International Vic Airport

Els que em coneixen una mica ja saben que m'agraden els avions, tot i que no en tinc cap bàsicament per problemes d'aparcament. Ara, la delegació d'Osona de la Cambra de Comerç de Barcelona acaba de proposar que la comarca aculli l'aeroport per a jets i avions petits, perquè de terreny, a la plana, no en falta, i com a plana que és, millor per als avions.

No hi entenc absolutament gens, i sé que els avions disposen d'un sistema remot anomenat ILS que et permet aterrar sense cap problema enmig de la boira, per espessa que sigui i per molt que el qui seu al costat de l'ala ni tan sols la vegi. Pel poc que hi entenc, és interessant que el mateix sistema el tingui l'aeroport en qüestió, perquè si només el porta l'avió el més probable és que només pugui aterrar una sola vegada, i vés a saber a quina banda de la pista, de l'aeroport o de la comarca.

Llàstima que la idea no hagi sortit abans. A Sant Pere tenim un tros força pla a l'entrada, al costat de la casa de la Guàrdia. Si hi féssim un aeroport seria l'aeroport de la Guàrdia, i amb aquest nom només hi hauria a tot el món els aeroports de Sant Pere i de Nova York. El que passa que ara hi ha un polígon industrial i ja no ens hi cabria.

Suposo que l'Ajuntament de Vic s'apuntarà a la idea i hi podrà destinar un regidor de barri. Més que res perquè entre jets privats segur que de tant en tant ens hi caurà del cel (és un dir) algú important. Així el podrà acompanyar a la terminal internacional per connectar amb el tren llançadora sense conductor Centelles-Ripoll, que s'obrirà com un ascensor, com el d'Stansted de Londres, per pujar directament al vagó i deixar-te al centre de Barcelona en menys de mitja hora. No en va, la connectivitat ferroviària i la seva eficiència contrastada és un dels grans actius de la nostra comarca i ha de donar molts punts a la candidatura.

A mi, si s'acaba fent, m'agradaria treballar-hi dels que xerren per megafonia. Per set o vuit o nou avions que hi deurien passar cada dia, viuria la mar de bé. Perquè a partir de 10 es veu que ja són dos a xerrar.

Joan Barril té menys audiència que un mort

Segueixo habitualment el portal e-noticies. Gairebé instintivament hi passo cada dia, més per xafarderia que per res més, perquè aquell punt de picardia política i de confidencial que havia tingut en els orígens l'està perdent cada vegada més per fer, simplement, de caixa de ressonència interessada de les notícies que molt sovint són d'altres.
Ja em perdonaràs la broma macabra, però és que avui n'han fet una de molt grossa (que encara ho és més en la mesura que ells també magnifiquen les planxes alienes). Comentant les dades de l'EGM, destacaven l'alarmant pèrdua d'oïents de Catalunya Ràdio, que només aguanta com a líder els matins, i deien que en Llucià Ferrer ja va tercer a les tardes. Com en Joan Barril, que amb el seu Cafè de la República queda tercer per darrere de "Carlos Lamas (SER) i César Vidal (COPE)". Suposo que es deuen referir a Carlos Llamas, que fa exactament set mesos que és mort, i des de llavors li ha estat impossible presentar el programa.
Si fins i tot així Joan Barril li va per darrere en audiència, més val que es dediqui a escriure metàfores.

Els he enviat un comentari que no sé si publicaran, o preferiran canviar directament la informació. Si ells actuessin de la mateixa manera respecte a allò del que fan burla sobre determinats mitjans o personatges que tenen entravessats, es quedarien sense poder escriure de gairebé res.

Coses que passen.

Bosses a les escombraries

No sé si t'has preguntat mai quantes bosses de plàstic es gasten cada dia a la Xina. Jo tampoc, però ahir en parlava l'Avui i encara ho estic interioritzant: 3.000 milions. Surt a 2,3 bosses per habitant i dia, que com a mitjana tampoc és res de l'altre món, partint de la base que la Xina sí que és una mica un món a part. El reportatge donava dades curioses sobre com se les empesquen en alguns països per reduir el consum de bosses d'un sol ús, ja que no fan un gran favor al medi ambient ni en la seva producció ni en la seva destrucció. A Catalunya, es veu que el 2012 s'han d'haver reduït en un 50% les bosses de plàstic que es donen als clients: ara estem a 10 milions per setmana. Les mateixes que Bon Preu es proposa deixar de distribuir en un any, ara que ha començat un pla pioner per substituir les bosses d'un sòl ús per recuperar cabassos, carretons de rodes i bosses compostables. El 2007 van repartir 51 milions de bosses, la majoria de les quals te les trobaves fàcilment obrint la tapa d'un contenidor de rebuig embolicant escombraries.

Seria interessant, per exemple, saber quantes bosses d'escombraries es venen actualment en relació a les que es podien vendre uns quants anys enrere. Diria, pel poc que hi entenc, que fins i tot hauran baixat. Perquè la majoria de bosses d'un sol ús n'acaben tenint, com a mínim dos: portar-te la compra a casa i treure'n la porqueria, sense tenir present que la bossa en qüestió també és una mica porqueria i hauria d'anar al contenidor de tapa groga, per reciclar.

A Singapur, les bosses d'un sòl ús estan prohibides. Si te'n veuen fer una et poden multar amb una sanció d'entre 1.700 a 8.500 dòlars. A la Gran Bretanya es distribueixen cada any 13.000 milions de bosses als supermercats, i el Govern ja ha dit que si això no baixa es fixarà un impost. A l'Estat espanyol s'està a la ratlla dels 10.500 milions anuals, però el govern no acaba de dir massa res. (Això no ho deia l'Avui, però ho dic jo). A Irlanda, es paguen 15 cèntims d'euro per bossa i amb això han aconseguit reduir-ne més del 90% l'ús. Veig a venir que aquí acabarem igual.

Per cert, aprofito per recordar al govern del Consell Comarcal d'Osona que una de les nostres primeres propostes com a grup d'ICV-EPM va ser la de crear un observatori del reciclatge a la comarca, per saber cada mes, o cada trimestre, quin índex d'eficiència tenen els nostres municipis a l'hora de gestionar els residus i la seva classificació. Ho dic, bàsicament, perquè pràcticament nou mesos després encara no en sabem res. Desitjo que no hagin llençat la proposta, o com a mínim que només hagi estat per reciclar-la.

La ignorància d'Arturo San Agustín

Cita: A l'esmorzar del president Montilla, els dos barrets que destacaven més eren el barret d'un comte que, encara que no l'hi preguntin, sempre diu que és comte, i la barretina d'un ciutadà sens dubte pacífic que, al dur un bigoti idèntic al de Hitler, provocava en algunes ànimes sensibles un cert desassossec. No sé si el bon home li fa algun favor a la causa catalana.

(Crònica d'Arturo San Agustín a El Periódico)

Aquest home amb bigoti de Hitler és l'alcalde d'Ogassa, Ramon Tubert, conegut entre altres coses perquè ha fet més de 20 anys d'alcalde i perquè la seva barretina, els seus embotits Tal·lara i la seva bonhomia fa tots aquests anys, i més, que els passeja per tot el país i no només pels esmorzars institucionals on els periodistes com San Agustín van a buscar alguna crònica presumptament simpàtica per fotografiar la recepció de Sant Jordi.

En la crònica d'avui, aquest periodista il·lustre del Periódico fa bastanta pena. Entre altres coses perquè, com a periodista que és, si li sobta trobar-se amb un personatge pintoresc enmig d'una recepció oficial, el primer que podria fer és preguntar-li qui és. A no ser que els senyors de Barcelona, com tantes altres vegades, només es mirin la resta del país com un pessebre vivent carregat d'estereotips i de personatges irrellevants dels que poder fer caricatura.

Avui he descobert que Arturo San Agustín és, ni que sigui també, un ignorant.

Sant Jordi

Foto: Parada de llibres a la Festa de la Primavera de Sant Pere (osona.com)

Acabo d'arribar a casa (aquest 22 d'abril al vespre) i m'he trobat a la bústia un paquetet bastant consistent del Consell Comarcal. No podia ser cap acta de cap ple, perquè fins ara ja n'hem fet de llargs i de pesats, però de moment no les enquadernen. Estava embolicat amb paper de regal. No faig anys, ni és el meu sant, ni m'havien convidat a cap amic invisible amb motiu de res. He obert el paquetet i m'he trobat amb el llibre dels 40 anys de l'Associació Sant Tomàs. Els textos són d'en Miquel Erra, un dels autors més mediàtics que conec -o potser, millor, un dels autors mediàtics que més conec-, i la majoria de fotos d'en Pere Tordera, a qui fa temps que no veig però a qui saludo des d'aquí convençut que difícilment ho arribarà a saber. És Sant Jordi. M'agrada el detall, el tema, i el llibre.

Aprofito per saludar a tots els Jordis i Jordines -n'hi ha que avui tenen festa doble a casa; almenys jo en conec un- i a desitjar a tothom una bona diada del llibre i de la rosa. No sé si des d'un bloc d'internet és la millor manera de fer-ho. Tampoc sé si està estudiat fins a quin punt els blocs d'internet estan traient hores de potencials lectors de llibres, o si simplement per una qüestió d'economia també n'estan traient compradors.

He d'admetre que la primera vegada que em van dir que m'havien enviat una rosa per internet no ho vaig entendre. I també recordo que quan en Vicent Partal em va rebre ja fa molts anys en un despatx -que era exactament una taula amb un PC- per explicar-me vilaweb, vaig haver d'escriure un reportatge sencer sense haver entès absolutament res del que m'havia dit. Se'm feia difícil acceptar que algú com ell hagués deixat la direcció d'El Temps per embrancar-se en una història tan temerària, solitària i arriscada com aquella. Sort que el món no depèn de mi...

Fa mesos que tinc descarregada al meu disc dur, des d'osona.com, L'hora quieta, de la M. Dolors Farrés, i no l'he ni obert. Ella ha tingut temps de presentar-la al Sant Jordi, reescriure-la, escurçar-la, quedar finalista, publicar-la i presentar-la amb un títol imposat pel màrqueting. Ara no sé si comprar-la o obrir un pdf. Però és un dels que m'agradaria llegir. Perquè la M. Dolors Farrés va ser la meva primera jefa quan jo vaig començar de periodista com a corresponsal de l'Ausona. M'agafava les cròniques per telèfon.

En un dia com el de Sant Jordi et vénen sovint imatges d'aquestes. I ganes de fer un llibre. El que passa és que si hi poso el mateix interès que a llegir els dels altres, no tinc res a fer.

De moment, que tinguis una bona diada!

P.D. Per cert, avui l'escola de Sant Pere obre les portes a tothom, a la tarda, per poder sentir poesia i cançons, veure la mostra de poesia visual i participar en un mercat solidari de llibres de segona mà. S'hi podrà entrar a partir de 2/4 de 4 de la tarda.

Continuem arrencant arbres

Dies enrere vaig dedicar un post a la plantada d'arbres de Catalunya Ràdio per dir que tampoc estaria malament plantejar algun dia que se n'arrenquin d'allà on en sobre, que tan ecològic és una cosa com l'altra. Va sortir referenciat al diariforestal.com, cosa que agraeixo, i d'allà n'ha sortit el comentari d'un expert que hi reflexiona i hi aporta més informació. També li dono les gràcies per estirar el debat i et transcric el missatge sencer, perquè hi vagis pensant.

(...)

Tallar arbres no és dolent, l’ús de fusta i d’altres productes forestals generalment és més sostenible que el d’altres productes sintètics, no queden boscos “verges” a Catalunya, els terrenys forestals tenen propietari (la major part de les vegades privat): Sembla mentida que es continuï amb molts perjudicis com el de què la gestió forestal és dolenta per a la conservació de la natura! A Catalunya la superfície forestal augmenta i, sobre tot, es modifica l’estructura dels boscos. La principal amenaça pels boscos catalans és l’abandonament de la gestió que, en moltes ocasions, provoca desequilibris importants. La manca de rendibilitat econòmica de moltes activitats tradicionals (aprofitaments ramaders, de fusta i llenyes) ocasiona el seu abandonament, la qual cosa afavoreix que els boscos evolucionin cap a estructures més tancades. A més d’augmentar el risc d’incendi forestal (i, sobre tot, les dificultats per controlar-lo) els boscos es tornen més sensibles a altres pertorbacions (plagues i malures, sequeres,…). Aquest efecte serà més important si tenim en compte l’actual marc de canvi climàtic (augment de les temperatures i de la irregularitat de les precipitacions). Tot i que la societat valora cada vegada més els valors ambientals i socials dels terrenys forestals no es poden oblidar els seus valors econòmics. En primer lloc perquè també són importants (torno a recordar que més del 70% dels terrenys forestals són de propietat privada!), però també perquè per tal que els boscos mantinguin els seus valors ecològics resulta imprescindible una gestió que no és sostenible en termes monetaris: per garantir la conservació de determinats valors naturals, per afavorir l’evolució progressiva de determinats ecosistemes, per gestionar un espai protegit són imprescindibles uns recursos econòmics i humans que, de vegades no es tenen en compte.

Finalment, vull afegir tres tòpics:

• La conservació dels recursos naturals no es pot desvincular del desenvolupament rural (principi quart de la declaració de Rio).
• La gestió forestal sostenible pot contribuir activament a l’equilibri territorial
• Els terrenys forestals són part de la infraestructura bàsica d’un país

Jorge Heras Dolader, enginyer forestal i cap de la Secció d’Aforestació del Servei de Gestió Forestal (DG Medi Natural-DMAH).

Perillen les caixes petites?

Foto: Osona.com

Aquest cap de setmana ha estat intens. Entre la reunió de la permanent d'Entesa i la Festa de la Primavera que hem fet a Sant Pere, que ha anat molt bé però ens ha fet patir molt -pel temps, bàsicament-, ha estat de tot menys de descans. Per això la foto que il·lustra aquestes ratlles no és a La Granada, sinó de Sant Pere, on vam tenir l'actuació de l'Esbart Dansaire Castell de Tona com a colofó final d'un matí plujós però, potser per això, amb un pavelló més animat que mai i ple de gent.

De la reunió de La Granada me n'emporto dues impressions. Primera, una de les misèries de la política: un flamant centre cívic que es va inaugurar a l'abril de 2007, impulsat per l'anterior govern municipal, i que amb el canvi d'Ajuntament després de les eleccions s'està morint de sentiment perquè l'han deixat tancat. El van criticar mentre es feia i ara no se'l volen sentir seu. Acull, provisionalment, les visites del metge mentre fan obres al consultori. Però el bo del cas és que primer s'havien plantejat, fins i tot, traslladar les consultes al poble veí de Santa Fe. En resum: 1.300 metres construïts i 1,5 milions d'euros invertits que, ara mateix, no estan servint per res.

La segona impressió és la diagnosi que des de l'Entesa podem tenir de com analitza el govern la situació del país, en la mesura que es comparteixen, també, reunions amb la coalició (ICV-EUiA). I no parlo de la situació partidista del país, que prou que m'hi he referit, sinó de la situació, per exemple, econòmica. Hi ha alguns índexs que comencen a ser alarmants: les previsions de creixement s'estan revisant cada cop més a la baixa, el nivell d'endeutament dels ciutadans de Catalunya és superior al de la mitjana europea, la regressió econòmica continuarà fins al 2009-2010 i es preveu que, a partir de llavors, passaran no menys de sis o set anys per recuperar la situació actual.

La crisi no és immobiliària, sinó estructural. I quan el sistema financer que aguanten les entitats d'estalvi comença a tremolar, la sensació de crisi deixa de ser sensació i es converteix en obsessió. En aquest context, l'horitzó que les petites entitats d'estalvi deixin de tenir massa crítica per sostenir la seva xarxa d'oficines sembla cada cop més proper, i el fantasma de les fusions i les absorcions torna a sonar amb insistència. Les grans corporacions tindran l'opció de cruspir-se les petites oficines que es podien mantenir mentre mantenien hipoteques. Si no hi ha hipoteques, no hi ha estalvis i no hi ha clients, la cadena trontolla i les entitats també. I davant del temor de la falta de liquidesa d'algunes entitats, els clients també hi poden acabar perdent la confiança, retirant-ne els diners i, per tant, agreujant la fràgil liquiditat.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ja ha advertit que si no s'actua preventivament de cara a la població, estimulant més l'estalvi que el consum, perilla el sistema i que acabin apareixent revoltes socials allà on, aparentment, semblaria impensable.

A part d'això, tot bé.

Però, per si de cas, un dels acords de la permanent de La Granada va ser treballar un document que, sense ser alarmista, proposi polítiques sensates d'economia sostenible: al país, als ajuntaments, i a casa. Almenys que no ens passi com amb l'aigua.

Catarsi col·lectiva

En el fons, CiU té una grandíssima sort de viure el moment actual des de l'oposició. Pot presentar-se als plens del Parlament amb fotocòpies dels diaris de fa cinc anys per ensenyar Montilla, Carod i Saura compartint pancarta antitransvasament i mentrestant poden amagar la dels 40 alcaldes convergents contra la MAT que ells defensen. Ja he dit i escrit altres vegades que en política no hi ha cap partit en disposició de donar lliçons de res a cap altre partit. Vol dir que CiU tampoc. I per tant, quan ho fa, només demostra on té el llistó del seu cinisme i de la seva hipocresia. Ara l'està ensenyant cada dia.
L'altre dia, quan en Josep Cuní demanava a l'Artur Mas quina resposta donaria als pagesos de França que s'oposen al transvasament del Roina perquè és afavorir la competència dels pagesos catalans, li deia "molt senzill: farem un conveni per garantir que l'aigua del Roina no anirà als pagesos, sinó només al consum de boca i a les indústries". Com si fos tan fàcil fer-ho així i, sobretot, com si fos tan fàcil que algú es pugui creure un polític, sigui del partit que sigui, després del currículum que s'han forjat tots plegats durant els últims anys.
L'única cosa positiva que veig és que, almenys, sembla que des de fa unes quantes setmanes tots plegats hem entrat en un exercici de catarsi col·lectiva del qual tothom en quedarà escaldat (ni que sigui amb l'aigua freda) i que, potser, ens farà madurar una mica a l'hora de deixar de prendre la gent per imbècil, dir les coses pel seu nom i saber-se fer fort, també, davant de la demagògia i de les mentides interessades que no vénen només del partidisme polític, sinó també de plataformes tant o més bel·ligerants que es creuen amb la veritat absoluta de les coses només per ser plataforma i només per oposar-se a les decisions d'una administració.
És espectacular la capacitat de desinformar que hi ha a vegades, aprofitant el pretext de la manca d'informació prèvia, perquè la gent s'hagi fet la idea que el transvasament puntual de l'aigua de Tarragona cap a Barcelona (50 hectòmectres cúbics -200 Camps del Barça plens fins a dalt, agafant l'exemple del socioecòleg Ramon Folch-) pugui comparar-se als 1.050 que preveia el Plan Hidrológico Nacional, que a més eren estructurals, permanents i estables. O sigui, omplir 4.200 vegades el Camp del Barça. I amb un matís: fer-ho cada any.
Potser en comptes de dir-ne transvasament temporal i reversible s'hauria hagut de deixar clar que era reversible i temporal. Perquè dit de la primera manera sembla que sigui temporal i irreversible, o sigui que no és reversible, o sigui que no serà temporal, sinó que serà permanent, o sigui que serà el Plan Hidrológico Nacional muntat d'una altra manera.

A la permanent d'Entesa

La setmana passada va ser una d'aquelles que hi ha gent que espera una trucada per ser ministre. També ja va passar al seu dia per ser conseller de la Generalitat. I es veu que és tan secret -en alguns casos-, que fins i tot ho acaba essent pel que l'endemà acabarà essent ministre o conseller. A mi no em va trucar ningú, la setmana passada.

Però aquesta setmana sí. No m'han ofert cap ministeri, però sí incorporar-me a la permanent de l'Entesa pel Progrés Municipal (EPM). Bàsicament és una reunió cada mes, voltar pel país cada mes, conèixer diferents realitats del país cada mes i anar bastint una marca pròpia per Entesa, des de la seva convicció de força municipal i municipalista. Però afrontant, també, debats sobre qüestions nacionals que no podem passar per alt.

Aquest dissabte ens veiem a La Granada, al Penedès. No hi he estat mai, i només per això ja em motiva. Però també tinc ganes de veure'm amb gent que representa bona part del nostre territori i que de ben segur deu tenir coses a dir de com estan anant les coses al país, al territori, al govern de la Generalitat i a ICV, el partit amb qui formem coalició juntament amb EUiA.

L'Entesa, que en els últimes eleccions municipals ja va presentar més de 100 candidatures a tot Catalunya, continua reforçant-se amb noves incorporacions des de la convicció que els discursos unívocs, que tant s'han treballat i protegit dins dels partits, no tenen raó de ser. I aquests dies, ni que sigui per desgràcia, ho estem veient en tota la seva dimensió.

A veure com va. Ja t'ho explicaré.

Un moment important

Si mires a baix de tot el bloc veuràs que acabo de superar les 1.000 visites. Estic molt content. Gràcies. A veure si entro a la propera llista de mitjans en català subvencionats per la Generalitat. Em conformo amb un euro per visita, per exemple.

Desideologitzats

M'acaba d'arribar a les mans l''ultim butlletí, el de primavera, d'Acció Cultural del País Valencià. Per situar-te una mica, dir-te que l'editorial demana que Jaume I, 800 anys després, torni a Alacant a reconquerir els espais de llibertat perduts, i amb ells els lligams amb la resta de terres de parla catalana que ho van ser, precisament, gràcies a ell, i que s'estan trencant cada dia que passa i gràcies a l'acció destructiva de qui vol precisament tot el contrari.

Però hi ha un segon article que m'ha fet pensar una mica més. El que parteix de la base que l'anticatalanisme valencià comença a ser un problema no tant polític, sinó essencialment econòmic. I en l'era de la societat i de l'estratègia economicista com a motor i pretext per a tot, el professor Josep Vicent Boira, de la Universitat de València, diu clarament que si algú s'aturés a calcular el cost de l'anticatalanisme valencià i el lucre cessant que se'n deriva -és a dir, aquell benefici probable que no es produeix perquè algú o alguna circumstància no ho permet-, quedaria bastant esparverat. L'exemple més clar és el de les infrastructures i el fet que, en molts àmbits, els mercats català i valencià, que són veïns, es donen directament l'esquena, quan sumant les seves sinèrgies podrien ser imparables.

Al fons de tot això hi ha, també, un discurs creixent que comença arraconar els debats ideològics i basa qualsevol posicionament des de la visió pragmàtica, economicista i simplement interessada de les coses. En tenim un exemple posant de costat el debat de l'Estatut que teníem fa un parell d'anys amb el problema de l'aigua que hem de torejar ara mateix. Un al costat de l'altre, i a la vista de la seva repercussió social, importa molt més el segon que el primer, encara que un bon Estatut també és veritat que hauria portat, segurament, més marge de decisió sobre com gestionar l'aigua d'aquest país.

Per tot plegat s'ha d'arribar a la conclusió que l'única cosa que canvia els hàbits, les inèrcies i les conviccions no són els principis, sinó essencialment l'economia. Com per exemple l'aposta per les energies renovables: el dia que siguin veritablement competitives respecte a les convencionals, ens hi llançarem tots. Mentrestant, anem tirant, perquè la culpa i la responsabilitat són de tothom, menys meva.

El ministre (s'ha) Clos

[Perdona la immodèstia. Em faig un homenatge a mi mateix per reproduir el post que vaig publicar al meu bloc.cat a l'agost de 2006, davant del nomenament de Joan Clos com a ministre d'Indústria, per col·locar Joan Hereu d'alcalde alcaldable per Barcelona. El recupero amb motiu de la configuració del nou govern Zapatero]

Què fa un ministre? Arriba cada dia a les 9 a la feina, es tanca al despatx i treballa? Mana gaire, un ministre? A qui mana? Amb qui es veu, cada dia? Pensa coses i les apunta, un ministre? El vénen a buscar a casa en cotxe, o en avió, i l'esperen a l'hora de plegar per tornar-lo a casa? Quanta gent té per sota, un ministre? I ho sap, el ministre, quanta gent té per sota? Controla el que fan? I el que deixen de fer? Tota la feina d'un ministre cap a la cartera que li dóna el ministre a qui relleva?
Realment té poder, un ministre? Té temps per tenir poder, si descomptem el que deu perdre en amortitzar dietes, viatges (oficials i domèstics), dinars de compromís, rodes de premsa, reunions de compromís, assistència a plenaris, inauguracions, esmorzars televisius, discursos, entrevistes de dues pàgines, trucades de les ràdios, taules rodones, missatges de mòbil i imprevistos?
Amb qui parla, un ministre? Qui li truca, cada dia? Està per la feina, o està bàsicament pel partit que l'ha col·locat de ministre? Quan temps perd, cada vegada, un ministre, per anar a les reunions de l'executiva?
S'escolta els consells de ministres, un ministre? Sap quins són els grans temes del seu ministeri? Té criteri propi per afrontar-los i prendre decisions? Interessa un ministre amb criteri propi, o n'hi ha prou amb el ministre i el criteri ja li posa el ministeri, que per alguna cosa deu tenir centenars de càrrecs i funcionaris a qui ben poc els deu importar el ministre que tenen per sobre?
Saben dir "Joan", al ministeri? A les reunions de treball, és el ministre qui diu què s'ha de fer o és el ministeri el que li diu com va, i que no s'amoïni?
Amb el que s'està dient de l'alcalde de Barcelona com a futur ministre d'Indústria, semblaria que el que menys importa en un ministeri és, precisament, el ministre. Si s'hi poden anar a jubilar polítics a qui interessa apartar de llocs on fan nosa, convertint el govern d'un país en un cementiri d'elefants, malament deu anar el país, i encara molt pitjor el ministeri.
O no?
-Sí, ministre!. (Quina gran sèrie, i quin retrat més cruel, i més real)

Subvencions comarcals a esport i cultura

En la reunió de la permanent del Consell Comarcal del 2 d'abril passat, es van aprovar les bases i convocatòries d'ajuts per a subvencionar actuacions en l'àmbit de la cultura i els esports. Estigues al cas per quan es publiquin -jo també hi estaré-, perquè a diferència d'anys anteriors, aquesta vegada es fa una sola convocatòria per tot l'any -abans eren dues- i s'han canviat una mica els criteris. Per exemple, a l'hora de justificar la sol·licitud de la subvenció no s'ha de fer en base al cost global d'un determinat projecte, sinó a allò concret pel qual es demana la subvenció.

De tota manera, les quantitats que el Consell Comarcal destina a aquestes dues convocatòries -les úniques que fa- continuen essent, globalment, molt pobres: 30.000 euros per a cultura i 25.000 per esports. I si el criteri és el de subvencionar totes les propostes que reuneixen les condicions per ser-ho, les ajudes van des dels poc més de 100 fins als 500 euros (i moltes menys en aquest segon grup, clar). S'ha de tenir en compte, a més, que han de ser activitats de transcendeixin l'àmbit local i puguin portar l'etiqueta de comarcal o d'Osona com a projecte.

Entre altres llocs, quan es publiquin les bases les podràs trobar directament a la web del Consell Comarcal.

Dos miratges

Bàsicament deixo una mica de rastre al bloc per demostrar que encara hi sóc. Segons quins dies passen molt de pressa, i ara he enganxat una setmana d'aquestes, de manera que no tinc temps ni per deixar constància del temps que passa. Per dir alguna cosa, em quedo amb dues imatges ben reals que m'han suggerit dues coses que han passat aquests dies. Per cert, avanço que a partir d'avui tots els meus posts s'adreçaran a la segona persona del singular, és a dir, a tu, perquè està comprovat que els blocs s'acostumen a llegir individualment. Eh que sí, tu?

1. Quan la vicepresidenta De la Vega va dir als barcelonins i barcelonines no havien de patir perquè el Govern central els garantiria aigua, em va venir al cap -t'ho prometo- l'escena del Mar i Cel de Dagoll Dagom en què els cristians, des dels calabossos del vaixell pirata, clamen "aigua, per pietat!" al capità que els té segrestats. Podríem fer un joc per assignar a tothom el seu paper en aquest maricel tan particular que estem vivint. Recordo que al teatre acabaven tots força malament, i que només els salvava, precisament, que era tot comèdia.
2. Un altre element que refrenda el canvi climàtic és que als supermercats de la platja encara venen torrons, i no pas precisament amagats, perquè la gent els comenci a associar com unes postres per tot l'any.

Cap a la sociovergència

Si la Moreneta no hi posa remei a curt termini, omplint el pantà de Sau fins al 40% abans del 30 de juny, aquest país camina cap a la sociovergència. Aquesta setmana, algú que tenia motius per explicar-m'ho en primera persona (i que no és de la comarca) em va dir que a la gent d'ICV els consta que hi ha una campanya orquestrada des d'un important grup de comunicació, que es diu Godó, i determinats sectors econòmics del país per destrossar el govern d'Entesa i induir a la creació d'un govern entre socialistes i convergents (i unionistes, per extensió). Això passa per contribuir al desgast dels càrrecs d'ICV dins del govern i també havia de passar per fer-ho amb els d'ERC, cosa que no ha calgut perquè abans de posar-s'hi ERC ja s'ha posat a caminar sola cap a la seva autodestrucció (si més no com a partit de govern). Només cal veure com tenen resolta, de moment, la configuració de candidatures per a la successió de Carod-Rovira. Fem una llista amb els cinc noms més coneguts d'ERC i els trobareu tots, barallats entre ells, a la primera línia per agafar el relleu del partit. I a sobre predicant tots ells renovació i unitat. Just el que calia.
Aquesta teoria de la sociovergència parteix de la base que les accions de govern més controvertides han tocat, fins ara, als departaments dirigits des d'ICV, i en tots els casos s'han magnificat les polèmiques que hi ha hagut mentre s'han minimitzat els èxits com, per exemple, la gestió sobre habitatge públic i les facilitats per promocionar-ne des dels ajuntaments, que ha estat la millor -reconegut pràcticament per tothom- dels últims 30 anys en aquest país.
Va començar el conseller Saura amb la polèmica amb els Mossos, els maltractaments a comissaria, l'ús d'armes no reglamentàries i la instal·lació de càmeres. No se n'ha parlat mai més, com si amb tots els anys de desplagament de policia autonòmica, les seves inèrcies i els seus hàbits de treball només haguéssin fugit de mare un parell de mesos. Va continuar amb la mesura dels 80 km/h als accessos a Barcelona: una mesura senzillíssimia, efectiva -fins i tot els gruistes que recollien cotxes abonyegats a les rondes diuen que tenen un 20% menys de feina-, pedaògica i eficient, però que va treure de polleguera alguns lobis molt concrets per desafiar un sistema intocable, i que de fet han tocat en moltes àrees urbanes d'Europa. Està contrastat: passar de 120 a 100 km/h vol dir generar un 20% menys de contaminació. Ja està.
I ara la crisi de l'aigua, amb el conseller Baltasar arraconat fins a la solitud del proscrit, també pels seus propis socis de govern. El que em sap més greu, però -i alhora el més revelador-, és que quan se li demana la dimissió no és tant per la mala gestió que hagi pogut fer de tot plegat, sinó simplement per haver reconegut públicament que s'havia pactat amb el Ministeri de Medi Ambient de Madrid que no es parlaria del trasvasasament del Segre fins després de les eleccions. O sigui que, dient això, el que en realitat els ha fet el conseller és trair els interessos gremials de la banda d'hipòcrites, començant per exconsellers de CiU, que s'han afartat de fer exactament el mateix per assegurar-se el càrrec quan els convenia, i que ara es presten a donar de lliçons d'integritat per dir que ells mai no ho farien.
L'únic que no farien mai, en tot cas, és admetre-ho. Perquè els continua faltant és le sensatesa de reconèixer que, molt sovint, la política també és això: una porqueria. Precisament per culpa seva.

Els nostres transvasaments

A la vista de com està el panorama amb això de la sequera, aquest dimecres vaig treure el tema a la reunió de la permanent del Consell Comarcal. Més que res perquè tenim en perspectiva dos projectes importants de captació del Ter: el del Lluçanès i el d'Osona nord, i en un moment que s'estan imposant les resistències a l'hora de buidar més cabals dels rius, semblava oportú demanar de quina manera es pensa tirar endavant aquesta iniciativa.
La primera resposta és que, actualment, el Consell Comarcal no fa ús ni d'un terç de la captació que té aprovada per agafar aigua del Ter. La segona és que, per tant, hi ha marge suficient per tirar endavant aquests dos projectes amb el benentès que, en tots dos casos, els recursos del Ter no són la primera opció per al subministrament d'aigua, sinó un recurs afegit i de seguretat per si mai fallen els recursos propis. I la tercera resposta és que, un cop això s'hagi portat a terme, si la situació de sequera s'estén, es reprodueix o s'allarga en el temps -fins i tot després de fer unes obres que encara han de començar-, l'aplicació de les restriccions d'aigua en el subministrament en alta -la que és competència del Consell Comarcal respecte als ajuntaments a qui dóna servei- s'aplicarien en la mateixa proporció per a aquests municipis.
I dues dades més. 1a: Les campanyes de sensibilització funcionen: després d'anys de creixement en el consum, Aigües Vic té confirmat un estalvi de 350.000 m3 d'aigua el 2007, i la mateixa percepció existeix en altres municipis (a partir dels comentaris d'alcaldes i regidors amb qui comparteixo reunió). 2a: Malgrat tot, plourà. N'està convençut en Ramon Comas, pagès i conseller comarcal. M'ho va dir personalment després de veure'm, potser, una mica massa preocupat pel tema.
Per si de cas, ara faig un mail a la Moreneta.