26.10.12

Cinturó de castellanitat



[Article publicat a EL 9 NOU el 26.10.12]

La revista Presència publicava fa dues setmanes, dins d’un cicle que continua, la radiografia que un grup de periodistes i escriptors dels Països Catalans compartien sobre la situació política de Catalunya i com creien que afectaria al País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent o la Catalunya Nord. Bàsicament s’intuïa que la resposta dels seus governs seria blindar-se davant les males influències que podia representar un veí esvalotat que en cap cas podien acceptar que es convertís en exemple de res.

Tota la raó. La resistència creix fins al límit de la paranoia. Dos exemples immediats dels últims 10 dies: ha estat notícia –no a tot arreu, clar– que a les corts valencianes la majoria del PP vetarà tota iniciativa parlamentària que s’atreveixi a esmentar el concepte “País Valencià” per a qualsevol qüestió referida a la “Comunitat valenciana”, que és el que s’ha de dir; i que fins i tot podrien perillar les subvencions a entitats que utilitzin la mateixa marca.

Al darrere hi ha la paranoia particular que viu el PP valencià després que, fa vint dies i per primera vegada des de 1993, una enquesta d’El País pronostiqués que les forces d’esquerres –PSPV, Compromís i Esquerra Unida– tenen a l’abast ser majoria al futur parlament. L’estratègia del PP és etiquetar-los com a front catalanòfil de València enfront, diuen, del seu discurs integrador (i espanyolista).

La segona, a les Illes. A banda del tancament de l’Espai Mallorca, ambaixada cultural a Barcelona que va néixer sota l’impuls d’una Conselleria de Cultura balear que ara els ha anorreat, hi tenim un altre pronunciament lingüístic dels que fan feredat. D’entrada, referir-se a la “llengua cooficial distinta al castellà” quan s’ha de parlar del català al Butlletí Oficial de les Illes Balears.

I d’altra banda, l’anunci que per al curs 2013-14 el govern balear fulminarà per decret el model d’immersió lingüística vigent quan, fins ara, només un 13% de les famílies volen el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Gravíssim. 



19.10.12

Que faci maco, sobretot


[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.12]

Els galls dindi mascles diu que despleguen el seu espectacular plomatge en forma de ventall en el moment de l’aparellament, per impressionar les femelles. Ho discutiria, almenys, per dues coses: malaguanyada infraestructura si només s’ha d’amortitzar per un moment tan puntual, per preciós que sigui; i sobretot, que més d’una vegada se me n’ha obert un passant jo per davant, per la qual cosa si aquest fos el missatge seria francament preocupant.

Prefereixo pensar que ho fan quan estan contents en general o quan alguna cosa els estarrufa, com per exemple els elogis, les complicitats i els afalacs que puguin percebre al seu voltant o quan, simplement, tenen necessitat de rebre’ls. S’han de lluir les millors gales, atreure totes les mirades possibles i, en la mesura del possible, deixar-les captivades.

Si ara mateix Catalunya fos un gall dindi estaríem en aquesta fase. Però girats no cap a Espanya, que s’hi veu poc i confon la cua amb una diana, sinó cap a la resta del món, on sembla que convenç cada vegada més la plasticitat d’un discurs amable, positiu i integrador com és el que en general surt del sobiranisme d’aquest país.

Per això convertim en notícia i ens obrim de plomes cada vegada que la BBC, Le Figaro o el New York Times ens dediquen unes paraules boniques en les seves cròniques i editorials, i el president Mas reuneix els cònsols de Barcelona perquè escampin la bona nova mentre s’afanya a dir que al referèndum no hem de dir si volem ser nou estat d’Europa, sinó directament de la Unió Europea. Pel que pugui ser.

Al País Basc, on aquest diumenge tenen eleccions, la “via catalana” ja ha estat un argument recorrent de la campanya electoral com aquella alternativa que no ha de ser –PSE i PP–, la que no té perquè ser així –PNB– o la que no estaria malament que fos –Bildu–. I cito Euskadi perquè durant dècades l’hem tingut com a referent a seguir. Dimecres vaig seguir el seu debat electoral i no els vaig veure la cua. La tenen plegada.



11.10.12

El dia de la hilaritat


[Article publicat a EL 9 NOU l'11.10.12]

Un dels errors més colossals que ha comès Espanya al llarg de la història ha estat renegar, per gelosia, de la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no hagués estat per això, aquests dies el tindríem a totes les portades de Madrid com a model a seguir enfront de les aventures separatistes i exponent d’una història d’èxit, fruit de la suma de l’emprenedoria catalana i la generositat de la Corona a favor d’una causa comuna i a major glòria de l’imperi.

Però com que els feia ràbia van decidir que fos genovès malgrat que en cartes personals trobades en arxius d’Itàlia i Alemanya hi signa com a Colom, que té família documentada a Barcelona i que va ser el primer virrei d’Amèrica, càrrec que com a tal només coneixien a la corona d’Aragó, i no a la de Castella. Per acabar-ho d’arreglar, que les dues corones s’haguessin unit feia 23 anys pel casament –tot apunta que interessat– entre Ferran i Isabel no quita que, de fet, els uns continuessin essent estrangers per als altres, com Colom s’ho va haver de sentir més d’una vegada per Madrid quan hi anava a veure els reis i a buscar calés. Una mica com passa ara, de fet.

De manera que si a Colom li deien estranger essent català no convenia deixar-ho documentat per a la història, no fos cas que amb el temps s’acabés demostrant que el desencontre de Catalunya amb Espanya no té l’origen en la disposició addicional tercera de l’Estatut sinó que, com a mínim, ja es remunta a finals del segle XV. Per això no podia ser català. Com tampoc podia ser espanyol, perquè dir a un espanyol que era estranger dins del seu propi país només hauria trobat explicació en la psicoanàlisi, que llavors encara no existia.

Total, que aquest 12 d’octubre ningú no parlarà de Cristòfor Colom. Tot un heroi nacional sense nació, pobret. Només ens consola saber que, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. Tinguem en compte que si va descobrir Amèrica va ser per error. Ell el que volia era arribar a l’Índia en barco per la dreta. 



5.10.12

Cafè amb vàter



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.10.12]

Seria interessant saber, al llarg de la història, quants cafès, aigües, refrescos i bosses de patates s’han consumit als bars del país com a coartada per poder anar al lavabo. He fet un estudi –hi he pensat una estona, bàsicament– i em surt que poden representar tranquil·lament el 7% del volum de negoci al cap de l’any. Déu n’hi do.

També seria interessant saber quanta gent ha entrat d’incògnit en un bar per anar al lavabo sense consumir, i quants valents ho han fet malgrat el cartell de la porta que diu que el lavabo només està a disposició dels senyors clients.

També seria curiós saber quants d’aquests últims han hagut de marxar amb la cua i alguna cosa més entre cames després que, un cop a dins, resulta que per anar al lavabo has de reclamar la clau a la barra, i ells no n’han tingut prou per demanar-la. I també estaria bé, per últim, tenir dades sobre quants n’hi ha hagut que un cop sortejats tots els obstacles i remordiments per arribar fins al lavabo, no s’han atrevit a fer-hi res després de quedar enganxats al terra i tenir la sensació que amb dos minuts més ja no en sortirien.

Per això entenc els del gremi de restauració de Barcelona, que han posat el crit al cel contra la nova ordenança municipal que els obliga, si tenen terrassa a l’exterior, a autoritzar l’ús dels lavabos a tothom, siguin clients o no. Diu que és un peatge afegit al valor afegit que, per ells, els representa poder ocupar un tros de via pública. Però d’entrada ja els comportarà perdre el 7% del negoci que deia abans, i que a partir d’ara tinguin més cua al vàter que a la caixa.

Compta que algun cèntim de més ens hi posaran per pagar-s’ho. Però davant del risc que la situació es desbordi i el terra enganxi encara més, proposo seguir la idea que fa poc va tenir el ministre de Medi Ambient de Taiwan: que els homes ho facin tot asseguts, també; com les senyores. És més net i més segur. Perquè mira que el forat és gros, però no hi ha manera.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat