27.1.12

Una megapresa de pèl



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.01.12]

Siguem sincers. Als abanderats de la mal entesa llibertat d’expressió i del dret inalienable a la gratuïtat de continguts que corrin per la xarxa els hauria anat bastant millor que Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, fos un estudiant de la Universitat de Columbia que administrés el seu petit gran imperi des d’un Mac que tenia a l’habitació de casa i bàsicament per divertir-se. Però s’han trobat amb un paio bastant pèssim i prou calés, sense haver de fer massa res, com per viure a la mansió més cara de Nova Zelanda envoltat de cotxes de luxe i fer-se omplir regularment la piscina amb aigua mineral d’importació. Amb això ja quedaria bastant clar quin seria el perfil d’usuari. De la piscina, vull dir.

A mi, per entendre aquestes coses, em sol anar bé portar la casuística a l’exemple més radical possible, perquè acabes arribant al problema de fons: si fos un productor de cinema que ha invertit milions d’euros en una pel·lícula i em trobés que l’endemà d’estrenar-la ja està a l’abast de desenes de milions de persones perquè algú l’ha gravat en microcàmera i l’ha penjat a una web d’intercanvi d’arxius personals –heus ací l’eufemisme– m’enfadaria bastant, ja us ho diré ben clar. Com també entenc l’emprenyada dels artistes quan un disc acabat d’editar te’l pots descarregar íntegrament a cost zero, si és que pretenien fer-hi algun cèntim. I no em val l’argument que abans ja passava quan feies còpies de cassettes per als amics. Més que res perquè d’amics en tens una dotzena, no 400 milions.

El problema és el monopoli i l’abús que durant dècades han exercit la indústria de la distribució i les societats d’autors, creades per protegir la propietat intel·lectual però d’on també n’han sortit, com s’ha vist, especuladors i delinqüents. Defenso la propietat intel·lectual amb la mateixa contundència que defenso que ha de caducar, molt abans que ara, la càrrega lucrativa que se’n deriva. Només això ens farà més racionals i obligarà l’Schmitz a omplir-se la piscina amb aigua de l’aixeta.

20.1.12

Tan a prop, i tan lluny


[Article publicat a EL 9 NOU el 20.01.12]

Demano permís per abstreure’m de la tragèdia de les víctimes i del patiment de qui ho va viure. També deixaríem de banda el capità, a qui no conec de res i de qui diria igualment que no conec de res si fins ara hagués estat amic meu. Dit això, em quedo amb la imatge d’un vaixell monstruós escorat a un parell de braçades –és un dir– d’un escull de roca, i amb la sensació que si la xemeneia s’hi arriba a recolzar hauria aixecat l’illa per l’altra banda.

Molts han comparat l’enfonsament del Costa Concordia amb el del Titanic d’aviat –a l’abril– farà cent anys. A mi, una imatge com la que il·lustra aquestes ratlles m’obre una altra reflexió: aquella que diu que el Mediterrani és un mar molt contaminat perquè és molt petit. És una idea que no m’acaba de convèncer. Se’m va acudir per primera vegada ja fa anys, quan vaig tenir la sort de ficar-hi els peus a Haifa i em vaig dir que ja seria casual que aquella mateixa aigua me’ls hagués mullat algun dia a Palamós. I ho vaig tornar a comprovar aquest estiu, quan un cop de vent se’m va endur un flotador mar endins, estant jo en plena navegació turística, i vaig desistir de recuperar-lo quan el tenia a només dos pams, perquè un altre cop de vent me’l va posar a tres. I llavors ja va em va semblar una distància inabastable. Tan a prop, i tan lluny.

Per això sap tan greu, aquesta estampa. Perquè en algun moment devien coincidir, aquell divendres 13, quatre mil persones preses pel pànic a dins d’un barco a quatre braçades d’algú que devia estar-se a casa mirant el temps per l’endemà. I en això la desgràcia no és comparable a la del Titanic, sinó més aviat a la de l’Oca, aquella barcassa de Banyoles amb excés de pes que es va enfonsar ara farà 12 anys just sortir del moll, i on tanta gent va morir absurdament quan encara hagués estat a temps de tornar a posar un peu a terra. Mira si n’és de fràgil, i de curta, i de tonta, a vegades, aquesta distància tan llarga que separa els que són a la vida dels que se’n van a la millor.

13.1.12

La perla Milagrosa



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.01.12]

Ja fa dies em va arribar a les mans la previsió dels principals avenços tecnològics que IBM intueix per als propers anys. Val a dir que, per astorament de tothom, al seu dia van ser els primers a anunciar que tindríem dispositius que funcionarien per veu. Ara no ja només parlen, sinó que insulten, com a aquell nen britànic que va demanar a un Iphone de Londres quants habitants tenia el món i li va contestar que “no t’acabo d’entendre, o sigui que tanca la teva puta boca”. [Perdó per la vulgaritat, però és que l’Iphone també va contestar sense punts suspensius.]

El proper pas, segons IBM, seran els dispositius que intuiran les nostres preferències i que podrem dirigir amb el pensament. Diu que ho veurem, això. Però ho trobo temerari. Per exemple, quan obris internet se’t desplegarà no pas la pàgina que busques, sinó la que desitges, la qual cosa reforçarà la idea de fins a quin punt els impulsos més primaris són inherents a la condició humana. O que si tens ganes de trucar a algú, el mòbil t’ho farà directament pel sol fet de pensar-hi. I arribarà el dia, potser, que creuant-te amb algú que tens a la llista de contactes podràs saber què pensa de tu en aquell moment. Et descarregaràs l’aplicació What do you think about me? per 0,79 euros i tindràs el diagnòstic complet en qüestió de segons.

Serà un avenç important respecte al model actual, però. Ara, les opinions més sensates sobre nosaltres via telèfon se solen fer circular a través de tercers. Aquesta setmana hem conegut el cas de la Milagrosa Martínez, més coneguda com la hijaputa de la Perla, que havia treballat de presidenta a les Corts de València. És el que té quan parlen de tu dos imputats en el sumari de Francisco Camps i el jutge ordena intervenir-los els telèfons. Ha de fer mal, això. De manera que, pensant en el futur, no seria sobrer que algú inventés un inhibidor de freqüències cerebrals abans que els mòbils ens comencin a llegir el pensament i el vagin explicant als altres per quatre peles.

5.1.12

Els reis són els nens



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.01.12]

Quan era petit –ara també, però no tant– tenia dos grans traumes quan arribaven aquests dies. El primer és que no entenia per què la gent es limitava a desitjar bon Nadal i feliç any nou quan, en realitat, el més important que passava era el 5 de gener, que arribaven els Reis. Era el moment més impressionant de tots i, en canvi, ningú no en deia res. El segon trauma era que, precisament per això, els Reis eren el punt àlgid de molts dies màgics però, alhora, l’últim sospir de felicitat abans de tornar a la rutina. I quan marxaven els Reis m’entrava un enyorament bastant important. Passava Nadal i em deia “ara vindrà Cap d’Any”. Passava Cap d’Any i em deia “ara vindran els Reis”. I després passaven els Reis i ja no em podia dir res, perquè se n’anava tot.

Amb els anys et vas curtint de recursos per superar aquests moments tan durs. Però et queda la nostàlgia, i fins i tot l’enveja, de veure com els petits d’avui reprodueixen fidelment tota la il·lusió i l’enlluernament amb què tu havies viscut la nit de Reis, en què el món sencer s’aturava unes hores –o més aviat tu, potser, perquè el món ni t’importava– per donar pas a tres personatges fascinants que t’emocionaven només veure’ls passar.

Per això té un punt de reconfortant sentir com viuen els petits la nit de Reis. I potser ens provocarà més enveja que de costum, aquesta nit, veure’ls altra vegada tan abstrets i alienats per una màgia que als grans ens toca viure d’una altra manera. I essent conscients, també, que els Reis potser s’enduran alguna pipa, però també l’esperança que abans de fer-ho ens deixin posada l’estrella una bona temporada, que prou bé que ens aniria per poder-nos fer una mica de llum.

La cara d’un infant la nit de Reis és el millor reflex d’una alegria contagiosa de qui tot ho té per fer, i tot ho té possible. Deixem-los ser feliços mirant els Reis, i siguem-ho nosaltres mirant els nens. I que siguin ells, ves per on, els que aquesta nit ens transmetin tota la seva màgia... i una mica de llum.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat