El bruixot

Un dels programes que més m'agraden de la tele, i que miro si més no a estones llargues -que en la tele d'avui és mirar molt- és el Telemonegal, el programa de Ferran Monegal de Barcelona Televisió que s'emet per EL 9 TV els diumenges a la nit. Et poses al corrent del zàping del la setmana, et sents invitat a fer una mirada crítica a la televisió i acabes coneixent una mica un personatge que passa pel plató, contestant preguntes sobre tele que no acostumaria a contestar en gaires entrevistes.

I a més, té el valor afegit que tractant-se com es tracta d'una producció de telelevisió local -la més important, però local en definitiva-, la cartellera de personatges il·lustres que hi desfila és bastant impressionant. I aquí és on deu entrar el mèrit concret del seu conductor, en Ferran Monegal, amb anys d'ofici, de contactes i de coneixement de causa. Pel tema que ens ocupa, és pertinent recordar que hi han passat en Jaume Roures, president de Mediapro, i en Juan Luis Cebrián, conseller delegat del grup Prisa.

I aquí ve la qüestió: avui li faig un homenatge concret amb motiu que la Sexta s'hagi incorporat de nou a la plataforma digital del grup Prisa, l'enemic irreconciliable de Mediapro, que és la productora propietària de la Sexta. Uns i altres mantenien -i mantenen, malgrat tot- una guerra mediàtica i judicial pels drets del futbol, que ha revolucionat els horaris i l'oferta de transmissions en obert dels partits de lliga, només per destrossar-se mútuament en audiència i en ingressos pel sistema de pagar per veure.

El profeta Monegal va dir ja fa dies que això de la Sexta i Canal+ (Digital Plus, per ser més exactes) s'acabaria bé, perquè per sobre de les guerres d'uns i altres i ha un motiu fonamental que els acabaria unint: que tots dos arribaria un dia que no es podrien permetre el luxe de continuar perdent tants diners en aquest conflicte.

Aquest dia ha arribat, i en Monegal l'ha clavat. O sigui que felicitats, profeta.

Aquest dijous, ple comarcal amb pressupostos

ORDRE DEL DIA (comentat una mica)
Aprovació de l'acta de la sessió anterior (núm. 3/2008).
Aprovació del pressupost, bases d'execució i plantilla de personal per a l'exercici 2009.
Hi ha una retallada respecte al de l'any passat, més que res perquè cauen les transferències per a noves inversions.

Adhesió al Pla de pensions de promoció conjunta per a l'Administració Local de Catalunya.
D'acord amb el conveni dels treballadors, és el compromís d'empresa i treballador d'aportar part de les retribucions a un fons de pensió.

Preu públic del servei de menjador escolar.

Encara que no ho sembli és, a petita escala, una manera d'extremar precaucions davant la crisi. Davant del risc que hi hagi usuaris que no paguen, no tenir fixat un preu públic impedia, jurídicament, reclamar-lo per via executiva. Tampoc crec que amb això salvem el pressupost, però.
Augment de la participació en el capital de l'empresa Aigües d'Osona, SA.
El Consell Comarcal passarà de gestionar-ne el 8 a més del 50%, al costat d'Aigües Vic i SOREA. La tesi és que és lògica aquesta majoria ja que les instal·lacions que gestiona la societat són, de fet, del Consell.

Encomana de gestió del PRODEP i del BAT OSONA al Consorci d'Osona de Serveis Socials.
Traspàs de serveis vinculats orgànicament al Consell cap al Consorci.

Aprovació inicial del projecte dels col·lectors i l'EDAR de Sant Bartomeu del Grau.

Obres.
Acceptació de la delegació de l'Ajuntament de Vilanova de Sau en matèria de recollida de residus.
Res a dir.

Donar compte dels convenis aprovats per la Comissió Permanent del Ple.
Resolucions de presidència i gerència.
Moció sobre la transposició de la directiva 2006/123/CE de serveis en el mercat interior.

La presenta ERC, i ve a ser una defensa del model comercial català, també en la regulació de la implantació de grans superfícies.
Moció d'actuacions davant la situació de crisi econòmica.
També és d'ERC.

Moció sobre les plantes de purins.
També és d'ERC, i demana més lideratge per afrontar aquest tema també a mig termini.

Moció sobre les futures lleis territorials.

La presenta el govern com a refregit de la que es va aprovar a l'Ajuntament de Vic. Hi surt el concepte de cocapitalitat de la vegueria (dubto que sigui amb Sant Pere), i al Consell també hi ha afegit el de comarca. En Lluís Vila, alcalde de Prats de Lluçanès, diria que hi ha tingut molt a dir.

Moció de suport la declaració de l'ermita de Sant Sebastià com a bé cultural d'interès nacional.
Totalment d'acord.

Moció de suport a la declaració de la Festa dels Tonis de Taradell dins el catàleg de festes d'interès nacional.

Totalment d'acord, partint de la base que alguns requisits objectius deuen regular-ho.
Precs i preguntes i desitjos.

Bon Nadal i feliç any nou.

El RACC renya La Caixa

Ja sé que com a post no és gaire original, perquè al país deu haver-hi unes quantes desenes de milers de persones que deuen haver rebut el mateix que jo. Però el cas és que avui he obert una carta del RACC que criticava la Caixa perquè es veu que als usuaris de la targeta que tenen a mitges s'han trobat, de cop, que se'ls redueix la capacitat de crèdit que els donen. I el RACC, que no en sabia res, ho atribueix, de part de La Caixa, a la situació actual. Que suposo que vol dir la crisi. I que no es fia que els crèdits de la targeta de crèdit s'acabin pagant. M'ha fet gràcia, mira. Més que res perquè em pensava que La Caixa, el RACC, el Barça i Repsol eren el mateix. Es veu que no.

La planxa més gran de la meva vida

Avui que he llegit al diari que Jaume Cabré ha venut més de 100.000 exemplars de la versió alemanya de butxaca de Les veus del Pamano, m'ha fet recordar que davant seu vaig viure un dels moments més ridículs que m'he hagut d'empassar com a periodista. El vaig anar a entrevistar a casa seva, al Vallès Occidental, amb motiu del que llavors era el seu últim llibre. I en el moment de les presentacions em va dir: "Què? T'has llegit les galerades?". I jo li vaig contestar: "No, jo m'he llegit Viatge d'hivern, que és l'últim, no?".

Les galerades, com jo he sabut sempre més des d'aquell dia, són les proves d'impremta d'un llibre quan encara ha de sortir. L'editorial, en efecte, m'havia passat Viatge d'hivern en DINA 4 i mecanografiat, perquè encara s'havia d'editar.

Afortunadament, com que Cabré -a més de guionista de la mítica Estació d'enllaç-, és un gran melòman, vaig poder recuperar unes dècimes de dignitat parlant-hi de música clàssica, d'òpera, de la Simfònica del Vallès i de música montserratina del segle XVIII...

Decidim escriure

Això és un plagi, d'acord. És l'article que va publicar l'Avui d'ahir parlant del nostre demà

Municipis per la sobirania
Jordi Fàbrega / Alcalde de Sant Pere de Torelló / Decidim.cat


El 30 de novembre ens vam reunir a Barcelona més de 200 càrrecs electes locals d'arreu de Catalunya per constituir el moviment Decidim.cat. Ara ja som 1.100 regidores i regidors, alcaldes i alcaldesses, també amb adhesions de la resta dels Països Catalans. Per la seva dimensió, és una ocasió històrica en què s'aglutinen tants càrrecs de l'àmbit local, més enllà dels partits i a partir d'una convicció compartida, amb un objectiu clar: construir un procés democràtic per poder convocar els nostres ciutadans a decidir lliurement quin futur volen -volem- com a poble.

Ho fem des de la transversalitat de forces polítiques (ERC, CDC, UDC, PSC, ICV, EPM, CUP, independents...) i a partir del nostre compromís municipal. Estem convençuts que és des de la vertebració dels territoris, pobles i ciutats del país que s'ha d'enfortir la nostra construcció nacional.

Trenta anys després de la restauració democràtica, l'Estat espanyol continua sense reconèixer el dret a l'autodeterminació. L'Estatut i la seva reforma han estat una vegada i una altra estroncats des del govern de Madrid. I ara, en un context de crisi sense precedents que ens dibuixa un horitzó incert, Catalunya continua pendent d'un nou sistema de finançament que ens ha deprimit el procés i que ho farà encara més, segurament, quan es concreti.

Quan nosaltres, com a poble, no podem fer les nostres pròpies polítiques per incidir en els problemes i reptes directes dels nostres ciutadans; quan correm el perill de ser arraconats per l'Estat i, a sobre, caiem en l'autoodi en lloc de buscar la unitat pel molt que ens hi juguem...

Quan es prioritzen els interessos de partit per davant de les urgències que té el nostre país i el seu futur, els alcaldes i regidors de Decidim.cat, per sobre de sigles i de consignes, ens mobilitzem perquè hem de dir que ja n'hi ha prou. Si no se'ns deixa decidir, podem decidir fer-ho igualment perquè així ho entenem com a acte de llibertat i d'afirmació democràtica, exercint un dret reconegut internacionalment.

Ens cal unitat d'acció perquè estem segurs que un sol partit, ni tan sols un determinat govern, no ens conduirà a un procés d'emancipació nacional si no és amb el suport d'una societat civil organitzada i convençuda. I és aquí on els ajuntaments podem ser els primers instruments per treballar en aquest camí. Disposem d'una escletxa legal que ens ha de permetre, previ acord dels nostres plenaris, obrir un procés participatiu per demanar als nostres veïns i veïnes què opinen sobre l'autodeterminació. No hem fet el mateix per escollir el color de la façana d'una escola o per si mantenim les xemeneies d'una antiga central tèrmica? La mobilització crea estat d'opinió, i l'estat d'opinió crearà consciència. És un primer pas que, plantejat de manera conjunta, ha de contribuir decisivament a tot això.

La resposta de l'Estat ja la coneixem. Ja l'hem vist davant del referèndum convocat per Ibarretxe. Però hi ha altres possibilitats per fer entendre a la nostra gent la importància del dret a decidir. Un dret per definir i executar uns objectius nacionals al marge d'un Estat caduc que ens demostra que és incapaç de mantenir els seus compromisos amb Catalunya i que ni surt a defensar-la quan sectors encara més caducs que el mateix Estat la situen com a paradigma de la insolidaritat. No hem de decidir res, davant d'això?

El caçador caçat

Sento admetre que ho vaig llegir a la versió digital de l'ABC, però a vegades hi passo mentre navego -a veure què en diuen d'en Joan Tardà, per exemple-, i aquest cap de setmana n'explicaven una de bona. L'SGAE, que vol dir Societat General d'Autors i Editors, ha estat condemnada a pagar més de 60.000 euros (61.101, en concret) a una família andalusa per haver enviat un espia a filmar al seu ball de casament. I no per encàrrec de l'exnòvio de la núvia, sinó de l'SGAE, que volia proves per demostrar que el restaurant muntava balls de casament sense pagar el cànon musical a la societat d'autors.

El cas és que, oportunament assessorada, la parella en qüestió va demandar l'espia de l'SGAE -bastant dolent com a espia, segons tot sembla indicar- per intromissió al dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, de la qual sembla que quan l'espia filmava no hi havia gaire gent que acabés de ser conscient de com la tenia. Al final, el que l'SGAE ha acabat recaptant ha estat força menys del que li tocarà pagar com a multa. I el jutge no ha admès el vídeo en qüestió, perquè va ser fet sense consentiment exprés dels seus protagonistes, la qual cosa l'invalida com a prova.

Ja fa temps que penso que al paper de l'SGAE s'hauria de revisar molt a fons des del moment que la protecció dels drets d'autor -que s'han de defensar, malgrat tot- s'ha vist desbordada per la multitud d'escletxes que ens dóna la societat multimèdia. Ens fan pagar per tocar Los pajaritos però, mentrestant, des de l'ordinador de casa ja ens podem descarregar en alta resolució l'última pel·lícula de James Bond. Em sembla que ja estem pagant un cànon per cada cedé verge a canvi dels que prostituïm amb les còpies pirata. I quan, com a ajuntament o com a entitat, muntes la projecció d'una pel·lícula o d'un documental sense cobrar entrada -només faltaria-, has de patir per si seràs descobert o et caurà algun puro, mentre la mateixa pel·lícula o el documental se l'han empassat milions de persones a tot el món, des del Youtube o l'Emule, sense ni tan sols agrair-ho a ningú.

No sé si m'explico. S'ha de buscar la manera de protegir els drets d'autor, d'acord. Però també d'acord amb el sentit comú. No?

Falta d'arguments

L'altre dia, anant a buscar el diari, em vaig trobar amb una escena que sol ser habitual. Una mare fent cua a la caixa per pagar el seu, i el fill a darrere amb una revista infantil que incloïa, de promoció, una pistola d'aigua. Li estava demanant que l'hi comprés, i la mare li deia que no. Quan insistia, la mare li continuava dient que no, i quan insistia encara més, la mare li deia que "ja saps que el papa ha dit que no". Al nen en qüestió no li posaria més de cinc anys. Aquí el mèrit del moment que passo a explicar:

Perquè el nen continuava institint, i la mare dient que "el papa diu que no". Al final, fart d'una insistència que ja tenia clar que no portaria enlloc, el nen va dir: "El papa diu que no, però ho diu perquè sí; i això no és un argument". De veritat que és literal.

La gent que fins llavors havia seguit l'escena amb certa discreció no va poder evitar riure una mica. I la mare, que en el fons també, davant del fill va quedar una mica trasbalsada. Gairebé s'hauria merescut la pistola d'aigua...

Aprofito aquestes ratlles per felicitar de tot cor el guanyador del premi Carlemany, una de les persones més agradables que he tingut la sort de tractar, i que s'acaba de situar a primera línia dels talents literaris més importants del nostre país. Moltíssimes felicitats, Antoni Pladevall!

Agent secret

Perdó pel retard. És que ahir va ser el meu sant i tot el dimarts me'l vaig passar preparant-lo, i no vaig poder complir el que havia promès respecte al meu bloc. De fet, és una anècdota que vaig viure diumenge a Barcelona, al mateix hotel on fèiem el dinar per decidir. Sortint, al vestíbul de l'hotel, hi havia un cartellet amb una fletxa que deia Sporting de Gijón. Anava cap a una saleta. Aquella tarda jugaven contra l'Espanyol. Eren gairebé les 4 i el partit era a les 5, de manera que era difícil que me'ls trobés encara en plena xerrada tècnica.

Me n'hi vaig anar, vaig entrar, i encara hi havia posades les cadires, la taula, un televisor i un aparell de DVD. I una pissarra amb un bloc de paper d'aquells gegants, com els que omplia en Palomino a TV3. Hi havia apuntada el que semblava una alineació -el que es veu a la foto-, i al paper d'abans n'hi havia una altra que semblava la que presumien que seria la de l'Espanyol.

A la sortida de l'hotel, vam coincidir amb un grup de seguidors de l'Sporting, els vaig ensenyar la foto i, efectivament, van dir que era l'alineació i que estaven contents que sortís un tal Camacho a l'equip titular.

Després del partit, em vaig sentir culpable. Potser, si l'arribo a enviar a en Tintín Márquez abans que es fes pública, hauria pogut canviar l'equip i avui encara seria entrenador de l'Espanyol.

Plataforma pel deure de decidir

Molt bé. Un cop decidit dinar, em decideixo a reprendre el meu bloc després de massa dies sense contacte. Són dies de feina, de festes pel mig i de sensació de no atrapar gaire res. Per això em feia por, fins i tot, no poder anar al dinar d'ahir de la plataforma Decidim.cat. Hi vaig acabar anant, entre altres coses, perquè així vaig trobar tema per escriure al bloc. (I saber abans que ningú l'alineació de l'Sporting de Gijón, que explicaré demà).

Demano perdó per si em descuido algú de la delegació osonenca, però no conec totes les cares possibles. Ens hi vam trobar gent d'ERC (Josep M. Freixenet, Jordi Casals, Joan López), de CiU (Josep M. Masramon) i de l'Entesa (Jordi Fàbrega, Pep Vilar, Dolors Rustarazo, Jaume Vilella i jo mateix).

El dinar d'ahir, en un hotel de la plaça d'Espanya (ja és mala sort, també), era el primer acte oficial de la plataforma Decidim.cat, que en certa manera es pot definir com la germana política i també germana petita (va néixer pocs dies més tard) de la Plataforma pel Dret a Decidir. De fet, al dinar hi va assistir la Mònica Sabata, una de les portaveus de la plataforma cívica.

Decidim.cat no té altre objectiu que buscar la unitat d'acció de tot el municipalisme català per reivindicar, i exercir des de les escletxes legals que ho permetin, el pronunciament del poble de Catalunya sobre el seu dret a decidir. "Que no és un dret, sinó un deure!", va reflexionar en veu alcalde l'alcalde de Cerdanyola del Vallès. Antoni Morral.

Abans del dinar, vam tenir la significativa intervenció de dos regidors de l'Ajuntament de Barcelona: en Quim Forn (CiU) i en Jordi Portabella (ERC). Ricard Gomà, que s'hi va adherir per escrit, va delegar la representació d'ICV al ja citat Morral perquè era de viatge, com també Xavier Trias. I dic que és significativa la intervenció dels tres grups perquè també ho és la no intervenció, ni la no representació, del PSC.

Van tancar l'acte l'alcalde de Castellterçol, Manel Vila (CiU), i el de Sant Pere, Jordi Fàbrega (EPM), dos dels impulsors de la iniciativa. Fins ara, més de 1.000 -però que no arriben a 1.100, per entendre'ns- càrrecs electes del país s'han adherit al manifest fundacional de la plataforma. "Som 8.000 càrrecs electes a Catalunya, de manera que encara queda camp per córrer", va dir Fàbrega. La representació ja és pràcticament de la meitat dels més de 900 municipis de Catalunya, des del més gran, Barcelona, fins al més petit, Sant Jaume de Frontanyà. I és també la primera vegada a la història que, dins l'ampli espectre polític de la plataforma, tants càrrecs electes catalans es posen d'acord en un repte comú.

Tots els ponents van animar-nos a fer proselitisme de la causa i a deixar clar als nostres conciutadans el molt que s'hi juga el nostre país en el futur més immediat. Tant en la sentència del Constitucional sobre l'Estatut com en el context de crisi que no és només econòmica, sinó també social i de valors. En un escenari com aquest, el municipalisme no pot deixar de banda que és també país. I que des de la proximitat que representa al país més real, el de cada dia, n'ha de ser un dels principals motors.