31.8.12

Quina misèria, Serafín



[Article publicat a EL 9 NOU el 31.08.12]

Francesc Escribano, que va ser cap de programes de TV3, recordava temps enrere en un article que la cèlebre cita d’Andy Warhol “en el futur tothom podrà ser famós durant 15 minuts” s’havia convertit, amb la TDT i l’atomització de l’oferta televisiva, en una altra de no menys celebrada del periodista i investigador britànic Ben Goldacre: “En el futur tothom podrà ser famós per a 15 centenars de persones”.

Ho deia en el mateix article en què tirava per terra un altre dels mites que corren sobre els continguts televisius: que atenen a les demandes de l’audiència. Si fos així, afegia, un cap de programes no pararia de rebre trucades i missatges de l’audiència per demanar determinats continguts a la televisió. I això no passa.

L’espectador consumeix i s’adapta a l’oferta que rep, i són en tot cas els creadors de continguts els que tenen la primera i última responsabilitat sobre allò que cal oferir. De manera que l’oferta no s’acaba concretant en base a l’audiència, sinó sobretot a la competència. I això tanca el cercle, limita la pluralitat i empobreix el mitjà.

I aquesta setmana hem estat testimonis gairebé per força de fins a quin punt el tenim d’empobrit, el mitjà, quan la tragèdia dels nens morts a Córdova s’ha convertit en una marató de despropòsits a les principals televisions privades espanyoles. I convidant a tertúlia de plató de teleporqueria -públic inclòs- el cap de la investigació policial, en “Serafín” –sí, així, amb el nom de pila-, com si fos el xofer de la Duquesa de Alba per demanar-li si fa pudor de peus quan es descalça al cotxe.

S’escudaran amb les dades d’audiència i en Serafín haurà estat famós no pas durant 15 minuts, sinó 15 hores seguides ni que fos per la pena que feia. Però jo m’escudo en la tesi de Francesc Escribano: cap dels milions d’espectadors que van seguir aquests programes, especialment els de Tele 5, hagués fet la més mínima queixa si no se n’hagués fet ni un.

D’aquí ve la irresponsabilitat d’uns programadors que veient perduda la batalla per la dignitat del mitjà, l’han convertit en abocador de la seva pròpia ruïna. 

25.8.12

La retallada que convé



[Article publicat a EL 9 NOU el 24.08.12]

Se’m fa difícil apuntar aquí algunes consideracions sobre els excessos de l’aire condicionat quan: 1) Venim de cinc dies d’una calorada insuportable. 2) Jo no hi era, i dono fe que allà on era només deuen condicionar l’aire quan ha d’anar a l’alça, altrament dit calefacció. L’aigua ni tan sols són a temps de condicionar-la: els en cau tanta que la tenen estancada i avorrida per qualsevol forat, ni que sigui de 37 quilòmetres de llarg. 

Llegia fa uns dies que en països com la Xina o l’Índia la venda d’aparells d’aire condicionat s’incrementa un 20% cada any. I que a aquest ritme, sumant-hi la nostra pròpia obsessió per fabricar-nos hivern a ple estiu, arribarem al 2050 amb els aires condicionats generant el 27% de l’emissió de gasos amb efecte hivernacle a escala planetària. Diu que és la factura ambiental que hem de pagar per no continuar foradant la capa d’ozó, que era el que passava fins ara i ha fet prohibir alguns components d’aquests refrigerants domèstics per evitar-ho. A costa d’emetre més i més perjudici als gasos per a l’escalfament global, però. Allò que segons els governs no passa i segons les oposicions no para de créixer. 

Mai hi havia hagut tantes al·lèrgies com quan hem tingut la necessitat d’esterilitzar-ho tot, exigir la traçabilitat de tot i prendre precaucions davant de tot fins a límits ridículs. I mai com ara havien existit tants refredats i irritacions de coll per culpa dels aires condicionats que ens obliguen a travessar mitja dotzena de microclimes diaris, produïts segurament per mitja dotzena de sistemes diferents.

De tan bé que volem estar ens acaben apareixent tots els mals quan sortim de la bombolla on amaguem prevencions, manies i proteccions irracionals que ens acaben fent fràgils i vulnerables com mai ho havíem estat. Com els aires condicionats, que mentre ens refreden la vida, ens escalfen el cap (almenys a mi) i el futur del planeta.



19.8.12

Cafè amb guarnició



[Article publicat a EL 9 NOU el 17.08.12]

M’arriba que, aquesta setmana, una persona propera a mi –tot i que no pas en edat– ha fet una temptativa d’intent de deixar el Cacaolat de sempre per prendre’s el primer tallat de la seva curta vida, de moment. Es veu que hi ha testimonis fins i tot gràfics que certifiquen que l’experiència no va anar bé, tot i que per edulcorar el moment, l’inductor de la prova li va permetre una sobredosi de sucre, suposo que per evitar el desagradable gust del cafè.

I aquí entro en el tema, amb una pregunta per a no apassionats: té essencialment mal gust, el cafè, per sibarita, reconfortant i addictiu que sigui el costum de fer-ne com a mínim un cada dia? És bo, realment, el cafè amb gel de cada estiu pel qual jo encara no m’he acabat de decidir mai del tot? Ho dic per aquesta tendència cada vegada més estesa –cada vegada a més llocs, bàsicament– d’acompanyar-te el cafè del bar amb un bombonet, una galeteta o, fins i tot, un gotet d’aigua per donar-hi, aparentment, allò que vol semblar un punt de distinció, però que vés a saber si no indica, més aviat, haver d’admetre que un cafè sol és massa abrupte i contundent com per no haver-lo de dissimular d’alguna manera.

Un bombó o una galeteta endolceixen el cafè i el ritual de prendre’l. Com aquell amic que tinc –avui marxa d’hora de viatge; no crec que ho vegi, això– que cada cop que fuma ho fa amb un smint a la boca perquè així la té fresca i sana i aromatitzada i sembla que fins i tot el fum se l’empassi fred. O, en un altre nivell, aquell entès que davant l’elogi de qui acompanya un got de vi negre amb una tapeta de formatge, més que agrair el formatge sospita que el vi no val gaire res, i d’aquí el tros de formatge perquè no es noti.

Personalment, el cafè m’agrada i la galeta que m’hi posen me la guardo. Però jo també he tingut el meu procés d’aprenentatge. El primer dia que de petit em van oferir un tallat vaig dir que sí pensant que era un tros de pastís. I mira...   



10.8.12

No vindrà d'aquí


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.08.12]

Si no recordo malament, durant els primers instants després de la cursa dels 100 metres dels Jocs de Londres –que és una bestiesa de temps, venint d’unes Olimpíades–, s’havia donat a Usain Bolt una marca de 9 segons i 64 centèsimes en la seva cursa. Fins que moments després es va retocar el marcador i se li va rebaixar una centèsima, fins a les 63, que és una altra bestiesa. O sigui que la diferència respecte al rècord mundial que té ell mateix de 9.58 se li va rebaixar de cop un 16,7%, que Déu n’hi do.

Partint de la base incontestable que Bolt és una llegenda viva de l’atletisme i un monstre de la velocitat, el que poso en dubte la capacitat humana i fins i tot tecnològica de mesurar de manera verificable, contrastada i extrapolable el lapse de temps d’una centèsima de segon. He estat tota la setmana intentant comptar fins a 100 durant un segon i no me n’he sortit. He mirat de fer-ho amb un comptador de persones que tinc a l’Iphone i no hi he sigut a temps. No passo de tres, bàsicament. I em pregunto si l’impuls òptic o electromagnètic que deu activar-se quan l’atleta arrenca a córrer, i el que es torna a activar quan deixa de fer-ho, arriba veritablement al nivell de precisió de calibrar el matís d’una centèsima de segon. Més que res perquè amb sis centèsimes menys, que d’un lloc o altre es podrien treure dissimuladament, Bolt hauria superat el seu propi rècord mundial i Londres s’hauria convertit per uns quants anys en la meca de l’atletisme. Un gran honor.

Perquè ha d’arribar algun dia que la marca dels 100 metres llisos sigui objectivament impossible de rebaixar, ni que sigui perquè, per anar d’un punt a un altre, algun temps s’hi ha d’invertir. Clar que, segons les matemàtiques, d’un punt a un altre no s’hi arriba mai, perquè abans d’arribar-hi has de recórrer sempre la meitat, i de meitat en meitat és materialment impossible aconseguir la distància zero entre dos punts.

Perdó... És el que té a vegades escriure articles a l’agost. 


3.8.12

Més que una vergonya




[Article publicat a EL 9 NOU el 03.08.12]

La propera vegada, la Federació Catalana de Futbol haurà de fer com l’Hamburg. Si muntes un partit perquè et vingui el Barça, li busques una data a mida, un torneig de nova creació amb tota la pompa, poses el president de la Generalitat al mig de la foto el dia que el presentes i vols no arriscar-te que el rei del mambo t’acabi aixecant la camisa, fes-li firmar un contracte: si no juga en Messi, 400.000 euros de multa; si no ho fan l’Iniesta o en Xavi, 250.000; si no ho fa en Piqué i no hi canta la Shakira per compensar-ho, 250.000; si no ho fa en Cesc, 100.000, i si no ho fan la resta de titulars de l’última final de copa que sí que es prenen seriosament, que és la del rei, 75.000 euros per barba. Com que segurament és el que passarà, pots acabar fent un milió d’euros de caixa, que com a Federació et resol una vuitena part del pressupost de tot l’any.

L’únic risc és que el Barça, que quan li convé és més que un club també en garreperia nacional, et digui que no firma i que no juga, confiat que el país sencer buscarà una altra data perquè el rei del mambo que tant s’estima el país i el seu futbol pugui buscar un forat a la seva atapeïda agenda de compromisos per disputar el partit ni que sigui jugant la primera part un dimecres al vespre i la segona el dijous de la setmana següent, no fos cas que els jugadors es cansin per tan poc motiu.

Una vegada, al xiringuito de la festa major del meu poble hi debutava un grup de música que es va dissoldre abans del bolo perquè es van barallar entre ells durant les proves de so. Sempre més ens ha quedat la incògnita de com els hauria anat. Una carrera meteòrica, i mai millor dit, com la de la Supercopa de Catalunya, que el Barça s’ha encarregat d’aniquilar abans de néixer. Una falta de respecte pel futbol català, pel seu públic i pels seus propis aficionats, finalment abocats a aplaudir el gest de l’Espanyol cap a la Supercopa, el Nàstic i el Manlleu.

Sóc del Barça, però de veritat que a vegades me’n penedeixo.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat