31.12.10

L'any que ve serà millor



[Article publicat a EL 9 NOU el 31.12.10]

Una vegada em van regalar un calendari d’aquests de sobretaula que et va desglossant la llei de Murphy un tros cada dia. Me’n vaig aplicar una que no sé si hi sortia, però que vindria a ser: “Si endreces massa bé una cosa pensant que després et serà més fàcil trobar-la, la perdràs”. Ho dic perquè el calendari era de 1985 i em va aparèixer la setmana passada enterrat al fons d’un armari. No m’atreveixo a dir que l’hi endrecés, tampoc. Està intacte. I després d’una primera repassada alt per alt, la llei de Murphy també.

Per exemple, del 31 de desembre diu una cosa la mar d’encoratjadora: “L’any passat va ser millor”. Tenint en compte que el 1984 havia d’acabar el món segons George Orwell, vist un any després no només havia estat millor, sinó extraordinari.

No sé si avui encara en corre cap, de calendari d’aquests, i quina és la frase que el tanca. Però si el de 2011 diu el mateix que el de 1985, tot apunta que ho tornarà a endevinar. I això que el 2010 no haurà estat, precisament, un any per recordar. Se’ns en va amb el 4 a 0 del Catalunya-Hondures i amb el 5 a 0 del Barça-Madrid, però també amb la sentència de l’Estatut, la de la immersió lingüística i el ressò d’una manifestació sobiranista que a hores d’ara ja no ressona gaire enlloc.

I se’ns en va, també, carregat de deutes i d’hipoteques que no sembla que l’any que ve puguem saldar. Ja serà molt que no continuem caient pel pou i notem d’una vegada que ja toquem fons. Que no cal gratar, tampoc, i que posant-hi una mica de la nostra part podem començar a grimpar. O sigui que el primer desig per al nou any és que ens sentim capaços de superar-lo i d’ajudar-nos tots plegats a posar-nos-ho fàcil.

Orwell també deia que la manera més ràpida d’acabar una guerra és perdent-la. [No crec que hi hagués de rumiar gaire, tampoc]. Ens hi han convidat sovint, aquest 2010, a fer-ho. Però els anys nous serveixen per fer néixer noves il·lusions i procurar que durin. Doncs això: ànims, i feliç 2011!

28.12.10

En català a tot arreu



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.10]

Des d’avui mateix no penso deixar de parlar en català absolutament amb ningú. No penso atendre cap trucada comercial que em demani, amb la hipòcrita delicadesa amb què deuen entrenar-se, que m’hi adreci en castellà perquè no m’entenen. No penso tolerar que em tornin a dir que a aquest nostre país es persegueix els castellanoparlants mentre a nosaltres se’ns insulta cada dia amb tota la gratuïtat del món per dir que som nosaltres els que estem imposant el català, mentre tots plegats l’estem matant de mica en mica i no sembla que ens importi. Tiraré fotos i les penjaré al meu Facebook de tots els establiments que estiguin retolats només en castellà per denunciar que estan incomplint una llei del meu país que intenta protegir una llengua que s’acaba. No entraré mai més al bar de Blanes on no sabien què era un tallat, però van saber contestar en alemany el client que tenia al darrere. No podré sentir altra cosa que repulsa per aquells partits –són bàsicament dos, em sembla– que han buscat obsessivament obrir un cisma en la convivència social i lingüística d’aquest nostre país a través de la demagògia i la mentida escampats estratègicament des de Madrid, on ja fa temps van decidir muntar un ventilador que només saben alimentar de porqueria. No em convençaran absolutament de res, tota aquesta gent, mentre no em demostrin que la seva defensa de la convivència lingüística passa per garantir la presència del català exactament en les mateixes condicions en què el castellà és present a totes les administracions, a les ràdios, a les televisions i als diaris que ens mirem cada dia i a una immensa majoria d’establiments comercials d’aquest país. I si es pensen que som tan ingenus que el mateix dia de la loteria poden decidir apunyalar-nos pel darrere pensant que no estarem al cas, s’equivoquen. I molt. En el fons, això no demostra res més que la por que ens tenen, i de com arriben a ser de covards.

Ei!, però a tots vosaltres bon Nadal, gent.

22.12.10

Estimats Reis de l'Orient



[Article publicat a EL 9 NOU el 17.12.10]

Segur que a hores d’ara tot deuen ser cartes per respondre i peticions per atendre. És el que té acabar l’any. S’acaba l’exercici, la caixa està buida i en un moment com el que vivim, la manera de regenerar-la no se t’acut ni somiant-hi. Deveu estar rebent més peticions que mai, i ho entenc. La meva és una d’aquestes, perquè en principi no em tocaria.

Fa temps que ho estem passant malament. El nostre és un país petit, que està com ficat en un altre de més gros que ens fa de paraigua, però de cap per avall. Vull dir que en comptes de parar el xàfec, para la mà, o sigui el paraigua, i quan el té ple l’estira per dalt, se l’emporta, el buida i torna per omplir-lo una altra vegada. Així hem anat tirant bastant sempre, i això que un any no vam tenir ni aigua per poder ploure.

A vostès tot els va més bé. Des de petit que me n’he anat fent la idea. Se’ls veu complidors, respecten el calendari i són diligents i educats amb tothom. Darrere tanta capa i tanta túnica a vegades semblaria que amaguen alguna cosa, però amb el balanç que presenten estic disposat a no fer preguntes.

Jo sóc una mica exponent del meu país, no sé si m’explico. El meu país em cau molt bé, però a petita escala també estic immers en un moment de certa desorientació personal i amb pocs recursos com per pagar algú que em redreci. M’autoajudo amb vídeos de riure del YouTube, però és que se m’acaben.

M’agradaria tancar un acord amb vostès. Una opció seria la loteria de dimecres, però tampoc sé fins on poden intervenir. M’aniria bé el 24749. L’altra seria més a llarg termini. Tampoc caldrien cinc temporades. Podríem trobar una cosa per l’any que ve. I tampoc han de ser diners. No parlem ja de 30 milions d’euros, tot i que per aquesta quantitat jo els anuncio on vulguin i dient les mentides que faci falta.

Si no petrodòlars, què tal xecs-gasolina per passar tot el 2011? Vostès ni ho notarien, serien per una causa solidària i a mi em resoldrien un 20% de vida. Més car és el Barça, no?

13.12.10

Confidencial

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.12.10]

Doncs ara tu imagina’t que els últims cinc anys hi ha hagut un espavilat que ha interceptat tots els teus correus i missatges de mòbil, i tots els que parlaven de tu, se’ls ha guardat en un servidor i el dia 28 muntarà la innocentada del segle obrint una pàgina web on, posant el teu nom, trobaràs tot el que ha circulat sobre tu per tot arreu durant aquest temps. I el que tu has fet circular sobre els altres, clar.

Veig més fàcil que la tercera guerra mundial comencés per això –quedaríem parats de la gent que ens ha deixat verds des de 2005, i dels que hi hem deixat nosaltres– que no pas per un confidencial dels serveis secrets nordamericans dient que Berlusconi és un frívol. M’ha semblat entendre que, malgrat tot, la valoració del govern dels Estats Units a les filtracions de Wikileaks és que allò que diuen de bastanta gent del món coincideix força amb l’opinió que en té bastant tothom. O sigui que no queden pas tan malament.

De tota manera, no estic d’acord amb els tres punts estratègics que han identificat a l’Estat espanyol. Fa tot l’efecte que els en van demanar tres i només en tenien dos de clars, perquè com a tercer hi han hagut de posar una farmàcia. Després de Gibraltar i l’oleoducte d’Argèlia, que ja m’estan bé, haurien d’haver dit la línia Barcelona-Puigcerdà. Que té una mica d’oleoducte –triga el mateix un litre d’oli d’Argèlia a Barcelona que un d’aigua de Ribes a l’Hospitalet– i de Gibraltar –tan a prop i tan lluny, d’una banda a l’altra.

Algú hauria d’haver dit als americans que el tren és una via d’entrada de la màfia russa, que es veu que sí que els preocupa. I que si estigués millor hi hauria més moviment, més control i més problemes per entrar i sortir del país sense ser vist. O potser ja ho saben i aquí està la gràcia: que tal com està la línia, tothom és sospitós pel sol fet d’agafar-la i la tenen vigilada cada dia. En realitat ho deu ser tant, d’estratègica, que els americans no s’atreveixen a admetre-ho ni en secret.

8.12.10

Una història medieval


[Article publicat a EL 9 NOU el 3.12.10]

No sé què ho fa, que cada 3 de desembre em ve al cap que és Sant Francesc Xavier. Era medieval, navarrès, tossut i va passar a la història per evangelitzar un tros de l’Índia i el Japó, on va passar els millors anys de la seva vida. No tant per com s’ho va passar sinó pels anys que tenia, que solen ser els de maduresa: dels 35 als 45, més o menys.

Va créixer sota el guiatge espiritual d’Ignasi de Loiola, de qui va ser l’escollit per continuar la seva obra. Però no ho va tenir fàcil. Va veure’s abocat a una missió descomunal: guanyar-se per la seva causa les terres hostils d’Orient, i posar ordre al descontrol que imperava a les colònies. Va embarcar-se a Lisboa, en una flota que semblava predestinada a avançar a la deriva, i de fet va trigar el doble del previst a arribar a port: 13 mesos de travessa fins a Goa. Un mareig, vaja.

Hi va tenir una feinada de por. Però se’n va sortir. Va fer-se seus els indis de l’Índia amb el seu exemple d’humilitat, d’amor als pobres i d’atenció als malalts i necessitats. I, com a bon navarrès, es guanyava l’afecte de tothom predicant el catecisme per la via d’un concert molt econòmic: el de les cançons que ell mateix componia i els cantava a partir dels propis recursos, per no haver de pagar a tercers.

Després va anar al Japó. D’entrada va tenir problemes per fer-s’hi entendre, perquè llavors ja hi parlaven japonès, allà. Però a base de repetir unes poques consignes que havia après mentre hi anava, al cap d’un any ja tenia un centenar de convençuts. I com que van fer xarxa, aviat van ser dos mil.

En aquest Vic disfressat de segle XVI que ens acompanya aquests dies m’ha semblat sentir-hi algú amb l’esperit de sant Francesc, defensant el seu catecisme enfront de les terres hostils d’Occident. I aquestes les té tan a prop que, per anar-hi, no li caldrà embarcar-se enlloc. O potser sí: a una batalla més difícil que enfilar-se a un barco el 1549 per anar a convertir un japonès que no t’entenia.

Que hi hagi sort.

1.12.10

Per pensar-hi una mica


[Article publicat a EL 9 NOU el 26.11.10]

La jornada de reflexió és a les eleccions el que el piquet informatiu a una vaga general: una cosa que entenc cada vegada menys. No crec que aquest 27 de novembre ningú es tanqui a casa ni que sigui cinc minuts a analitzar els missatges rebuts aquests dies abans de decidir el sentit del seu vot, si és que n’hi troba algun. Com tampoc que el dia de reflexió sigui l’únic en quatre anys que els caps de llista surtin a comprar el diari i aprofitin per relaxar-se i passejar amb la família. Si fos així ja faria temps que no en tindrien.

Però és el que tocarà explicar. Com la foto de La Vanguardia que, com sempre, diumenge convertirà en notícia la seva pròpia portada i veurem on han posat (*) aquesta vegada els candidats sobre els quals haurem de reflexionar.

Una jornada de reflexió vol dir fora consignes, però dissabte els diaris aniran plens dels actes del tancament de campanya. Les webs oficials dels candidats aniran plens de vídeos amb les últimes intervencions, per si de cas amb data de divendres, de manera que hi podrem sentir coses fins i tot d’abans que fossin dites. I els facebooks i els twitters i els mòbils s’inundaran de missatges dient que “no ho digueu gaire a ningú, però feu córrer que s’ha de votar el nostre” –“la nostra”, si és ella–, que és una manera d’aportar nous elements a la reflexió.

Però clar, està prohibit demanar el vot. De manera que si algú és interceptat mirant-se un cartell electoral amb l’excusa que reflexiona podrà ser arrestat fins diumenge al vespre.

La veritable reflexió la faríem si la vigília de les eleccions algú ens fes saltar el diferencial de la societat de la informació i ens quedéssim sense teles, ni diaris, ni ràdios, ni internet, ni mòbils. Però llavors, com que hauríem d’anar a passeig, ens hi trobaríem els candidats tornant de comprar el diari i segur que ens invitarien a xocolata desfeta. I un xurro.

*[Si s’entén ‘posar’ en la seva accepció artística, millor. Si no, és igual. També funciona].


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat