Agafar el toro per les banyes? Jo no, gràcies

Aquest matí havia de ser a Torredembarra en una reunió, però com que em van trucar ahir a la nit dient que s'anul·lava tindré temps per fer l'apunt que tenia previst penjar més tard. Bàsicament per dues reflexions que ha corroborat aquest matí repassant les portades dels diaris:

A Espanya els ha fet molt més mal la primera estocada del Parlament a això dels toros que no pas les consultes del 13D. En aquell cas, les van ignorar mentre van poder i se'n van riure quan van tenir el pretext per fer-ho. (Una opció a la que, preocupantment, van afegir-se mitjans que en el nostre argot consideraríem nacionals de Catalunya). Ara torna a ser el nacionalismo radical l'instigador de tot plegat, es veu. El que demostra és que continuem estant allà on érem, bàsicament.

La segona cosa és que no entenc això que els dos principals grups de la cambra hagin donat llibertat de vot als seus diputats per decidir-se. No ho entenc en absolut, de veritat. I a sobre, secret. En base a què? A qüestions de consciència? A les preferències personals? Als gustos? Quants temes trobaríem, per aquesta mateixa regla, carregats de matisos, de preferències, d'interessos, de gustos, com per donar llibertat de vot?

L'única cosa que això demostra és la covardia d'aquests partits a haver de prendre partit, i mai millor dit, davant de temes controvertits i que preferirien evitar per no posar-se davant d'un compromís davant del seu electorat. I en comptes de madurar un debat previ -no serà que no no hagin tingut temps per plantejar-se'l-, prendre posició i fer-ne pedagogia davant de tothom, han preferit obviar-lo fins que la societat civil -la societat civil, sí, una vegada més-, els ha fet picor al cul i s'han hagut de moure de la butaca, però només perquè no fos dit.

Una altra presa de pèl, en definitiva. I ja en van...

Un èxit rotund

El fet que més del 95% dels votants d'ahir a Osona s'hagin pronunciat a favor de la independència de Catalunya dóna encara molt més mèrit al fet que la participació hagi superat el 41% a la mitjana de la comarca. Perquè demostra, simplement, que els que no hi han participat són els que, d'haver-ho fet, haurien votat majoritàriament pel no i, abans de fer-ho, han optat per convèncer-se a si mateixos que això d'ahir era una tonteria i no calia ser-ne còmplices.

Vist fredament, jo em veia incapaç, abans d'ahir, d'assegurar que la meitat del cens electoral osonenc és independentista. Si, malgrat tot, algú encara s'entesta a menysprear-ho com a realitat avui ja incontestable, que s'ho faci mirar. Han jugat a menystenir la iniciativa, o fotre-se'n amb ironies més i menys afortunades i a insultar, des de discursos aparentment políticament correctes, la iniciativa, el treball i la il·lusió de centenars i centenars de persones a tota la comarca a qui, malgrat tot, ni els professionals de l'apatia van impedir de viure, aquest diumenge 13 de desembre, una jornada veritablement emocionant.

M'hauria preocupat que amb un 60% d'abstenció el vot hagués estat molt equilibrat, però m'il·lusiona i m'esperança constatar que, ara mateix, en aquesta comarca -que és en certa manera també expressió del país-, la gent que es mobilitza és la que veritablement s'ho creu, i la que no ho fa deu comptar amb l'agraïment i la complicitat de fons dels que, des de la política, prefereixen que ningú no es mogui, que ningú no es pronunciï, que ni ningú qüestioni la realitat de les coses. I que, dient-se d'esquerres, s'han trobat la mar de bé dient i escrivint coses que firmaria qualsevol dreta.

Moltes felicitats a tothom qui avui té motius per sentir-se protagonista d'alguna cosa, fins i tot del menyspreu interessat dels que avui en tenen per sentir-se especialment incòmodes amb el paper galdós que han fet. O els han fet fer, vés a saber.

La desafecció dels polítics

Acabo de llegir a La Vanguardia el que diria que és una primera referència una mica directa als referèndums d'aquest diumenge. Ho titulen dient que s'espera una participació del 40% i amb el pretext, en el fons, que ahir s'hi va referir en Zapatero des de Brussel·les per dir que tot això de les consultes és un divertimento que no portarà enlloc. I La Vanguardia connecta aquesta percepció de les coses amb la que té José Montilla, que no en parla gaire -gens, de fet- però que pensa essencialment el mateix.

Doncs no sé, però la meva reflexió és que per una vegada que uns quants milers de persones s'afecten mínimament davant d'una mobilització que també té molt de política -i els molts milers més que espero que s'afectin en la jornada de diumenge-, que la resposta dels que no paren de lamentar-se de la desafecció política sigui precisament la de menysprear-ho amb aquesta desídia, farà que la desafecció que els separa sigui encara molt més gran. Fins ara analitzàvem la desafecció vista des dels ciutadans cap als polítics. Ara resulta que també n'hi ha una altra dels polítics cap als ciutadans. Ens hem acabat avorrint els uns dels altres.

Doncs potser sí que és hora d'una bona sacsejada que desmunti discursos, càrrecs i estructures que s'han acabat podrint d'apatia i buscar nous reptes, nous horitzons i noves il·lusions amb cares noves per a aquest país.

Difícilment, en el pitjor dels casos, podran generar menys il·lusió de la que tenim ara.

El meu homenatge a Jordi Solé Tura

No sé què m'ha emocionat més de Jordi Solé Tura. Si la seva mort o descobrir que l'entrevista que li vaig fer per a L'Extra d'EL 9 NOU amb motiu de l'aparició de la primera part de les seves memòries ja té 10 anys. Els farà el proper 18 de desembre. I m'emociona una mica perquè sempre l'he recordat com una de les converses més enriquidores, formadores, amables i còmplices que he fet. De manera que la primera cosa que vaig fer quan vaig assabentar-me de la seva mort va ser buscar-la, i després rellegir-la. I em vaig tornar a emocionar una mica més: jo també he tingut molt a la vora altres persones, i molt més properes, a qui la demència dels últims anys ha deixat en no-res la seva trajectòria vital i la seva gran vàlua humana i intel·lectual. Sort en tenim, per tant, del que ens han dit, del que ens han deixat escrit i, precisament per tot això, de tot el que n'hem pogut aprendre. Aquesta és l'entrevista sencera:

Jordi Solé Tura va deixar l'escola quan tenia 12 anys. Al forn de pa de casa, a Mollet, el necessitaven. I, de fet, a l'escola franquista acabada d'estrenar després de la guerra no s'hi sentia gens a gust, com no se sentia gens a gust amb res del que havia representat una guerra que li va destrossar la vida quan només tenia 6 anys. Però el pas dels anys, el seu compromís polític -iniciat a la universitat i concretat amb la seva incorporació al PSUC el 1956- i una voluntat de ferro acabarien convertint el seu currículum en un nom propi de la història contemporània. Va crear la càtedra de Dret constitucional a la Universitat de Barcelona, va ser membre de la comissió que va redactar la Constitució espanyola de 1978 i va ser ministre de Cultura en el penúltim govern de Felipe Gonzàlez, poc després que la crisi interna del PSUC el portés a les files del PSC. Ara continua de diputat a Madrid i acaba de publicar la primera part de les seves memòries (Una història optimista. Edicions 62), en què repassa els anys d'una lluita clandestina en què les va veure de tots colors.

-Unes memòries s'associen a algú ja molt gran o que, en tot cas, considera que el que li queda per fer a la vida ja no interessarà a ningú. Diria que el seu no és cap d'aquests dos casos.
-Exactament.
-I per què ara, les memòries?
-Perquè no estic d'acord que les memòries s'hagin d'escriure quan ja no tens res més per fer. Jo no he acabat, i no sé quan acabaré. Pot ser demà passat o d'aquí a 20 anys. A més, també és veritat que hi havia gent que m'ho deia, que em demanava que recordés la meva història, aquells anys de lluita clandestina. I així vaig començar el primer capítol, el segon,... I m'hi vaig aficionar.
-L'anunciada segona part encara l'està vivint?
-Sí, i per això ho tindré més difícil. El passat immediat que podria retratar encara està movent la cua i, per altra banda, són uns anys que queden molt propers i que molta gent ja coneix molt més directament. Em temo que, quan m'hi posi, em sortirà una història més coral, no tan individual, com aquesta primera part.
-En aquest país se n'escriuen massa poques, de memòries?
-Jo crec que sí. Quan vaig ser ministre de Cultura tenia la idea de crear un fons per fomentar les memòries, inclús de persones anònimes, que després es poguessin catalogar i consultar. Hi ha gent que es pensa que no té res per explicar, i va molt equivocada. Moltes persones han viscut la guerra i tenen darrere seu una historia brutal. El fons hauria de servir per això, per recordar aquestes vides, com ja s'està fent a través de la recerca d'història oral. Però el meu pas pel ministeri va ser curt i, a més, eren anys de crisi econòmica. No ho vaig poder fer.
-Unes memòries on es parli de guerra i de clandestinitat deuen tenir, a més, un atractiu afegit de cara al lector que ja no ha conegut aquesta època.
-Per entendre el que passa, a nivell col·lectiu però també fins i tot personal, és important conèixer i entendre el passat. Les generacions noves no han viscut la guerra, però avui encara n'hi ha moltes seqüeles. Moltes coses que passen en aquest país i la mateixa manera d'entendre la política són conseqüència d'aquest passat. No oblidem que Espanya, per exemple, no va conèixer un període continuat de govern d'esquerres fins que el PSOE va arribar al poder el 1982.
-I en un moment que el fantasma del passat no estava enterrat del tot.
-La Constitució de 1978 havia de servir per crear un Estat modern. Recordo que el meus col·legues i jo, en el moment de preparar-la, vam reflexionar sobre el passat, i ens preguntàvem per què les coses no havien funcionat mai. Es tractava de dissenyar un nou espai democràtic que durés i la història ens ensenyava, com a mínim, què no havíem de fer per tomar a fracassar. Però tot això passava amb uns aparells d'Estat que venien del règim franquista. Era molt dur de pelar, tot plegat.
-Una guerra marca molt més un nen que un adult?
-A mi em va marcar molt. Quan als quatre anys ja vius l'escena d'un teu oncle a la presó, als sis t'esclata la guerra i vius tres anys de bombardejos, de catàstrofes, en què se't mor gent i et desapareix el germà sense saber si el tornaràs a veure,... Tot això és espantós. Fa dos anys vaig estar a Corbera d'Ebre, on s'ha mantingut un poble tal com el va deixar un bombardeig franquista, i vaig plorar literalment. Em va tomar a sortir tot una altra vegada. I llavors va venir la postguerra, que va ser terrible. Tot el que havies vist, après i conegut et queda anul·lat de cop i volta, i les coses passen a ser totalment al revés.
-Va deixar l'escola als 12 anys.
-I molt convençut. A casa em necessitaven al fom de pa, però això només va ser l'excusa per deixar de banda una cultura que no m'interessava el més mínim. Després ho vaig pagar, tot això, i em vaig haver d'espavilar per recuperar el temps perdut examinant-me per lliure.
-Vostè cita, a les memòries, un seu diari en el qual ja defensa, quan tenia 18 o 19 anys, la solució de governs autonòmics per a Espanya. D'on li va sortir aquesta idea?
-També jo m'ho pregunto. Però diria que, en bona part, del meu propi entorn familiar. La família Tura ha estat històricament de molta empenta política, i en aquell moment ja estaven en això. I també devia sortir de contactes amb els primers republicans que començaven a tornar, com fantasmes, després de la guerra. Hi parlaves, et portaven llibres. I això t'obria la perspectiva de les coses.
-Sempre va tenir clar que la lluita contra Franco no era només un problema de Catalunya, sinó d'Espanya?
-Era les dues coses a la vegada. A Catalunya se li anul·lava la cultura i se li perseguia la llengua. Fins i tot es va prohibir la sardana. I això molesta molt. Però la mateixa crisi de la postguerra va fer que als anys cinquanta i seixanta hi hagués una forta onada d'immigració, de gent que es veu obligada a marxar del seu lloc d'origen i que arriba a Catalunya. És aquesta gent la que acaba constituint la classe obrera, una clase obrera que parla castellà i sense el suport de la qual és impossible guanyar Franco. No podíem distingir els catalans purs i considerar els castellans enemics. A Catalunya va haver-hi castellans amics i enemics, de la mateixa manera que també va haver-hi catalans franquistes.
-En el seu cas, la lluita contra Franco el va portar a l'exili i a treballar, durant dos anys, a l'emissora Pirenaica, a Bucarest. Mai no va considerar absurd que per defensar la causa s'hagués d'anar tan lluny?
-Tot tenia la seva lògica. D'emissores que emetien en espanyol des de l'estranger n'hi havia diverses, com l'extraordinària BBC o Ràdio París, per exemple. La Pirenaica era una emissora de propaganda política. En aquell moment, el 1961, jo estava contra la paret. Vivia a l'exili i no podia tornar, i em vaig decidir a acceptar la proposta del PCE d'anar a Romania. Periodísticament em va interessar, però el país, gens ni mica. M'hi van fer anar per presentar les emissions en català, però al final també vaig fer les castellanes.
-Amb quines perspectives?
-Aquest era el problema. Per mi, inicialment era una aventura. Però arribaves a l'emissora i et trobaves amb gent que feia 20 anys que era fora d'Espanya. Havia lluitat a la guerra civil, després amb el russos a la guerra mundial, i alguns fins i tot havien format part de les brigades estratègiques que havien llançat amb paracaigudes al mig d'Alemanya. I la pregunta era fins quan duraria, tot allò. Jo, que venia de l’"interior", podia aportar noves idees i un esperit renovat.
-I li va ser fàcil?
-No sempre. Recordo que, musicalment, allà només hi podia sonar La Internacional i Els segadors. A mi ja m'agradava, però cada dia i a tota hora... Un dia, caminant per Bucarest, vaig trobar un disc de jazz i vaig decidir posar-lo per ràdio. M'ho vaig haver de sentir tot. Com el dia que va morir Marilyn Monroe: li vaig dedicar un programa especial i em van dir que què m'havia cregut. Evidentment, aquella no era la nostra lluita.
-Quines fonts d'informació tenien?
-Rebíem cartes, a l'emissora. Però moltes vegades amb informacions contradictòries. Recordo el cas d'un Primer de Maig. Si vam rebre 10 cartes que parlaven de les mobilitzacions que hi havia hagut, nou ens deien que havia estat un èxit, que s'hi havien reunit 100.000, 200.000 o 500.000 persones. Però una ens deia que no hi havia hagut absolutament ningú. I en comptes de creure'ns-el el preníem per tonto i ens preguntàvem com era possible que hagués estat incapaç de veure mig milió de persones al carrer davant dels nassos.
-Fins a quin punt les històries i sacrificis personals d'aquells anys van contribuir a la lluita contra Franco? Dit d’una altra manera: sense tot això les coses haurien anat bàsicament igual?
-Se'm fa difícil contestar aquesta pregunta. No crec, evidentment, que només des de La Pirenaica haguéssim pogut acabar amb el franquisme. Però no és menys cert que hi vam contribuir divulgant una sèrie d'informació que era molt útil per la gent que hi batallava des de dins. I tot plegat, potser, va contribuir a fer-ho més curt.
-Però el franquisme no va acabar fins que va morir Franco. Va ser un fracàs, no poder-lo trencar abans?
-Vist axí es pot entendre com un fracàs, evidentment. Però al darrere hi ha una història molt brutal en què s'hi barregen raons internes i externes. D'una banda, internament l'esbatussada va ser espantosa i es va liquidar qualsevol opció de refer un moviment d'oposició al règim. No es va acabar tot amb els tres anys de guerra, sinó que llavors van començar els afusellaments, l'exili i anys de presó per a molts. Europa anava avançant, però a Espanya van continuar els afusellaments fins dos mesos abans de la mort de Franco.
-I externament?
-Aquest aspecte no el comento tant al llibre, però és molt conegut. Intemacionalment, Franco va començar essent un aliat de Hitler però va canviar de bàndol quan els aliats van deixar clar qui seria el perdedor de la guerta mundial. Però llavors va venir la divisió entre americans i russos, i Espanya va buscar l'aliança amb els Estats Units. Els americans eren conscients que aquí hi havia un règim feixista, però ja els estava bé Franco si l'alternativa havia de ser una Espanya comunista. Van venir els pactes militars, la construcció de bases militars americanes en territori espanyol, la incorporació d'Espanya a l'ONU -que hi va entrar perquè els EUA ho van dir- i l'abraçada d'Eisenhower amb Franco. D'alguna manera, això permetia Espanya sortir de l'aïllament i feia més difícils els arguments i els recursos de la lluita contra el règim.
-Vist des de la perspectiva actual, considera malaguanyats alguns d'aquells anys invertits en la resistència?
-Ningú no té dibuixat el curs de la vida en un full quadriculat que marqui exactament el camí per on has de passar. Naturalment que, en aquells anys, més d'una vegada em vaig ficar en un carreró sense sortida. Però no dono res del que he fet per dolent o rebutjable. Simplement, ha anat com ha anat. Era perfectament conscient que fent-me militant del PSUC el 1956 només podia esperar que em vinguessin garrotades, com així va ser. Vaig fer bé anant a l'exili? Potser hauria estat més sensat quedar-me. Però les coses van anar així. De tant en tant vaig rebre trompades i la majoria van ser per culpa meva.
-La gent de la seva generació tenia en la lluita antífranquísta un objectiu clar de compromís polític i ideològic cap a una causa molt concreta. No creu que, avui, el compromís polític i els ideals de les noves generacions costa molt més d'orientar-los?
-És així, hi estic molt d'acord. Nosaltres ens podíem equivocar i rebre moltes garrotades, però teníem molt clar que el nostre repte era acabar amb el franquisme, recuperar la llengua i tomar la llibertat a Catalunya. Ara, tots aquests problemes els tenim gairebé resolts, i la política no té la força d'aquells anys com a instrument de lluita a favor d'uns ideals que nosaltres teníem molt assumits.
-I quina és l'altemativa?
-No deixar passar per alt que els motius de fons de tot allò, com la igualtat i la justícia social, continuen vigents amb tanta o més força que abans. I més en la cultura de la globalització, que ens compromet a tots en els problemes de molta més gent. Els estats van perdent pes en una situació econòmica mundial cada vegada menys controlable, i si no es troven mecanismes que ho regulin, estem en una via perillosa.
-Quin poder té un ministre, en aquest nou context?
-Molt poc. Pots ser ministre, formar part d'un executiu amb tot el que això representa, però has d'acabar acceptant que moltes empreses tenen molt més poder que un Govern. Els meus anys com a ministre, de 1990 a 1993, eren els de defensa aferrissada de la pesseta, com els francesos feien amb el franc o els italians amb la lira. I mentre tu t'esforçaves aferrissadament a salvaguardar la teva moneda de les pressions internacionals, algú, només prement un botó, desviava milions de dòlars d'una punta a l'altra del món que no veies ni passar i que acabava tenint efectes sobre totes les economies del planeta. Penso que el repte, ara, és aquest: com mantenir i treballar pels ideals de sempre d'acord amb les noves circumstàncies.
-Aquest nou debat que anteposa l'Europa de l'euro amb la de Kosovo, al marge de la seva oportunitat, té un punt de sensat?
-No sé si sensat, però en tot cas ha estat sempre així. Estem acabant un segle en què Europa ha protagonitzat les dues guerres mundials més brutals de la història. I en aquesta Europa hi ha generacions que encara han viscut com els alemanys mataven francesos, els francesos mataven alemanys, els alemanys bombardejaven els anglesos i els anglesos bombardejaven els alemanys. Europa no ha aconseguit mai unificar-se. Al contrari: la seva tendència ha estat al fraccionament. I a això encara hi va ajudar el fet que, durant molt temps, Europa no la van dirigir els europeus, sinó els americans i els russos, que van aconseguir mantenir el continent en pau només perquè s'amenaçaven mútuament amb els arsenals nuclears. I en aquest context es va anar construint un continent amb fronteres artificials, on cada conflicte modificava els límits de les coses. Això va començar a canviar fa només 10 anys, i estem en aquest camí. El procés no serà fàcil ni tranquil, però penso que el podem consolidar de mica en mica.
-Fins i tot en matèria de defensa?
-Ara mateix, qui controla el mar Mediterrani és la VI Flota dels EUA i ningú no discuteix la seva autoritat. Europa deu tenir barcos suficients per assumir el control directament, però el que ja és més difícil és que un comandament anglès pugui donar ordres a un vaixell francès. O que França, que té la bomba atòmica, pogués acceptar que la decisió de fer-la servir no la tingués un francès, sinó un alemany. Encara ens falten molts anys, per tenir una Europa unida.
-I, malgrat tot, la seva és Una historia optimista...
-Vam lluitar contra Franco, vam superar-lo i vam saber construir les bases d'una nova estructura democràtica que avui tenim consolidada. La vida, segons com te l'agafes, sempre pot ser positiva.

El PSC, en contra del 13D també al Consell

Aquest dimecres, com cada primer dimecres de mes, hem tingut comissió permanent del ple del Consell Comarcal. Hi som representats tots els grups. Al final, i a proposta del portaveu de CiU, Lluís Vila, hem aprovat una moció de suport i reconeixement a les consultes populars del 13 de desembre. Ara hi ha gent interessada a fer veure i creure que se les creu molt i que votarà que sí. Fantàstic. Particularment, vull ser escrupulosíssim a l'hora de donar tot el protagonisme a les plataformes cíviques que ho estan movent i, en tot cas, contribuir-hi com un ciutadà més a l'hora de treballar per l'èxit del 13D.

El problema és que la votació de la permanent ha estat un exemple més del despropòsit en què alguns partits s'entesten a envoltar tot aquest procés de la consulta. He dit, per exemple, que la moció s'ha aprovat a proposta de Lluís Vila (CiU), perquè un altre Lluís de CiU, en Bassas, regidor de Torelló, s'ha tornat abstenir en coherència amb el que ja va votar al ple de Torelló. I en Josep Palmarola, en canvi, alcalde de CiU de Seva, ha dit que la moció ja hauria de donar un impuls explícit a la segona tongada de consultes que es diu que hi haurà a l'abril de 2010.

O sigui que hi hem votat a favor Lluís Vila, Jaume Puig i Josep Palmarola (CiU), en Jordi Serra (ERC), en Xavier Sardà (independents) i jo mateix (ICV-EPM), mentre que en Lluís Bassas s'ha abstingut. Però, sense destinar ni cinc segons a aclarir perquè, el president Miquel Arisa (PSC) i el vicepresident Josep Colomer (PSC), han votat que no.

Suposo que no deu ser aquest el motiu, però si us llegiu la moció que s'ha posat a votació i us dediqueu a posar "no" davant de cada acció que proposa en els quatre punts de resolució, que és la conclusió aparent del vot del PSC, tot plegat fa una mica de basarda. El text és aquest:

Atès el procés que diverses entitats i associacions de la nostra comarca d’Osona porten a terme per promoure una consulta popular sobre la independència de Catalunya en trenta-quatre poblacions osonenques el proper dia 13 de desembre; procés organitzat i coordinat per Osona Decideix i les comissions organitzadores de cada municipi;
Atès el respecte democràtic que mereixen aquelles entitats i associacions i les persones que hi treballen i hi col·laboren de manera desinteressada i pacífica al servei del seu ideal;
Atès que els processos que afavoreixen la participació dels ciutadans enriqueixen la vida política, la humanitzen, vivifiquen la societat i dinamitzen la democràcia;
Atesa la necessitat permanent d’afermar el sistema democràtic i de dotar-lo d’un major grau de qualitat participativa;
Atès que un dels procediments més idonis per enfortir i millorar la participació ciutadana en la vida política i per contribuir al reforçament de la democràcia és el foment de la lliure expressió de la voluntat política de la ciutadania;
Atès que un dels mecanismes per a la lliure expressió ciutadana és la via de les consultes populars;

El Grup Polític de Convergència i Unió presenta per a la consideració del Consell Comarcal, i perquè hi siguin aprovats pel Ple o per la Comissió Permanent del Ple, els següents

ACORDS

1.- La Comissió Permanent del Consell Comarcal d'Osona acorda expressar el seu reconeixement a les entitats i associacions osonenques que promouen la consulta del dia 13 de desembre sobre la independència de Catalunya.
2.- La Comissió Permanent aprova manifestar el seu respecte a la idea de compartir projectes comuns per part de persones, entitats i associacions de procedències diferents i ubicades a Osona.
3.- La Comissió Permanent acorda també declarar que els processos de participació ciutadana enriqueixen la societat, la humanitzen i la fan més democràtica.
4.- La Comissió Permanent aprova igualment donar trasllat dels precedents acords a Osona Decideix perquè ho comuniqui també a les entitats i associacions promotores.

En Josep Anglada (PxC), que també forma part de la Permanent però no hi té vot, ha dit que s'abstenia. No constarà com a vot, però no em fa res dir-ho, perquè sempre que se li recorda que no pot constar en acta s'enfada.

El pla B? Dos milions al carrer

Els principals diaris del país i les tres principals emissores de ràdio subscriuen avui un editorial històric. Jo també. És aquest:

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Un diumenge tranquil·líssim

Aixecar-te un diumenge de novembre davant del mar i tenir la il·lusió que pràcticament tot és només per tu és una experiència gratificant, alleugeridora i terapèutica. Llavors surts de casa sense saludar ningú, perquè no trobes ningú a qui saludar, pares a mig camí per recollir el diari i comences a llegir un article de Salvador Cardús que diu que la regeneració ètica de la que tan parlen els mitjans de comunicació hauria de començar amb la dels propis mitjans i la manera com han abordat ells mateixos les convulsions que viu el país. En resum, que el clientelisme que tots es vanten de denunciar és el mateix al que han de recórrer ells per poder subsistir. Déu n'hi do.

Però llavors arribes a Palamós sentint-te l'amo del món, havent-te creuat amb uns pocs vianants més, i poc abans del port et trobes un Golf GTI que deu anar a no menys de 120 km/h, en contradirecció pel passeig del Mar i perseguit, a pocs metres, per altres dos cotxes de la policia. Quan encara estàs insultant el Golf no arribes a processar que, en realitat, ets al mig d'una persecució força pel·liculera davant l'estupefacció de sis o set persones més que ho acaben de veure com tu. Mentre et mires la gent sents, al fons, una bocinada llarga i, al cap d'uns pocs segons, el soroll del que sembla una trompada entre dos cotxes.

Continues a peu cap al port, per acabar l'article d'en Cardús, però l'instint et porta a retrocedir i ficar-te en una tertúlia improvisada al mig del carrer, on s'acaba d'incorporar un turisme amb una conductora que encara fa cara d'espectre: "Jo l'he esquivat, perquè se'm tirava a sobre; he tornat a néixer, i ja ho celebro amb el que porto a darrere", ens diu: un pastís que acabava de comprar i que ja portava d'abans. Si en comptes de trobar-se un turisme s'hagués trobat un ciclisme, hauria estat portada del TN Migdia. El cas és, com he comprovat després, que el Golf s'ha acabat estimbant de cara contra un 4x4.

La foto de dalt l'he fet amb el mòbil, de tornada. Un agent de la policia de Palamós m'ha aclarit que ja havien detingut el "lladre" -un element informatiu més-, no sé si directament del cotxe o només del que hi haguessin pogut trobar a dins. Sembla que no hi hagut ferits, però el que ja s'han multiplicat són els curiosos. Els que no saben la història fan córrer hipòtesis que no els quadren: bàsicament no s'entén que estigui tan aixafat si només s'ha desfrenat, perquè aquell tros és ben pla, i com és que estigui orientat al revés.

Jo, ara que ja se sap que tot ha acabat raonablement bé, puc explicar una altra cosa que també m'ha fet gràcia. La persecució que deia abans era bastant pel·liculera, però amb un punt de còmica. Resulta que hi havia un cotxe patrulla que perseguia el Golf pel passeig, i que un segon cotxe camuflat havia d'interceptar el fugitiu apareixent des d'un altre carrer que desemboca al mateix passeig. Com a tàctica, impressionant. La mala sort és que, quan s'hi ha entravessat, el fugitiu ja havia passat i ha acabat interceptant el cotxe patrulla.

Vaja, que al final el Golf s'ha entravessat tot sol gràcies a un 4x4 que no era pas de la policia.

Sigui dit de pas que em sembla molt interessant la reflexió d'en Cardús.

Al·legació preventiva

[Publicat a EL 9 NOU el 26 d'octubre de 2009]

Va començar Bush atacant l’Iraq perquè no fos dit que l’Iraq podia atacar Bush. Llavors Fèlix Millet va decidir confessar abans d’hora –primer se’n va dir penedir, però al cap de mitja hora ja no s’hi insistia per decència– per caure una mica millor al jutge i treure-li feina. I més tard, el jurat va donar el primer Nobel preventiu de la Pau a Barack Obama, pel que pugui fer i, especialment, per encoratjar-lo a no fer-ho. El cas és que com que sembla que l’estratègia funciona, jo passo a fer el mateix: una al·legació preventiva.
El cap de setmana passat vaig ser a Madrid a la manifestació contra l’avortament. Si hi havia dos milions de persones a mi m’hi havien de comptar per força, tot i que en realitat la vam creuar en contradirecció precisament per esquivar-la. Hi vaig conèixer una nena que deia que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado", a la qual cosa li vaig contestar que me’n feia el càrrec però que aquest era un problema bastant habitual, afortunadament. Li vaig dir en català i no em va entendre, però diria que la seva mare em va mirar malament. Feia cara d’estar a favor de l’avortament lliure, gratuït i gairebé subvencionat, però només a Catalunya.
Però aquest no és el tema. A quarts de 6 del matí havíem entrat a Barcelona per anar a buscar l’AVE i anàvem completament sols. En tot el tram d’entrada de la Meridiana no crec que hi hagués més de 12 cotxes en 600 metres de llarg. Em va enlluernar un flaix impressionant, a la qual cosa, senyor jutge de trànsit, la meva primera reacció va ser mirar el comptaquilòmetres i constatar que anava a 60 per hora. Em sembla que és una velocitat la mar de raonable, tot i que d’acord que en passava 10 del límit. Vull pensar que feien proves, que anaven per un altre o que era un flaix preventiu, que de nit es dispara cada dos o tres minuts només per recordar que hi és. A més, estava fent un canvi de carril. Tinc entès que quan fas un avançament hi ha un marge de tolerància per superar una mica la velocitat permesa. D’acord que no avançava ningú. Era una maniobra preventiva per si havia de fer-ho més endavant.
El cas és que vam tornar de Madrid diumenge a la nit. Vam sopar al tren i vam rematar-ho amb licor d’herbes. També en devia prendre el xofer, perquè vam arribar 12 minuts abans d’hora. De tornada per la C-17, que ja eren quarts d’1 i no hi havia absolutament ningú, vaig notar un altre flaix impressionant a l’alçada de l’Ametlla. Vaig tornar a mirar el comptaquilòmetres i marcava 110. Com l’altra vegada, em tornava a passar de 10. Vull pensar que també feien proves, que anaven per un altre o que era el mateix flaix preventiu que el dia abans tenien muntat a la Meridiana. També em vaig recordar dels cotxes que havíem trobat sortint de Barcelona travessant semàfors en vermell i a més de 140 per hora en el mateix tram on a mi em van fotografiar a 60.
Si li sembla, senyor jutge de trànsit, ja m’aplico directament la sanció, a veure si em rebaixa una mica la pena i no me’n fa sentir tanta a mi quan m’arribi la multa. Encara tinc tots els punts. L’única vegada que he xocat per culpa meva va ser a Manlleu. Vaig rebentar una furgoneta de pollastres envasats perquè el semàfor del passeig Sant Joan s’havia fos i em pensava que tenia preferència.
Fem una cosa: aquest cap de setmana tenia previst baixar a Barcelona, però deixaré el cotxe al garatge i m’hi quedaré a dormir a dins. Em castigaré sense pujar a casa i així tindré temps per tornar-hi a posar la roda de recanvi, que fa dies que tinc pendent. Així, vostès s’estalvien un temerari a la carretera i jo quedaré ben escarmentat. De veritat que no ho faré més.

Jo no compto

No se'm veu gaire. Som a dalt a l'esquerra, trencant per baixar pel Prado avall

Dissabte a la tarda era a Madrid i vam passar per la Puerta del Sol. Estava plena de gent amb samarretes blanques i altres de vermelles, globus vermells, pancartes amb una mena de cor que reia i altres -no pas pocs, precisament- que hi anaven amb la seva camisa de ratlles i el polo posat per sobre amb un nus al coll. El logo eren dues plantes dels peus amb els mateixos colors de Madrid 2016, cosa que em va fer pensar que devia fer dies que tenien encarregades, clar. No crec que fossin dos milions, ni un, tot i que si compten la gent que a més d'anar a la mani viu pel voltant del recorregut, la que hi està empadronada, la que hi havia viscut, la que estava comprant al Corte Inglés, els que prenien el sol a la Plaza Mayor, els que feien cua a la Manolita per la loteria de Nadal i als que aquella hora sortíem d'allà per anar a a altres destins més convenvionals, potser sí que hi arribarien. Ni que sigui perquè, quan comptes, normalment ho fas dues vegades per repassar, i si no tornes a començar de zero te n'acaben sortint el doble dels que hi havia.

El cas és que hi havia molta gent, les coses com siguin. I la primera reflexió que se'm va acudir veient-los passar i imaginant-los en la seva vida de cada dia -carregada d'hipocresia com gairebé totes les vides, sigui dit de pas-, és que Catalunya no té res a fer perquè algun dia se l'entengui a Madrid. Ho dic perquè feia una mica d'angúnia veure marrecs que no devien arribar als 15 anys embolicats literalment amb banderes d'Espanya en una manifestació contra l'avortament. Com si una cosa anés lligada a l'altra. I nenes que no en devien tenir ni 10 amb pancartetes de paper que deien que "estoy aquí porque mi madre no me ha matado". (El mateix podria dir-te jo, maca).

Era la millor expressió de l'España cañí disfressada de modernitat, amb la corresponent comparsa de monges i capellans -ho sento, però és que també n'hi havia- que portaven alumnes a grapats a una mena de festa del Súper 3 on, paral·lelament, d'altres no hi feien altra cosa que manifestar-se contra Zapatero.

Res a dir ni al dret de manifestació ni al civisme de tothom, ja que la manifestació -mentre la vam travessar i pel que vam sentir i veure després- va ser una festa, no hi va haver cap incident i els carrers estaven impecablement nets al cap de 10 minuts. El que sap una mica més de greu és que quan grates una mica més al fons i descobreixes quina mena de perfils continua havent-hi a España, ni que sigui ajuntant-los tots amb 700 autocars, ja és ben bé que arribes a la conclusió que no ens en sortiem pas mai. I en el fons et consola no compartir absolutament res amb ells.

Doncs jo hauria votat en Guardiola

No per res, sinó perquè amb la mateixa sensatesa que va dir que no es veia mereixedor de guanyar el Príncipe de Asturias perquè la seva trajectòria tot just començava, el mateix hauria dit si li arriben a donar ara el Nobel de la Pau, tot i que n'ha portat -i molta, i segurament l'única que hi ha ara en tot el club- al vestidor del Barça.

No conec de res Barack Obama i no crec que l'arribi a conèixer mai. El mateix li passarà a ell respecte a mi, o sigui que en això tots dos hi perdem el mateix. Però reconec que ja em comença a embafar sobremanera aquesta mena d'idolatria permanent i mundial a la seva figura, fins al punt de retre-li homenatges i donar-li premis no ja pel que fa -que de moment, francament, ni ho sé-, sinó simplement per les expectatives que genera.

Sigui dit de pas que em sembla que en Joan Oliver hauria de plegar, a no ser que l'any que ve vulgui ser nominat als Ig-Nobel pel seu particular art de l'espionatge. A ell ni tan sols se l'ha hagut d'espiar per descobrir com n'arriba a ser de maldestre i mentider.

30 anys de Palmarola

Aquest 19 de setembre estàvem convocats els regidors i regidores que alguna cosa tenim a veure amb els primers 30 anys d'ajuntaments democràtics després de la dictatura de Franco. Ha estat un acte institucional, protocolari, ben organitzat i amenitzat musicalment per en Jordi Domènech i en Dani Espasa, que ha estat molt bé. El que passa és que si fos periodista i m'encarreguessin el parell d'idees centrals de tot plegat em quedaria amb aquestes:

• S'homenatjava a les dues primeres alcaldesses d'Osona, i cap de les dues hi ha pogut ser a recollir el detall. Ho han fet els alcaldes actuals
• També s'homenatjava en Josep Palmarola com l'alcalde que es manté al càrrec des de les eleccions de 1979, a Seva. I quan el president comarcal ja donava per acomiadat el formulisme per presentar el concert, en Palmarola ha agafat el micro per dir que només espera que, d'aquí a 30 anys més, a Casserres es faci una altra trobada per celebrar els 60 anys d'ajuntaments democràtics, i els 25 d'independència. No dels ajuntaments, sinó de Catalunya.
• I llavors hem cantat els Segadors -bastant bé, per cert- i al final ha tornat a sortir en Palmarola per cridar tot sol "Visca Catalunya lliure!"

Doncs, això. Visca.

La primera lliçó del dia

Tots els personatges d'aquesta escena són anònims, però com que donen un punt d'humanitat a la vida de cada dia, massa sovint carregada de renecs, l'explico. De fet no té gaire res d'espectacular, però ahir em va semblar tan bé que m'hi hauria quedat a aplaudir.

Simplement, quan al matí arribava a la feina vaig veure un cotxe maniobrant -amb algú a dins, evidentment- per poder aparcar en un forat relativament petit. Em sembla que era una C15. No se n'acabava de sortir, però és comprensible perquè, entre altres coses, duia la L de conductor novell al darrere. Hi insistia, però no entrava gens bé. En un d'aquells lapsus que hi ha prou marge per esquivar-lo, vaig avançar-lo i vaig anar a aparcar. Em va costar trobar lloc, de manera que vaig fer un parell de voltes al recorregut habitual i, entre tot plegat, no van passar menys de tres o quatre minuts.

Quan vaig tornar al lloc de la C15, vaig veure de lluny que encara estava intentant aparcar-la, amb una cua de sis o set cotxes al darrere. Però quan m'hi vaig acostar vaig veure que qui l'aparcava no era el conductor d'abans, sinó el del primer cotxe de la cua, amb l'acompanyant que duia, també dreta al carrer, per orientar-lo una mica mentre somreia a qui estava provocant aquell petit embús.

No va haver-hi ni una sola bocina, tot i que era hora d'anar treballar, d'arribar tard i de patir per l'horari només començar el dia.

Doncs això, un aplaudiment a tothom.

Indestructibles

Tota curiosa, la reacció de l'Estat, amb això de la consulta popular d'Arenys de Munt. Primer se'l va intentar combatre amb esverament des de la legalitat i tribunals pel mig. Com que no se n'han sortit i la consulta va ser un èxit, ara l'argument és que tampoc n'hi havia per tant, perquè com que la consulta no la va convocar l'Ajuntament no té la més mínima vinculació. Gran descobriment. A Arenys ho saben des del moment que van convocar la consulta, que no va pas ser la setmana passada, precisament.

La vicepresidenta De la Vega ha dit avui que la consulta, efectivament, no té cap valor. Ah, no? Doncs en algun en deu tenir, si van haver de mobilitzar l'Advocacia de l'Estat per evitar que una cosa que no té cap valor es tirés endavant.

Canvio de tema per tornar al dia a dia, ara que també es demana tant per part de qui es pensa que tenim una part del país que només està per entabanar la gent amb utopies:

Quedo francament parat de la foto que vaig poder fer aquest diumenge, d'un rètol de trànsit que indica l'entrada de Vic des de la rotonda de can Pamplona. Més que res perquè tant que ens queixem de les bretolades en papereres, contenidors, cabines i parets, on tothom hi escriu de tot, estripa cartells i trenca el que pot, resulta que en aquest senyal hi ha un paperet que indica una trobada de minis que s'hi va enganxar el març passat. És a dir, fa exactament mig any. I si es comença a florir és pel procés d'autodestrucció del paperet en qüestió. Pel que tinc controlat, ha durat fins i tot més que molts dels que es pengen per orientar els convidats d'un casament, que en alguns casos han arribat a superar el casament, el viatge, la tornada, la primera bronca i el divorci.

Només pel que ha resistit, jo casi que hi dedicaria ni que fos un minimonument.

Hotel Gallery ****

Acabo de veure per la tele la Noa, cantant a l'acte institucional de la Diada. Suposo que molta gent se l'ha mirat pendent de quina cara hi posava, de si hi havia gaires crits, de si en Joan Saura l'aplaudia o no -per mala sort seva ha estat el primer d'asseure's de la tarima presidencial després dels aplaudiments, just quan estava en el pla de la televisió- i de com es muntava, sense cap necessitat de fer-ho -ni segurament d'haver-ho plantejat prèviament-, un acte de desgreuge per part de la resta de públic.
Doncs jo ho sento molt, però el que més m'ha cridat l'atenció en un acte tan formal, tan institucional, tan protocolari, tan dirigit i tan controlat com aquest és que la Noa s'estava mirant les lletres en uns papers de l'Hotel Gallery, de quatre estrelles. Potser se les hi ha apuntat aquest matí tot esmorzant, o ahir havent sopat, agafant-los de la tauleta de nit de l'habitació.

Jo hi he tocat en tres o quatre casaments, allà. I recordo que, almenys quan jo hi anava -que ja fa anys, d'això- sempre ens hi trobàvem dinant en Pere Gimferrer. Amb barret i bufanda, evidentment.

Ja veiueu que tothom es mira les coses a la seva manera.
Apa, bona Diada!

Arenys de Munt

No deixa de ser preocupantment esperpèntic que un Estat que ens toreja anant i tornant amb el calendari (i els termes) del nou finançament i es permetrà retallar un Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i per referèndum, senti malgrat tot veritable terror davant la possibilitat que, en un petit municipi del Maresme, una plataforma cívica cometi la gosadia de convocar una consulta popular -qui n'ha dit mai referèndum?- per demanar a la gent què els semblaria que Catalunya puguin arribar a ser un Estat lliure dins de la Unió Europea.

M'assabento, abans d'escriure aquest apunt, que el Departament d'Interior de la Generalitat ha decidit finalment prohibir la manifestació de la Falange a Arenys de Munt el mateix dia de la consulta, el 13 de setembre. Hauran d'anar-hi una setmana després. Posats a acumular despropòsits, no vindrà pas d'un. La publicitat i el protagonisme que s'ha donat a aquesta gent darrere de tot aquest sidral no la podrien pas pagar amb quotes de militants durant 50 anys. I ja és el colmo que, a sobre, sembli que és precisament la Falange la que fa ús de la legalitat per convocar una manifestació el dia que en un municipi, de manera ben cívica, es plantejava una cosa absolutament il·legal: convocar la gent del poble a contestar una pregunta ficant un sobre en una urna. A Sant Pere, d'aquesta manera tan exacrable, hem decidit el color de la façana de l'equipament de la gent gran, el nom del gegantó, el dels carrers del Polvorí i els de la zona industrial. I de moment no ens ho ha impugnat ningú.

Que l'Advocacia de l'Estat s'hagi hagut de mobilitzar contra tota aquesta misèria ja indica quina mena d'Estat tenim, o més aviat en quina mena d'Estat estem ficats cada vegada més per força. Només això ja hauria de ser motiu per començar a pintar pancartes per a la famosa manifestació no per defensar cap Estatut, sinó per dir clarament ja que comencem a estar farts de tot plegat.

Un miler llarg de càrrecs electes d'arreu dels Països Catalans formem part de la plataforma Decidim.cat, que aquesta sí que clarament treballa en l'horitzó de la convocatòria d'un referèndum per l'autodeterminació convocada directament des dels municipis, i per acord de ple.

Espero que l'exemple d'Arenys de Munt, amb tota la pressió que haurà d'aguantar tots aquests dies, esperoni molts altres ajuntaments a començar a treballar en el mateix sentit i en la defensa d'un dret democràtic i irrenunciable com a poble, que és el de poder decidir lliurement com volem encarrilar el nostre futur.

Gairebé que demanaria al Tribunal Constitucional que ens destrossi l'Estatut en la sentència. Ens aniria bé, potser, per agitar una mica una consciència nacional adormida, que difícilment es despertarà si no és amb un ensurt de mort. I més val que ens despertem abans no ens acabin matant a base de somnífers.

Un prec

Només per dir que hi ha un tram de la carretera de Prats, el que connecta amb l'Eix Transversal, que fa dies que van asfaltar de nou, van deixar-hi les pistes per repintar-lo i encara està tot per fer. Més que res perquè un per l'altre no se n'hagin despistat i es pensin que ja està fet. A més, és una mica perillós perquè representa que hi ha un carril central d'incorporació pels que arriben de l'Eix i trenquen cap a Vic, i ara es troben que no hi ha cap línia marcada i en pot sortir algun d'embalat pel mig.

Gràcies per l'interès.

Les batalles de les Formigues

Després de girar a les Formigues, el copatró explica la mítica batalla de 1285

Circumstàncies familiars han fet que, aquest any, el 23 d'agost, que és Santa Rosa, hagi estat una mica més especial que altres vegades. O sigui que d'acord amb aquestes circumstàncies vam decidir fer una cosa que no havíem fet mai: embarcar-nos en un veler, que es diu Rafael, i anar des del port de Palamós fins a les illes Formigues, on vam conèixer de primera mà dues batalles: la de 1285, quan l'exèrcit de Pere III capitanejat per Roger de Llúria hi va vèncer i enfonsar la flota francesa en croada internacional contra l'expansió de la corona d'Aragó, i la batalla política que mantenen aquest 2009 els ajuntaments de Palamós i Palafrugell, reivindicant per al seu terme el petit arxipèlag. De fet, això no havia estat motiu de controvèrsia fins que s'ha plantejat algun tipus d'explotació lucrativa com a reserva integral de pesca. Una mena de Medes, per exemple. Palamós diu que té documents que acrediten la perinença a les illes Medes al seu terme des de 1400 i no accepta la proposta salomònica de la Generalitat, acceptada per Palafrugell, de repartir-se els pocs més de 3.000 metres quadrats de les illes.

L'experiència va ser la mar, literalment, de divertida. Compres els bitllets al Museu de la Pesca de Palamós. Segons l'horari pots fer diferents rutes, i a nosaltres ens va anar bé fer la més llarga. Tres hores i mitja, que inclou navegar amb motor i amb vela, si el vent acompanya, amb la condició que el conjunt de la tripulació que ha pagat per l'aventura es corresponsabilitzi una mica de les feines de bord: bàsicament, plegar i desplegar la vela quan toca. De tornada, fondejada davant la platja del Castell per nedar una mica entre peixos, pa amb tomàquet a bord i tornada al port de Palamós amb puntualitat suïssa.

De veritat que és divertit. Sobretot si agafes un dia de, com a molt, mar arrissada i ets míniment tolerant al balanceig d'una barcassa de 15 metres d'eslora esquivant, també, el pas cada vegada més freqüent de tota mena de iots a gran velocitat que van reseguint la costa Brava.

Porto II

La primera vegada que vaig anar a Porto tenia 13 anys. Va ser per fer-hi un concert. No tenia cap record massa concret de res, perquè aquella vegada fèiem quatre concerts en sis dies a Barcelona, Madrid, Lisboa i Porto. De manera que de l'únic que em recordo és del regal que ens van fer: una bosseta de reixa amb una col·lecció d'ampolletes de vi de Porto que, evidentment, ens van requisar de seguida, més que res perquè era abans de cantar.

Ara que hi he tornat me n'he endut una impressió que la intuïa abans d'arribar-hi. Té un encant concret com a ciutat patrimoni de la humanitat, però una mica deixat. Com si estigués en plena fase de modernització, o gairebé de neteja, amb façanes plenes de mosaics que semblarien palauets si no fos perquè, moltes vegades, estan deixades i fins i tot deshabitades. I en contrast, la imatge de l'abandonament és encara més gran respecte a aquella imatge que podria oferir la ciutat.

La part més maca, i més turística, és el passeig al costat del riu. A una banda, un restaurant es toca a un altre, com també les botigues de regals amb els galls de Barcelos, les gorres de Portugal i fins i tot les samarretes de Ronaldo (el d'ara, del Madrid). A l'altra, el que es toquen són les bodegues del vi de Porto. N'hi ha 14 d'associades, i visitables, que t'ensenyen la tradició històrica de la vall del Duero, les seves propietats úniques i la tècnica que diferencia el seu vi de qualsevol altre: interrompre el procés de fermentació als pocs dies d'haver-se iniciat per afegir-hi aiguardent. Es diu que la culpa la tenen els britànics, de quan eren socis amb els portugesos: era la tècnica que havien trobat perquè el vi es mantingués en millors condicions durant la travessa fins a les illes.

Això l'ha fet un vi dolcet, de postres, que també té el seu encant.

Veus? Ja hi vaig aprendre una altra cosa.

Els vigilants de la nit

El que surt a la foto és la Biblioteca Joanina de la Universitat de Coimbra. La foto podria ser meva, però no ho és perquè està prohibit fer-ne. Amb tot, dono fe que és així i que no hi ha llum artificial en tota la biblioteca, repartida en tres sales consecutives i que només s'il·luminen amb llum natural. S'hi poden fer visites, però han de ser ordenades, entrant en grup i amb un porter que tanca i obre la porta a cada moment. Val a dir que Coimbra és la ciutat universitària per excel·lència de Portugal, fundada al segle XIII, que durant molt temps (fins al 1911) va tenir-ne l'exclusivitat i que el complex universitari, al capdamunt de la ciutat com un castell, té l'encant de la rèmora medieval i la compassió que desperten els estudiants que cada dia s'hi hagin d'arribar a peu, perquè puc donar fer igualment que l'accés fa pujada.

En aquesta visita va ser la primera vegada que un guia em va aclarir perquè no es deixen fer fotos. La foto, per si mateixa, no fa cap mal a res. El problema és el flash, i "ni que sigui per descuit, sempre se n'acaba disparant algun. O sigui que per evitar riscos, fotos no, ni amb flash ni sense". I ara ve la dada que no sabia: l'impacte d'un cop de flash sobre un objecte equival a 10 hores de llum directa. No sé si m'ho crec, però com a mínim fa pensar una mica.

Al marge de l'encant de les sales de la biblioteca, dels seus 250.000 volums, dels motius orientals de la decoració i de l'enginy amb què les escales d'accés a les prestatgeries queden dissimulades entre el mobiliari -de molt abans que les solucions funcionals d'IKEA-, d'aquesta visita me'n torno amb una cosa molt divertida:

Resulta que tot el fons que s'exposa -i que està al servei dels estudiants i invertigadors, si bé no tenen accés directe als llibres, sinó que s'han de fer anar a buscar per un encarregat- es manté en condicions ambientals molt estables i que hi ha un tractament específic per evitar que els insectes es vagin cruspint les pàgines de mica en mica. Resulta que cada nit, quan tanca les portes definitivament i també se'n retira la presència humana, de darrere les estanteries apareixen els guardians de la biblioteca: són els ratpenats, que comencen a volar per totes les sales i s'alimenten dels insectes que, si no se'ls ataqués a temps, s'anirien cruspint el fons de mica en mica.

Al mig d'una de les sales, en una taula que si fos de restaurant n'hi podrien dinar 25, l'encarregat hi ha deixat abans de marxar una de manta que fa de reclam, via olfacte, perquè els ratpenats hi deixein anar els excedents (llegeixi's excrements) que els genera la feina. L'endemà al matí, es cargola la manta amb totes les caquetes, els ratpenats ja s'han retirat i la biblioteca pot tornar a lluir, un dia més, tot el seu esplendor.

Si mai aneu a Coimbra val la pena arribar-s'hi. Segurament és el més interessant de tota la ciutat.

Portugal I

Deu haver-hi moltes maneres de començar la crònica d'un viatge, i m'agradaria explicar el que m'hauria agradat trobar prèviament a mi quan vam tenir la pensada de fer una escapada a Porto. L'única premissa eren les dates, les combinacions d'avió i el preu de tot plegat per passar-hi quatre dies (amb les seves corresponents tres nits) a un preu d'acord amb la prevenció que aconsella la crisi. Per si serveix d'ajuda, ho hem fet tot per menys de 400 euros: vol des de Girona, hotel la mar de digne i la mar de cèntric, transport públic i àpats la mar de consistents per 30 euros. Tots quatre, vull dir.

De tota manera, la primera estampa del viatge és aquest cartell d'aparador en una de les rampes que pugen des del riu, ciutat amunt. Per qui no se'n recordi (que és el que em passava a mi abans de veure el mapa), a Porto hi desemboca el Duero que havíem estudiat a 6è. Penso que el cartellet en qüestió és una bona manera de prendre's les coses amb humor tot i que, ho he de reconèixer, en el moment de fer la foto, a dins encara no hi havia ningú.

Ahir parlava amb uns parents que em comentaven, precisament, que l'Arcadi Oliveres, economista i membre de Justícia i Pau, explica en les seves conferències que si féssim la mitjana de riquesa acumulada a tot el món i la repartíssim de manera equitativa des del pol nord fins al pol sud, ens sortiria com a nivell de vida mitjà el que tenen a Portugal.

És un país que, d'entrada, situaria un o dos graons per sota dels estàndards que tenim al nostre. I no em refereixo només a l'economia, sinó a llistons d'exigència en aspectes com la seguretat (i no em refereixo a la ciutadana, sinó a baranes que no hi són passejant pel costat del riu o enfilant-te a un mirador de 76 metres) o el control sanitari de determinats establiments de restauració. Però això que d'entrada pot provocar un cert astorament, és també el que hi dóna un cert valor afegit, pintoresc, juntament amb la simpatia de la seva gent. Fins al punt de trobar-te un restaurant que, en comptes de portar-te la carta, quan t'han agafat confiança et conviden a passar a la cuina per anar destapant les olles i triar tu mateix què et fa més gràcia.

Ja en parlarem.

Panell amb proves

Avui que ja he baixat a Vic per tornar a la feina m'he trobat amb un panell de la C-17 que fallava, passat Santa Cecília. Hi havia com una mena de jeroglífic, o un codi de barres quadrat, que més aviat despistava. Dies enrere, ell mateix deia que era un panell en proves, que pel que es veu no ha acabat de superar. I tenint en compte que ho va dir durant molts dies seguits, no costava res canviar el missatge i fer les proves amb alguna cosa més instructiva. No sé: no corris tant, no parlis per telèfon, vés per la dreta, tots a la mani per l'Estatut, no provoquis cap incendi, vigila la boira, ...

Juraria que abans de dir que era un panell en proves va dir, durant uns dies, que era un panell "amb" proves. I la pregunta és, de quines? Del meu excés de velocitat? De contestar una trucada mentre conduïa? D'escriure un missatge? D'estar mirant simplement el panell en proves? Del seu baix nivell de català?

Penso que ja ha passat prou temps -totes les meves vacances, per exemple- com perquè el panell en proves comenci a ser una mica útil, o si no que el desmantellin. Com un pas elevat "experimental" que hi ha a la sortida de Vilaseca anant cap a Borgonyà des de fa tres o quatre anys. Encara hi van experimentant, es veu. I no s'acaben de decidir si se'l queden o no.

Agafem-nos-ho amb calma

És una d'aquelles fotos que tenia perdudes per dins de la càmera des de deu fer un parell de mesos. Me la vaig trobar pujant per autopista des de Barcelona, on havia anat a fer una entrevista, i em va fer molta gràcia. En contra del que pugui semblar, Déu-n'hi-do com hi anava, el cotxe aquest. M'hi vaig posar al darrere una estona, per fer la fotografia tot conduint -que deu estar prohibit, evidentment-, però l'escena, el moment i l'enquadrament era maco. He deixat passar un parell de mesos per assegurar-me que el vehicle en qüestió ha arribat a port sense novetat i que cap dels embussos dels últims dies l'ha generat ell.

Més que res és una lliçó: Fins i tot per les autopistes, siguin les de cotxes, les d'informació o les de la vida moderna en general, hi ha lloc per passejar-s'hi tranquil·lament i amb les mateixes possibilitats per a tothom, ni que sigui plantejant-les una mica més a llarg termini.

La traçabilitat del peix

Els que som de terra endins tenim molt assumit això dels controls veterinaris i de traçabilitat de tota mena de granges i bestiar que acaben formant part de la nostra dieta. En som tan conscients que, segurament, no fem gaire cas dels maldecaps habituals que suposa per a un pagès, o un ramader, haver de respondre davant de qualsevol inspecció de la manera com està portant els papers. I vol dir que mentre espera la inspecció, els papers els deu haver de portar bé.

L'altre dia -faig vacances- vam anar a comprar al mercat del peix de Palamós. Esplendorós com cada tarda, però segurament una mica menys concorregut que altres tants mesos de juliol. Vam agafar un parell de quilos de musclos petits -9 euros, em sembla- i ens en vam anar cap a casa. Ja no en queda ni un.

Abans de marxar, però, a mi em va venir la reflexió que tot el peix que es pesca i es ven a la llotja -que és boníssim i té un aspecte la mar de saludable, encara que estigui mort- no crec que disposi de cap seguiment gaire concret ni de cap control veterinari que certifiqui que aquella sípia, o aquella gamba, o aquella orada ha tingut un estricte control almentari i no s'ha empassat, per exemple, cap mena de residu ni de seqüela procedent de cap mena d'abocament incontrolat d'algun energumen al mig del mar. I no ho dic perquè no me'n refiï, sinó una mica per constatar el greuge que representa en relació als que venen carn de porc o de vaca.

Pel poc que hi entenc -que és gens, de fet-, tal i com arriben i desembarquen les caixes de les barques, el peix se'n va a llotja, a mercat i a botiga. Segur que deuen tenir controls ni que sigui aleatoris i estadístics, però no crec que ningú em pugui dir on ha dinat, i a base de què, una sardina tres hores abans de quedar atrapada en una xarxa.

Ja està, només és això.

Dutxa inútil

En certa manera es pot considerar que acabo de començar vacances, amb la primera capbussada al Mediterrani -no de l'any, però sí d'avui, primer dia de vacances. I ja m'ha passat la primera tonteria. Al sortir de l'aigua m'he volgut dutxar i m'he trobat que, amb el vent que feia, la cortina d'aigua no anava de dalt a baix, sinó d'esquerra a dreta. I si anava a buscar l'aigua se'm desactivava el botó i em quedava sense dutxa. Suposo que he fet una mica de pena, però no era culpa meva.

De cara a propers estius, què tal si ara que ja sabem com va dessalinitzem el mar sencer, o com a mínim els primers cent metres de la línia de la costa? Així ja sortiríem dutxats de dins l'aigua, encara que fes vent.

Doncs jo defenso el "no" de CiU

Doncs a mi, la veritat, no em sembla gens malament aquesta oposició frontal de CiU al nou model de finançament que s'acaba de pactar. I penso que, més enllà del paper que tots plegats han de jugar, al tripartit li va la mar de bé que CiU quedi aparentment descol·locada i, alhora, a CiU li va encara mol millor presumir d'un llistó que vol mes alt, sabent el Govern del país ja ha lligat, com a mínim, posar-lo molt més amunt d'on era fins ara. (Que en el fons també els va bé). Si els papers haguessin estat invertits, amb CiU negociant i el tripartit a l'oposició, les posicions d'uns i altres harien estat calcades: el govern amb discurs de govern aferrant-se a l'avanç del model, i l'oposició dient que això no és res.

Què hauria representat el consens? En certa manera, una claudicació. Una manera de donar a entendre que fins aquí podíem arribar, que reprimim la nostra ambició nacional de portar l'Estatut fins allà on el propi Estatut permet i que, per tant, tots ens hem posat d'acord per acceptar això. Gràcies per l'esforç, per la gentilesa i pels calés. Ja ens està bé.

Vaig trobar especialment significativa la resposta de Joan Puigcercós l'endemà de fer-se públic l'acord. No va carregar contra CiU amb el discurs fàcil de dir que s'havia aconseguit més ara que en 23 anys de governs Pujol, sinó que va aplicar aquesta mateixa lògica que acabo de comentar: si en el futur CiU té l'opció de governar el país i treballa per aixecar el llistó del finançament, ERC li donarà suport encara que estigui a l'oposició. Quin llistó podria aixecar, si ara arriba a acceptar el que s'acaba d'imposar el tripartit?

Consti que no sóc de CiU, però trobo exagerada la consigna que s'ha marcat el tripartit de situar-lo al marge del consens, dels grans pactes nacionals i, per tant, de la centralitat del país. Penso, francament, que algú havia de fer el paper que ha fet CiU. Si l'arriba a fer ERC, ara potser no hi hauria govern. No crec que l'única condició que hi hagi posat hagi estat poder aparèixer, a última hora, com a salvador de l'acord i garant de les essències del catalanisme per aconseguir uns quants diners més.

Tants mesos de parlar-ne, de denunciar les mentides reiterades de Zapatero respecte als calendaris mentre anaven creixent els greuges cap a Catalunya, i al final el tripartit ha de defensar la legitimitat de l'acord amb anuncis als diaris. En el fons, CiU els fa por. El que havia de ser una batalla per la dignitat contra Espanya, ha acabat essent una altra vegada contra nosaltres mateixos.

No n'aprendrem mai.

Molèsties urbanes

Ja sé que no seré gaire original en el tema de l'apunt, però és que fa bastants dies que hi penso i encara no he arribat a entendre perquè el Tour de França tindrà dues etapes, la Girona-Barcelona i la Barcelona-Andorra, que no passaran precisament per França. És com si el ral·li Osona d'aquest cap de setmana hagués inclòs, per exemple, la pujada a Montserrat des de Monistrol.

També he llegit més d'una cosa aquests dies que m'ha fet adonar d'una greu paradoxa: la multa que es plantegen posar als assajos d'U2 per molestar els veïns -i que al capdavall no va costar ni un duro, més o menys, a Barcelona- i el fet que sigui precisament l'Ajuntament de Barcelona el que ara molesti els veïns programant una etapa del Tour pel mig de la ciutat. I a sobre, que això encara valgui 1 milió d'euros.

L'altre dia deien per la tele que si s'hagués de pagar en publicitat la projecció internacional que donarà el Tour a Barcelona, valdria 30 vegades més. Potser sí. Però l'altra cosa és si realment li convé, ara, a Barcelona, aquesta publicitat afegida. Quan jo em compri un cotxe serà perquè em fa falta, no perquè de sobte tingui l'oportunitat de comprar-ne un que em costarà 30 vegades menys d'un altre que em costaria 30 vegades més.

No?

U2, els decibels i l'Umberto Eco

Molt bona la primícia d'avui d'El Punt, que ha dit això de la multa als promotors del concert d'U2 per deixar-los assajar fora d'hores i amb els decibels molt per sobre del permès. En general, els decibels d'aquesta mena de concerts segur que ja estan molt per sobre dels límits fins i tot durant els concerts, però no és pas aquest el tema.

Curiosament, l'Avui, a la seva contraportada, dedicava un comentari -sense saber la notícia- sobre els veïns que han de suportar tot aquest temperi als voltants del Camp Nou. I a la secció de Diàleg, un article molt divertit de l'Umberto Eco (traduït, afortunadament) reivindicant el dret al silenci i a la cada vegada més inevitable convivència quotidiana amb el soroll. Donant per entès, i això és el divertit, que molta música que acabem sentint tant si volem com si no, també ho és.

El recomano.

Represa

Hola. Com es pot deduir de l'apunt que precedeix aquest, he estat celebrant fins ara la victòria del Barça. En realitat han passat moltes més coses, però quedem que em torna a motivar, ara que vénen vacances i ja he vist jubilar el primer company i amic de feina, reprendre el meu bloc. Més que res perquè detecto que algú se'l va mirant -m'ho diu el comptador- i el pobre ja fa dies que no hi troba cap novetat.

De coses per explicar en tinc unes quantes. Però la que em fa més gràcia és una que m'acabo de trobar aquesta mateixa tarda, sortint del Sucre després d'anar a la permanent del Consell Comarcal. Resulta que quan vas per obrir, la porta et demana que la tanquis i inicialment te'n donava les gràcies. Ara resulta que et pren simplement per homosexual, i que a sobre et ve amb exigències.

Em veuré obligat a presentar una moció si la cosa no s'esmena.

Visc al Barça

Partint de la base que dues hores de Barça faran més, aquesta nit, que 15 anys seguits de govern de la Generalitat -del color que sigui, que consti- per a la projecció nacional del nostre país, l'autoestima col·lectiva i el sentiment de pertinença a una identitat compartida i estimada per molts, entre els quals m'incloc, avui en vull deixar constància des d'aquest apunt. Apa.

He tingut carta de la Lufthansa

Pel seu interès documental, transcric la resposta que m'han enviat els de la Lufthansa a la meva reclamació per haver tornat un dia més tard del previst del meu viatge a Berlín. Com que m'agraden els avions els vaig proposar amablement que em conformaria amb un bitllet d'avió per anar gratis a Menorca, encara que si hagués de ser a Nova York tampoc hi tindria inconvenient. En la seva amable resposta, em vénen a dir que el bitllet gratuït ja me'l van donar per l'avió que em va tornar de Frankfurt 13 hores després del que haurien d'haver-ho fet.

També és divertit que, clar, com que van tenir avaria a l'avió i van haver de demanar permís a l'aeroport per sortir més tard, vam acabar sortint molt més tard perquè l'aeroport anava ple. De manera que, llavors, això es veu que passa a ser un problema de l'aeroport, i no de la Lufthansa.

Doncs ara obriré un expedient a l'aeroport de Berlín, vet aquit.

Estimado Sr. Bardolet i Mayola:

Muchas gracias por su atento escrito [això sí que ho tinc, sóc molt atent] del pasado 12 de mayo de 2009. Lamentamos profundamente que el vuelo LH195 Berlín - Frankfurt no despegara a la hora prevista y que por este motivo no pudiera coger su conexión en Frankfurt y volar a su destino final en Barcelona el 03 de mayo de 2009 como tenía previsto. Desde Lufthansa trabajamos para intentar evitar que situaciones de este tipo se repitan en el futuro. Por favor, acepte nuestras más sinceras disculpas.

Una vez realizada la investigación pertinente, nos gustaría compartir con Usted el resultado de la misma. El vuelo LH195 Berlín – Frankfurt despegó con una hora y treinta y cuatro minutos de retraso debido a que en el vuelo previo de la misma aeronave se produjo un problema técnico. Nuestros compañeros en el aeropuerto de Frankfurt intentaron reparar la avería pero finalmente se tomó la decisión de cambiar de aeronave para evitar de esta forma la cancelación del resto de vuelos incluidos en el plan de viaje del avión y ofrecer el servicio a nuestros pasajeros.

Como comprenderá el proceso de búsqueda, preparación de un nuevo avión y obtener un nuevo turno de despegue en Frankfurt, lleva un tiempo considerable. En relación a su petición de compensación, este tipo de incidentes escapan al control de las compañías, por este motivo las líneas aéreas se encuentran exentas del pago de cualquier tipo de compensación.

Posteriormente, nuestro personal en Berlín le realizó un cambio de ruta gratuito, ofreciéndole la mejor opción disponible en ese momento, y una noche de hotel en Frankfurt para que Usted pasara la noche.

En referencia al proceso de reclamaciones, en ciertos aeropuertos se dispone de hojas donde los pasajeros realizan sus comentarios que posteriormente son enviadas por fax, siempre dependiendo de la política y capacidad de cada aeródromo. Lufthansa no dispone de Servicios de Atención al Pasajero por teléfono para incidentes que ocurrieron durante o después del vuelo, para poder estudiar mejor cada caso, se ofrece al pasajero la posibilidad de mandar por escrito su incidencia a través de fax, correo electrónico o correo postal.

No nos gustaría despedirnos sin disculparnos nuevamente, y desearle que sus futuros vuelos con Lufthansa transcurran satisfactoriamente.

Barça - Vallarreal

Trobo que té molt mèrit que un bar ofereixi en directe un Barça -Valladolid a la mateixa hora que, en realitat, el Barça estarà jugant amb el Villarreal. Aquest món virtual ens aclapara cada vegada més, i ofereix un ventall de possibilitats que ens desborda i que ja no arribem a entendre.

Altra cosa és que el bar de la foto, fent honor al seu nom i com és el que em temo, vagi una mica perdut. Com en Robinson Crusoe, vaja.

La foto és d'aquest diumenge al matí, en rigorós directe.

Endevinalla del dia

Llegit aquest dissabte a El País (la traducció és meva).
[Suposant que el Barça guanyés la Lliga] ... "El consistori habilitarà orinaris i Mossos i Guàrdia Urbana plans de seguretat".

Així, d'entrada, no saps si els Mosssos els posaran junts amb els orinaris, o aniran de costat amb la Guàrdia Urbana. Si fos en Saura, demanaria un aclariment al diari per posar-hi un coma. Després dels Mossos, evidentment, perquè són part del mobiliari que se sol destrossar després d'una manifestació.

Berlín (II)

Aquest sóc jo travessant el mur de Berlín. Ara és més fàcil. Foto: Lada Falgueras

Segur que totes les capitals europees tenen el seu encant, i Berlín no acostuma a ser entre les més clàssiques. Parlem abans de París, de Londres, de Roma, de Praga... El meu resum de la meva estada a Berlín, ara fa una setmana i durant quatre dies, és que com a ciutat té una especificitat única: una amplitud urbana que la fa terriblement còmode, tranquil·la, transitable i pràctica. I una cultura del transport públic i del transport sa (la bicicleta) que continua deixant en ridícul el bicing de Barcelona.

Quan, a més, vas a Berlín amb berlinesos que te l'expliquen en primera persona, el viatge incorpora un valor afegit molt important. És una ciutat carregada d'història i que ara l'explica sense complexes al visitant que hi pot anar a descobrir com hi vivia la seva gent fins a la segona guerra mundial, i el que va representar Hitler, la pròpia guerra i el mur aixecat el 1961.

Ens deia la Marie, la nostra guia, que quan era petita li semblava la cosa més normal del món començar a caminar per la ciutat fins que una paret li deia prou. I que, com a habitant del Berlín occidental -una bombolla rodejada per totes bandes de l'anomenada Europa de l'Est-, només tenia quatre corredors punt a punt per connectar-se amb l'Europa dels aliats. I que no va descobir l'enclaustrament que això li suposava fins que no va anar veure uns amics de la família a Suïssa i va descobrir que allà podien córrer en cavall fins a l'horitzó, sense murs ni soldats que barressin el pas enlloc.

Ara, Berlín és una ciutat moderníssima, i segurament la capital d'estat més tranquil·la d'Europa perquè segurament és la menys es creu aquest rol. Hi passen dos rius navegables per dins, té un parc urbà que és un bosc on sembla que s'hi hagi fet la ciutat al voltant, grans avingudes i un bullici urbà que, de tant diluït en l'immens espai de què disposa, només el notes quan pretens pujar a la mítica torre de comunicacions del Berlín Est i ja et diuen, abans de comprar l'entrada, que et donaran tanda per tres hores després. O quan ja ni tan sols et planteges entrar el Palament i enfilar-te a la cúpula, que és una altra de les atraccions turístiques.

També és la ciutat on la memòria històrica perviu en les façanes del barri jueu, on encara hi queden parets metrallades i plaques que recorden els deportats que vivien en aquest o en aquest altre apartament. I on les guies recomanen que entris en una casa okupa -complexe okupa, més aviat-, instal·lat en part del que havien estat unes antigues galeries comercials i on camines pel pati trepitjant sorra de platja.

I Berlín també és la ciutat on el Barça guanya 2 a 6 al Madrid, que consti. Només per això val la pena tornar-hi les vegades que faci falta.

Berlín (I)

Quan vaig trucar a la Queta per dir-li que ens quedàvem a terra i que la Lufthansa ens havia de pagar un hotel a Frankfurt, que no frissés, que arribàvem dilluns, ella, que amb el que ha viatjat deu haver fet 12 vegades la volta al món, se'm va desesperar d'enveja i em va demanar perquè a ella això no li passava mai. Aquesta setmana torna a anar a Xangai i, d'allà, en un altre dels racons remots de l'Àsia que tant li agraden.

Jo sóc molt més convencional i no feia altra cosa que tornar de Berlín, un viatge que només va durar 3 dies -quatre, comptant la propina forçada de diumenge a la nit- però que ha estat carregat d'emocions. Començant per la mateixa ciutat, el que representa, la pau urbana que s'hi respira i, malgrat tot, l'excitació puntual de dos moments molt concrets: la manifestació de l'1 de Maig i el 2-6 del Barça, que vam seguir des de la penya blaugrana. Al final ens hi vam trobar 500 persones. Va ser apoteòsic.

Però la tornada es va complicar quan, a l'aeoport de Berlín, després d'uns moments d'impàs al taulell de facturació, primer ens van dir que s'havien espatllat les màquines i després, que se n'havia espallat només una. Però clar, aquesta una era l'avió. Ens en portaven un altre però volaríem tard a Frankfurt, de manera que perdríem l'enllaç amb Barcelona. I no hi havia altra combinació.

Sobta que això passi a la Lufthansa, que quan veus tota l'estesa d'avions posats a l'aeroport sembla que n'hi hagi d'haver per volar directament a Centelles. Però no va ser el cas. O sigui que vam assumir que ens quedàvem a Frankfurt a dormir, amb despeses pagades i l'oferta d'un pack de supervivència nocturna -teníem facturat l'equipatge- que incloïa, fins i tot, un pijama ni que fos de paper. La idea em va fer gràcia, i jo també vaig demanar una samarreta de la Lufthansa, un adhesiu, un boli i un avió en miniatura.

Ens van passejar amunt i avall per la terminal B buscant el punt on ens havien de donar el pack. Quan hi vam arribar, ens van dir que ja no els quedaven packs, i que havíem d'anar a la A i demanar-ho. A la terminal A ja no hi quedava pràcticament ningú, i després de passejar-nos amunt i avall buscant-hi algú que donés pijames, vam conèixer en Hans, que semblava disposat a ajudar-nos, es va amagar per una porta i no l'hem vist mai més.

I mentre tot això passava, en Yorgos, que havia vist un telèfon d'informació, va decidir trucar-hi, aprofitant que és grec, parla alemany i té la mateixa capacitat d'indignar-se davant la injustícia tant en una llengua com en l'altra. La primera cosa que va fer va ser explicar a Informació que es trobava al punt d'informació 321, i a Informació li van dir que aquest punt no sabien on era. La conversa va anar pujant de to i, al final, almenys ens va anar bé per saber que el pack de supervivència que estàvem buscant a l'aeroport ens el donarien, en realitat, a l'hotel.

I sí. Va ser així. Però ni pijama, ni samarreta, ni boli, ni res. Un miserable raspall de dents i un tub de pasta que quan buidava l'aire li quedava pasta per fregar-te les de sota. És la foto que acompanya aquest apunt.

Vam menjar un plat de spaguetti amb un tall de pollastre, una macedònia, i a dormir. Com faig sempre, vaig engegar la tele i feien una pel·lícula de Louis de Funes. Com que d'ell només em fan riure les ganyotes, me la vaig mirar una estona estirat al llit mentre m'imaginava en Hans corrent amunt i avall per la terminal A amb els pijames. I casi que això em feia fins i tot més riure.