He volat tres vegades amb Vueling. Sis, si comptem que també hi he tornat. La primera va ser a Mallorca, fa tres anys. De tornada, vam agafar turbolències, una bossa d'aire, les hostesses no es van deslligar en tot el viatge de la cadira i avui, gairebé tres anys més tard, encara és hora que algú agafi el micro ni que sigui per saludar, i per dir que tindrem el vol una mica remogut.
La segona va ser per anar a Madrid. No havia passat ni un minut des de l'enlairament, amb els motors a plena potència sobre el mar, i de cop van començar a baixar de revolucions. Va ser una cosa de tres o quatre segons, però bastant curiosa. Tant, que el comandant va agafar de seguida del micro per aclarir que tranquils, que havia estat un problema de programació de la computadora de bord. Com si en comptes de posar 8.000 hi haguessin posat 800, per entendre'ns.
L'altra va ser dimarts, per anar a París. El vol d'anada va durar gairebé quatre hores, dues de les quals, senceres, les vam passar a dins de l'avió engegant i parant-lo sencer dues vegades abans de moure'ns perquè va haver-hi un problema tècnic a la sortida. Però que va aparèixer quan ja s'havien fet les demostracions per emergència i tot semblava la mar de normal.
A la cabina del pilot va començar a haver-hi moviment, i no parava d'entrar i sortir una hostessa. Finalment, i amb tot l'avió estirant el coll a veure què passava a davant, va haver-hi la primera informació: teníem un "problema tècnic" que la gent de manteniment s'havia de mirar. Es va acostar una escala per la pista, van pujar un parell o tres de tècnics i s'ho van mirar, per dins i per fora. Al cap d'una estoneta, el comentari literal del sobrecàrrec va ser que "parece que han dado con la avería" i que "van a intentar arreglarlo". I ens va demanar 20 minuts més.
L'expectació ja començava a ser a fora de l'avió, també. Van arribar mitja dotzena de cotxes, entre els quals una patrulla de la Guàrdia Civil, suposo que entrenada especialment per aturar a trets el primer que s'atrevís a baixar de l'avió sense permís. Els tècnics pujaven i baixaven, i al cap d'una estona i de fer un altre "chequeo", que implicava engegar i parar l'avió una altra vegada, l'hostessa va dir que "la avería ya está arreglada y vamos a empezar rodar". No em sona que en aquell moment garantís que acabéssim volant, també.
Però clar: Llavors, com que ja portàvem parats més estona de la que hauria durat el vol a París, ens havíem quedat sense carburant, o sigui que se n'havia d'afegir. I les instruccions van ser la mar de curioses: tothom havia d'estar descordat -mai m'havia trobat, en un avió, que passés una hostessa a renyar qui portava el cinturó posat-, el passadís havia d'estar lliure, no podia haver-hi equips electrònics en funcionament, ni ordinadors ni telèfons mòbils, i no es podien encendre ni encenedors ni cigarros. No ho va dir, però tothom va donar per entès que tampoc es podia disparar en pistola ni trencar cap vidre per poder veure com feia anar la manguera l'operari de torn (de nit). Suposo que el tema de cinturons descordats i passadís lliure devia ser perquè en cas d'incendi poguessim sortir corrents. Tot i que, pel poc que hi entenc, penso que més aviat hauríem sortit disparats pel sostre.
Tot això va anar passant fins a omplir dues hores. Consti que el vol va acabar anant la mar de bé -això n'és la prova- i l'aterratge va ser dels més suaus que he tingut mai. Però clar: amb tanta espera se'ls van caducar les patates de bossa que tenien al càtering. (Que de fet, ja ho estaven abans de pujar). Amb els nervis i la gana, la gent va agafar set i llavors tothom volia (comprar) sopar, i no n'hi va haver per tothom. I amb el tema patates va passar una cosa molt divertida. Com que també n'hi havia poques, si algú descobria per l'etiqueta que estaven caducades les hi canviaven per una de bona, i intentaven encolomar la bossa a algun despistat. I se'n van sortir, tu.
I ara preparo una crònica de París per demà, que inclourà un vídeo espectacular que no és de la torre Eiffel.
