30.1.15

Un altre disc ratllat


[Article publicat a EL 9 NOU el 30.01.15]

El 6 de maig de 2012 el socialista François Hollande va guanyar les eleccions a la presidència de la república francesa. El seu partit tornava al Palau de l’Elisi després de 18 anys, quan s’havia tancat l’última presidència de François Mitterrand que va donar pas als successius mandats conservadors de Chirac i Sarkozy. Van ploure felicitacions i tuits de coreligionaris d’arreu d’Europa, incloent socialistes catalans i espanyols, que van fer seva la victòria i van vaticinar que l’alenada que representava el triomf d’Hollande davant l’Europa de l’austeritat obria una nova era a tota la Unió.  

Els pronòstics no només no s’han complert, sinó que en la mesura que l’expectativa era molt alta també ho estat el fracàs. I s’han acabat les complicitats dels coreligionaris, clar. La gestió de la crisi econòmica, les retallades que no ha pogut evitar, la incapacitat per ser el contrapès a Alemanya i la batalla perduda contra l’Europa de l’austeritat han acabat provocant una crisi de govern –relleu de primer ministre inclòs– i que la popularitat d’Hollande se situés el novembre passat per sota del 15%. Els atemptats de París del 7 de gener i la manera com va afrontar aquella crisi concreta li han donat la macabra satisfacció de remuntar més de 20 punts en un mes. Però no pas per cap solució econòmica, sinó per brandar bandera i pàtria. Que no falla mai enlloc, això.

El que va representar el triomf d’Hollande el 2012 està molt lluny del que ara ha fet el de la Syriza de Tsipras, però no pas la pressa de nous coreligionaris a fer-se’n ambaixadors i fins i tot franquícia a les nostres latituds. Com si, aquesta vegada sí, això del canvi d’era anés de veritat. I en només 24 hores, una doble clatellada: el pacte de l’esquerra radical amb la dreta xenòfoba per blindar la pàtria davant d’Europa, i la frustració de no veure cap dona al capdavant d’un ministeri.

Més hauria valgut, donant lliçons de Grècia, quedar-nos amb Demis Roussos. Almenys d’aquest en coneixíem els discos.

24.1.15

Per anar avançant feina


[Article publicat a EL 9 NOU el 23.01.15]

Aquí, del Nepal, en sabem poca cosa més que la capital és Katmandú, que el cim més alt del país és l’Everest i que el viatge per arribar-hi comença a l’aeroport de Lukla, un dels més perillosos del món perquè la petita pista no fa ni 500 metres i els avions s’hi acaben d’embalar aprofitant que fa baixada. I si no, s’estimben muntanya avall.

Ha costat veure-ho, però aquesta setmana el Nepal també ha estat una mica notícia perquè tenen en marxa un procés de reforma de la Constitució. Que deu començar per la reforma del Parlament, perquè de moment ja han volat unes quantes cadires per la sala. Sacsejada política en tota regla: van abolir la històrica monarquia hindú ja fa vuit anys i estan treballant en la creació d’un estat federal. De moment, tot indica que no se’n surten. I això que en el seu cas és la primera via.

Veient aquestes imatges m’ha vingut al cap el procés que ens espera a Catalunya si, arribat el moment, les eleccions del proper 27 de setembre configuren una majoria independentista que treballi per a la creació d’un estat propi i, per tant, en la redacció d’una Constitució. Ja he sentit veus autoritzades –tinc testimonis– que des de la gran estima i consideració cap al jutge Santiago Vidal adverteixen que la seva proposta de Constitució catalana no es pot prendre seriosament, perquè arribat el moment seria el Parlament –vés a saber si amb ell de diputat– qui hauria d’afrontar aquesta tasca. A partir de les propostes, idees i esborranys que volgués, naturalment.

L’altra gran pregunta és quines majories caldrien per ratificar aquest text. Tant al Parlament, primer, com al referèndum, després. I des del moment que durant tot aquest procés hi haurà una part del Parlament en contra de la independència i de la Constitució catalana, quin serà el seu paper si finalment s’arriba a aprovar? Assumir-la o anunciar la seva revocació quan manin ells, com passarà amb el nou codi penal o l’enèsima reforma de la llei educativa?

M’agrada complicar-ho tot...

16.1.15

Almenys tenim escala


[Article publicat a EL 9 NOU el 16.01.15]

En un intent desesperat de trobar consol en un precedent mundial de tiquismiquisme estratègic comparable al de Mas i Junqueras per arribar a les eleccions, n’he trobat un. I m’ha fet riure, cosa que donades les circumstàncies no està gens malament. És a Jerusalem, i com a conflicte gairebé tan vell com el nostre: s’arrossega des de 1757.

Fa 257 anys que a l’ampit de la façana dreta de l’església del Sant Sepulcre, aixecada al punt on segons la tradició cristiana va ser enterrat Jesús, hi ha una escala que ningú no sap què hi fa. Més ben dit, tothom sap que no hi fa res, però la pregunta és per què és allà. La resposta és que no es toca perquè no és de ningú, o sigui que ningú no la pot tocar.

Del temple en qüestió es reparteixen la custòdia sis comunitats cristianes diferents: la catòlica romana, l’apostòlica armènia, l’ortodoxa grega, la copta, l’ortodoxa etíop i l’ortodoxa síria. Diguem com a resum que comparteixen fons però no pas les formes –sona, el diagnòstic?–, i que per evitar conflictes es van repartir el temple en sis trossos amb el benentès que ningú no envairia la part de l’altre. Com als camps de futbol per evitar el xoc entre afeccions rivals, es van establir zones neutres per separar una part de l’altra, que no serien de ningú. I va rebre l’escala, que va quedar aïllada de tothom, pobra.

Hi ha hagut episodis dantescos, des de llavors. Com el dia que l’ombra d’una talla religiosa que havien muntat en un sector enfosquia el tros d’un altre. O quan un monjo es va passar de la ratlla fregant el terra i va netejar rajoles que no tocaven. O el copte que un bon dia va moure la cadira més d’un pam perquè no li toqués el sol mentre llegia i va entrar en conflicte amb els ortodoxes etíops, amb un balanç final d’onze ferits.

Fa riure, però segurament que portes endins fa segles que es viu com un drama, i ningú no toca l’escala. Felicitem-nos que, almenys aquí, l’escala hagi servit per fer baixar uns i altres del ridícul on s’havien enfilat com gats penjats a dalt d’un arbre.


10.1.15

Blanca, rossa i negra


[Article publicat a EL 9 NOU el 9.01.15]

Si treballés per a ERC com a spin doctor -allò que fins a final de setembre en dèiem assessor- potser hauria explotat, aprofitant l’avinentesa d’aquests dies, la imatge dels tres reis d’Orient com a metàfora del sentit de les llistes separades. Un projecte compartit que contagia una il·lusió unànime entre els petits, però amb els matisos que aporten tres personatges entre els quals, en més o menys mesura, tothom té un preferit. Des de la diversitat d’origen, la unitat de destí.

Però llavors t’ho mires més bé i potser no s’ha fet perquè posant un color a cada una tindríem la llista blanca, la rossa i la negra. La primera encaixa com anell al dit a la idea que ha defensat el president Mas: una candidatura sense sigles de partits i amb pes de la societat civil. I a sobre diu que el rei blanc, Melcior, és el més vell i savi dels tres.

A l’altre extrem, la llista negra. Com negres deuen estar a la CUP per la pressa de canviar-ho tot mentre es veuen permanentment descartats del debat tot i ser interlocutors com qualsevol altra part en aquest procés. I, segurament, els que més sensatesa i amplitud de mires hi han aportat des del primer moment. I diu que Baltasar és el rei preferit dels petits, perquè com que no té barba no pica.

A l’spin doctor d’ERC que hi va rumiar una estona se li devia desmuntar la metàfora quan va veure que per a ells quedava el color ros. Que és el tercer més preferit dels reis, i entre el blanc i el negre aporta un matís que a vegades no acabes d’aclarir del tot quin és.

Per això, potser l’assessor que hauria pogut utilitzar la metàfora dels tres reis hauria d’haver estat el del president Mas. Però agafant-ho no pels tres reis, que no quadra, sinó per la cavalcada, que sí. Perquè arreu els reis han arribat junts i no separats i tota la canallada partidària del blanc, del ros i del negre han compartit comitiva i tothom s’ha acabat felicitant de la gentada que hi havia.

Però ara ja és tard. El reis se n’han anat i la solució màgica ha marxat amb ells. Ens conformem, simplement, amb una solució. Doncs a veure si és veritat.

2.1.15

Fent-la grossa



[Article publicat a EL 9 NOU el 2.01.15]

Tenim molt interioritzat que menjar-te 12 grans de raïm per les campanades de Cap d’Any porta bona sort, però no està escrit enlloc que no fer-ho comporti cap risc. Hi ha supersticiosos que han seguit escrupolosament les campanades i han acabat passant una mala època, i altres que sense fer-les han viscut l’any de la seva vida, potser perquè, precisament, l’afrontaven sense cap mena d’expectativa.

Parlàvem justament a l’últim sopar de l’any passat que seria interessant com a repte, alguna vegada, arribar a les 12 de la nit d’un Cap d’Any traient diners d’un caixer automàtic, baixant les escombraries abans de fer postres o fins i tot acabant de fer net al lavabo. I al cap d’un any valorar com ens ha anat.

Ara a Andalusia tenen centenars de milers d’espectadors indignats amb Canal Sur pel fiasco colossal de la transmissió de les campanades des d’Almeria, perquè just quan començaven van tallar dos cops el rellotge per posar anuncis que no tocaven. Un sector de supersticiosos no els ho perdonarà mai i ja ha demanat el tancament de la cadena. Però un altre li ha recordat que trepitjar merda, que és el que va fer el realitzador quan va prémer el piu, també porta bona sort. O sigui que en principi ningú no hauria de patir pel que queda de 2015.

Tampoc sé què passarà amb la coneguda marca de refrescos inspiradora del color del pare Noel que tenia contractat el bàner de sota. Vist l’impacte final s’ho hauria de fer pagar molt car, Canal Sur. Han estat les campanades més vistes de la seva història. Hi ha un precedent a TVE que també hauria encès les xarxes, si llavors n’hi hagués hagut: una final dels 1.500 als mundials d’Atenes 1997, que va durar 3 minuts i mig i se’n van menjar una tercera part amb un anunci, a sobre, equivocat.

Aquí, interrupcions no. Però després del lluït sorteig de la Grossa més val que anem amb compte de qui ens riem, també. Bon any a tothom. I una abraçada sincera i sencera al realitzador de Canal Sur, a Fermín Cacho i a la reina d’Anglaterra.

120 


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat