes-. Però allò que finalment l'haurà fet plegar és la modalitat d'apropiació indeguda d'unes explicacions que, amb una actitud nefasta, no ha volgut donar.

I per cert: felicitats al cap de comunicació del club, per tot plegat. Ja no sé quants en porten. Ni què aporten, tampoc.

17.1.14

La via de la covardia

Foto d'Andreu Puig / ELPUNTAVUI

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.01.14]

Espero que se m’entengui. Hi ha molts aficionats de l’Espanyol que ho són de cor i que s’estimen tant els colors com un altre aficionat els seus. Però també n’hi ha que ho són perquè hi veuen, essencialment, la millor expressió d’antibarcelonisme i de tot allò que representa el principal club del país, que s’imposa en discurs, en impacte mediàtic, en valors i en suport fins i tot acrític. Quan juga el Barça sembla que en aquest país no ens importi res més.

El PSC és una mica, ara mateix, l’Espanyol de la política catalana. (I no ho dic pel nom, de veritat.) Amb el matís que, més que el sentiment, el que ja fa mesos hi ha impregnat l’actual direcció és, sobretot, el ressentiment. Aquell que et surt quan descobreixes que al teu voltant estan passant coses que no processes a temps, que intentes minimitzar, i que quan altres fins i tot t’han pres el lloc on podies ser, la simple rebequeria per trobar-t’hi desubicat t’hi fa girar en contra.

Hi ha gent del PSC que diu que PP i CiU han portat el debat sobiranista a una radicalitat irreversible. I que s’han sentit etiquetats injustament com a “traïdors” pel simple fet de no haver-se alineat obertament amb aquesta onada independentista que, mentre a uns impulsa, a altres ofega. I retreu als “màrtirs” del sector crític que quan eren sector oficial –o almenys estaven més ben posicionats–, mai no van moure un dit per avançar en cap procés per reivindicar, com a mínim, un estat federal, si és que tant els amoïnava el futur del país.

Però ara el problema ja no és aquest. No cal ni sortir del PSC per descobrir el mar de dubtes, estirabots i contradiccions internes que ha anat acumulant la seva pròpia direcció. I tot per clavar el fre de mà a cada pas endavant que ha fet la unitat no ja pel sobiranisme, sinó per una cosa prèvia tan educada i democràtica com demanar legalment el dret legal a poder votar. Quan el PSC s’oposa fins i tot a això, espero que sigui per rebequeria. Perquè si és per ideologia, per mi ja poden plegar.



10.1.14

Espanya marca


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.01.14]

No tinc criteri. I com que no en tinc, no entenc per què els grans mitjans han passat per alt el que, fins ara, ha estat sens dubte la notícia de l’any. (D’acord que en portem 10 dies; tampoc té tant mèrit.) El mateix dia que el president Rajoy es mofava del president Mas per la carta enviada a Europa, la marca España continuava causant furor al món: havia construït el primer pont llevadís de la història de Xile, i per celebrar-ho els el van muntar al revés.

Com que no tinc criteri em vaig imaginar la cerimònia d’inauguració: tota la comitiva formada, al mig del pont, i després de tallar la cinta l’encarregat activa l’interruptor perquè el pont s’aixequi, però resulta que baixa i tothom rellisca i se’n va de dret a l’aigua. El riu es diu Cau Cau, de fet. També és veritat que en la inauguració d’un pont llevadís l’última cosa que has de fer és posar la gent al mig, perquè si s’aixeca relliscaran igualment. Però ja he dit que no tinc criteri.

Com tampoc n’ha de tenir gaire una empresa que munta un pont al revés, de fet. Per petit que sigui. (A la foto, la maqueta.) O sigui que veig l’encarregat de protocol prou capaç de situar la comitiva al mig per poder veure la maniobra de més a la vora.

En realitat, el problema és que les dues plataformes es van  muntar a la banda equivocada, i a l’hora d’ajuntar-les no van coincidir. Sembla que no pugui ser, però s’ha hagut de desmentir que l’error sigui d’un enginyer que hi tenien treballant i que al novembre van acomiadar, perquè van descobrir que el tal Roberto Méndez Carrillo, que així es deia, només tenia fet el sisè de Primària i un curs de construcció per internet.

Espanya dóna lliçons de rectitud constitucional i de fidelitat europea, però la seva marca inclou una enginyeria punta que ja ha aconseguit un pont que no encaixa i un submarí que no puja.

Sisplau, si mai som estat procurem no anar mai de xulos per la vida. I quan fem el ridícul, que també el farem alguna vegada, procurem que toqui el mínim el llistó de la dignitat.



3.1.14

Que torni. O no


[Article publicat a EL 9 NOU el 03.01.14]

Conec un parell de cosins que des de fa anys es regalen un llibre. És el mateix. Aquí està la gràcia. Va anant d’una banda a l’altra, sempre embolicat, i el repte està a sorprendre el destinatari i fer-li arribar quan menys s’ho espera, però sempre en dates assenyalades. Ja comença a ser vell. Diria que és dels èxits de Miguel Bosé quan encara no en tenia. L’estratègia ha anat des de regal directe, ficat entremig d’altres coses, entregat a través de tercers i, portat al límit de la sofisticació, amb avís per anar-lo a recollir a Correus.

Em consta, a més, que al cap dels anys el llibre no se l’ha llegit ningú, però és un dels regals més desitjats entre aquests dos parents. El temps d’espera ha oscil·lat entre unes poques setmanes i més d’un any, fins ara. Això ha creat estats d’impaciència i fins i tot alguns moments de tensió. I mentrestant, el llibre ha començat a tenir valor.

Potser és casual, però aquest any –potser era el passat, ja– m’ha arribat en paral·lel i per diversos fronts que la tradició de l’amic invisible comença a ser desplaçada per la festa del pongo, o allò que alguns ja en diuen directament l’enemic invisible. Es tracta de treure’t de casa alguna nosa a costa d’un teu amic o amiga, que l’ha de rebre amb bona cara com a mostra de l’afecte mutu i, si pot ser, trobar-hi una utilitat que no sigui llençar-la directament.

Buscant-hi la moralitat del moment, trobo que és una de les idees més enginyoses que ha consolidat la crisi: potenciar el mercat de segona mà i explotar el sentit de la ironia, l’estalvi i el bon humor per sobre del materialisme que ens hipoteca. Sé que, a dos dies de l’arribada dels Reis d’Orient, proposar als nens que més que demanar-los coses els en deixin per endur-se, pipes al marge, seria àmpliament contestat. Però jo ja els he fet una carta al revés: en comptes de demanar-los 10.000 urnes per poder votar el 9 de novembre, prefereixo que s’emportin el que no ens deixa agafar les seves.

És una proposta fàcil, neta i sostenible.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat