26.6.15

Debats a Montesquiu

Entre l'octubre de 2014 i el juny de 2015, el restaurant de la Casanova del Castell de Montesquiu ha acollit un cicle de xerrades sobre diversos temes d'actualitat, amb la particularitat que després de la conferència, sempre a dues bandes, s'ha pogut compartir sopar i conversa amb els ponents. Un cicle organitzat pel restaurant de la Casanova i el periodista Francec-Marc Álvaro, que n'ha estat coordinador i ha fet possible que haguem pogut convertir vetllades amb gent molt interessant. Des del novembre, vaig seguir el cicle per EL 9 NOU, i en aquest apunt publico les cròniques que des de llavors hi van sortir publicades.


En Quirzet i el Bufó, a Montesquiu
Toni Albà i Lluís Capdevila, 29 de novembre de 2014

Un és de Torelló i l’altre de Vilanova i la Geltrú, dues poblacions que si alguna cosa comparteixen és un carnaval especialment lluït i amb marca pròpia. I segurament per això, també s’han trobat en una tendència gairebé innata a l’humor i a la transgressió, que dissabte van compartir en una xerrada dins del cicle Debats a Montesquiu, a la Casanova del Castell. Lluís Capdevila, dibuixant i històric col·laborador d’EL 9 NOU, i Toni Albà, rei de la paròdia al teatre i a la televisió, van analitzar els respectius oficis, la manera com es veu la seva feina i els límits de l’humor, si és que n’ha de tenir.

Se’ls van escoltar una quarantena de persones, la majoria de les quals hi van compartir després el sopar, que és un atractiu afegit del cicle. Com a bons transgressors que són, Albà i Capdevila van coincidir que es pot fer humor de tot, i que el matís ha de venir en tot cas en “com” fer-lo. Fent ús, per exemple, dels segons i tercers sentits de determinades coses, “tot i que a vegades te li troben quan tu no tenies cap intenció de donar-li”, com explicava Capdevila. I recordava l’anècdota del dia que un lector el va agafar pel coll després de publicar l’acudit d’una capella ardent amb algú que comentava “pobret, tota la vida fent oposicions per entrar a la caixa”. I algú s’hi va sentir al·ludit.

Capdevila va fer la seva exposició mostrant alguns dels seus dibuixos, en què fa humor “però també reflexió. No sempre has de buscar fer riure”, va concloure. Albà va dir que “una societat que censura el riure pateix com una mena d’esquizofrènia”, i va certificar que “l’humor posa molt nerviós el poder”, ja que moltes vegades és a través de l’humor que el poder descobreix que no és capaç de controlar-ho tot.

Passava en temps dels bufons dels antics reis, pàries que es venjaven de la seva exclusió social i de la befa a través del sarcasme i la crítica descarnada cap a qui els explotava, fins a les actuals paròdies del Polònia, de TV3. Un estil, el d’aquest programa, que a l’Estat espanyol no ha funcionat mai, tot i els intents, perquè “no hi compartim la manera d’entendre l’humor”, va dir Albà. Sigui perquè no hi valen les subtileses o perquè, simplement, Espanya representa el poder que no vol ser qüestionat.

Albà va fer seva la cita que ha popularitzat Woody Allen: “L’humor és la suma de tragèdia i temps”. I a vegades la distància, com la que poques hores després dels atemptats de l’11S a Nova York ja feia córrer l’acudit Demolicions Bin Laden. Venim volant, “que mai vam fer respecte a l’11M de Madrid”.

Per al sopar van quedar altres confidències, com per exemple que a l’equip del Polònia els va arribar ja fa dos anys que el rei Joan Carles abdicaria quan en fes 75 –al final va ser mig any després–, i que havia reconegut als fills que “feia temps que estava més per la Corina que per la Corona”.


Educar, la lluita contra la incertesa
Salvador Cardús i Ignasi Roviró, 17 de gener de 2015

No era estrictament el tema, però va ser el pretext al voltant del qual va pivotar dissabte el tercer dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada sobre educació i escola i amb la intervenció del sociòleg Salvador Cardús i el filòsof i director del col·legi Sant Miquel de Vic, Ignasi Roviró: fins a quin punt l’escola francesa és responsable “que dos ciutadans francesos educats en els valors de la república”, va fer notar Roviró, perpetressin els atemptats contra Charlie Hebdo? És això exponent del fracàs d’un sistema educatiu incapaç de prevenir aquestes distorsions tràgiques? Roviró defensava que, com a  mínim, ho era prou per reflexionar-hi. Cardús, en canvi, tot i compartir el fons de l’argument, va defensar que és injust situar el sistema educatiu com a responsable de fenòmens com aquest, on intervenen, va dir, moltes altres variables.

Roviró va fer èmfasi que, en bona mesura, els debats que es generen a l’hora de definir un sistema educatiu “són els mateixos a Catalunya que a Espanya, i que a Europa” i va assegurar que “en el nostre cas, el sistema ha superat els gestors”. Per una banda, per uns anys de creixement d’ofertes i de recursos que han portat a les sobretitulacions i, derivat d’això, al decalatge “entre els valors que se suposa ha d’inculcar l’escola per la cohesió i l’equitat mentre, paral·lelament, s’educa en la competitivitat”.

Cardús, recuperant la tesi del llibre que va escriure l’any 2000 sobre El desconcert de l’educació, va afegir que l’explicació a aquest desconcert és que “25 anys de creixement [després del franquisme] ens van fer perdre els criteris que havien disciplinat el marc educatiu”. El passat deixava de tenir interès, el futur estava assegurat “i es va cometre l’error d’oblidar que la incertesa és inherent a la condició humana i que l’educació és la lluita contra aquesta incertesa, que sempre comença de zero”.

Cardús connectava, amb aquesta idea, amb el que havia apuntat Roviró en el sentit que l’escola ha de fomentar la capacitat de “raonar i enfocar racionalment, entre els mateixos alumnes, el debat sobre el que es viu al seu entorn”. Ara mateix, va afegir, la resposta sobre quin model educatiu correspon a l’impacte desbordant de la societat de la informació i de les xarxes “no sabem quin és”.

Cardús va relativitzar que els canvis legals influeixin tant en un model educatiu a l’hora d’obtenir resultats. “La prova està que comunitats autònomes amb els mateixos canvis els tenen molt bons”. De la mateixa manera va dir que cal desmitificar els informes PISA –“a Israel, que tots tenim per un país d’alta formació, els alumnes hi queden a la cua en matemàtiques”– o la devoció per models educatius com el finlandès. “Envegem el seu sistema però no se sol dir tant que té un dels índexs més alts d’Europa de violència de gènere”.

Cardús va fer una crida a recuperar l’autoestima respecte a l’escola catalana i, com Roviró, va destacar l’impacte que representa l’alumnat nouvingut en el seu model. La formació contínua dels mestres i la participació dels pares es van situar com a claus en el procés educatiu.



Un sopar quan el Barça perd
Ramon Besa i Agustí Danés, 21 de febrer de 2015

El mite que quan el Barça perd un partit no se sopa va quedar en entredit dissabte passat a Montesquiu. El cicle de debats a la Casanova del Castell hi havia convocat una xerrada sobre “El Barça, passió, negoci i valors”. I malgrat la derrota d’aquella tarda, després d’11 jornades i a les portes d’una eliminatòria clau a la Champions contra el City, tothom va sopar. Sobretot perquè també ho van fer els ponents de la xerrada, els periodistes Ramon Besa, cap d’Esports de l’edició de Barcelona del diari El País, i Agustí Danés, cap de Política i Societat d’EL 9 NOU i reconegut futboler, capaç de vincular els valors esportius de la selecció de Brasil dels 80 amb el gest d’un president del Manlleu que va pagar els diners que el club devia a un jugador que havia marxat aprofitant el partit amb el seu nou equip de la temporada següent. El president era Joan Albareda, i dissabte també va sopar a Montesquiu.

“Això, per mi, són els valors”, va dir Danés. En canvi, que un jugador d’elit faci petons a la samarreta “em sembla una impostura”. Besa va defensar i reivindicar els valors del Barça des d’una altra perspectiva: per la singularitat i idiosincràsia d’un club sostingut essencialment per la seva massa social i una significació també política i de mestissatge que li donen un valor afegit “que no ha de perdre”.


I tot això malgrat un greu problema de capitalització davant d’un entorn presidit pel model de negoci global, començant per la Bundesliga alemanya o la Premier anglesa, on gràcies al nou contracte pels drets televisius que tripliquen els de la lliga espanyola “l’últim classificat cobrarà només 5 milions menys que el Barça”. Això vol dir que a partir d’ara qualsevol equip de la Premier estarà en condicions de comprar qualsevol jugador del Barça”.

Tant Besa com Danés es van definir com a guardiolistes i van reconèixer el canvi de paradigma que, prèviament, l’arribada de Cruyff a la banqueta va representar per al Barça. Des d’un punt de vista futbolístic, a partir d’una premissa tan senzilla com que “tot gira al voltant de la pilota i que sempre mana el qui la té, com passava quan jugaves al carrer i l’amo de la pilota decidia quan s’acabava el partit”, va ironitzar Danés.

Per Besa, va ser amb Guardiola d’entrenador quan es va produir la màxima síntesi “entre el relat i la marca”, quan el relat va deixar de ser el discurs victimista per convertir-se en guanyador i la marca eren les victòries. “Això és el que va fer més mal al Madrid, que només havia viscut de la marca, però no tenia relat”, va sentenciar. I ara que relat i marca s’han “més o menys igualat en tots dos”, el punt que marca la diferència entre Barça i Madrid és Messi, “que representa la integració, la formació i l’adaptació a un model”.


El papa dels no creients
Francesc Torralba i Francesc Romeu, 14 de març de 2015

Una coincidència no buscada va fer que, dissabte, el cinquè dels Debats a Montesquiu, que s’organitzen cada mes a la Casanova del Castell, analitzés la figura del papa Francesc just quan feia dos anys exactes de la seva elecció i d’haver representat una alenada d’aire fresc per a l’Església. Fresc fins al punt que la seva figura i el seu exemple “s’han fet fins i tot més propers entre els no creients que entre molts eclesiàstics”.

És la tesi del filòsof i teòleg Francesc Torralba, que va compartir xerrada amb el capellà i periodista Francesc Romeu. “Hem canviat el papa dels textos pel papa dels gestos”, hi va afegir ell. Tots dos van coincidir que Jorge Bergoglio, que va ser escollit papa essent cardenal de Buenos Aires, ha generat un perfil espontani, diàfan i molt proper per a fidels i no fidels que ha agafat bona part de l’Església amb el peu canviat. I que, malgrat l’empatia que genera en bona part de l’opinió pública, dins la cúria vaticana i de la jerarquia catòlica, les resistències als seus postulats continuen essent grans.


Torralba, que és membre del consell pontifici de la Cultura de la Santa Seu i que coneix de primera mà l’entorn vaticà i les opinions que s’hi generen, va admetre que davant del papa Francesc “hi ha sectors contraris que ho expressen obertament, altres que no ho diuen pel respecte que els mereix la figura del papa, i altres que, simplement, esperen que passi”. I de fet, va subratllar, més enllà de les seves opinions i gestos tan ben acollits des de sectors progressistes –la posició davant l’homosexualitat, la persecució de la pederàstia, el seu discurs social o la proximitat amb la gent–, “de moment, de reforma estructural que pugui deixar com a llegat no n’hi ha ni una”.

79 anys i un sol pulmó deixen un marge reduït per a un pontificat prolífic com el que, en el seu cas, van permetre per exemple els 27 anys de Joan Pau II. I d’això també en són conscients els seus detractors. Romeu va citar, com a caricatura, una de les opinions més radicals que se n’han publicat, en una web: “Dios: Ilumínalo o elimínalo”.

Romeu va insistir en la idea que un papa que ha despertat l’interès de sectors que fins ara vivien allunyats de l’Església “hauríem de saber-lo aprofitar per guanyar aproximacions”. Va posar com a exemple el cas d’una dona que, el Nadal passat, va comentar per ràdio que amb l’arribada de Francesc havia decidit tornar a la Missa del Gall. “El problema és que si el capellà va tornar a fer la missa de sempre, poca cosa hi podrà fer el papa”, va sentenciar, irònic.


Els quiròfans no existeixen
Màrius Serra i Narcís Garolera, 18 d'abril de 2015

Un ortodox de la llengua que s’acosti a l’hospital a veure algú a qui acaben d’operar i li diguin que el malalt “encara és a quiròfan” hauria de quedar molt desorientat. Perquè, segons el diccionari, de quiròfans no n’hi ha enlloc, perquè no existeixen. En català es diu sala d’operacions. La pregunta és: “Hi ha algú que no sàpiga què és un quiròfan, i que alguna vegada no n’hagi parlat?”.

La va llançar dissabte a Montesquiu l’enigmista i escriptor Màrius Serra, que va desorientar l’auditori quan va fer notar que, normativament, quiròfan no es pot dir. Participava, al costat del filòleg Narcís Garolera, en una nova sessió dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada dedicat a “El català avui, de Verdaguer a Shakira”. En certa manera, a Garolera li tocava representar Verdaguer –del qual és un gran expert– i a Serra, Shakira. “Ja m’està bé”, va dir. Sobretot si a través d’ella  pogués arribar a fer entendre a Pep Sala que la llum de què parla la lletra del Boig per tu “no pot ser mai reflexada, sinó en tot cas reflectida”.

Va ser un diàleg de gran nivell i d’un permanent intercanvi d’ironia entre dos grans coneixedors de la llengua, i amb visions més i menys flexibles sobre quina ha de ser l’evolució i, sobretot, quin model es pot defensar com a estàndard quan es parla, per exemple, dels mitjans de comunicació. “Admeto que sóc conservador, però no un dinosaure”, va dir Garolera. Va deixar anar, entre rialles del públic, un llarg llistat de paraules i expressions que amb el pretext de la modernitat han substituït formes genuïnes del català per altres “que ens han estat imposades” i que acaben empobrint el ventall de recursos.

“Ara del país en diem territori, tot és emblemàtic, només fem que posar coses en valor, l’estació és sempre la propera i mai la pròxima i tothom està fart de menjar. Jo en tinc prou si quedo tip”, va dir dins del reguitzell d’exemples. Màrius Serra, admetent la reflexió de fons de Garolera, va dir que cal allunyar-se de posicions maximalistes i de la creença que hi ha models perfectes. En el fons, “el parlant d’una sola llengua ja és poliglot, perquè és capaç d’adoptar els diferents registres en funció de l’entorn”.

El barri del Carmel de Barcelona on va créixer Serra no té res a veure amb la plana de Vic que va conèixer Garolera; qüestió generacional al marge, que també compta, en llengua. “La gran pregunta és si prefereixo un mal català parlat per castellanoparlants que fan l’esforç d’utilitzar-lo, o que parlin directament en castellà”. Davant d’això, la qüestió és com resoldrà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la nova gramàtica que ha de treure el 2016 per substituir la de Pompeu Fabra. De debats n’hi ha per quedar-ne fart, o tip. A Montesquiu, però, el sopar va ser emblemàtic.


En defensa pròpia
Antoni Abad i Joan Font, 16 de maig de 2015

El diagnòstic, que va sonar gairebé a reivindicació, va ser molt clar per part de tots dos: ni bancs, ni universitats, ni administracions. L’únic element que veritablement crea riquesa en un país són les seves empreses. O, com va acotar el president de la patronal Cecot, Antoni Abad, “l’empresa és la cèl·lula mare de les economies dels països lliures”.

Abad i el director general del grup Bon Preu, Joan Font, van compartir dissabte a Montesquiu el setè i penúltim dels debats a la Casanova del Castell. Va ser per parlar de les empreses del segle XXI.

Hi ha paràmetres, va dir el president de Cecot, que fan ser optimistes respecte a la recuperació del cicle econòmic, “tot i que continuem vivint un moment molt dual”.. I va estar d’acord amb Joan Font quan aquest va dir que Catalunya, també com a part de l’Estat espanyol, és molt poc competitiva. No pas per la falta de dinamisme del seu teixit empresarial “sinó perquè l’administració no ajuda gens a fer-ho fàcil”: Des d’una fiscalitat que escanya fins a traves administratives.

“Nosaltres podem tardar de cinc a sis anys a obrir un Esclat i fins a dos a obrir un Bon Preu. Un supermercat on venem iogurts, no bombes”, va ironitzar Font. I recordava que quan va presentar un informe al conseller Felip Puig en què es parlava de 60, 58 o 45 mesos de tràmits “es va pensar que hi faltava una coma al mig”.

Abad va incidir en la necessitat d’una formació adequada a les demandes de les empreses i va assegurar que, globalment, al conjunt de l’Estat el nivell és molt baix. “La ministra es lamenta del 50% d’atur juvenil, però no diu que el 60% d’aquest 50% el formen joves que amb prou feines han acabat l’ESO”. A l’altre extrem, “nosaltres tenim problemes per cobrir determinats llocs de treball”, va dir Font. Des de feines específiques com empleats de fleca i carnisseria fins a peons de magatzem “a qui no interessa la feina per l’horari”. Una generació que “segurament ha crescut massa ben acostumada” i a qui la crisi ha esclatat en el moment d’incorporar-se al mercat laboral.

Abad i Font van ser molt crítics, també, amb els bancs. “Quan era temps d’hipoteques, les empreses gairebé eren una nosa”, va dir Abad. I ara han ofegat fins a provocar el tancament d’empreses rendibles. El president de Cecot va apostar per la “desbancarització de les empreses” i, com Font, va situar valors com la implicació, el treball en equip i la il·lusió entre els principals actius d’un negoci.

“No vol dir haver de créixer sempre”, va matisar Font. “Hi ha botigues d’un sol treballador que són grans empreses”. Sobre Bon Preu, va dir que “l’important és saber controlar el creixement”. Joan Font espera facturar 950 milions el 2015 però veu recorregut per doblar-ho i arribar al 15% de quota del mercat català.


L'alcalde Obama
Josep Cuní, 13 de juny de 2015

Dissabte era el dia de constitució dels nous ajuntaments i, al vespre, el periodista Josep Cuní, director i presentador de 8 al dia a 8TV, tancava el cicle de Debats a Montesquiu parlant de la globalització als mitjans de comunicació. L’exemple va ser del dia, també: “Ens hem acostumat a un accés tan global a la informació que ens veiem amb cor de valorar el president Obama amb la mateixa naturalitat que si fos l’alcalde”, va dir. I, en contrapartida, “tenir-ho tot tant a l’abast ens fa donar menys valor a les coses que veritablement en tenen”.

Davant d’aquest diagnòstic, Josep Cuní va defensar que en el món global “no podem reduir la importància del que ens és més pròxim”, i que l’excés d’informació que ha portat la globalització “ens aboca, paradoxalment, a la desinformació”. El director de 8 al dia va assegurar que les convulsions que pateix el món de la comunicació davant d’aquests canvis, també en el consum i la gratuïtat en l’accés a continguts des dels mitjans digitals, “no portarà a la crisi del periodisme, perquè és més necessari que mai, però sí a la crisi dels periodistes”. El seu pronòstic és que l’ofici s’encamina cada vegada més cap a un model individualitzat en què no seran els mitjans els que donin nom a un professional, sinó que “serà a partir del nom que prèviament s’hagi fet un professional que els mitjans ajudaran a difondre la seva feina”.

Al llarg de la seva exposició també va sortir el procés sobiranista i la manera com s’està abordant des dels mitjans de comunicació. Josep Cuní va dir, en relació amb això, que ell estava per “la causa del periodisme i no pel periodisme de la causa”, tot i que “és lícit que aquest també existeixi”. Es va mostrar molt crític, però, amb una determinada visió del sobiranisme que, segons ell, parteix de la premissa que l’ús de la llengua no només marca i determina una realitat social, “sinó que sembla que s’hagi d’associar a un discurs unívoc” respecte al procés. “És allò del Puix parla català Déu li doni immensa glòria davant del Puix parla català, vejam què diu”, va resumir.

Davant la pregunta del conductor de l’acte, el també periodista Francesc-Marc Álvaro, Cuní es va referir al tractament que des del seu programa es va fer de la tragèdia de Germanwings als Alps francescos i, de manera especial, a la controvertida entrevista a plató amb la mare d’una de les víctimes. “En això hi ha hagut un cinisme impressionant”, va dir. “Va ser ella, espectadora del programa, qui va demanar venir a exposar la situació en què es trobava”. I va llançar una pregunta: “Que em diguin quin periodista, davant d’un testimoni com aquest, el rebutjaria per falta d’interès. Si algú em diu “jo” li diré, simplement, que no és periodista”.

Com en totes les sessions del cicle, la trobada va continuar després amb un sopar, distès, a la Casanova del Castell, en què van assistir una vintena de persones.

12.6.15

Pregunta de nota


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.06.15]

Suposo que no valdria, que hi hauria hagut queixes i que s’hauria impugnat l’examen, per massa difícil. Però si m’hagués tocat a mi muntar la prova de comentari de text a la selectivitat d’aquesta setmana, hi hauria posat la pregunta de la consulta d’Unió de diumenge que ve. Com a opció A i com a B. Fins i tot com a experiment sociològic, per veure com reaccionen uns quants milers d’estudiants de 18 anys davant d’un text com aquell. I amb la pregunta estrella per orientar una mica l’anàlisi: “Què ens està dient l’autor?”.

Si a sobre m’hagués tocat corregir, hauria posat un 9 a qui digués “res”, i un 10 a qui respongués que “en realitat demostra que no té cap interès a fer-se la pregunta ni a ell mateix”. I seria matrícula d’honor, directament, qui arribés a la conclusió que la pregunta és una catàfora. O sigui, l’anticipació d’una idea que s’acabarà concretant de seguida: això acabarà malament.

A la selectivitat, com a la vida, sempre hi ha el llest de torn que fa gala dels seus coneixements i els amortitza per donar un punt afegit a la seva anàlisi. Sobretot els d’humanitats, que vénen d’estudiar filosofia i en tenen algun de fresc. Seria un bon moment, en el comentari que ens ocupa, per citar Nietzsche quan deia que “l’individu sempre lluita per no ser absorbit per la tribu” i que, per aquest motiu, “el privilegi de poder ser un mateix no té preu”.  Seria de 9 i mig, això.

També ens podríem trobar alguna cita de Kant, en l’anàlisi. Per exemple la que diu que el “savi pot canviar d’opinió, però el neci, no”, que vindria necessàriament d’algú de família del sector crític o directament convergent. Tot i que, personalment, com a examinador em trauria el barret davant de qui resumís el moment d’Unió com a metàfora dels partits, i el moment dels partits com a metàfora del moment que, en bona part per culpa seva, viu el país. Ja diu Woody Allen que “la vocació del polític de carrera és fer, de cada solució, un problema”. Perquè així ho pot allargar tot. La carrera, i el problema.

5.6.15

Amunt i avall els cors



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.06.15]

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència. 

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família. Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona. Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.



29.5.15

L'hora de la veritat



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.05.15]

La direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hauria d’entendre que si en alguna cosa ha triomfat això que se’n diu la nova política és que les ambigüitats, les mitges tintes i els eufemismes ja no porten enlloc. Són tan inútils com el llistat d’inversions a la xarxa de Rodalies que Rajoy va enumerar dimecres al Congrés de Diputats, de les quals no en podia contrastar ni una. La seva rèplica als retrets de Pere Macias pel col·lapse del 21 de maig va ser que el mateix dia a la tarda també havien petat dues línies de metro, que són de la Generalitat. Doncs au, i així anar fent.

A Unió, la vella política s’expressa d’una altra manera. Per exemple, intentant fer creure una cosa tan intrínsecament contradictòria com que es pot estar en contra de la independència de Catalunya i alhora defensar un model confederal en la relació amb Espanya.

Mira que n’hi arriba a haver, de diferències, entre Catalunya i Espanya, però si alguna cosa comparteixen són les definicions del diccionari. “Confederació: Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. “Confederación: Alianza, liga, unión o pacto entre personas, grupos o Estados”. Evidentment que, d’acord amb la vella política, podríem considerar que Catalunya no deixa de ser en realitat un grup de persones –de 7,5 milions de persones, concretament– unides a 38,9 milions de persones més per a una finalitat comuna, com és compartir un estat. El que passa que, vist així, podríem arribar a l’absurda conclusió que la confederació de Catalunya amb Espanya va quedar plenament consolidada amb la caiguda de Barcelona de 1714. O sigui que no hi hauria res a reclamar.

Una confederació és, per definició i a diferència d’una federació, la unió d’estats prèviament sobirans. Fins i tot la Confederació Helvètica va néixer d’això. Mira si és clar, mira si és fàcil i mira si costa poc d’entendre, si es vol entendre. Aniria bé que, a la votació del 14 de juny, UDC s’aclarís d’una vegada.



22.5.15

Gent de bona casta

[Article publicat a EL 9 NOU el 22.05.15]

Com que en principi la majoria d’electors d’EL 9 NOU i jo mateix ben poc tindrem a decidir diumenge sobre el futur alcalde de Barcelona, he pensat que en un dia com avui tocava un article sobre eleccions sense que se’m veiés el llautó ni haver d’aixecar suspicàcies pel que ens tocarà més de prop. O sigui que parlaré de Barcelona, on l’últim episodi que hi he viscut és una història d’amor de moros i cristians capaç de desactivar en un parell d’hores qualsevol pamflet de PxC. A part d’això, res més.

I a sobre passa que, políticament, d’històries d’amor, poques, a Barcelona. Més aviat el contrari. I un fenomen que no deixa de ser curiós, com és la irrupció en forma de temporal d’una formació que, nascuda políticament del no-res, té a l’abast guanyar les eleccions i qui sap si fins i tot liderar el futur govern de la capital de Catalunya.

Em poso a la pell dels que se n’han fet aliats electorals, ICV, i m’imagino com ha de ser d’il·lusionant i de frustrant alhora poder arribar ara a un nombre de regidors que no havia vist mai més des que el PSUC en va obtenir 9 en les primeres eleccions de 1979. Han passat 36 anys. I en canvi, Ada Colau i Barcelona en Comú n’haurà tingut prou en 11 mesos per arrossegar un electorat que durant quatre dècades altres han maldat per mobilitzar amb discursos, models, referents personals i activismes similars adequats a les circumstàncies de cada moment, i no se n’han sortit.

Ha de ser frustrant que en la dicotomia entre la vella i la nova política, que tant de moda han posat els nous lideratges, t’hagis de sentir, com a esquerra fins i tot aliada amb aquest discurs, part d’una vella política a qui ha d’engolir la nova onada. I dins la qual s’arrossegaran vots convençuts que els partits que hem tingut fins ara no són més que diferents cares de la mateixa casta. Tampoc és això. De casta, sigui d’esquerra i fins i tot de dreta, també n’hi ha de bona. Ho diu el diccionari.


15.5.15

Llista oberta

[Article publicat a EL 9 NOU el 15.05.15]

Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.

El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.

La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.

Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit.

El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.

8.5.15

Deures pendents


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.05.15]

Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.

Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.

Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.

Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?


30.4.15

Llistes estafa

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.04.15]

La gent que es presta a formar part de les anomenades llistes fantasma sense tenir la més mínima vinculació ni interès pel municipi que els ha tocat, i que ni tan sols situarien al mapa, té la gran sort que els electors no tinguin la mateixa percepció que ells de la política local. Perquè aquests últims, simplement, se la prenen seriosament. Si no fos per això, gairebé mereixerien ser escollits i condemnats a fer d’alcalde o alcaldessa d’un poble que ni coneixen, a veure com se’n surten i a partir de quin moment s’adonen de la magnitud de la frivolitat amb què han tractat la gent i la mateixa política, ja prou devaluada com perquè a sobre algú s’esforci a continuar-la colgant d’indignitat.

No és cap novetat, això de les llistes fantasma. Però aquesta vegada se n’ha fet la bola grossa perquè a ningú no se li escapa que les eleccions del 24 de maig ja tindran una primera lectura en clau nacional i fins i tot plebiscitària. I, paradoxes de la política, els que més neguen el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre són els primers que ja donen aquest caràcter fins i tot per a les municipals.

Allà on hi hagi un vot que pugui anar al PP o al PSC, clarament alineats contra el procés d’independència, s’ha de poder recollir i comptar. Per això farem llistes fantasma, diuen. Que són legals. I fins i tot són llistes de resistència davant les pressions a què es veu sotmès qui pretén defensar uns ideals que no són els que se’ns imposa, com diu el diputat popular Enric Millo. 

Un cop tinguem clar qui ha guanyat a cada lloc comptarem quants vots i regidors ha aconseguit el front sobiranista –llegeixi’s sobretot CiU, ERC, CUP, SI, MES i determinades llistes independents–, i quants governs sortiran d’aquest color i quants de l’altre. Això ho farem tots: electors, mitjans de comunicació i polítics. I a qui no li surtin els números dirà que les municipals funcionen amb una altra lògica i que el 27S serà diferent. De fantasmes en corren a tot arreu i a tota hora.



23.4.15

Cera fina


[Article publicat a EL 9 NOU el 24.04.15]

D’això que ve ara, en castellà en diuen un calambur. És l’agrupació de síl·labes d’una o més paraules que, juntes, alteren el significat. És aquest: Quevedo es va jugar davant dels amics que s’atreviria a dir a la reina Isabel de Borbó (1602-1644) que era coixa. A la cara, però finament. I en una recepció on va ser convidat se li va acostar amb dues flors precioses a la mà i li va dedicar aquest rodolí: “Entre el clavel i la rosa, Su Majestad escoja”.

En català, calambur no té traducció. S’ha adaptat com a “joc de paraules”. I l’enginy del doble sentit també n’ha fet adaptació amb exemples com un del setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) que va fer fortuna. Era sabut que la reina Maria Cristina d’Àustria era feliç bevent més del compte, però no podia ser dit. La revista, enginyosament, ho va fer. Qui en va ser col·laborador, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va posar sobre la pista l’escriptor i enigmista Màrius Serra, que en buscava algun per explicar. I el va trobar en el poètic i sarcàstic relat d’una visita oficial a Barcelona: “La reina al sopar del Ritz / no duia mantell ni corona / però portava mantellina / i que n’estava, de mona!”. Li acabaven de dir borratxa.

Màrius Serra va explicar l’episodi a un institut de Terrassa i ningú no li va riure la gràcia perquè no ho van entendre. Ara, la gent borratxa va pet o tajada. El cas és que al cap d’uns dies va voler assegurar el tret davant d’una associació de vídues i, per sorpresa seva, li van començar a riure ja en el tercer vers. Perquè “portar mantellina” també era anar begut. O sigui que a L’Esquella de la Torratxa li van dir borratxa no un sinó dos cops, a la reina. I aquest segon no l’havia pescat ni ell.

 S’està perdent “dur una mona” com abans s’havia perdut “portar mantellina”. El pas de generacions i el mateix territori marquen l’expressió d’una llengua que mai no pot ser ni perfecta ni definitiva. I que t’ho expliqui gent com Màrius Serra, i rient com vam fer dissabte a Montesquiu, és una gran cosa.  



17.4.15

MC, que no vol dir mil cent


[Article publicat a EL 9 NOU el 17.04.15]

Encara falten dies per Sant Jordi. Però és que la setmana que ve a aquesta pàgina ja haurà passat, perquè el 23 és dijous, i divendres 24. I aquell dia ja anirem directes a la celebració del Sant Jordi de 2016, que ja avanço que serà terrible perquè estarem en plena commemoració dels 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, de qui diria que van trobar les restes fa poc per afegir una mica més de substància –orgànica, en aquest cas– a l’efemèride. I que a més no va morir el 23 sinó el 22 d’abril de 1616, suposo que perquè l’endemà ja se li pogués dedicar el dia sencer.

No tinguem cap dubte que l’espanyolitat que impregnarà la diada de Sant Jordi de l’any que ve serà la que correspon a un escriptor de llengua castellana indiscutiblement il·lustre, però oportunament multiplicada pel context polític que estarem vivint, l’abast (o no) del qual em sento absolutament incapaç de pronosticar.

Per això m’ha semblat oportú advertir-ho un any abans en un doble sentit: primera, perquè n’estiguem al cas; i segona, per prendre’ns seriosament la tesi del filòleg Jordi Bilbeny, que sosté que El Quijote en realitat era El Quixot i que va ser escrit originàriament en català per un alacantí de Xixona, de cognom Servent. Era el rei d’Espanya, diu ell, el que després feia traduir les millors obres al castellà per fer créixer el pòsit literari en aquesta llengua. Vet aquí com es presenta el Quatricentenari; si més no ens ho passarem bé.

Personalment tindrem la sort que els aniversaris rodons de la mort de Cervantes –ara més conegut com a MC per les sigles que van trobar a la caixa, el dia de la descoberta– sempre coincidiran amb els del nostre Josep Pla. I en aquest cas, sí que el mateix dia de Sant Jordi, dijous farà 35 anys. 

Molt bona diada a tothom, doncs, i que roses i llibres passegin per carrers i places on voleï arreu la catalanitat que hem de reivindicar cada dia. I pel que fa a mi, si aquell dia us arribeu al @xbardolet us hi trobareu una cosa. Fins aquí puc escriure.



10.4.15

Informar, o no


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.04.15]

Administrar informació sensible, que tant vol dir la manera de donar-la com valorar si s’ha de donar o no, és una de les coses que es plantegen cada vegada que, per exemple, la policia fa una operació preventiva com la que aquesta setmana hem tingut a Catalunya amb el desmantellament del que s’ha definit com una cèl·lula jihadista preparada per atemptar directament al nostre país.

En la mesura que l’operació ha estat preventiva i no en resposta a res, mai no sabrem si realment era així. Hi haurà qui pensarà que sí, sense més base que la credibilitat que doni d’entrada a una informació de font oficial. Hi haurà qui pensarà que no perquè, per a ell, una font oficial transmet sobretot propaganda i fa dels cops d’efecte una de les armes més eficients pel control de l’opinió pública, a la que sap preocupada pel que avui representa aquesta amenaça terrorista d’abast indiscriminat i planetari. O almenys això tenim interioritzat.

Que l’operació policial de dimecres hagués passat desapercebuda, en els temps que corren, és una utopia. Però la pregunta que també sembla pertinent és si la projecció mediàtica que ha acabat tenint, alimentada des de la pròpia oficialitat interessada a vendre un “èxit policial”, és prudent. No deixa d’estigmatitzar un determinat entorn amb un problema sensible. I és una operació policial que, explicada, lluny de tranquil·litzar crea una alarma afegida allà on no existia, almenys amb la magnitud amb què ara s’hi ha fet present. Ara tothom sap que hi ha detinguts, també dins de xarxes que potser hauria estat millor que s’haguessin vist de sobte desconnectades. Si tot s’hagués fet igual però lluny de focus, l’efecte hauria estat el mateix i segurament ningú no hauria lamentat no saber-ho. 

Llàstima que discreció i secretisme els hem hagut d’associar massa sovint amb males praxis. Sobretot perquè de la transparència que exigim també n’abusen, al final, aquells per qui fins i tot el sistema més just hauria de resultar sempre opac.

3.4.15

Que no sigui dit que



[Article publicat a EL 9 NOU el 2.04.15]

Pronostico que, a diferència d’altres vegades, de cara a les eleccions que vénen, sobretot les del Parlament del setembre i les espanyoles de final d’any, sentirem menys queixes dels partits per allò de les quotes que els han de dispensar els mitjans públics durant la campanya. Als TN de TV3 compta que tornaran a no firmar les cròniques en senyal de protesta, però els partits amb menys representació, que fins ara sempre es feien els agreujats, passaran de puntetes per la polèmica: gràcies que en parlin.

Reivindicar que el tractament informatiu de les eleccions es guiï estrictament per criteris professionals portaria a parlar cada dia de la campanya de Podemos, quan arribi el moment, o de Ciutadans, per a qui es preveu un creixement que fàcilment els portarà per sobre del pes que –parlant de Catalunya– tenen actualment PSC, PP i ICV. I, francament, no veig aquests partits en la tessitura de reconèixer que ara mateix interessa més, ni que sigui per morbo, el que digui o faci Albert Rivera que Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho o Joan Herrera.

Les municipals del 24 de maig seran un entrenament de tot plegat. I ja vivim de ple en aquella paranoia que des de dimarts passat no es pot inaugurar res ni fer actes públics tutelats des dels ajuntaments perquè no sigui dit que són de campanya electoral. “Jo no tallaré cap cinta, només vaig a passejar-m’hi”, deia diumenge l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que dilluns assistia al primer cop de martell d’enderroc de la presó Model. La mateixa picardia que es va retreure a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez muntant mítings electorals per Espanya el dia de reflexió de les eleccions andaluses. I podem estar segurs que Trias, Rajoy i Sánchez, com milers de candidats més el dia de reflexió que toqui, no s’estaran de fer un tuit orientatiu per ajudar a pensar una mica a electors propis i aliens.

S’acosten canvis radicals i mantenir quota de pantalla serà l’última esperança per a molts. Fins que perdin fins i tot això. 



25.3.15

Carta oberta a un mentider


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.03.15]

Miri, senyor Antonio Pérez Henares. Ja sé que el que li explicaré és una cosa ben petita al costat de la tragèdia de les famílies de les 150 persones mortes als Alps i les macabres conclusions que n'hem acabat coneixent, que ens té consternats a tots. Però va tenir la mala sort que jo el veiés dimarts intervenint a l’especial informatiu del canal 24 Horas de TVE (min. 50.00 del vídeo de sota) i sentís una repulsió diferent, però igual de profunda en allò a què afecta, per la perversió que va fer de les paraules del president de la Generalitat en la compareixença d’aquell matí respecte a l’origen i la nacionalitat dels cognoms de les víctimes.

Vostè va afirmar, i està a la web, que la intervenció d’Artur Mas no podia haver estat més desafortunada i “hiriente” perquè havia dit que “no podia confirmar si la nacionalitat de les víctimes era espanyola o catalana”. I que no podia passar per alt haver escoltat “semejante barbaridad en un día como hoy”.

Per vergonya seva i, repeteixo, fàstic dels que ja estem tips de sentir adulteradors com vostè, Mas no només no va dir res de tot això sinó que va ser exquisit en la seva resposta, que li transcric literalment i que pot trobar íntegra en el vídeo de la compareixença: “No sempre cognoms que sonen com a espanyols o catalans corresponen a nacionalitat espanyola. Pot ser que hi hagi cognoms d’origen català o d’origen espanyol i que després la nacionalitat no sigui precisament espanyola”. Miri si n’arriba a ser, de fals, de manipulador i de mentider, vostè.

L’origen d’un cognom pot ser català perquè el català, mal que li pesi i per ràbia que li tingui, és una llengua mil·lenària amb les seves pròpies arrels. De la mateixa manera que hi pot haver ciutadans de nacionalitat espanyola amb cognoms d’origen alemany i que vostè mai negaria, si no és per analfabetisme, que Urruticoechea és un cognom d’origen basc. Aquest és l’odi i la incultura que gent com vostè propaguen i que porten als energúmens de Twitter a felicitar-se, després, per la mort de ciutadans espanyols en un accident. Moltes gràcies per tot.

Carta abierta a un mentiroso

Mire usted, señor Antonio Pérez Henares. Ya sé que lo que le voy a contar es algo muy pequeño al lado de la tragedia de las familias de las 150 personas muertas en los Alpes y las macabras conclusiones que hemos acabado conociendo, que nos tiene consternados a todos. Pero tuvo la mala suerte de que yo lo viera el martes interviniendo en el especial informativo del canal 24 Horas de TVE (min. 50.00) y sintiera una repulsión diferente, pero igual de profunda en aquello a lo que afecta, por la perversión que hizo de las palabras del presidente de la Generalitat en la comparecencia de aquella mañana respecto al origen y la nacionalidad de los apellidos de las víctimas.

Usted afirmó, y está a en la web, que la intervención de Artur Mas no podía haber sido más "desafortunada e hiriente" porque había dicho que "no podía confirmar si la nacionalidad de las víctimas era española o catalana". Y que no podía pasar por alto haber escuchado "semejante barbaridad en un día como hoy".

Para vergüenza suya y, repito, asco los que ya estamos hartos de oír adulteradores como usted, Mas no sólo no dijo nada de eso sino que fue exquisito en su respuesta, que le transcribo literalmente y que puede encontrar íntegra en el vídeo de la comparecencia: "No siempre apellidos que suenan como españoles o catalanes corresponden a nacionalidad española. Puede que haya apellidos de origen catalán o de origen español y que luego la nacionalidad no sea precisamente española ". (Min. 8:10). Mire si llega a ser falso, manipulador y mentiroso, usted.

El origen de un apellido puede ser catalán porque el catalán, mal que le pese y por rabia que le tenga, es una lengua milenaria con sus propias raíces. De la misma manera que puede haber ciudadanos de nacionalidad española con apellidos de origen alemán y que usted nunca negaría, si no es por analfabetismo, que Urruticoechea es un apellido de origen vasco. Este es el odio y la incultura que gente como usted propagan y que llevan a los energúmenos de Twitter a felicitarse, luego, por la muerte de ciudadanos españoles en un accidente. Muchas gracias por todo.

20.3.15

Tothom a ser feliç, avui


[Article publicat a EL 9 NOU el 20.03.15]

Aquest 20 de març és el dia mundial de la felicitat. Ho va acordar la Resolució 66/281 de l’ONU, de 28 de juny de 2012. No he sabut trobar per quin motiu van fixar el 20 de març i no el 2 de maig, dia del 2 a 6 del Barça a Madrid, o l’11 de setembre, en què últimament m’he trobat gent  ben feliç pel carrer, malgrat tot. Altra cosa és que de dies mundials n’hi ha tants que estressen. I que la majoria sabem que ho són només perquè ho veiem a les notícies. Vol dir que o bé falla la promoció o que la sobresaturació de dates per celebrar ens anul·la les ganes i la capacitat de celebrar-ho.

En el que portem de mes ja n’hem passat uns quants, de dies mundials. El més conegut és el de la dona, el 8 de març. El 12 va ser el del glaucoma, i el 13 el del son, que el van movent de data segons l’any i que el 2009, suposant que llavors ja hagués existit, hauria coincidit amb el de la felicitat, que encara es mig entendria: res no et fa tan feliç com poder dormir bé i poder decidir fins a quina hora ho vols fer.

I tenim sort que aquest any el 21 de març s’escaigui en dissabte perquè hi trobem el dia mundial de la síndrome de Down i el dia per l’eliminació de la discriminació racial, però també el dels boscos, el de les marionetes, el de la poesia i el dia europeu dels arxius, que no deu ser mundial perquè per si sol generaria massa paperassa. I el cap de setmana el podrem rematar diumenge amb el dia mundial de l’aigua i el Barça-Madrid, que no és cap dia mundial però que tindrà bona part del món pendent. Sabent d’entrada, això sí, que una part no l’acabarà feliç, que una altra llançarà insults racistes i que la immensa majoria, tot i el dia mundial que acabem de celebrar, no dormirà bé ni la nit abans ni la de després.

Haver de respondre a les expectatives del dia en qüestió és massa pressió. Més enllà de causes nobles, també hi ha dies mundials ridículs, com el que t’insta a ser feliç. Treballeu per donar al món les condicions per ser-ho, ONU, i ho celebrarem. 

13.3.15

Contes corrents


[Article publicat a EL 9 NOU el 13.03.15]

Vaig agrair molt, dilluns a la tarda, no haver d’escriure per a ningú cap crònica de la triple compareixença dels germans Pujol a la comissió del Parlament que investiga (és un dir) la corrupció. Abans de veure les que es van fer m’hauria costat encertar què hi havia de dir, tot i que després de llegir-les vaig trobar que els titulars que en sortien no mereixen, ni de lluny, les set hores de xerrera que hi van invertir els interessats. En un cas, per dir “jo no sóc cap evasor fiscal”. En un altre, per dir “jo als 31 anys ja era un tio bastant ric”. I en l’altre, per dir “no diré res”. Vet aquí el resum.

I ben mirat, és així. Que una compareixença duri 2 minuts o 7 hores no afecta que acabi tenint, en un titular de ràdio, els mateixos 8 o 10 segons escassos que toquen en un butlletí. I aquests titulars són, en molts casos, els que marquen la síntesi màxima del resum a la que s’agafen, per mandra, per inèrcia o per mimetisme, la resta de mitjans quan és l’hora d’elaborar el seu propi relat.

Personalment, a mi em va fer gràcia saber que Oleguer Pujol gestionava 80 comptes corrents alhora i que el dia que li van fer el registre de casa la policia se’n va endur fins i tot capses buides –va dir–, només per impressionar la premsa del fato que n’arribaven a treure.

El cas és que segur que existeix la millor manera possible de dir en 500 paraules el que hauries explicat en 1.000, i de concentrar en 250 el que diries en 500. Com va passar en ple franquisme en una convulsa reunió dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, que un il·lustre historiador revelava fa pocs dies en una xerrada a la qual vaig assistir. El president de l’assemblea, preocupat per la tensió que hi havia, va demanar intervencions breus. “Si pueden decirlo en 5 minutos, mejor que en 10; y si pueden decirlo en 2 minutos, mejor que en 5; y en 1 mejor que en 2”. Davant d’això, un aixeca el dit: “Puedo decir algo?”, va demanar. “Diga usted”, li va dir el president. I el senyor bisbe en qüestió va deixar anar la síntesi: “Coño!”.



10.3.15

Qui pogués no ser-hi


[Article publicat a EL 9 NOU el 06.03.15]

Diu que quan el rei Felip VI va venir a inaugurar el congrés de mòbils de Barcelona va quedar bé amb tothom i saludava la gent que trobava, però de reüll repassava els estands mirant si hi veia una cosa que fa dies que busca per poder-ho encarregar d’acord amb el pressupost de la Casa Reial, que és més curt que l’any passat i haurà de mirar si hi arriba.

Ha sentit a parlar dels hologrames i de les experiències d’èxit que s’estan estenent arreu del món: allò de fer la impressió que estàs en un lloc quan en realitat no hi ets, sinó que et projecten en tres dimensions des d’una càmera que pots tenir muntada al menjador de casa.

Barrinava des de feia dies amb aquesta idea perquè ja veia a venir que el 30 de maig ho passarà malament. Fins dimecres l’esperança era passar-ho només una mica malament, però al final serà molt malament; però molt, una cosa grossa. Haurà de presidir per primer cop una final de futbol i donar una copa seva a un equip que no es caracteritza per ser devot d’Espanya ni de la figura que ell representa.

És el que té fer jugar junts catalans i bascos. Invasió d’estelades i ikurriñes a la graderia, i una feinada de por per a la policia si, amb l’excés de zel que ja l’ha caracteritzat altres vegades, decideix que s’han de requisar perquè en una final esportiva no s’hi barregen símbols polítics. I tampoc s’ha de descartar, ara que s’hi han posat, que Antiviolència declari nul el partit si les dues aficions xiulen l’himne nacional, que és l’insult i l’acte d’incivisme i de depravació més gran que un pot tenir per la seva pròpia pàtria.

En el fons, l’holograma no deixa de ser el recurs evolucionat del plasma de Rajoy quan tenia ganes de parlar sense haver d’escoltar res i viure amb la il·lusió que l’univers és la distància que separa la cara que tens de l’òptica que te la mira.

Dit això: hi va haver un temps que aquí pensàvem que aquest divendres hauríem arrencat la campanya electoral per al 22M… Sort en tenim del futbol, que sempre distreu.

27.2.15

Quina (in)justícia!


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.02.15]

Sóc un gran admirador de Juan Tamariz, a qui considero un dels millors mags del món. Quan era petit, els divendres m’empassava l’1, 2, 3 de Mayra Gómez Kemp pendent del moment que ell apareixia, i em frustrava comprovar que no era cada setmana. També he estat i sóc admirador de Joaquim Maria Puyal i de programes com el Vostè jutja i La vida en un xip, que van tenir un recorregut relativament curt a televisió no pas per falta d’èxit, sinó per la voluntat de no cremar-se ni ell ni programa. És com anar al Camp Nou un parell de cops l’any o un parell de cops per setmana: la diferència entre la rutina i una experiència extraordinària.

A l’altre cantó també hi ha personatges a qui la seva sobreexposició mediàtica ha acabat convertint en pesats i directament contraproduents. I no pas per culpa seva, sinó per incapacitat de qui havia d’adonar-se –directors i programadors, per exemple– del risc d’esprémer fins a l’última gota determinades propostes que, controlant la dosi, haurien pogut arribar molt més enllà i continuar sorprenent i agradant.

M’ha passat una mica, ho admeto, amb el jutge Santiago Vidal. Vaig trobar fascinant sentir-lo per primera vegada en una tertúlia. Em semblava extraordinari. Primera per jutge, segona per català, tercera per catalanista i quarta per independentista. Se’ns ha fet cada vegada més familiar i ha acabat convertint-se en icona del procés i podem estar segurs que en serà, amb ple mereixement, una figura clau en el futur. Però darrere aquesta popularitat s’ha construït i saturat un personatge que ha acabat generant recels al seu propi entorn i un protagonisme que, buscat o no, no ha convençut a tothom.

La gran paradoxa és que mentre, aquí, a algú la seva proposta de Constitució catalana li ha semblat una frivolitat, al Consell General del Poder Judicial li ha semblat motiu suficient per expulsar-lo tres anys de jutge. Un despropòsit colossal. Davant d’això, només faltaria, tot el suport al jutge Vidal.  


20.2.15

Un cop d'escombra



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.02.15]

El nivell de previsibilitat dels partits d’oposició a l’hora d’afrontar els debats i les rutines parlamentàries és una de les coses que més avorreixen. Va passar amb la compareixença del president Mas a la comissió del cas Pujol, quan en el torn de preguntes li van demanar per coses que acabava d’explicar i que els interessava fer veure que no havien sentit per no esguerrar el guió que duien. El mateix guió on ja portaven escrit que la compareixença havia estat una presa de pèl i que les explicacions no els havien convençut en absolut. Fins i tot polítics des de Madrid, ho deien. Segur que havien seguit en directe les quatre hores llargues de sessió, i segur que escolten català en la intimitat.

Mas va tornar a parlar dimarts per anunciar un punt d’inflexió del govern fins al 27S, nomenant dos comissionats –transició nacional i impuls a la transparència– i prioritzant el discurs social. L’oposició, sense guió ni falta que feia, en va tenir prou activant el botó “el president ja està fent campanya”.

El nivell de previsibilitat dels governs a l’hora d’afrontar la proximitat d’unes eleccions és de les coses que més avorreixen, també. Abaixen impostos o anuncien que ho faran. O bé desencallen obres pendents o diuen que ho faran per donar una alegria a qui més les espera i demostrar que, malgrat tot, són bona gent i complidors en la mesura que poden i que les circumstàncies els ho permeten. Com això de Rodalies 3, ara.

Em va afectar, dimecres, sentir el conseller Santi Vila admetent en una entrevista a RAC1 que el manteniment de la línia L9 del metro amb més de la meitat de les estacions per obrir costa, en conjunt, 200 milions d’euros l’any. Jordi Basté li va recordar que és tant com l’aportació del govern a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Jo li hauria recordat que deixant de passar l’escombra una de cada tres vegades a la L9, ja hauríem pagat i acabat fa temps les obres de la R3.

Ara al final he fet una mica d’oposició, per entendre’ns.  


13.2.15

Se n'ha anat contenta


Per deferència a tots els que heu tingut la gentilesa d’acostar-vos fins aquí, us confessaré que, respecte a la primera versió, aquest article ha passat per més operacions que la cara d’Uma Thurman.

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.02.15]

Coses de la vida. Per qüestions de feina, encara que no ho sembli, el dia abans de quedar estupefacte per l’espectre d’Uma Thurman –ara diu que només era una sobrecàrrega de maquillatge– havia llegit que finalment estava a punt de quedar resolt un dels misteris més extravagants que havia donat fins ara la història de la humanitat: per què Michael Jackson havia volgut deixar de ser negre. Havien circulat tota mena de teories, que pesaven tant com les tones de sarcasme que es van arribar a abocar sobre el cas. Però ens vam creure, finalment, que era un problema de pigmentació de la pell que li feia passar molt malament i que s’havia de tractar. Com de tantes altres coses, semblaria.

Doncs ara es veu que no. Mark Lamica, un amic de qui va ser mànager seu durant molts anys, Frank Di Leo, mort el 2011, explica en un llibre que està a punt de sortir el que aquest li va confessar: Michael Jackson no podia suportar que cada cop que passava per davant d’un mirall hi reconegués el rostre del seu pare. En tenia un record traumàtic perquè, deia, li havia amargat la infantesa i li havia provocat crisis d’ansietat quan va decidir acompanyar-lo a la gira de Bad, que vés a saber a qui va dedicar. Per això l’havia d’esborrar d’ell mateix. I no només color. Es va operar nas, barbeta i pòmuls. I va morir malalt, el 2009. Entre altres coses, diuen les males llengües, de tot això.

Va ser el primer cas radical de magnitud planetària que vam haver de gestionar. El mànager li va acabar demanant que deixés d’operar-se, perquè corria el risc que ni els fans el reconeguessin i fos pres per un impostor. La foto de fa tres dies ens feia témer que Uma Thurman ja enfilava el mateix camí. N’hem parlat talment com si la que havíem conegut ja no fos entre nosaltres, pobra. Però si es tracta de triar somriures, millor el que dibuixen els que marxen de veritat perquè puguis dir allò que se’n van contents. Amb aquests altres, més aviat pateixes perquè si gosen riure no se’ls trenqui la cara. 



6.2.15

D'interès per a inversors


[Article publicat a EL 9 NOU el 06.02.15]

Ara explicaré quant val la piràmide de Keops, a Egipte. Ja sé que no m’ho ha demanat ningú, però l’altre dia ho vaig veure a la tele i vaig agafar quatre números. D’entrada, el meu agraïment a l’enginyer Kevin Cook, que és qui ho porta.

La formen 2,3 milions de blocs de pedra calcària i pesa 5,75 milions de tones, entre la pedra calcària i 8.000 tones més de granit. Es van extreure de la pedrera de Tura, que encara funciona. Un bloc de 12 quilos de la piràmide original tindria, per un col·leccionista reputat, un preu de 5.000 dòlars. 100 blocs, 1.000 dòlars cada un, i 1 milió de blocs, gairebé el preu de cost. A la cantera de Clinton Point, Nova York, li van dir a en Cook que la pedra calcària per fer miques es paga a 20 dòlars la tona. O sigui, que tota la pedra de la piràmide de Keops valdria, avui, 115 milions de dòlars.

Quant valdria construir-la de zero, però? Fa 4.500 anys se’n van trigar 23 a fer-la. Ho van fer 10.000 homes relativament ben pagats. Mataven 11 vaques i 33 cabres cada dia per alimentar-se. Fer-ho ara amb les tècniques d’abans, és a dir, 10.000 homes amb el salari mínim durant 23 anys, cordes, bastides, bous de càrrega i materials serien 7.741 milions de dòlars, 2.254 dels quals en mà d’obra, previsió d’inflació inclosa. En Cook va encarregar pressupost a un paleta, sense compromís.

L’enginyeria actual abaratiria costos? L’exemple de la piràmide Walter, Califòrnia, que és una seu de bàsquet, porta a pensar que sí. Els va costar 25 milions. Extrapolant dimensions, la de Keops, amb 230m2 de base i 146 d’alçada, sortiria per 116. L’altra pregunta és si la composició de la piràmide Walter resistiria el sol i les tempestes del desert egipci. Semblaria que no: l’original porta 4.500 anys dreta i la Walter, sotmesa a les mateixes proves de resistència, no passaria de 15.

En Cook s’inclina per la primera opció. I per gastar-se 5.537 milions per portar-la a Central Park. Amb el que dóna, un de Wall Street li ha assegurat que amb 25 anys ho té amortitzat.



30.1.15

Un altre disc ratllat


[Article publicat a EL 9 NOU el 30.01.15]

El 6 de maig de 2012 el socialista François Hollande va guanyar les eleccions a la presidència de la república francesa. El seu partit tornava al Palau de l’Elisi després de 18 anys, quan s’havia tancat l’última presidència de François Mitterrand que va donar pas als successius mandats conservadors de Chirac i Sarkozy. Van ploure felicitacions i tuits de coreligionaris d’arreu d’Europa, incloent socialistes catalans i espanyols, que van fer seva la victòria i van vaticinar que l’alenada que representava el triomf d’Hollande davant l’Europa de l’austeritat obria una nova era a tota la Unió.  

Els pronòstics no només no s’han complert, sinó que en la mesura que l’expectativa era molt alta també ho estat el fracàs. I s’han acabat les complicitats dels coreligionaris, clar. La gestió de la crisi econòmica, les retallades que no ha pogut evitar, la incapacitat per ser el contrapès a Alemanya i la batalla perduda contra l’Europa de l’austeritat han acabat provocant una crisi de govern –relleu de primer ministre inclòs– i que la popularitat d’Hollande se situés el novembre passat per sota del 15%. Els atemptats de París del 7 de gener i la manera com va afrontar aquella crisi concreta li han donat la macabra satisfacció de remuntar més de 20 punts en un mes. Però no pas per cap solució econòmica, sinó per brandar bandera i pàtria. Que no falla mai enlloc, això.

El que va representar el triomf d’Hollande el 2012 està molt lluny del que ara ha fet el de la Syriza de Tsipras, però no pas la pressa de nous coreligionaris a fer-se’n ambaixadors i fins i tot franquícia a les nostres latituds. Com si, aquesta vegada sí, això del canvi d’era anés de veritat. I en només 24 hores, una doble clatellada: el pacte de l’esquerra radical amb la dreta xenòfoba per blindar la pàtria davant d’Europa, i la frustració de no veure cap dona al capdavant d’un ministeri.

Més hauria valgut, donant lliçons de Grècia, quedar-nos amb Demis Roussos. Almenys d’aquest en coneixíem els discos.

24.1.15

Per anar avançant feina


[Article publicat a EL 9 NOU el 23.01.15]

Aquí, del Nepal, en sabem poca cosa més que la capital és Katmandú, que el cim més alt del país és l’Everest i que el viatge per arribar-hi comença a l’aeroport de Lukla, un dels més perillosos del món perquè la petita pista no fa ni 500 metres i els avions s’hi acaben d’embalar aprofitant que fa baixada. I si no, s’estimben muntanya avall.

Ha costat veure-ho, però aquesta setmana el Nepal també ha estat una mica notícia perquè tenen en marxa un procés de reforma de la Constitució. Que deu començar per la reforma del Parlament, perquè de moment ja han volat unes quantes cadires per la sala. Sacsejada política en tota regla: van abolir la històrica monarquia hindú ja fa vuit anys i estan treballant en la creació d’un estat federal. De moment, tot indica que no se’n surten. I això que en el seu cas és la primera via.

Veient aquestes imatges m’ha vingut al cap el procés que ens espera a Catalunya si, arribat el moment, les eleccions del proper 27 de setembre configuren una majoria independentista que treballi per a la creació d’un estat propi i, per tant, en la redacció d’una Constitució. Ja he sentit veus autoritzades –tinc testimonis– que des de la gran estima i consideració cap al jutge Santiago Vidal adverteixen que la seva proposta de Constitució catalana no es pot prendre seriosament, perquè arribat el moment seria el Parlament –vés a saber si amb ell de diputat– qui hauria d’afrontar aquesta tasca. A partir de les propostes, idees i esborranys que volgués, naturalment.

L’altra gran pregunta és quines majories caldrien per ratificar aquest text. Tant al Parlament, primer, com al referèndum, després. I des del moment que durant tot aquest procés hi haurà una part del Parlament en contra de la independència i de la Constitució catalana, quin serà el seu paper si finalment s’arriba a aprovar? Assumir-la o anunciar la seva revocació quan manin ells, com passarà amb el nou codi penal o l’enèsima reforma de la llei educativa?

M’agrada complicar-ho tot...

16.1.15

Almenys tenim escala


[Article publicat a EL 9 NOU el 16.01.15]

En un intent desesperat de trobar consol en un precedent mundial de tiquismiquisme estratègic comparable al de Mas i Junqueras per arribar a les eleccions, n’he trobat un. I m’ha fet riure, cosa que donades les circumstàncies no està gens malament. És a Jerusalem, i com a conflicte gairebé tan vell com el nostre: s’arrossega des de 1757.

Fa 257 anys que a l’ampit de la façana dreta de l’església del Sant Sepulcre, aixecada al punt on segons la tradició cristiana va ser enterrat Jesús, hi ha una escala que ningú no sap què hi fa. Més ben dit, tothom sap que no hi fa res, però la pregunta és per què és allà. La resposta és que no es toca perquè no és de ningú, o sigui que ningú no la pot tocar.

Del temple en qüestió es reparteixen la custòdia sis comunitats cristianes diferents: la catòlica romana, l’apostòlica armènia, l’ortodoxa grega, la copta, l’ortodoxa etíop i l’ortodoxa síria. Diguem com a resum que comparteixen fons però no pas les formes –sona, el diagnòstic?–, i que per evitar conflictes es van repartir el temple en sis trossos amb el benentès que ningú no envairia la part de l’altre. Com als camps de futbol per evitar el xoc entre afeccions rivals, es van establir zones neutres per separar una part de l’altra, que no serien de ningú. I va rebre l’escala, que va quedar aïllada de tothom, pobra.

Hi ha hagut episodis dantescos, des de llavors. Com el dia que l’ombra d’una talla religiosa que havien muntat en un sector enfosquia el tros d’un altre. O quan un monjo es va passar de la ratlla fregant el terra i va netejar rajoles que no tocaven. O el copte que un bon dia va moure la cadira més d’un pam perquè no li toqués el sol mentre llegia i va entrar en conflicte amb els ortodoxes etíops, amb un balanç final d’onze ferits.

Fa riure, però segurament que portes endins fa segles que es viu com un drama, i ningú no toca l’escala. Felicitem-nos que, almenys aquí, l’escala hagi servit per fer baixar uns i altres del ridícul on s’havien enfilat com gats penjats a dalt d’un arbre.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat