Una història medieval

[Article publicat a EL 9 NOU el 3.12.10]

No sé què ho fa, que cada 3 de desembre em ve al cap que és Sant Francesc Xavier. Era medieval, navarrès, tossut i va passar a la història per evangelitzar un tros de l’Índia i el Japó, on va passar els millors anys de la seva vida. No tant per com s’ho va passar sinó pels anys que tenia, que solen ser els de maduresa: dels 35 als 45, més o menys.

Va créixer sota el guiatge espiritual d’Ignasi de Loiola, de qui va ser l’escollit per continuar la seva obra. Però no ho va tenir fàcil. Va veure’s abocat a una missió descomunal: guanyar-se per la seva causa les terres hostils d’Orient, i posar ordre al descontrol que imperava a les colònies. Va embarcar-se a Lisboa, en una flota que semblava predestinada a avançar a la deriva, i de fet va trigar el doble del previst a arribar a port: 13 mesos de travessa fins a Goa. Un mareig, vaja.

Hi va tenir una feinada de por. Però se’n va sortir. Va fer-se seus els indis de l’Índia amb el seu exemple d’humilitat, d’amor als pobres i d’atenció als malalts i necessitats. I, com a bon navarrès, es guanyava l’afecte de tothom predicant el catecisme per la via d’un concert molt econòmic: el de les cançons que ell mateix componia i els cantava a partir dels propis recursos, per no haver de pagar a tercers.

Després va anar al Japó. D’entrada va tenir problemes per fer-s’hi entendre, perquè llavors ja hi parlaven japonès, allà. Però a base de repetir unes poques consignes que havia après mentre hi anava, al cap d’un any ja tenia un centenar de convençuts. I com que van fer xarxa, aviat van ser dos mil.

En aquest Vic disfressat de segle XVI que ens acompanya aquests dies m’ha semblat sentir-hi algú amb l’esperit de sant Francesc, defensant el seu catecisme enfront de les terres hostils d’Occident. I aquestes les té tan a prop que, per anar-hi, no li caldrà embarcar-se enlloc. O potser sí: a una batalla més difícil que enfilar-se a un barco el 1549 per anar a convertir un japonès que no t’entenia.

Que hi hagi sort.